GUADALAJARA: BRIHUEGA i TRIJUEQUE, un poc de l’Alcàrria

Visite un poc de l’Alcàrria, a més del passeig per Brihuega també vaig a un mirador proper, en Trijuelque, anomenat el balcó de l’Alcàrria.

BRIHUEGA

BRIHUEGA és un poble relativament gran comparant-lo amb la resta que l’envolta, té uns 3000 habitants. La producció de la lavanda li ha donat fama i hui en dia se'l coneix arreu d’Espanya.

El llibre de Camilo José Cela, que vaig llegir fa poc, “Viaje a la Alcarria”, també ha donat visibilitat a esta població que forma part d’una de les províncies més despoblades. Recorde que la descripció de Brihuega  em va fer ganes de visitar el poble i estic segura que no sóc l’única persona. Els habitants han de sentir agraïment per l’escriptor i de fet en distintes parts del poble hi ha referències al llibre i també una placa indica el lloc on Cela, s’hi va quedar durant els dos viatges.

Mirant un plànol veig que Brihuega té molt de patrimoni, però ja sé de bestreta que no veuré quasi res. Té un conjunt monumental que en 1973 fou declarat conjunt monumental històric artístic, que no és poc. És un viatge organitzat i el temps que li dediquem en cada lloc el dictamina el guia que ens acompanya. I malauradament el guia que tenim  sap que estem en Brihuega perquè ho ha llegit en el cartell de l’entrada. Ni sap que hi ha per a visitar  ni s’ha interessat en saber-ho. Encara que prefereisc viatjar al meu aire, no estic en contra dels viatges organitzats, només dels desorganitzats que tenen un guia incompetent.

Amb l’arribada d’Alfons VI i la donació de la població a l’arquebisbat de Toledo  es tornà important per l’agricultura i pel comerç. Donat que estava en un lloc de  creuament de camins. Trobem restos de muralla del segle XII, com la de Porta de la cadena, per on entrem al casc històric. És una de les cinc que hi havia per entrar al recinte emmurallat.

En els orígens, el que veiem, era un arc de mig punt rematat amb merlets, dels quals en queden uns pocs. Té unes plaques commemoratives de l’assalt a Brihuega per les tropes de Felip V l’any 1710, durant la guerra de Successió. Damunt les plaques hi ha un menut nínxol amb la imatge de la Inmaculada perquè fou un 8 de desembre, el dia de la seua festivitat,  quan els borbons atacaren la vila.

Fem un passeig precipitat i un poc sense saber molt bé on anem. En un principi ens dirigim cap a la plaça major. De lluny veiem una torre, la de San Felipe, església que trobem caminant uns metres més avant. La torre és octogonal i no està completament unida al temple. S’hi construí aprofitant una de les torrasses de la muralla.

Arribem a la plaça i l’església de San Felipe que fou construïda al segle XIII en estil romànic. Destaca la portada romànica situada entre dos grans contraforts i coronada per tres rosasses.

Està oberta i entrem. Hi ha tres naus, la central més alta, separades entre si per cinc arcs recolzats per grosses  columnes i capitells florals. Conserva, de l’antic edifici, dos piles d’aigua beneïda i una pila baptismal. S’ha restaurat i reformat en diverses ocasions.

Seguim per l’Avinguda de la Constitució,  mirant els indicadors per anar al Cosso, la plaça principal. La festa dels bous està molt arrelada en tota la província. Veig un toril  obert, que es tanca quan solten els bous durant la festa.

De lluny veiem el convent de las Jeronimas de San Idelfonso que data del segle XVI. L’únic que s’hi conserva és la façana de l’església. Successives guerres feren malbé l’edifici. Durant la guerra civil fou quan patí més desperfectes. Per sort les monges  foren desallotjades abans. Quan tornaren ja no s’hi podia viure. Quedà abandonat i a poc a poc s’anà deteriorant. Fins que l’any 2006 es comprà l’edifici i després de rehabilitar-lo s’utilitza per a diversos actes.

El guia no sap guiar-nos. Sort que hi ha moltes indicacions...  És un incompetent. Arribem al Cosso, denominació que data del segle XVI. Ja he fet referència al gust per la festa dels bous. Hi ha qui diu que el nom de la plaça és per eixa raó, perquè era on s’hi celebraven la festa taurina abans de construir la plaça de bous. Però també hi ha qui diu que no és així, que la paraula Coso ve de ”zoco”és a dir,  soc  o mercat. En la plaça Major estaven la majoria dels comerços i a partir del segle XVIII les principals pensions i hostatgeries.

Hi està l’ajuntament reformat i alçat en 1975 sobre l’edifici dels segle XVIII.

També està la presó municipal coneguda com la Real Cárcel de Carlos III que fou emprada com escola, acadèmia de música, biblioteca i ara que acull l’oficina d’informació i turisme.

Enfront estan les coves àrabs. Les coves són grutes al subsòl que s’han utilitzat tradicionalment per a la conservació dels aliments com oli, vi o aiguardent.

També hi ha dos monumentals fonts que donen pas al carrer major, que foren manades construir per Carlos III en agraïment a la localitat pel seu comportament durant la guerra de successió.

Amb tant de cotxe la plaça perd encant… De tot, em quede amb les cases sota porxos…típiques castellanes…

Eixim de la plaça…Decidim deambular, no portem planol, no sabem per on anem. Primer pugem unes escales perquè de lluny veiem uns carreronets…

I trobem les ruïnes de san Juan. L’església tingué l’origen al segle XII. Tenia una torre quadrada de 12 metres. A principis del segle XX deixà de ser parròquia la qual cosa provocà l’abandó i deteriorament. La guerra civil acabà de destrossar-la. En la dècada de 1960 caigué definitivament i provocà un desastre amb víctimes. Com es pot arribar a eixe extrem?  El patrimoni és historia, és important perquè és el passat.

També veiem l’església de san Simon, de la qual hi ha qui diu que es va construir entre el segle XIII i XIV sobre una mesquita. És menuda i totalment mudèjar. Va estar  amagada durant  més d’un segle per les construccions particulars del voltant i es convertí en vivenda. Tornà a descobrir-se en l’any 2004 quan caigué l’edifici que amagava l’àbsida. Els restos són visibles des el carrer Major. Busquen l’entrada per si està obert.  Res. Tancada

Seguim caminat. Una casa em crida l’atenció: és la casona de los Gómez, una casa renaixentista nobiliària del segle XVIII amb escuts en la façana als costats de la balconada. És de propietat privada.

Mirem el rellotge. Que tard! Massa poc temps per a tanta cosa que veure.. Hem d’anar de tornada cap a la Porta de la cadena.I de camí passem pel carrer Atienza on està la  Font de les dotze canelles, la font més gran de totes les de Brihuega. Serveix de suport al safareig municipal, on hi ha dotze canelles més. Durant la guerra civil quedà destruïda i en 1940 fou reconstruïda.

Passem per la  plazuela del herrero. Seguim pel carrer Cadena i ja tenim davant la porta de la muralla que hem traspassat a l’inici. Ja no hi ha temps per a més...llàstima... No m’he equivocat quan he dit que de Brihuega veiem poc. Sé que m’ha faltat per veure més de la  meitat del patrimoni: llenços de muralla que queden en peu amb les portes d’entrada, algunes importants esglésies o convents, la real fàbrica de paños, la plaça de bous, el castell... Però me’n vaig amb l’esperança de que algun dia tornaré. A Brihuega arriba molt de turisme en juliol quan la lavanda està en plena floració. Amb lavanda es fa de tot. Aixi que tornar algun juliol estaria molt bé.

Només entrant a alguna botiga comprovem la importància de la lavanda a  Brihuega, n'hi ha moltes dedicades a la venta del producte.

TRIJUEQUE

A 15 quilòmetres de Brihuega hi ha un poble d’uns 1500 habitants repartit per tot el terme, on fem parada perquè té un bonic mirador a l’Alcarria, és TRIJUEQUE , que fou declarada vila pel rei Fernando I, el marit d’Isabel la catòlica,  en 1503. 

I sorprèn…primer perquè acaben de ser les festes i encara hi queden els  torils per a delimitar el carrers… Els “encierros” pel camp són part important de la festa a més d’espectacles tauris,  berbenes...

I els torils  continuen en la plaça major convertida en plaça de bous. EStà plena d'arena. Uns operaris estan llevant l’arena d’alber per a deixar-la com és normalment.

Dos edificis grans criden l’atenció.

Un és l’edifici de l’ajuntament que data de 1560, i fou construït per acollir el Consell després de ser nomenada vila. A la façana hi ha els escuts dels propietaris tallats en pedra. En la guerra civil fou destruït i restaurat posteriorment.

I l’altre edifici que sembla important és el Real Parador de carruatges del segle XVIII, lloc en el  que s’ambientava la comèdia “Una noche en Trijueque”,  una obra en un acte i en vers, representada per primera vegada en Madrid en 1853.

… i  les cases amb porxades mantenen l’essència del poble…

En no res estem en la balconada a l’Alcàrria. Un gran mirador amb una fabulosa vista panoràmica on el capvespre és espectacular.

QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024

ENOTURISME AL CELLER de CAMBRA EN LES TERRES DELS ALFORINS, L’ANOMENADA TOSCANA VALENCIANA

Com a recurs publicitari a les Terres dels Alforins se les anomena La Toscana valenciana. És simple màrqueting. També podria ser a l’inrevés. Imagineu que allà en Itàlia qualificaren la zona de la Toscana com els Alforins italians? Estaria bé.

Quan anem pels Alforins trobem uns colors especials configurant un paisatge preciós on predomina el conreu de la vinya i  recorda un poc a la Toscana real, la italiana... Just  vaig estar per aquella zona italiana fa poc i realment puc afirmar que hi ha similituds entre els dos paisatges. Les similituds són per la tranquil·litat que s’hi respira contemplant el paisatge ordenat que va canviant de colors segons l’època de l’any, són pels arbres vorejant camins, o pels camps de cereals i bosc i especialment de vinyes. Vinyes i vinyes que, com en la Toscana italiana, en les Terres dels Alforins produeixen bons vins.

Hi ha gent que no li agrada el qualificatiu comparatiu entre les dues zones, pensen que és infravalorar la part valenciana posant en valor la italiana. Jo crec que no és per a tant, és simplement una manera com altra d’enganxar la gent a que visite un paratge incomparable que sembla a l’italià. No hi ha que donar-li massa voltes. La publicitat és així i mai està de sobra donar-se a conèixer. Els viticultors ho agraeixen perquè turisme és una manera de compartir el producte que tant els costa fer.

Les Terres dels Alforins  estan a uns 80 quilòmetres de  València, entre les comarques de la Vall d’Albaida i la Costera, entre tres pobles: La Font de la Figuera, Fontanars o Moixent, pobles menudets i amb encant, plens d’història i atractius turístics. I sobre tot són llogarets on s’hi respira calma.  Endinsar-s’hi per les carreteres i camins de la zona per anar hi suposa un remans de pau  per a la vista i l’ànim.

No vaig a esplaiar-me contant-vos sobre els pobles que conformen la zona ni del que s'hi pot visitar pels voltants, com podria ser el poblat ibèric la Bastida de les Alcusses situat a més de 700 metres d’altura, on es va descobrir el guerrer de Moixent, declarat monument historicoartístic el 1931. També es podria visitar el Bosquet, un bosc de carrasques situat vora la presa entre Moixent i Ontinyent. No, hui us parle d’un tema totalment diferent. Hui centre l’atenció en un celler, un dels nombrosos que destaquen a la zona d’on eixen vins rosats, blancs o negres amb un marcat caràcter mediterrani. Hi ha molts però us vaig a parlar d’un dels més emblemàtics, un que produeix vins de qualitat altament puntuats: el de l’ontinyentí Rafael Cambra.

Trobar el celler de Rafael Cambra no és difícil: des d’Ontinyent agafar la carretera de Fontanars i una vegada deixada a banda l’entrada al poble dels Alforins seguir uns metres fins a la indicació cap a Moixent. En uns minuts està la finca Colau en el terme de Fontanars.

La casa Colau regentada per Rafael Cambra i la dona Elena Arpón des de l’any 2020, l’any de la pandèmia, és una finca amb història que ja produïa vins al segle XVII. De fet l’edificació data de 1667 i el que hui en dia veiem és una restauració fidel de l'antiga casa.

La finca és gran, li done la volta a la casa. Després entre dins. Vull saber-ho tot sobre l’enòleg que ha posat en valor les Terres dels Alforins, el que ho ha aconseguit amb el seu bon treball posant-li passió pel que fa.  

Hui, Rafael Cambra no ens fa una visita guiada amb tast de vins com la que anuncia al seu web i que recomane que feu.

I és que és un dia especial amb un grup de gent també especial. Ontinyent celebra una setmana dedicada al cinema i novel·la negra “Ontinyent negre” 2025 i hui té programada una activitat que fem en acabar d’escoltar a l’amfitrió parlar donant-nos la benvinguda. 

Es tracta d’una presentació d’una novel·la, que no és del gènere negre però les morts estan presents. I ara permeteu-me que faça un incís personal i que  us diga que la novel·la és meua i sóc jo la que la presente. M’acompanya l’editora Dolors Pedros d’edicions 96. Així que entre barriques i copes de vi parle als assistents de la vida de Paulette Weil, la protagonista de Diari de Silencis. I veritablement és tot un plaer pel lloc i especialment per la companyia d’uns  assistents tant interessats i atents. És un plaer perquè vi i literatura fan una combinació perfecta, en termes vinaters podriem dir que fan un bon  maridatge.

Tot seguit, complint la programació que els organitzadors tenen previst, fem una “cata”, és a dir un tast de vins, que, sincerament, m’ha meravellat. I aixi li ho dic a Cambra. No us detalle que ens conta sobre cada vi, sobre les tècniques artesanals de l’elaboració, sobre els ingredients en cada marca... cal anra en persona al celler i sentir a Cambra per apreciar com estima el que fa. Ha estat realment un goig escoltar les explicacions apassiones de l’enòleg i ha estat un plaer tastar el que guarden les selectes botelles que ens ha anat mostrant. I tot, a més a més per a l’ocasió, acompanyat de poesia llegida amb molt de sentiment.

En acabar, també organitzat per “Ontinyent negre” fem un dinar, sota un gram om...i entre un bon arròs al forn i embotits selectes acabem de tastar els vins que Cambra ens va mostrant.

Tot un luxe de visita, de presentació, de tast de vins... de dinar. Així, la literatura...que bé entra...

 

Em reitere: us recomane que feu la visita i que escolteu Rafa Cambra que amb les seues paraules, amb la seua professionalitat és molt convincent. Amb tota seguretat que eixireu carregats del celler amb caixes de vins perquè no sabreu triar entre tots els que té.

 QUADERN DE VIATGE, FONTANARS DELS ALFORINS, 25 de maig del 2025

 

PINTURES RUPESTRES DE LA VALLTORTA (Castelló)

A la Valltorta, a l’Alt Maestrat, trobem dos Patrimoni UNESCO: per una banda estan els vestigis pictòrics de la prehistòria a les balmes del barranc, declarats en 1998, i per altra, les construccions de pedra en sec declarades en 2018.

M’agrada aprendre. Ho reconec. No sé si de xicoteta també m’agradava, tal volta si era una imposició no seria el mateix. Ara, ja llunyana aquella etapa estudiantil m’agrada aprendre sense més. I ho faig cada dia. Busque informació que m’interessa, viatge, o vaig a la universitat, que no només és cosa de joves. A la universitat escoltem sobre temes interessants de la mà d’experts, i també  organitzen eixides d’un dia que ens mostren paratges i ciutats de la comunitat. Esta vegada amb la NAU GRAN anem a Castelló per veure unes pintures prehistòriques i després visitar Sant Mateu. 

De cami ja en la zona, ens envolten ametlers i oliveres mil·lenàries. Tenen un oli amb fama de bo. Hi ha una varietat d’oliva anomenada farga procedent de les oliveres que hi estan des de temps dels romans.

El museu de la Valltorta que anem a visitar està en  Tirig, que és un menut poble ramader, al que arriben curiosos,  entesos o no,  per entendre i veure l’art rupestre. Les obres estan a l’aire lliure però també és molt interessant i didàctica l’exposició permanent. El museu fou inaugurat en 1994. Primer entrem a la part d’exposició.

Tota la zona de la Valltorta té un paisatge extraordinari i les pintures de les balmes formen part de l'art rupestre de l'Arc Mediterrani de la península Ibèrica, declarat Patrimoni Mundial per la Unesco el 1998. El museu és important i singular perquè és l’únic d’art rupestre del territori valencià.

El museu té 4 sales amb panels expositius sobre les coves de la zona i de la comunitat valenciana. Hi ha altra sala per projecció d’audiovisuals. Al llarg de les sales es pot seguir l’evolució del poblament humà des del paleolític fins l’edat de bronze. Hi ha informació, fotos, vídeos i peces representatives com utensilis,  que donen una visió clara de l’època. Un guia ens explica tot. És molt interessant el que conta sobre les tècniques artístiques emprades i la diferència entre gravat i pintat. També explica que al barranc es trobaren quasi 900 figures repartides en 17 agrupacions on apareixen representacions humanes i animals formant escenes de caça principalment. Hi ha especialment cérvols, cabres montanyeses i porcs senglars. Entre les figures destaquen les masculines amb arcs i fletxes, dones hi ha però poques, apareixen amb faldes ajustades als malucs i l’esquena descoberta. En la primera sala, crida l’atenció la reproducció a escala natural d’un uru, un bou salvatge que després es domesticà i donà pas als actuals.

Sempre he escoltat dir que els homes de la prehistòria empraven sang per a pintar i m’ha semblat estrany perquè la sang no dura tant. Doncs ara sé que empraven òxid de ferro, que era un mineral que tenien molt a l’abast en esta zona. L’arrancaven de la roca amb utensilis com el sílex, feien com una pols i ho barrejaven amb líquids, que podria ser la sang, clara d’ou, mèl o aigua. Un vídeo explica com ho feien. Tot és interessant. Llàstima no poder llegir més. Llàstima no poder estar més temps! Hi ha tant! En un panel veig una peça trobada a Beniarres. 

Malauradament algunes peces han desaparegut per erosió, esborrades, ratllades o espoliades. Sortosament, hi ha una peça que fou espoliada, a base de colps l’arrancaren, i sortosament fou recuperada: l’arquer de la Valltorta que es mereix la vitrina central de la segona sala. La peça de l’arquer que veiem no és propietat del museu sinó una concessió del museu comarcal de la població lleidatana de Cervera, aconseguida després d’anys de negociació. Amb bona voluntat es pot aconseguir molt. La peça, realment, fou arravatada de la cova, tallada, extreta del lloc original, per tant això de qui és el propietari, queda, al meu parer,  entre cometes. Tanmateix podem dir que l’arquer ha tornat a casa, encara que siga una cessió i no donació. Està al museu des de 2011. Diuen que fou espoliada fa més de 70 anys, durant el primer terç del segle XX.

Tot seguit  passem a la sala on està la  reproducció a escala natural de la cova dels cavalls. La més representativa. I amb ajuda del personal del museu, trobe el punt exacte on està l’arquer dels cavalls, el que ara ja no hi és a la balma i ocupa lloc privilegiat a la sala que acabem de deixar. L’arquer està a la part alta de la dreta.  

Cert que és un museu que requereix passar temps, llegint i assimilant informació. Nosaltres el veiem molt de pressa, ens espera un guia que ens durà a veure-la la “cova” in situ. Per sort, en tornar tinc temps i puc mirar-ho tot de nou amb més tranquil·litat. El mateix museu proporciona visites diàries, guiades i gratuïtes de grups a alguns abrics del barranc. Anem hi. És una caminada al voltant d’un quilòmetre. La Valltorta té més de 20 abrics. Alguns són visitables, altres no per més inaccessibles. Nosaltres ens anem a la  Cova dels cavalls descoberta en 1917, la que està reproduïda al museu.

Ens enfilem per un camí de terra on trobem altre distintiu important de la zona: les construccions de pedra en sec: barraques, camins, cisternes, forns de cal… Són autèntiques joies rurals i arquitectòniques declarades també patrimoni Immaterial cultural de La UNESCO en 2018. Al terme de Tirig hi ha més de 1440 construccions. Només eixir del museu comencem a veure’n. Hi ha un pou i murs per formar bancals. Servien per dividir propietats i emmagatzemar pedra.

Un poc més avant trobem una barraca que servia per guardar eines de llaurar o refugiar-se de la pluja. És una fabulosa construcció sense cap tipus d’argamassa ni ciment ni pasta, només van encaixant una pedra damunt altra.  Està és especialment gran i a més té un gran rodal que segurament servia per al ramat. Bocabada tant l’exterior com l’interior.

Seguim caminant. Arribem a un punt des d’on veiem perfectament el barranc de la Valltorta. Espectacular vista. De lluny al marge esquerra, està la balma que anem a visitar, la dels cavalls, on contràriament al que es pot pensar el que hi ha son cérvols, no cavalls. Quan la descobriren es confongueren d’animals i es va quedar el nom per a sempre.  Apropant el zoom de la camera de fotos es veu la passarel·la d’accés. Hui estic aprenent moltes coses, el guia ens ha contat la diferència entre balma i cova. En les coves, els avantpassats prehistòrics vivien perquè eren més profundes, tanmateix  en les balmes, eren abrics amb poca fondària i era on s’hi refugiaven, per l’oratge o esperant la pressa per a caçar-la. Generalment hi ha confussió d’un terme amb altre. Davant d’esta panoràmica es fàcil entendre com l’home de la prehistòria esperava que l’animal baixara a la vall a beure l’aigua del riu i era quan aprofitaven i els tiraven els arcs amb fletxes. Els animals no podien escapar entre tantes parets verticals.

Per veure-ho de prop, hem d’anar per darrere la roca on està, és un camí pedregós, costerut i angost.

Arribem. Hi ha unes vistes magnifiques. De lluny veiem el punt d’on venim. Mirant avall veiem algun animal moure’s, tal volta és alguna cabra salvatge. El guia segueix explicant. Ens avisa que cal posar imaginació. Que els dibuixos no es veuen tant clarament com en la reproducció. S’entén. El pas del temps les va fer malbé: per l’oratge o pel vandalisme. Hi ha qui va posar el seu nom i fins i tot de quin poble era. Es mereix que hagueren anat a buscar-los i fer-li pagar una multa per destrossar un  patrimoni tant valuós. El guia conta que en 1998 es va fer una profunda restauració i documentació. Que s’estava deteriorant a passos agegantats.

Ara, davant  la roca, entenem millor el passat. remot, sobre 8000 anys quan els habitants de les coves anaven a les balmes i pintaven sobre la manera de viure i caçar. El guia expert en la matèria ens va dirigint la mirada i explicant dibuix a dibuix, el que hi ha i el que deuria ser. Com hem vist prèviament la reproducció podem entendre millor i trobem ràpidament els dibuixos rogencs que destaquen. L’escena més famosa per divulgada és “la caceria de los cervatillos”, una manada de nou cérvols quasi tot femelles i cries que intenten escapar d’un arquers. A alguns els falten parts, altres estan deteriorats, però és normal. No són pintures que es feren l’any passat.

Realment ha estat un goig de visita, hem gaudit de la història i de la natura.

QUADERN DE VIATGE, NAU GRAN, Maig de 2024