EL POLLASTRE DE NADAL
Mariló Sanz
Hui us ressenye una novetat editorial, un conte que he escrit procedent de la tradició oral. El conte porta per títol EL POLLASTRE DE NADAL i ha estat editat per l’entitat bancària obra social Caixa Ontinyent.
La persona que me’l va contar, Maruja Colomer, el contava als seus fills i després als néts, perquè a ella de menuda també li agradava escoltar-lo. Tan de bo que esta versió li agrade, i espere que des d’allà on estiga, que serà el millor lloc, em done el vist i plau pels canvis que aporta la versió. Totes les versions orals i escrites fan aportacions noves perquè cadascú té la seua manera i la seua personalitat de contar-ho. És una característica de la narració tradicional, són contes vius que van evolucionant. Per això trobem un mateix conte contat en cada poble de manera diferent. Al final ja no és el mateix, però l’essència primera si que ho és.
En este apartat de ressenyes, ja vaig anomenar en una ocasió Caixa Ontinyent i la col•lecció la cadireta de boga parlant de la importància de llegir tradició. Aleshores us mostrava altres contes que també he recuperat de la memòria dels majors.
En este moment, quan el conte acaba d’eixir, aprofite l’ocasió de fer-li difusió en este bloc de viatges, que també inclou llibres que tracten de viatges, així com dels que parlen d’història i tradició dels llocs i ajuden a entendre el món que ens envolta.
Mires per on mires, el conte “El pollastre de Nadal” es mereix este raconet virtual perquè ho té tot, és tradició, i a més a més té un ingredient viatger. I sinò pareu-se a pensar un moment. No és escapar-se o eixir de casa sense rumb propi dels grans aventurers? Si, el protagonista així ho fa per la qual cosa és un rodamóns amb totes les de la llei. I tan se val que siga persona o pollastre, és el qualificatiu que li va.
Mires per on mires, el conte “El pollastre de Nadal” es mereix este raconet virtual perquè ho té tot, és tradició, i a més a més té un ingredient viatger. I sinò pareu-se a pensar un moment. No és escapar-se o eixir de casa sense rumb propi dels grans aventurers? Si, el protagonista així ho fa per la qual cosa és un rodamóns amb totes les de la llei. I tan se val que siga persona o pollastre, és el qualificatiu que li va.
I és que un pollastre és de qui parle. El conte és una adaptació lliure de la història dels germans Grim sobre els músics de Bremen, en este cas un animal per fugir del seu fatal destí mamprèn una fugida. De camí troba altres animals i un a un van incorporant-se al seguici. És un tema que sovint trobem en el contes de tradició oral, siga del país que siga. En este bloc ja vaig fer ressenya de la truita corredora, procedent de la tradició oral xilena, que també fugia perquè se la volien menjar. A este conte li vaig dedicar fins i tot un video, i va ser un treball entranyable i especial.
En esta ocasió no són músics, ni van tocant instruments, ni van a Bremen, però el conte té altres ingredients que resulten atractius. I no ho dic jo solament, que això no té mèrit. Així m’ho han fet saber alguns xiquets, que són els que més ho entenen, i que he utilitzat de jutges abans de l’edició. I és que per assegurar-me que el conte anava a agradar a estos futurs lectors i receptors, els el vaig contar per a que em donaren l’opinió. Però no solament els vaig contar “El pollastre de Nadal”, també en vaig contar altres. Així, un dia els vaig sotmetre a la proba, jo anava llegint històries i ells havien de puntuar. Triaren i explicaren la raó de la puntuació, foren molt bons crítics i es mostraren atents durant la narració.
I les raons foren clares, una era que els agradava que els protagonistes foren animals. Es curiós com agraden els animals, tan se val que siguen de selva o de granja...però és així...en això sempre hi ha unanimitat. També tots coincidiren en dir que els havia agradat per la musicalitat, per eixe conjunt de paraules que sonaven com una cançoneta. És la musicalitat de les frases que busque en estos contes infantils i que ja havia utilitzat en altres relats i havia vist que agradava molt i captava l’atenció. Altre aspecte que afavoreix i que em feren saber, era que el varen entendre fàcilment. I sobre tot els captivà poder intervenir sovint fent onomatopeies perquè de tant repetir-les ja les havien memoritzat.
Així que, eixes són les opinions esposades pels menuts, a partir d’ahi podeu fer cas o no.
No vull fer punt i final sense parlar de les fabuloses il•lustracions que acompanyen el text i que ha fet Vicent Beneito, que ja havia il•lustrat altre conte meu. Són dibuixos divertits, expressius i amb uns matisos de colors adequats en cada moment. I com a novetat, l’il•lustrador ha volgut donar una nota de color al text. No us desvetlle com ho ha fet. A mi particularment m’agrada esta innovació que dóna alegria a la monotonia cromàtica del text escrit.
Si us agraden els contes de tradició oral, esta simple història no us defraudarà. A mi m’encanta este pollastre desesperat que opta per la lluita de seguir vivint, un pollastre que té fusta de líder, té poder de persuasió i arrossega amb ell altres animals.
I a més a més d’haver gaudit escrivint-lo, em quede contenta sabent que fent difusió d’esta història estic contribuint a no oblidar el que contaven els avantpassats.
