LEÓN: VALENCIA DE DON JUAN

Parlem sobre un castell i sobre indumentària... sobre història i tradició. 

Valencia de Don Juan té uns 5000 habitants, em pare a pensar comparant amb el meu poble que té daltabaix els mateixos habitants i sense pensar-hi exclame: que pocs!. I tot seguit em contesten que estic equivocada perquè per Castella i Lleó en són molts. Tenen raó. Ja em passà quan vaig visitar Salamanca i la província. La majoria dels poblets tenien pocs habitants i els que en tenien més de 4000 ja eren considerats com les capitals. I és que resulta que Valencia de Don Juan és de les poblacions més grans de la zona. Així que, com sempre dic, res és blanc o negre, tot depèn de com es mira, una vegada més és corrobora que tot canvia segons la  perspectiva com es valora.

La població es deia Coyanza fins principis del segle XIII i després passà a anomenar-se Valencia de León o Valencia de los Campos fins a finals del segle XIV que passà a dir-se Valencia de Don Juan  en honor a l’Infant Don Juan de Portugal, primer duc de la vila. En 1950 va adquirí el títol de ciutat.

 De Valencia de Don Juan volem conèixer especialment el seu castell de Coyanza, però també  donem una volta pel poble,

Trobem cases modernistes i un sorprenent edifici. Estrany. Bocabadant. És l’edifici anomenat Centinela, però rebatejat pel veïnat com edifici “Batman”. El creador d’este singular edifici és Santiago Nava, i porta des de 1990 construint-lo. És un somni personal i  original, el mires per on el mires, no hi ha cap finestra igual. 

Visitem el museu de a indumentària tradicional lleonesa (MITLE) amb vestimentes i joieria de les distintes comarques de Lleó. No es poden fer fotos. El museu està actualment en la Casa de la cultura però en un futur es traslladarà a un dels edificis més emblemàtics de la localitat: el Palacete de Eliseo Orotiz, un edifici modernista de 1906 recentment comprat per l’ajuntament per a que hi s’expose la indumentària tradicional i es difonguen els costums dels avantpassats. De cami l’hem vist junt a altres edificis modernistes.

Anem a la plaça Major  on està l’ajuntament i l’església de San Pedro Apostol del segle XIX. Ens conten que a Valencia de Don Juan hi havia unes deu esglésies i ermites que no s’utilitzaven i decidiren agrupar-les construint esta església aprofitant alguns materials. S’hi començà a construir en 1818 i s’enllestí en 1876. A la façana hi ha dos torres. En conjunt, de la plaça no ressalta especialment.

Ja estem a prop del castell. Passem per un gran edifici que al segle XIX i XX va ser un col·legi internat per a xics i seminari que els monjos agustins inauguraren l’any 1884. La construcció es va adossar al que quedava de l’església de Santa Maria que havia patit incendi l’any 1842.  Actualment Ja no hi queda quasi res del que hi havia. L’edifici antic es va enderrocar i el que veiem és nou. Els agustins hi van ser durant 136 anys. Hui en dia és hostatgeria. Només cal destacar que  en l’església moderna de 1960, que està al lateral, custodia la venerada patrona de la ciutat, la Virgen del Castillo Viejo, una imatge del segle XIII tallada en pedra policromada. També hi és el panteó dels comtes de Valencia.

Tenim el castell davant, al costat del riu. De Valencia de Don  Juan el que més m’agrada la ribera de l’Esla, hi ha unes vistes espectaculars. Llig en algun lloc que hi ha una ruta verda pel riu que és un bonic passeig per anar a peu o en bicicleta. Hi està el jardín de los patos. Un lloc on hi ha un auditori. Veig de lluny una catedral en miniatura, és la d’Oviedo perquè eixa ciutat asturiana i Valencia de Don Juan són ciutats agermanades des de 2006 per la quantitat d’asturians que visiten la ciutat. Fins i tot, des de 1975 celebren el dia d’Astúries amb gaites, danses i menjars típics asturians. 

El castell va ser declarat Monument Nacional l’any 1931. Començà la construcció  al segle XV, és d’estil gòtic, i al llarg dels segles ha patit restauracions. Per raons desconegudes la fortalesa va ser abandonada a meitat del segle XVI.

Entrem-hi. En realitat queda poc en peu, Només es conserven els murs exteriors i part de la torre de l’homenatge però les explicacions d’un expert guia en  fan veure la importància del lloc i fem faig idea de com era allò en l’antiguitat. Pare l’atenció en el fosso...en la muralla amb merlets... en les torres...i especialment en la torre de l’homenatge que té un element modern incorporat, on està instal·lat el museu, que segons el guia no fa malbé el castell perquè es podria llevar fàcilment.  Les normes de restauració dels monuments han de seguir unes regles per ser fidels a la història.  

El museu de la Torre de l’homenatge està distribuït en tres sales: la primera dedicada als primers pobladors fins la dominació romana, en la segona l’època medieval, també hi ha documentació de les reformes del castell i la vida senyorial. I en la tercera ressalta els valors patrimonials, etnogràfics i naturals de la comarca. 

Des de la Torre fem una última mirada acomiadant-nos del castell i de Valencia de Don Juan. 

Pense que no desentonen els elements moderns amb els antics quan estan ben coordinats. La finestra de vidre crea visualment una simetria perfecta. 

QUADERN DE VIATGE, LLEÓ i província. Estiu 2021.

PONFERRADA ( LEÓN)

El nom de la ciutat ve per un pont que es reforçà amb ferro, un pont construït per als peregrins que anaven cap a Santiago.

Ponferrada és la capital de El Bierzo, encara que Villafranca li dispute el títol pel Patrimoni històric que conserva. Però la realitat és que Ponferrada és més gran, amb més de 65000 habitants i en l’aspecte econòmic guanya. Abans d’arribar-hi veiem de lluny la Torre de la Rosaleda iniciada l’any 2006 i enllestida en 2009, és el grata-cels de Ponferrada, i de la Comunitat, amb 107 metres i 30 plantes. No sé...no m'agrada...

Però una vegada ja en Ponferrada el més important de la ciutat i cert que crida l’atenció només arribar, és sense dubte el seu imponent castell templari. Gran. Bocabada. És que és realment enorme! No m’esperava tanta majestuositat.

 Però comence per l’inici. Hi ha indicis que en Ponferrada hi hagué assentaments en el Neolític, l’Edat del ferro i l’època romana però la veritable història de Ponferrada, segons documentació que es conserva, comença al segle XI quan el bisbe d’Astorga  amb col·laboració amb el rei Alfonso VI manà construir un pont de ferro sobre el riu Sil, era l’any 1082. El pont tenia per finalitat facilitar el pas dels peregrins en el seu camí cap a Santiago de Compostela. Així que de les paraules pont i ferro deriva el nom de Ponferrada. Al poc es va construir una església al final del pont, l’església de san Pedro i es crearia un nucli de població al seu voltant.

 I els anys passaren i es crearen més nuclis que es feren grans. En 1178 Ponferrada passa a dependre de l’ordre del Temple i per donació dels reis de Lleó, els monjos templaris es troben una xicoteta fortalesa que amplien i milloren per defendre el camí. Acabarien les reformes en 1282. La població seguia creixent i s’emmurallà per més seguretat.

No em canse de veure el castell! Quina fortalesa! I a més a més fascina pensar en el poder dels templaris que, ja se sap, estaven encarregats de la protecció. L’ordre del Temple es creà en 1119 en Jerusalem per defendre els sants llocs i lluitar contra els infidels, els fundadors foren cavallers francesos. I foren tan importants i tingueren tanta fama que nobles i reis els cedien possessions a canvi de seguretat.

Per lluites de poder, al segle XIV l’ordre del temple es desfà i a partir d’eixe moment agafarien el control de Ponferrada les famílies riques i nobles que van fer que  la ciutat anara prosperant i creixent fora i dins del recinte emmurallat amb el treball de comerciants o artesans. Famílies com els Castro i els Osorio foren les que dirigiren la ciutat i la van fer créixer entre els segles XVI i XVIII.

Entre 1822 i 1833 Villafranca del Bierzo va ser la capital de la província. Però més tard, Ponferrada va créixer en habitants perquè es va convertir en un punt fort econòmic gràcies al ferro i al carbó i així dels quasi 3000 habitants de 1900 creixent i creixent, arribà a convertir-se en ciutat, títol que li atorgà Alfonso XIII.

El mirem per totes els costats …amb les torres, el fosso...és fàcil imaginar la vida dels senyors, comtes i reis que hi van viure segle rere segle. Al llarg dels anys segons necessitats se li feren moltes ampliacions fins donar-li l’aspecte actual. Tot el conjunt es veu imponent, murs ben grossos, protecció total.

No entrem, ens conformen amb la vista des de fora. A l’interior hi ha exposicions i uns pocs vestigis del l’antic castell. Ho deixem per a altra ocasió. També deixem per a altra visita a la ciutat el museu de l’energia que mostra com es generava energia tèrmica via el carbó  o el museu del ferrocarril que complementa el museu de l’energia. Des del castell es veu l’església de san Andrés d’origen medieval encara que el temple és barrc del finals del segle XVII.

Preferim fer un breu passeig pel casc antic.

Deixem enrere el castell. Passem pel museu de la radio fundat per Luis Del Olmo, nascut a Ponferrada. 

 El que volem és anar a la plaça de la Virgen de la Encina on està l’església. Diuen que és una de les zones de més ambient.

Entrem a l’església. Construïda entre el segle XVI i XVII, d’estil renaixentista i elements barrocs, l’edifici  no és molt gran. Destaca la torre  iniciada en 1614 de 50 metres i la portada principal que simula un retaule barroc. Hi està la patrona del Bierzo i símbol de Ponferrada, com el castell. La Virgen de la Encina se la coneix com  com la Morenica per l’aspecte fosc. És una de les poques Verges negres que hi ha.  

Diuen que foren els templaris qui sobre l’any 1200, trobaren la Verge de la Encina en un forat d’una alzina quan buscaven fusta per a construir el castell. Quina sorpresa veure una imatge bizantina amagada en el tronc! Sobre com va arribar-hi, hi ha moltes llegendes, diuen que la va portar de Terra Santa, sant Toribi, bisbe d’Astorga i l’amagà  per evitar que caiguera en mans musulmanes. Ningú va saber res d’ella fins que la trobaren els monjos templaris. La Verge va adoptar el nom de l’arbre on va estar tan de temps. Una escultura d'un templari i una alzina, a la plaça, davant l’església recrea la llegenda. 

Després seguim per la Calle del Reloj que comença en esta plaça. Hi està el museu del Bierzo centrat en la cultura i la història de Ponferrada, situat en una casa senyorial del segle XVI. La torre del rellotge, sobre una de les portes, és l’única part de la muralla que és conserva. És l’Arco de  las Eras. La Torre construïda al segle XVI tenia inicialment dos cossos, al segle XVII s’incorporà  un nou cos, i és on es troba la campana però ...no ho veiem. La torre està tapada, l’estan restaurant. Llàstima. 

Creuant la Torre del rellotge està la plaça de l’ajuntament. L’edifici del consistori fou construït entre 1692 i 1705, és una estructura central amb dos torres laterals que acaben amb uns agulla, que recorda edificacions austríaques.

En un dels costats de la laça està “ el barquillero”,  una escultura feta amb bronze l’any 2001. És Pepe Cortés, un personatge molt estimat a la Comarca. Era gallec i va arribar a Ponferrada l’any 1940, primer treballant en gelateries i després va muntar el seu propi negoci de “barquillos”, (tipus neules en forma de canut). Anava de poble en poble per festes i berbenes per això era tan conegut i estimat.

Abans de deixar Ponferrada, encara donem una volta més  buscant una vinateria així que entre unes coses i altres veiem altres carrers... i és que els vins de el Bierzo tenen molt bona fama! Estan molt bons. Done fe. 

 QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021

 

LEÓN: VILLAFRANCA DEL BIERZO

La xicoteta Compostela

Travessant el pont medieval sobre el riu Burbia entrem a la xicoteta Compostela, que és com s’anomena Villafranca del Bierzo, pas dels peregrins de camí a Santiago. En 1965 el poble, que no arriba a 3000 habitants, obtingué la qualificació de Conjunt Historicoartístic i  hui en dia és bé d’interès cultural. 

Malgrat ser Ponferrada la capital de la comarca de El Bierzo, es diu que  Villafranca és la capital històrica per l’important patrimoni que conserva. Per conèixer el poble, com qualsevol altre lloc, cal trepitjar, assaborir l’ambient entre els carrers i la gent…és el que generalment faig, però en este poble no com voldria… és el que de vegades passa si vas amb un grup que marca horari, massa temps en alguns llocs i pocs en altres…gaudeisc però em falta temps, ens quedem a mitges…

Iniciem la visita en l’espaiosa plaça major, que trobem molt plena. Hi està l’ajuntament. L’envolten molts hostatges i bars amb terrasses a l’exterior, en un dels restaurants dinem, tenim reserva sinó no podria ser. És l’hora punta de dinar i es nota. Al primer colp d’ull s'hi veu que la plaça  de Villafranca és, i haurà sigut sempre, l’eix de la vida social i cultural. Està envoltada de casones amb porxades. 

A la plaça també està el teatre Villafranquino, del que diuen és un dels més bonics d’Espanya. Naix a meitat del segle XIX, quan el teatre romàntic estava en auge. És el més antic que es conserva en la província de Lleó i dels pocs històrics del segle XIX que hi ha en Espanya. Té dos plantes. El 26 de gener de  1843 es va crear la Societat del teatre de Villafranca i segurament fou just eixa la data en que s’inaugurà i farien representació per primera vegada. A inicis del segle XX se li va fer una rehabilitació. 

Encara que la finalitat era ser teatre al llarg del temps mai s’ha deixat d’ultiltzar per a altres usos, hi s’han fet actes literaris, musicals, politics o socials. Dos del més importants són el festival de Cinefranca i el festival de curtmetratges. Té una aforo de 234 persones. 

Deixem la plaça, volem anar a la col·legiata. De camí passem per davant de l’església de san Nicolas, al costat dels jardins de La Alameda. Parem. Mereix la pena observar-la amb deteniment encara que siga per fora perquè està tancada i no podem accedir a l’interior. Dins l’església està el Santíssim Crist de l’Esperança, patró de Villafranca.

L’edifici fou declarat Bé d’interès Cultural l’any 1992. El seu origen fou un convent del segle XVII.  La construcció començà en 1620 encara que els últims elements s’afegiren al segle XVIII. El finançament va ser a càrrec de Gabriel de Robles que deixà l’edifici a la companyia de Jesús. Després de l’expulsió dels jesuïtes en 1767, va seguir sent col·legi fins l’any 1983.

Actualment  hi està el museu etnogràfic i de ciències naturals amb peces recopilades pels jesuïtes en Orient. També serveix com alberge per a peregrins de Camí a Santiago. 

Però on ja tenim ganes d’arribar és a la col·legiata de Santa Maria de Cluny. 

Declarada Bé d’interès cultural està construïda amb diferents estils arquitectònics: el gòtic tardà, renaixentista i barroc. 

Fou construïda en el segle XVI sobre l’antic monestir que donà origen al poble. Així és. En el passat, al segle XII, arribaren uns monjos benedictins de l’ordre francesa del cluny a este emplaçament entre muntanyes, crearen monestir i a partir d’ells, al voltant es va establir Villafranca. Ells foren els responsables. A partir del monestir que tenia per tasca tindre cura de les tradicions i dels peregrins, començaren a arribar més i més peregrins i per necessitat, començaren a crear noves hostatgeries, convents, esglésies i monestirs. 

De l’interior destaca el neoclàssic retaule major, la capella del rosari, la capella de la santíssima Trinidad amb un preciós retaule del segle XVI, d’estil purista, dels  més importants de El Bierzo, i el cor barroc rococó del segle XVIII. A mi em crida especialment l’atenció el sostre i la cúpula de pissarra. Eixa característica la fa diferent a la resta dels edificis religiosos que he vist fins el moment. 

En una visita a Villafranca és imprescindible passar per la Calle Ribadeo o Calle del agua, via principal del Camí de Santiago, que comença just a la Col·legiata. Note molta tranquil·litat, hi ha poca gent, els turistes estan reposant el dinar i tenim el carrer per a nosaltres a soles. El silenci contrasta amb el bullici de la plaça.  Bocabada veure la gran quantitat d’edificis històrics amb blasons que hi ha, però malauradament moles cases, palaus o convents estan en males condicions, com abandonades. Alguns edificis fins i tit estan a punt de caure. És una llàstima, pense que s’hauria d’evitar que el deteriorament vaja a més. Els edificis formen part del Patrimoni arquitectònic barroc civil i religiós, i es la història del poble i la zona i al capdavall és el que busca algun sector turístic.  Antigament, una vegada consolidada la ruta Xacobea, era el carrer amb més activitat comercial i artesanal del poble.

Ara la majoria dels edificis semblen estar buits i sobre els que continuen habitats... em pregunte qui viurà i com es conservaran les vivendes per dins, si quedarà alguna cosa, a més dels blasons de la façana, que demostre que estes cases pertanyien a famílies nobles o sense títol però amb riquesa. Mentre cavil·le veig una casa de façana groga que és un taller d’un artista. És casa cantonera. A la paret del carrer perpendicular hi ha una mostra del seu art.  És una possible  resposta al meu dubte. Qui sap? em fa pensar que al carrer viuran nostàlgics, artistes, bohemis...entre els desecendents dels antics residents...no ho sé i no tinc a mà cap persona que sapia la resposta. 

Seguim avançant mirant façanes d’esglésies, de casones importants... em dol veure-ho tot  tan abandonat.

Al carrer està la casa natal del poeta local Enrique Gil i Carrasco en condicions pessimes. 

Dona pesar veure tanta deixadesa. És la casa d’un poeta!. Eixa casa és simbol de cultura! I caurà. Tan de bo m’equivocara en esta predicció. Entenc que la rehabilitació d’estes cases pot ser cara. Tal volta el consistori deuria prendre més part en algun dels edificis i evitar l’enderroc total. Tal volta ja ho està fent. No ho sé. Imagine que no serà tasca fàcil quan ho ha tant i a més a més la majoria és privat. Però m’agradaria llegir en un futur proper que el carrer del agua de Villafranca s’està rehabilitant i està ressorgint l’esplendor del passat. 

Alguns, pocs, palaus ja estan restaurats i llueixen amb esplendor recordant la història. El palau de Torquemada, construït en 1641 és una mostra única del barroc lleonès. És lloc d’exposicions. Al costat està la casa morisca del segle XV. 

També veiem del segle XVII, el Palau dels Marquesos de Villafranca amb escuts nobiliaris en la seua façana verda...

I ja fora del Carrer de l'aigua...anomenat així perquè està en la part baixa i és per on corre l’aigua de la pluja quan plou, en la visita a Villafranca cal visitar l’esglesia-convent de San Francisco, a la part més alta...un dels més antics del poble. 

I especialment, s’ha de veure l’església romànica de Santiago del segle XII. Al lateral està la porta del Perdó on segons conta la tradició els peregrins poden obtindre la indulgencia plenària i els malalts o qui ha patit accident durant la peregrinació poden guanyar el jubileu de la mateixa manera que si hagueren arribat a Santiago. Només està oberta en any xacobeu. 

I com no? Cal veure el castell-palau dels marquesos de Villafranca del Bierzo...malgrat siga només per fora. No es pot visitar perquè és de propietat particular. 

La visita d’este poble m’ha sabut a poc. Pense que Villafranca de Bierzo es mereix més temps del que li he dedicat. Deixe el poble amb sabor agredolç perquè m’haguera agradat quedar-m'hi un poc més pels seus carrers,  mirar amb més deteniment els blasons de les cases o l’arquitectura romàntica que conserva i que transmet tanta història... i per què no? també  estar un rato en una de les terrasses de la plaça de l’ajuntament veient passar la gent o xerrant amb alguns dels peregrins que estan descansant del seu trajecte. 

Un viatge és la suma de tot.

 QUADERN DE VIATGE, LEON i provincia, estiu 2021

 

 

 

LAS MÉDULAS (LEÓN)

 Las Médulas va ser la major mina d’or a cel obert de l’imperi romà i la intervenció per extraure el mineral va configurar un paratge espectacular.

Las Medulas estan a la comarca de El Bierzo molt a prop de Galicia, concretament de la província d’Ourense, de fet en el camí ja es veu alguna casa d’arquitectura típica gallega amb teulades de pissarra. El Bierzo és una comarca amb identitat pròpia i amb segells de qualitat, com és la poma reineta o la castanya. 

Aparquem a l’entrada del poble. Passem per una xicoteta església dedicada a san Simon i san Judas Tadeo i trobem un grapat de tendes on venen mel, embotits i castanyes preparades de diverses maneres. Hi ha molt de turisme. 

 

Iniciem la ruta a peu en el centre de recepció on donen tot tipus d’informació. Mentre espere que el grup inicie la caminada veig moltes pereres i castanyers... i de lluny, els rojos pinacles. Endevinem que las Médulas és un curiós paisatge i ja tinc ganes de caminar entre eixes estranyes muntanyes roges. És un parc format per unes antigues mines d’or romanes.

L’entrada al paratge és lliure, només es paga si vols un guia que t’explique. Nosaltres l'hem contractat i va fent parades parlant-nos sobre la història de les mines i sobre la vegetació que ens envolta. Està bé escoltar les explicacions per entendre la petjada de l’activitat romana i el conreu dels castanyers. Però les rutes es poden fer a soles, està tot ben senyalitzat. 

La ruta més llarga i completa és la Senda Perimetral de 14’5 quilometres i és circular. O també es poden fer diverses sendes que es complementen unes amb altres. Estaria bé arribar fins el mirador que es veu a la part més alta per obtindre una vista panoràmica. No està lluny però si que està empinat. El problema es que el grup amb el que vaig té un horari determinat i no hi ha  temps. Si no...eixa ruta la faria segur! 

Pense que és una llàstima no estar tot el dia, en lloc d’unes hores i veure el paisatge amb diferents llums del sol. Contemplar els pinacles a diferents hores deu ser bonic, amb matisos i contrastos que aniran canviant.  Ah!...Si haguera vingut pel meu compte segur que haguera fet més d’una caminada... o la Senda perimetral.... Però no cal pensar amb el que podria fer amb més temps sinó en el que faig amb el temps que dispose. He d’aprofitar cada minut.

Estem fent la senda de las Valiñas que és circular de 3’5 quilometres i es pot fer a peu o en bicicleta. Arriba un moment que hi ha una bifurcació, hi va un consell per a qui vaja de manera lliure, és mes recomanable agafar el camí de la dreta i fer la tornada per l’esquerra, perquè  el camí de pujada de la dreta té menys pendent. 

En la senda de las Valiñas, hi ha molts castanyers centenaris que han adquirit formes diverses, en alguns s’han fet empelts. I atenció! Està prohibit agafar una castanya, és zona d’explotació agrícola.

Sovint veiem les murias o amuntegament de còdols procedents de l’explotació minera.

L’imperi romà dominà estes terres des de finals dels segle I. Conquistaren, s’assentaren i explotaren intensament els recursos. En arribar van veure les joies dels natius i van saber que eren terres riques en or i plata i no pararen fins trobar el jaciments. El que trobaren els romans eren terres d’al·luvió, riques en aigua i amb una pendent que anava molt bé per a utilitzar la força hidràulica però també van descobrir que l’or es trobava en les profunditats i era més complicat extraure’l.

Però, com sempre, la saviesa romana bocabada. Com es possible tant d’enginy? Es impressionant adonar-se de com l’home és capaç de dominar la natura per a les seues necessitats. En este cas, per enriquir-se. Els romans saquejaren les entranyes d’este muntanyes, com si foren termites les foradaren en busca de l’or.  Si, així és. La tècnica anomenada “Ruina montium” va ser la clau, constituïa en desfer la muntanya amb la força de l’aigua.

 Res d’aqüeductes. Foradaren la muntanya amb galeries o canals, uns 400 quilòmetres, el més llarg de 100 metres. El desnivell dels canals era només del 5% per a evitar que l’aigua correra. Encara es poden veure els forats per on passaven, i feren passar a través d’ells aigua en trompa i així desfeien els turons. Introduïen l’aigua en les galeries fins que la comprensió de l’aire atrapat a l’interior provocava la gran explosió.

Quan la muntanya es desplomava arrossegava el llim fins els safarejos. Era quan calia anar a buscar el preuat or i arreplegar el metall. A prop està e llac artificial  Carucedo, que segons conten es creà per impedir que les arenes de l’explotació d’or obstruïren el llit del riu Sil.

L’historiador Plinio el Viejo, administrador de les mines, deixà escrit molt sobre el funcionament d’esta explotació minera tan particular i de les condicions  i la dificultat del treball de les, daltabaix, 15000 persones dedicades a l’extracció del mineral. També molts historiadors posteriors han estudiat el lloc. En al voltant de 200 anys, temps suficient per canviar totalment el paisatge, van extraure uns 5000 quilos d’or. Cada any, uns 25 quilos.

Els pinacles que veiem són les ruïnes dels turons destruïts. Per sort, quan acabà l’explotació de la zona, encara que molt a poc a poc,  la vegetació autòctona recuperà el terreny perdut. Roures, castanyers o alzines són els arbres que predominen. I de fauna, el gat montes i els cabirol, però d’estos no en veiem.

El fet que s’esgotara l’or no va significar abandó o empobriment de la comarca. Las Medulas estaven en lloc privilegiat on es creuaven moltes vies de comunicació i prompte passaria la ruta més important del Medievo: El cami de Santiago. Gracies al camí sorgiren esglésies, monestirs, hospitals  ponts i pobles sencers… Al Bierzo la gent és hospitalària perquè porta segles atenent al peregrí.

El dos punts principals de la senda la Valiña són La Cuevona i la Encantada, però malauradament no ho puc veure de prop, l'accés està tallat per perill de despreniments. Em quede amb les ganes de veure-les.

El paratge  fou declarat “Espaio cultural” i  “Monument Natural”, encara que sent un poc crítica això de natural cal matisar-ho. Tal volta cal  afegir el qualificatiu d’artificial perquè fou modelat per la mà de l’home, la Mare Natura no va tindre res a veure. També té el títol de Bé d’interès cultural per la importància arqueològica però el reconeixement més important va ser en 1997 quan fou declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCO malgrat que en un principi la delegació tailandesa s’oposava i Alemanya i Finlàndia recolzaren les al·legacions en contra. Consideraven que el paratge era resultat de l’activitat destructora del ser humà i era perjudicial per a la protecció mediambiental.

La veritat és que, vist des de la perspectiva ecològica, i malgrat la bellesa del paratge  s’ha d’admetre que fou un desastre total per la destrucció de la muntanya. Una destrucció que va parar només quan l’extracció ja no era rentable. 

La tornada la fem lliurement. El camí cap al poble està clarament senyalitzat. Me’n torne pensant en el que estic veient perquè veritablement és impactant i diferent. Acabem la visita a la Médulas en un bar molt acollidor que hi ha tot just quan arribes al poble, té uns jardins florits i ben cuidats amb vistes als pinacles. El jardí convida a fer un relax, a prendre una refrescant cervesa mirant els cims rojos del paratge que acaben de trepitjar.

Si en la teua visita a la Médulas disposes de temps i vehicle particular, puja al Mirador Orellan, les vistes ho valen. Encara que cal informar-se abans, de vegades, sobre tot en estiu que hi ha molta afluència de turisme, i tal volta limiten l’accés als particulars. Quan ho fan, faciliten mini busos amb horaris determinats per visitar el paratge. Jo no vaig poder pujar al Mirador. Però l’amiga Lola Mora si i amablement m’ha passat una panoràmica. A que és una bonica prespectiva? Tots els pinacles rogencs junts que emergeixen sobre una cobertura verda, com un tapis… el contrast  és espectacular.

Procedècia de la foto: Lola Mora.

QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021