Diuen que és la Perla de l’Adriàtic i com una joia cotitzada, va ser
declarada Patrimoni Universal de la UNESCO l’any 1994.
Bonica si que ho és, cert que té un encant, però
quanta gent! Diuen que és la ciutat més visitada dels país però de dia, de nit
és diferent. Sovint al seu port paren creuers i desembarquen allaus de turistes
que trepitgen la ciutat amb presses. Cada dia en són més. Jo també no veig la
ciutat amb la dedicació que deuria. Tal volta en altra ocasió li dedique més dies, però el temps que hi passe l’assaboreisc, li trac el suc exprimint-lo al
màxim. Vull saber-ho tot, vull veure-ho tot, cada detall de cada façana, vull
viure cada segon de cada monument. Hi ha molt en poc espai: art, arquitectura,
paisatges... i història també.
Destaca la muralla que ja he vist en tot el seu
perimetre, quan venia per la carretera des de l’aeroport.
La muralla és immensa. Té 2000 metres de longitud. És
el recinte emmurallat millor conservat de l’Adriàtic i envolta el casc antic.
Es va iniciar al segle VIII i posteriorment s’anà reforçant des del segle XIII
fins el XVII. Té un perímetre de quasi 2 quilòmetres i una altura que arriba en
alguns punts a 25 metres. El grossos és de 3 a 6 metres. És una gran muralla
protectora que a més a més té torres circulars quadrangulars i forts defensius.
Hem creuat la muralla per la porta Pile. Parem
davant d’un mapa que ens ajuda a entendre la fesomia de la ciutat i l'arquitectura urbanistica. I ja en una primera ullada veiem que la ciutat és esencialment un curt carrer principal i dos paral.lels.
Només creuar la porta Pile trobem el carrer Placa o
Stradum que arriba fins a la plaça Luza que dóna al port vell. Antigament este
carrer era una franja d’aigua que separava el continent amb un illot. Al segle
XII es reomplí formant el carrer actual, aconseguint així la reunificació dels dos
assentaments i que Dubrovnik estiguera en un lloc solament.
Al primer colp d’ull em pregunte una cosa. És una
ciutat aturada en el temps? Endinsar-se
al casc històric Stari Grad, és com entrar dins d'una imaginària màquina de
transport cap al passat. Sembla que tot és com abans. El que la guerra va
destruir ho han restaurat seguint fidelment com era abans. Amb tot podem veure
testimonis de l’última guerra, la del 1991, són als merlets perquè
s’utilitzaren com a suports dels morters i altres armes.
Crida l’atenció la blancor dels edificis i del
terra. Hi ha molt de marbre als carrers i edificis. Enlluerna. També perquè fa
un sol que atabala. També atabala la gent, el maremàgnum continu de grups de persones que
van amunt i avall del curt carrer. Som
molts els que volem visitar este conjunt de joies arquitectòniques. Tothom fem
el mateix.
Visitem la ciutat primer de la mà d’una guia local
i després al nostre aire. Només traspassar la porta d'entrada trobem la gran font de
Onofrio en forma de polígon de 16 cares. És gran, molt gran, i abasteix d’aigua
potable als visitants i habitants de la ciutat. En cada costat hi ha una cara de
la que ix l’aigua.
Darrere de la font està el convent de santa Clara i l’edifici d’enfront és l’església de St Spasa. Ja hem fet un primer tast del conjunt monumental, hi ha tant!
Darrere de la font està el convent de santa Clara i l’edifici d’enfront és l’església de St Spasa. Ja hem fet un primer tast del conjunt monumental, hi ha tant!
Enfront de la font i com inici del carrer
principal, està el convent-museu de san Francisco, on estava la farmàcia de la ciutat,
una de les més antigues d’Europa. Està
en funcionament des de 1391. Ara continua oberta i té venda al públic. M’assome
al claustre i entre a la farmàcia però no en plà turista sinó com compradora.
El carrer principal dóna a altres perpendiculars
que són molt estrets en els que no cap ni una agulla. La guia local ens
passeja pel carreró on viu ella, el paral·lel al principal. La guia parla lloances de la ciutat i del seu carrer i malgrat ser un dels mes sorollosos i transitats pel turisme, no és queixa. Li sembla fenomenal, no veu problema ni
inconvenient que la molesten la gran quantitat de gent.
El carrer és estret, ple de restaurants, però... benvingut siga el turisme i tot el que comporta. La ciutat se n’aprofita, com no? i a més a més es torna cara en primavera i estiu, que és quan arriben les fonts d’ingressos, la majoria amb creuers.
El carrer és estret, ple de restaurants, però... benvingut siga el turisme i tot el que comporta. La ciutat se n’aprofita, com no? i a més a més es torna cara en primavera i estiu, que és quan arriben les fonts d’ingressos, la majoria amb creuers.
Anem per on anem està ple de gent.
Cal parar l’atenció sempre en els carrers que pugen i baixen. Hi ha racons
bonics i per alguns, amb un poc de sort,
no hi ha ningú, és un respir.
Al final del carrer paral.lel a la via principal trobem una esglesia menuda i des d'eixe punt baixem a la
plaça Luza.
En la plaça Luza està la torre del rellotge un dels
llocs emblemàtics de la ciutat perquè fa de guardiana de la porta sud que
accedeix al port vell. La torre va ser construïda al segle XV i té 35 metres
d’alta. Destaca l’enorme campana de 2000 quilograms i és l’únic que queda original
de la primera torre.
La torre presideix la plaça, està sobre la Llotja de les campanes. Mirem on mirem hi ha edificis rellevants. Caminem un poc i estem davant de san Blas i el cavaller Orlando.
L’estatua del cavaller Orlando simbolitza el cavaller medieval i tambè la
llibertat. El seu avantbraç va ser durant anys la mesura bàsica oficial de la
republica. ( 51’1cm)
A l’esquerra de la torre està el Palau de Sponza, del segle XVI d’on admirem el
pòrtic.
Tambè està el Palau de la gran guardia.
De sobte veiem una estatua que té el nas lluent,
tothom li'l toca, segurament s'ha escampat la creença que donarà sort. Cadascú és lliure de
creure o no creure. És una escultura de Marin Drzic, poeta en llengua eslava.
Al costat
està el Palau del rector i la segona
font xicoteta d'Onofrio. No parem de veure monuments, un al costat de l'altre. Per això és famosa la ciutat, per la gran quantitat que s'hi concentren en poc espai.
I molt a prop del Palau està la Catedral de la
Asunción d’estil barroc. Hi ha a l’interior uns altars que destaquen. Hi estan
les relíquies de san Blas.
Hi ha més esglésies, nosaltres anem
a veure la sinagoga que s’hi troba en un carrer perpendicular a Placa.
I anem a visitar l’església ortodoxa que trobem seguint les indicacions del mapa.
També anem al convent de San Ignacio. Per anar-hi s’ha de pujar per una
escalinata barroca inspirada en la de la plaça de Espanya a Roma.
L’església és un edifici barroc i està junt a un col·legi jesuïta. Mirem la façana i entrem a l’interior on hi ha molts frescos representant la vida de san Ignacio de Loyola el fundador de l’ordre jesuïta. Hi trobem una replica de la gruta de lourdes.
L’església és un edifici barroc i està junt a un col·legi jesuïta. Mirem la façana i entrem a l’interior on hi ha molts frescos representant la vida de san Ignacio de Loyola el fundador de l’ordre jesuïta. Hi trobem una replica de la gruta de lourdes.
Dubrovnik és una ciutat molt bonica però tanta calor i gent esgota. S'ha de descansar mentre es fa el passeig, nosaltres ho fem i busquem tranquil·litat i ombra per
carrers pocs transitats.
Són carrers on el turisme no arriba malgrat que es posa intenció amb
atractius que pensen, poden interessar, com una exposició d’instruments de tortura que
trobem en un carreró ben amagat.
Despres de fer el passeig per estos carrers ens anem de nou al centre. Conforme ens apropem a Plaça i la plaça Luza comencem a trobar de nou
gentada.
Si traspassem la porta de la muralla que hi ha a plaça Luza, anem directes al port vell, un lloc molt interessant que explicaré en altre post. També mostraré en altre apartat les panoràmiques de la ciutat des de les altures, tot en este escrit resultaria massa llarg, cal dossificar per assaborir i entendre.
Malgrat tot el que suposa visitar la ciutat en agost, val la pena anar-hi i passejar pels seus carrers blancs, lluents i empedrats pel marbre. Cal admirar el seus edificis i recórrer els carrerons estrets, cal pujar i baixar escales per salvar les costeres. El que és cert és que el casc antic de Dubrovnik es veu en un tres i no res i dóna temps a seure en una de les nombroses terrasses per descansar, fer-nos un refresc i observar la gran varietat de gent. Ah! i s’hi menja molt bé.
Malgrat tot el que suposa visitar la ciutat en agost, val la pena anar-hi i passejar pels seus carrers blancs, lluents i empedrats pel marbre. Cal admirar el seus edificis i recórrer els carrerons estrets, cal pujar i baixar escales per salvar les costeres. El que és cert és que el casc antic de Dubrovnik es veu en un tres i no res i dóna temps a seure en una de les nombroses terrasses per descansar, fer-nos un refresc i observar la gran varietat de gent. Ah! i s’hi menja molt bé.
M'agrada Dubrovnik, però millor haguera sigut sense tanta gent. He vist molt, els carrers principals però també els secundaris i amagats on hem descobert altra realitat, la de la gent de la ciutat que no té el maremàgnum al costat. El que no he fet o vist en este viatge ho deixe per a altra ocasió. Sempre hi ha coses que es queden per veure, aixi hi ha excusa per tornar. Dins de les muralles hi ha dos hotels de luxe i altres alternatives com apartaments o hostals per a dormir, alguns no tenen mala pinta. Dormir dins de les muralles deu ser genial, tal volta ho faça en altra visita.
QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,
CROÀCIA
Dubrovnik és una ciutat ben maca, les seves muralles ens van enlluernar, sobretot a la nit, quan no hi ha tanta gent visitant i hi ha una atmosfera de silenci. La llàstima és que arribin tants creuers...Però el lloc s'ho val! Una abraçada
ResponEliminaHola parella! Dubrovnik és com ho descriviu. De dia enlluerna tanta blancor i sol, i per la nit viu tranquil.la.
Elimina