TAILÀNDIA: L’avió a Tailandia.

Quant que fa la ment! No era res i creiem que era molt. Allò va ser un dels mals tràngols que de tant en tant es viuen  i després et fan riure per ser fruit de la ignorància.

De vegades es viuen mals tràngols que malgrat ser moments viscuts penosament, passat el temps ja no es guarda mal sabor. De totes les experiències que em regala la vida, procure sempre recordar les coses bones i de les dolentes, que sempre hi ha, mire la part positiva. Es la meua filosofia de vida i de viatge, perquè vivint cada dia i deambulant arreu del món ens podem trobar de tot.

CIUTAT DE BANGKOK

CIUTAT DE BANGKOK

El camí cap a Tailàndia va ser molt llarg. I és que en aquella ocasió vaig sumar 16 hores de trajecte entre avions i escales tècniques de transbord. Primer de Madrid a Ginebra on vam estar tres quarts d’hora parats, després 5 hores més via Amman, la capital de Jordània, per després seguir 8 hores i mitja més fins a Bangkok, però fent una imprevista parada curta a Doha, en Qatar.

PALAUS A BANGKOK

PALAUS A BANGKOK

PALAUS A BANGKOK

PALAUS A BANGKOK

PALAUS A BANGKOK

L’avió estava ple d’europeus, sobre tot érem espanyols i italians, tots junts estavem armant un continu guirigall, sempre parlant, mai asseguts i a tothora cridant. Només hi havia un grup reduït d'arabs que educadament i silenciosos ocupaven els seus seients, no sé si espantats per tant de rebombori o si acabaren resignats a suportar-lo.

PATTAYA

ILLA KO SAMET

ILLA KO SAMET

Curiosament en aquella parada curta i imprevista a meitat camí varen baixar totes les persones àrabs que anaven amb les indumentàries tradicionals i pròpies del país, elles tapades només deixant veure els ulls. El que resultava més estrany era que miràvem a traves de les finestres i no s'hi veia res, només desert, arena i més arena. On estàvem?

NORD DE TAILÀNDIA: les muntanyes

L'avió es quedà plenament occidentalitzat. De moment llevat del fet de no tindre constància de la parada de l’avió i que estavem enmig de cap lloc, tot era normal. 

Vaig pensar que després de tantes hores de vol era necessari posar combustible. I així semblava ser. Alhora que baixaven passatgers, aprofitarien que era zona on el combustible és més barat. No veiem d'on l'agafarien però estaria a prop. 

NORD DE TAILÀNDIA, temples

Ara recorde amb un somriure en la boca aquella inesperada parada al país del petroli, país del desert i dels grata-cels de recent construcció. Perquè en no res el cap va començar a imaginar i malpensar. Fou parada inesperada perquè en cap moment fórem informats, ni la companyia aèria havia dit res ni el pilot o les hostages ho havien anunciat. Simplement va aterrar i el grup de gent va baixar. On anaven aquelles individus si no es veia res al voltant? On estàvem aterrats?

 

NORD DE TAILÀNDIA

NORD DE TAILÀNDIA

NORD DE TAILÀNDIA

La sorpresa més gran va ser quan de sobte començà a eixir fum pels canals de ventilació. Què era allò? ara ho sé però aleshores no.

Passats els anys he vist eixir un poc de fum en menor intensitat, però en aquell moment ignorant d’estes necessitats tècniques perquè encara no ho havia vist mai, en cap vol anterior havia passat.  Tothom malpensà: hi havia una avaria i allò anava a explotar.

NORD de Tailàndia

Front a l’agitació general de la gent, les hostesses ens obligaren a seure i calmar els nervis, però especialment els italians no entenien el que passava i no volien calmar-se i ja se sap com són de cridaners estos europeus....

A més la incomprensible situació es tornà dantesca quan el personal de vol es posà a agranar el corredor, deixant així d’atendre els passatgers i fent com si ni escoltaren el guirigall  per incomprensió i desesperació.

VIDA RURAL

VIDA RURAL

 Tot passà durant un quart d’hora.  A alguns se'ns posà la cara blanca de por i incomprensió.

PASSEIG AMB ELEFANT

 

Al capdavall resultà ser una parada tècnica de les que no s’avisen i el fum era el climatitzador. Sortosament no va ser res, malgrat semblar ser molt. Passaren quinze minuts, les hostesses acabaren d'agranar, el fum deixà d'eixir i deixà d'inundar l'ambient, tothom ens asseguerem de nou als seients, els italians pararem el guirigall i l'avió de nou s'enlairà cap a la destinació final que era la capital de Tailàndia.

 

NORD DE TAILÀNDIA

REFLEXIONS POSTERIORS sobre  TAILÀNDIA estiu de 2001

NÀPOLS: L’aventura desventurada IV PART

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada I
Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada II
Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada III

M’agrada molt viatjar, és un cuquet que es porta dins i que s’ha d’alimentar. Al llarg de la meua vida he estat en poblats menudets i grans ciutats, algunes perilloses, he visitat deserts i selves, moltes vegades carregats d’imprevistos, he estat dies convivint amb diferents mentalitats i races...i mai passà res. Havia de ser en Nàpols. Ara, passat el temps el fet perd importància. Però aleshores no, estava acostumada a la meua bona sort que per uns dies m’abandonà.

Uns delinqüents m’assaltaren, m’atracaren de manera violenta arrossegant-me per l’asfalt fins aconseguir el botí que era una bosseta que duia creuada al cos.

S’estaven complint els mals auguris de la malastruga.

En la bosseta guardava la documentació, les targetes de crèdit, el mòbil i 300 euros.

No havia dit la malastruga això de, cuidado con ese mobil...? què més havia dit? No, no...no volia ni recordar-ho...

Era una malastruga de debò.

Va ser un fet fugaç però carregat d’exacerbació, desesperació, frustració i eternitat.

Ella se n’anà, però la influència nefasta es quedà. Des del port, plànol en mà decidirem començar a visitar la ciutat. A l’hotel ja sabien que arribaríem tard. Al capdavall com no portàvem maletes, no calia hi anar aviat. Decidirem deambular el que quedava del matí, dinar i després hi anar a descansar. Possiblement les maletes ja haurien arribat a mitjan vesprada.

I així com ho pensàrem, ho férem.

Aquell primer dia a Nàpols, amb maletes perdudes i encara sense estar registrades a l’hotel, en acabar de menjar, agafàrem el camí de la llarga avinguda on estava l’hotel. Era migdia, al voltant de les tres. Feia una xafogor insuportable. No hi havia gent caminant per les voreres, ni a les portes de casa, no hi havia cotxes...no hi havia res. Era una avinguda cèntrica, on estava el museu més important de la ciutat, però a eixes hores semblava una ciutat fantasma. Eixe va ser l’escenari.

De sobte vaig escoltar el soroll d’una moto. En un instant vaig saber que venia per mi. La moto m’avisava circulant per l’ampla vorera i dirigint-se cap on estava jo, cap a nosaltres, jugant a fer esses provocadores. Però no podiem fugir, no hi havia lloc on amagar-nos, ni altra via per on dirigir-nos i escapar de l’amenaça. Sabíem què faltaven molt poques façanes fins arribar a l’hotel. Estàvem molt a prop. Angoixades, desesperades, miràvem la numeració i no faltava res. Alleujarem la passada, mig corrent. Però la moto ens seguia.. I s’apropava. I jugava a allunyar-se sense perdre’ns de vista. I ens rondava creant cercles al nostre voltant.

Sense saber com d’un carrer lateral aparegué un aliat. També motoritzat. Ara no era una, eren dos les motos provocadores i cap persona al voltant que poguera ajudar. El cercle que formaven les motos al nostre voltant era cada vegada més estret. 

És un sentiment difícil de descriure, saber que alguna cosa va a passar i saber que no serà bona. De sobte un dels agressors es llençà damunt meu agafant-me la corretja del bosset que portava creuat. L’altre vigilava i mirava, m’envoltava. La meua germana bocabada no reaccionava. Jo cridava fort, ell tirava amb força, i de tant tirar em va fer caure al terra. La meua germana mirava i continuava igual de bocabadada. Jo tirada en terra, la moto m’envoltava. La meua germana, ara un poc allunyada era un testimoni mut i paralitzat de com la corretja no es trencava i l’agressor mig doblat des del seient de la seua moto forçava i a mi m’arrossegava perquè la moto seguia en funcionament. Però el delinqüent no podia trencar la corda perquè era molt forta.

Si jo haguera pogut li haguera donat la bossa, no haguera posat impediment, però és que no podia llevar-me-la perquè a més portava dos bosses més penjades del braç i l’encreuament d’unes ases amb altres corretges ho impossibilitaven.

Al final aquell delinqüent va decidir baixar de la moto per disposar de les dos mans, ajupir-se on estava jo, ferida, i estirar la corda fins trencar-la del tot. Mentre l’amic ens rondava, el soroll de la moto era desesperant. La meua germana expectant ho mirava tot des de la seua posició allunyada de l’escena. No podia fer res, en el primer moment s’hi quedà paralitzada i va continuar així fins el final. Quan l’individu va aconseguir el botí ràpidament fugí. Desaparegué en un tres i no res junt l’amic.  

Esta és una de les xarabasques resultants després de ser arrossegada per terra.
Hi havia més però eixes no les mostre, quedaven amagades.

Va ser culpa de la malastruga?.No sé. Jo vaig anar coixejant tota la setmana i amb dolor permanent als ossos i també per les ferides als genolls i cuixes. I les maletes no arribaren a l’hotel fins dos dies desprès. Culpable o no, eixos foren els malaventurats fets. 

I sobre la visita a Nàpols...ho deixe per a altre text diferent..En la ciutat, sortosament, ja no ens passà res més dolent però jo tenia el soroll de la moto en cada moment. 

El fet no anava a impedir les vacances...
així que quan no podia caminar pel dolor usàvem el bus o altre mitjà, i al final em vaig atrevir, fins i tot, a pujar el Vesubi.

La ciutat la visitàrem pam a pam.

Anàrem a Ercolano i Pompeya, les ciutats soterrades pel volcà....

I tampoc vam dubtar en agafar un tren per visitar Paestum, un recinte arqueològic molt interessant.

En tornar a casa l’efecte malèvol encara va continuar perquè les maletes van ser de nou extraviades...però... encara va haver més.

Unes setmanes després, estava un dia tranquil•lament a casa i la malastruga em va telefonar. Era per preguntar com havia esdevingut la tornada del viatge i alhora contar-me que estava a l’hospital. A l’hospital? li vaig preguntar un poc espantada. Si, a l’hospital. Al marit, que era  espanyol, l’havien operat de l’esquena. Fins ací tot entrava dins de la normalitat. Però curiosament no havia pogut arribar al moment quan l’entraven al quiròfan perquè el tren que la portava a València es va trencar i va parar només iniciar el trajecte en la població on ella residia. 

Ufff!!!. Un tren avariat a meitat trajecte! Per voler ser optimista, vaig pensar que són coses que solen  passar...però...de debò sol passar?

Definitivament, no puc deixar de creure en l’existència dels malastrucs.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NÀPOLS 2004 i la malastrugança.

NÀPOLS: L’aventura desventurada III PART

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada I 

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada II 

Des que havíem conegut la malastruga havíem perdut tres coses: un avió, una nit de vacances a Nàpols i unes maletes. I jo particularment també un poc de la seguretat i optimisme que em caracteritzava.

I el que encara no sabia, era que la cosa anava a continuar.

Sincerament, mai he tingut por de volar, sempre he pensat que l’avió és dels mitjans més segurs de transport. Aquell matí l’única manera d’arribar a Nàpols era via Barcelona, així que havíem de fer dos vols: primer de Madrid a Barcelona i després de Barcelona a Nàpols. I  jo només tenia al cap les paraules de la malastruga que estava al meu costat:. Solo me queda sufrir un accidente. 

Sortosament no sofrirem cap accident d'avió i al final gaudirem de la ciutat.

A més a més, el seu estat de nervis empitjorà, ara corria pressa  per arribar al soterrar i cridava fort el seu pesar i criticava tothom en veu forta sense parar. 

Per fi arribàrem a Nàpols. Per fi...nosaltres ja estàvem a la ciutat desitjada però les maletes no...si pogueren relatar els països que degueren creuar!. De Madrid les enviaren a Nàpols via Venècia i de Venècia...cap persona encarregada sabia més. Les buscarien i ens les enviarien a l’hotel, és l’únic que obtinguérem per resposta.

Certament que el que m’estava passant era nou per a mi. Mig món recorregut i era la primera vegada que perdia l’ avió i les maletes. I ja sé que són fets que desgraciadament solen passar, però és que a mi no. No és normal que culpara la malastruga de semblant adversitat?

Les galeries comercials estaven en un edifici bonic...Va ser el primer que visitàrem
 i  aleshores que allunyada estava jo de saber el que m'anava a passar...

Pobra malastruga, la feia culpable però alhora l’ajudava perquè ho estava passant mal. Si corria agafaria el ferry cap a Capri i arribaria al soterrar. Com anàvem sense equipatge decidirem acompanyar la malastruga al port on l’esperava un germà per anar junts cap a Capri.

Inconscientment siguè un gest per assegurar-me que agafara el vaixell i s’apartara de mi, que se n’anara ben lluny i ja sé que nomes pensar-ho resultava una maldat. I ara em penedeisc, però aleshores no ho podia evitar. Estava convençuda que la mala sort existia i que ella era una portadora.

I és que no va parar. Des de Madrid fins el moment de l’acomiadament no parava d’augurar males coses, 

-cuidado con los napolitanos d’esta ciudad, nosotros los de Capri somos diferentes, repetia i repetia...

-cuidado, dos chicas solas...ese movil que no te lo vean...

 Nàpols...per fi!!!

El Vesubi s'hi veia des de l'avió impressionant.

Va insistir en que la visitàrem en anar a Capri i sincerament jo, i em sap greu admetre-ho perquè en el fons ella no tenia cap culpa,  més que tornar-la a vore, el que volia era perdre-la de vista ja. És cert, la volia ben lluny.

El que mai m’esperaria  era que els efectes de la seua mala sort s’havien arrelat en mi. Faltava molt poc per evidenciar-se.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...

NÀPOLS: L’aventura desventurada - II PART

Per a llegir NÀPOLS:  l'aventura desventurada I 

La  malastruga era de Capri. Estava casada amb un espanyol i vivia en una de les nostres platges on regentava una pizzeria.

Moments abans de pujar al primer avió, de sobte vaig notar que algú m’agafava del muscle. Era Ella, una dona nerviosa que em deia frases precipitades que en un principi no arribava a entendre. Parlava bé l’espanyol però l’estat en que s’hi trobava la feia xarrar sense control. Anàvem  a perdre el vol! Vaig entendre al final després de fer-li ho repetir. Que m’estava dient? Jo ja ho sabia, ja ho imaginava, no calia que aquell manoll de nervis m’ho recordara. En parar-me a pensar un poc en l’estranya situació que aquella italiana estava protagonitzant em vaig quedar dubtosa pensant com sabia que nosaltres anàvem a la mateixa destinació que ella. Em vaig quedar amb la mosca en l‘orella.

Després m’assabentaria que havia estat preguntant en informació qui érem, d’entre tots el passatge, els que segurament perdríem el vol cap a Nàpols. I allí li contestaren que només érem tres les que anàvem cap a la ciutat italiana. No m’agradà que em fera eixe control. Va endevinar qui érem al moment perquè en informació li digueren que es tractava de dos germanes. Ella inspeccionà tot el passatge que esperàvem el moment de pujar i fàcilment ens identificà, no sigué difícil trobar-nos perquè físicament la meua germana i jo ens assemblem.

Es va entossudir que volia que viatjarem totes tres juntes, estava fora de si i es posà a demanar el canvi de  seient. I nerviosa i entossudida com estava, parlava  a crits exigint i reclamant com un dret seure al nostre costat. Amablement el meu esporàdic company de viatge, el que de debò m’havia tocat, va cedir a les demandes d’aquell ser que es mostrava tan desesperat. Ho exigia així perquè arribat el moment una vegada en Madrid les tres juntes ja veuríem què passava si al capdavall perdíem l’avió. Així va ser com sense esperar-ho i sense poder fer res, de sobte tenia una nova companya de viatge diferent al jove que tocava. Els nervis la feien parlar a crits i de manera no molt educada. El pitjor era que parlava fort per a tots i en nom de les tres. I nosaltres només  feia cinc minuts que la coneixíem.

Una vegada enlairats es va tranquil•litzar, al menys aparentment, va baixar el to de veu i la resta del passatge ja no va saber més d’ella fins el final del trajecte.

La resta dels passatgers no però jo si. La companya inesperada de seient comença a parlar-me. Em vaig comportar de manera  educada i vaig escoltar, però cert que en eixa ocasió no m’abellia res ni miqueta saber que contava, perquè xarrava i xarrava sense parar i sense donar peu a la conversa.

I més poc m’abellia escoltar el que m’estava relatant.

Començà a explicar un seguit d’incidències viatgeres que li havien passat en altres circumstàncies amb els avions, amb el personal de vol, amb les maletes, amb la seua vida... Res bo. Tot malaventures. I a mi que em contava?



La malastruga era de Capri, lloc que teníem
previst visitar.



Feia anys que viatjava arreu del món i mai m’havia passat res del que ella estava contant, sortosament. Mai, ni pèrdua de maletes, ni pèrdua de connexions de vol, ni retards exagerats i inoportuns. Res de res. Desprès de més de vint anys viatjant, esta era la primera vegada que anava a perdre una connexió de vol.

I de sobte em digué “es que soy gafe”. M’hi vaig quedar bocabadada, no sabia si riure o plorar. Ella em mirà la cara d’espant i ho repetí per deixar-ho clar. Es verdad, soy gafe, me pasa de todo y nunca nada bueno.

Però jo no eixia de l’espant, no pel que em deia, que no acabava de creure’m,  sinó per la impassibilitat com ho deia, amb sang freda i fins i tot contenta, vanagloriant-se, com si això de ser malastruc fos una virtut. La meua ment no encaixava bé el que deia, m’estava prenent el pèl? Tal volta era una manera de justificar tot allò que en la vida no li anava bé.

Incomprensible!. Era com una carta de presentació: Sóc malastruga i tu?

Capri és una illa de turisme exclusiu, hi ha un
carrer ple de botigues amb les millors i més
cares  marques.

Jo, incrèdula en este aspecte fins el moment, vaig començar a replantejar-m’ho. Ni vaig intentar al•legar en contra. Ella ho tenia clar i no seria jo qui la fera canviar d’opinió.No sé el per què del meu canvi de parer, no ho sé però conforme més en parlava aquella dona nerviosa i desesperada més em fiançava en què allò de la malastrugança no era solament ficció.El que m’estava contant no m’agradava gens ni miqueta. Em contava totes les desgràcies que li passaven sovint desgràcies que mai arribaven soles i mai li passaven a ella solament.

La meua ment començà a reaccionar malament, a imaginar situacions nefastes que aquell ser encara li quedaven per passar i que jo com estava asseguda al seu costat també sofriria. Que m’estava passant? De sobte vaig sentir por per si l’avió s’esgavellava perquè aquell ser que  seia al meu costat ho aventurava. “solo me queda sufrir un accidente aéreo” deia sense pensar que aquelles paraules m’estaven influenciant. Calla calla, li repetia jo sense parar.

Sóc optimista per naturalesa i eixos mals pensaments els havia d’allunyar. Vaig començar a fer mentalment  un balanç de la meua bona sort  de sempre i per moments em tranquil•litzà però això no lleva que a partir d’eixe encontre, creuria en l’existència de sers als que tot els eix mal.

Allunyant-se del centre de l'illa es poden trobar
paratges amb vistes precioses.

La napolitana, oriünda de l’illa de Capri, necessitava arribar el més aviat possible a casa perquè sa  mare es moria i si no agafava la connexió de vol en Madrid, no arribaria a hora Esta era l’explicació de tant de nervi i desesperació, per culpa d’Iberia no veuria sa mare en els últims moments de vida. I malauradament així va ser.

El primer avió va aterrar a Madrid com era d’esperar tard. No varem poder agafar el nostre següent vol i haguérem de passar la nit les tres en un hotel del mateix aeroport. I si no era poc, sense maletes, de les quals Iberia no sabia ni on podien estar. La meua germana i jo ens passàrem la nit consolant la malastruga que va rebre la noticia de la mort de la mare davant nostre. Pretenia passar-se tota la nit parlant perquè no volia dormir en habitació individual. I xarrant, parlotejant ella, passaren moltes hores fins que de tant parlar es va esgotar i va decidir fer l’esforç de passar la nit sola.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...

NÀPOLS: L’aventura desventurada - I PART

El bon viatger no ha de fer cas dels estereotips que venen marcats per guies de viatge o idees preconcebudes...el bon viatger ha de veure les coses sense prejudicis...
Però de vegades passa, i allò que tantes vegades t’han dit i altres tantes t’han advertit, es converteixen en realitat.

La mala sort existeix? I la bona? Ara ho dubte. No sé què pensar.
Sempre he proclamat a qui volia escoltar, que la sort se l’havia de buscar cadascú, que s’havia de fer front amb optimisme cada situació per molt malaurada que fóra i pensar que els mals moments s’acaben i no tornen. I això de la malastrugança...això de “ser gafe”... eren contes inventats.

Innocent de mi! Des del meu món d’optimisme i  fins el moment carregat de bona sort,  pensava, igual que molts dels que esteu llegint este escrit, que els malastrucs no existien, que eren fruit de la invenció d’algun imaginatiu escriptor de novel•les o de guions de cine. Eixe era l’inici del mite, pensava. Els malastrucs han donat peu a acudits i diverses històries, que jo pensava era tot literatura, tot invenció, tot ficció. Això creia jo. Pobres personatges els malastrucs! Em deia quan els veia com en la ficció se’ls representava sarcàsticament, quina maldat per part dels creadors! Si. Era el que pensava fa temps. Ah! dolça innocència, en cap moment se me va ocórrer que podien existir en la realitat.  Ara ja no opine igual, vaig canviar de parer, tot just des que vaig conéixer un malastruc de debò, de carn i os i no de ficció.

L'aventura desventurada  començà abans de pujar a l'avió

Si, aquell personatge que aparegué de sobte en la meua vida, era un portador de mala sort, un ser al qual solament li arribaven adversitats. I malauradament, en este cas, no només li queien del cel, sinó que n’eren tants els contratemps, que els  repartia pels voltants. No, no és una exageració, i amb açò conteste a qui en este moment ho està pensant, qui creu que m’ho invente i el que pretenc és crear més invenció al respecte. No, ho assegure, no és cap exageració malgrat semblar-ho. Parle amb coneixement de causa, perquè malauradament vaig eixir perjudicada quan el destí em posà en un moment determinat al costat d’un ser malastruc.

I entre núvols la malastruga començà a
exercir el seu influix.



Fa anys ja que m’aparegué el portador i repartidor de la mala sort que a més de tenir males experiències personals i extraordinàries també les escampava. Fa anys i encara no l’he oblidat.Contràriament als meus desitjos unes vacances previstes i imaginades com perfectes es tornaren negres.

La meua aventura (quasi) desventurada, com el títol d’un llibre d’ Empar de Lanuza que vaig llegir fa molts anys, començà en iniciar un viatge a Nàpols sense res preparat ni dirigit. Anava amb la meua acompanyant, una germana tan viatgera com jo. Només teníem la reserva en un hotel i unes guies de viatge i plànols de la ciutat estudiats a la perfecció. Tot començà ja en l’avió que ens portava al descans, a la desconnexió estival. En el mateix moment de pujar a l'avió, el malastruc em buscà, em trobà i amb mi s’hi va quedar durant un grapat d’hores.

El nostre destí era Nàpols, un viatge on
només teniem molts plans pensats però només
estava previst l'hotel.

 

Voliem visitar l'illa de Capri

Vore i pujar el Vesubi era un dels atractius que

ens va moure a decidir-se este estiu per

Nàpols.



Si, va ser ja al primer avió València- Madrid quan inicià la mala sort a fer notar els seus efectes perquè el malastruc també viatjava al mateix vol. I el primer efecte va ser un retard. El trajecte previst d’avió va tardar al voltant d’una hora en eixir. Primer contratemps. Casualitat? En eixe moment vaig culpar a Iberia, amb la mala fama de ser sempre tan informal. Tampoc calia exagerar la situació. No va ser molt de temps si es té en compte que hi ha moltes vegades que són més hores les que els viatgers esperem desesperats als aeroports. Encara estàvem començant i la visió optimista predominava.

Així i tot, malgrat l’innat optimisme que generalment  m’acompanya, per a nosaltres, en eixa especial ocasió, era massa temps el que esperàvem perquè teníem el temps just per a la connexió amb el següent vol que eixia de Madrid cap a Nàpols. I cal matisar que el fastigueig de l’hora de retard no solament el teníem nosaltres dues, altra passatgera més, també pensava igual. Érem just les tres d’entre tot el passatge les úniques que anàvem a perdre la connexió amb altre avió. 

A partir d’este moment la malastrugança ja tenia cara i nom.

Estàvem patint el primer contratemps amb el retard del vol. Encara no sabíem la resta dels seus mals efectes, encara no. Però no  tardaríem.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà....

ALGÈRIA: Una realitat diferent

En anar-hi, el meu desig no era veure museus ni monuments, desitjava impregnar-me del desert, del viure propi del país barrejant-me entre la gent i trepitjant els seus paisatges.
I així vaig descobrir Algèria intentant mirar-la amb uns ulls que, per uns dies, havien deixant de banda la cultura occidental i l’hàbit de pensar i jutjar segons uns criteris protegits pel confort.

Era primavera, coincidint, curiosament, els últims dies de la Setmana Santa catòlica amb els últims dies del Ramadà musulmà. Agafàrem un vol des de Madrid via directa cap Alger. I recorde com si fóra ara, l’estranya sensació del primer moment en entrar a l’avió i adonar-me’n que d’entre tota la gent ressaltaven les nostres cares blanques occidentals que n’eren poques. A més, del total del passatge la gran majoria eren homes i no hi havien moltes dones. Tots i totes anaven abillats amb les vestimentes tradicionals.

I ja en l'avió, trobàrem el primer xoc amb la realitat.

El temps enlairats entre núvols el vaig passar observant cada persona amb deteniment. Sols dues hores de vol i ja estaríem a la capital d’Algèria, teníem dues hores de temps, solament, per no perdre detall del què veiem i per acabar d’imaginar què ens esperava. 

I de sobte, poc abans d’aterrar l’avió en terres algerianes, a punt de fer-se de nit, va ocórrer un fet que ens em va sorprendre. Vaig notar un enrenou estrany. Tot seguit, la gent neguitosa es descordava els cinturons de seguretat dels seients i esvalotada s’alçava buscant i rebuscant a les bosses guardades al compartiment superior.

No sabia què passava. No ho sabíem ningú del grup que viatjàvem junts. Tothom, com si es tractara d’un ritual preceptiu, es posà a menjar allò que anava rescatant dels sacs de mà. Nosaltres, els pocs occidentals, fórem els únics immòbils als seients.

En un principi pensàrem si seria una avaria en l’avió o si havien manat fer alguna cosa per l’altaveu i no ens havíem adonat. Ens resultà estranya la informació d’una hostessa anunciant l’hora. La veu dolça i melodiosa del micròfon volia que ningú deixara de saber que eren les set de la vesprada perquè ho havia repetit en angles, en francès i en àrab. Certament que foren moments d’incertesa.

A la fí s’adonarem què passava. Durant l’època del Ramadà el precepte religiós prohibeix menjar fins la posada del Sol. El que feia aquella gent, tots a una i davant la nostra mirada atònita, era complir el manament del dejú. Durant tot el dia no s’havien empassat cap aliment, després d’assenyalar l’altaveu que ja podien menjar, mataven el cuc de la fam amb galetes i caramels. Les set era l’hora establerta de posada del Sol i el final de la prohibició.

En temps de Ramadà els carrers de nit cobren vida.

Observàrem i callàrem. Jo estava absorta i bocabadada mirant l’espectacle, tirant per terra la idea preconcebuda que el dejú imposat era una tradició amb pocs seguidors. Res més allunyat de la realitat.

Al voltant del Ramadà, al dia següent tornarem a veure altra imatge de les que es queden per sempre a la retina. Anàvem per la ciutat d'Alger, era un carrer ample, no recorde quin però si sé que no deixàvem de mirar sense perdre detall el que ens venia al pas. També escorcollàvem els carrers més estrets perpendiculars que estaven menys transitats. En un moment donat, s’escoltà el crit del muetzi per a recordar al creient el moment de l’oració. I de sobte mirant cap a un dels carrers estrets que donaven al principal, veiérem un grup de fidels que serien uns quaranta, que eixien al carrer, estenien l’estora, s’agenollaven i començaven a orar. I és que segons varem saber és pràctica habitual. Aquelles persones eren treballadors d’una fàbrica i cada dia en escoltar el muetzi i ser el moment de l’oració, eixien al carrer ocupant tota la calçada de part a part perquè dins no tenien prou espai.

En aquell moment ens deixàrem les sabates fora per entrar a la menuda mesquita de Tamelhalt, al sud del país, població on els habitants tenen la pell negra.

Mesquita de la ciutat d'Argel. 
La crida del muetzi a l'oració, siga on siga, ciutat o poblet al desert, impregna cada racó en Algèria i en tot país musulmà. M'agrada escoltar-ho, em situa millor en la realitat del moment.

I és que el Ramadà impregnava l’ambient d’uns costums que ens resultaven ben diferents. Per les nits un bullici desmesurat omplia cada lloc, poblet menut o ciutat més gran, tan se valia, sempre hi havia famílies senceres pels carrers i homes als cafès. I pel dia tot canviava, carrers tranquils, només amb la gent anant i tornant de treballar. El Ramadà feia que el guia local que ens acompanyava, que al llarg del viatge demostrà ser molt intransigent quan comparàvem les diferents mentalitats, per evitar la temptació del menjar a l’hora del dinar, es passava el temps cara a la paret, orant amb el Corà a la mà.

I de dia, durant el Ramadà,  la vida continua però els fidels seguidors musulmans es passen tot el dia sense menjar.

Tal volta este aspecte va fer que descobrirem este país àrab des del punt de vista més real. Era un aferrat a la religió, que malgrat haver estudiar en la Universitat i treballar en turisme, mantenia unes fortes conviccions a la tradició i a la religió. Nosaltres escoltàvem amb devoció eixe punt de vista que ens mostrava la realitat, però sempre amb respecte i educació, no deixàrem en cap moment de rebatre explicant la nostra opinió visió occidental, malgrat demostrar-nos enocasions que no li agradava gens el que li estàvem dient.

Viatjar és vore i no sempre entendre.

REFLEXIONS POSTERIORS: sobre ALGERIA 1990

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la

ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·la