Quant que fa la ment! No era res i creiem que era molt. Allò va ser un dels mals tràngols que de tant en tant es viuen i després et fan riure per ser fruit de la ignorància.
De vegades es viuen mals tràngols que malgrat ser moments viscuts penosament, passat el temps ja
no es guarda mal sabor. De totes les experiències que em regala la vida,
procure sempre recordar les coses bones i de les dolentes, que sempre hi ha,
mire la part positiva. Es la meua filosofia de vida i de viatge, perquè vivint
cada dia i deambulant arreu del món ens podem trobar de tot.
El camí cap a
Tailàndia va ser molt llarg. I és que en aquella ocasió vaig sumar 16 hores de
trajecte entre avions i escales tècniques de transbord. Primer de Madrid a Ginebra
on vam estar tres quarts d’hora parats, després 5 hores més via Amman, la
capital de Jordània, per després seguir 8 hores i mitja més fins a Bangkok, però
fent una imprevista parada curta a Doha, en Qatar.
L’avió estava ple
d’europeus, sobre tot érem espanyols i italians, tots junts estavem armant un continu guirigall, sempre parlant, mai asseguts i a tothora cridant.
Només hi havia un grup reduït d'arabs que educadament i silenciosos
ocupaven els seus seients, no sé si espantats per tant de rebombori o si
acabaren resignats a suportar-lo.
Curiosament en
aquella parada curta i imprevista a meitat camí varen baixar totes les persones àrabs que anaven amb les indumentàries tradicionals i pròpies del
país, elles tapades només deixant veure els ulls. El que resultava més estrany era que miràvem a traves de les finestres i no s'hi veia res, només desert, arena i més arena. On estàvem?
L'avió es quedà plenament occidentalitzat. De moment llevat del fet de no tindre
constància de la parada de l’avió i que estavem enmig de cap lloc, tot era normal.
Vaig pensar que després de
tantes hores de vol era necessari posar combustible. I així semblava ser. Alhora
que baixaven passatgers, aprofitarien que era zona on el combustible és més barat. No veiem d'on l'agafarien però estaria a prop.
Ara recorde amb un
somriure en la boca aquella inesperada parada al país del petroli, país del
desert i dels grata-cels de recent construcció. Perquè en no res el cap va
començar a imaginar i malpensar. Fou
parada inesperada perquè en cap moment fórem informats, ni la companyia aèria
havia dit res ni el pilot o les hostages ho havien anunciat. Simplement va
aterrar i el grup de gent va baixar. On anaven aquelles individus si no es veia
res al voltant? On estàvem aterrats?
La sorpresa més gran va ser quan de sobte començà a eixir fum pels canals de ventilació. Què era allò? ara ho sé però aleshores no.
Passats els
anys he vist eixir un poc de fum en menor intensitat, però en aquell
moment ignorant d’estes necessitats tècniques perquè encara no ho havia vist
mai, en cap vol anterior havia passat. Tothom malpensà: hi havia una avaria i allò anava a explotar.
Front a l’agitació
general de la gent, les hostesses ens obligaren a seure i calmar els nervis,
però especialment els italians no entenien el que passava i no volien calmar-se i ja se sap
com són de cridaners estos europeus....
A més la incomprensible situació es
tornà dantesca quan el personal de vol es posà a agranar el corredor, deixant
així d’atendre els passatgers i fent com si ni escoltaren el guirigall per incomprensió i desesperació.
Tot passà durant un
quart d’hora. A alguns se'ns posà la cara blanca de por i incomprensió.
Al capdavall
resultà ser una parada tècnica de les que no s’avisen i el fum era el
climatitzador. Sortosament no va ser res, malgrat semblar ser molt. Passaren quinze minuts, les hostesses acabaren d'agranar, el fum deixà d'eixir i deixà d'inundar l'ambient, tothom ens asseguerem de nou als seients, els italians pararem el guirigall i l'avió de nou s'enlairà cap a la destinació final que era la capital de Tailàndia.
REFLEXIONS POSTERIORS sobre TAILÀNDIA estiu de 2001
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada