FOTOS i MÚSICA: COLONIA(Alemanya)

 

La gran catedral!!! preciosa, tanmateix li falta espai en la plaça que l'envolta per poder veure la grandiositat  completa...

RESSENYA LITERÀRIA: EL ALMA EN LOS VIAJES

EL ALMA EN LOS VIAJES

Sonsoles Sánchez-Reyes

“ El alma en los viajes” escrit per Sosoles Sánchez-Reyes, són  28 històries que mostren 28 ciutats o pobles, uns llocs més turístics que altres i  28 protagonistes, alguns més coneguts i altres no tant i que no sempre són persones: hi ha figures, escultures, llegendes, episodis històrics... És un llibre ben assortit. No avorreix. En absolut. Més bé al contrari.

Són 28 relats que emocionen perquè motiven a saber més, fan ganes de viatjar per conèixer el lloc i també de qui o què parla…Són 28 escrits que descobreixen mil curiositats. Perquè Sonsoles parla del que se sap i és de domini públic  però també del que només coneix poca gent i que li ha contat la gent local. Després d'escoltar la sabiesa popular, escriu el que va aprenent, perquè cada viatge suposa aprenentatges. I en acabar d'escriure-ho, ho comparteix  en el blog “Cuaderno de bitacola", adscrit al diari Tribuna de Àvila, amb un grapat de seguidors.

I un dels seguidors, conegut escriptor i presentador que li ha escrit el pròleg, és Carlos del Amor. El gran Carlos del Amor que demostra tanta delicadesa i sensibilitat en tots els temes, que és una persona tan culta que escriu de meravella parant l’atenció en la bellesa de les coses menudes. Aixi que el pròleg és, com tot el llibre, un plaer llegir-lo.

Sonsoles, que és d’Àvila, és una persona molt coneguda en Castella Lleó per moltes facetes: la faceta universitària, és doctora en filologia anglesa i llicenciada en dret, se la coneix pels càrrecs importants que ha ocupat i ocupa, per la seua participació en congressos i cursos, per les seues publicacions, per la seua implicació en política, pels premis rebuts...o per la seua col·laboració habitual en mitjans de comunicació de radio o premsa. Sonsoles és coneguda perquè sap guanyar-se la simpatia de les persones, té don de gent i un gran talant comunicador. I perquè explica i viu el que conta... s’emociona i transmet.

He estat mirant el seu blog. És molt interessant. Però el format té un defecte, per dir-ho d'alguna manera,  està motivat per la  política de l’empresa on publica. El “defecte” és que no té un apartat on es poden recuperar escrits més antics. Només deixa veure els últims relats publicats.  Però el problema està resolt amb l’edició d’este llibre que hui ressenye, "El alma en los viajes"  que recopila-la moltes de les primeres històries publicades i que ja no es poden recuperar en el blog. Segur que al calaix, se n'han quedat  moltes i en un futur podrà publicar un segon llibre mostrant més “animes viatgeres”.

M’agrada i comparteixo la filosofia viatgera de Sonsoles: la de viatjar i aprendre del lloc. La d’endinsar-se en l'essència,  la d’explorar... la de buscar... la de saber més enllà del que conten les guies turístiques. Viatjar suposa estar atent. De vegades s’escolten històries inèdites, algunes han passat de boca a orella generació a generació, altres estan documentades però no han transcendit més allà de l’àmbit local. Eixes històries són les que m’agraden i marquen la singularitat. I la filosofia viatgera de Sonsoles, com la meua, es complementa una vegada en casa, recordant el que hem escoltat, el que hem observat, el que hem viscut i tot passa a un escrit personal però alhora fet per a compartir.

Sonsoles té facilitat de paraula, tan oral, com escrita. Tan en el blog com en el llibre, demostra saber escriure. I sap escriure captant l’atenció. I sap embellir el llenguatge quan cal i mostrar una prosa admirable, que en ocasions és poètica.  

I sobre la facilitat  de paraula oral ho vaig comprovar quan va vindre a Aielo de Malferit a presentar el llibre. Sonsoles ho volia així perquè una de les històries seleccionades parla d’Aielo i la relació amb la coca cola americana. Però no vaig a dir més...ja ho llegireu al llibre...només dic el títol: “ kola coca, lo que pudo ser y no fue”

I aixi, com esta llegenda aielonera, llegenda perquè no hi ha documentació que ho acredite, capítol a capítol anem sabent un poc més d’història i ciutats, pobles o persones...i cada capítol encapçalat per un títol suggerent, convida a anar al lloc i buscar allò del qual ens parla, que de vegades és la part menys transitada...com per exemple el primer personatge que mostra, que ens du a un cementeri.

Si, efectivament, enceta el llibre amb Julio Verne mostrant-nos Amiens on va viure i  està enterrat l'escriptor i para l’atenció en la vida i en la mort. Perquè explica sobre la tomba, concretament detalla una escultura singular que emergeix del sepulcre titulada “Hacia la inmortalidad y la eterna juventud”, simulant la resurrecció de Verne que, mira per on... els anys han demostrat que és inmortal perquè els seus llibre s’hi continuen llegint en l’actualitat.  

Ens conta també sobre Saint Exupery, l’autor de “El  principito” en Lyon, sobre Juana de arco en  Orleans, sobre l’emperadriu Sissi de Baviera un dia que va anar al palmeral d’Elx, sobre Secondo Pia que fotografià la sabana santa exposada en Torí, sobre Cyrano de Bergerac en Bergerac, sobre Napoleó en Compiègne, sobre un retaule anomenat “Altar de Gante”, sobre una escultura de la catedral de Reims, sobre el rei Francisco I en Cognac, sobre Enrique IV en el castell de Pau, sobre Mont sant Michel l’arcàngel i la tortilla de Mère Poulard, que és tot un espectacle fer com la fan…sobre Ricardo Corazón de Leon... sobre un elefant en Tours, sobre Hemingway i la mà de l’os, sobre Josephine Baker i el castell  de Milandes, sobre una estàtua en Amberes d’un xiquet i un gos tapat amb una manta, sobre una princesa danesa en Covarrubias, sobre el músic Verdi, sobre Jane Austen i la seua tomba rescatada de les aigües...sobre Eugenia de Montijo en la ciutat balneari de Vichy, sobre D’Artagnan i Lupiac, sobre el Lleó de Belfort, sobre Guillermo el conquistador, sobre Tintin al seu castell del Loira, sobre el rei Arturo o sobre Teresita del Niño Jesus, que en el convent representà a Juana de arco i acabaria santa. Que us sembla? Quantes històries... no? A que fa ganes de llegir-lo? Feu-ho. Llegiu, gaudiu...no us defraudarà.

En definitiva, per a mi ha estat tot un goig endinsar-me en les històries, que a més es poden llegir sense ordre, segons els interessos del moment. El llibre es complementa amb les fotografies de Gabriela Torregrosa Benavent, que és valenciana, concretament de Gandia però, de la mateixa manera que l’amiga Sonsoles viu en terres de Castella Lleó. Les fotos mostren el que Sonsoles relata i ajuden a qui vulga agafar el llibre,  com una guia turística, per reconèixer més fàcilment el lloc que es visita.

13 ANIVERSARI DEL RACÓ VIATGER

VOLS VIATJAR       a  AFRICA?      a  ÀSIA?      a  AMÈRICA?     a  EUROPA?     o 

 a ESPANYA?  

I a VALÈNCIA, ALACANT o CASTELLÓ?

ENTRA i EXPLORA...

I de tots les experiencies viatgeres descrites ...pots veure i escoltar 

FOTOS i MÚSICA al canal youtube.

També pots llegir literatura pròpia:

 novel.les, contes, ressenyes de llibres o de cine...

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA...sobre Guatemala.

ENTRE DOS MONS...sobre Algèria.

DIARI DE SILENCIS...sobre l'emocionant vida de Paulette Weil en França, en Aielo, en Auschwitz...

I aci estan totes les publicacions pròpies.

Pots llegir el que opine d'alguns llibres o pel.licules...

Pots llegir els pensaments viatgers...

AMARANTE(Portugal) Breu passeig per una ciutat fotogènica

 Amarante m’ha sorprès, no pel seu sant venerat i virtuós del segle XII, San Gonçalo,“el Santo Casamenteiro”, sinò pel pont sobre unes aigües multicolors per l’efecte de sol que conviden a un passeig tranquil i agradable a la vora del riu.

Seguint les visites de Porto i els voltants del qual ja he mostrat 4 parts: PORTO I, PORTOII, PORTOIII , PORTO IV, aixi com VIANA DO CASTELO, PONTE DE LIMA, COÏMBRA, AVEIRO, GUIMARAES i BRAGA, hui acabem estos dies per Portugal visitant Amarante, ciutat envoltada per les vinyes de l’Alt Duero. Té un sant famós, un riu d’aigües tranquil·les i un pont amb història...i malgrat tot, és una ciutat poc coneguda i hi ha pocs turistes. No sé que en pensaran els que viuen a Amarante però jo m’alegre perquè això permet gaudir d’una calma que en estos dies de Setmana Santa no trobem enlloc. I que dure més temps! Parle de la calma... perquè la massificació turística, de vegades, fa malbé els llocs.

Entrem pel carrer principal. Hi ha unes quantes botigues, els que hi viuen ja saben que el carrer és pas obligat per arribar al pont i a l’església: els dos símbols d’Amarante. En molts establiments veiem a sant Gonçal, que és famós perquè està considerat com el sant valentí portuguès. La ciutat d’Amarante és coneguda des que el dominic portuguès s’hi va establir al segle XIII, per al seu retir espiritual. Hi va arribar després de peregrinar a Roma i Jerusalem i tot canvià en aquell paratge. Ell fou qui ajudà a construir el pont que afavoria el pas dels que anaven buscant-lo. Curiosament fou beatificat en 1560 però mai santificat, però se li diu sant perquè fou molt popular i va realitzar una gran tasca evangelitzadora.

Diu la llegenda que qui toca el seu sepulcre tindrà sort en l’amor. També se li atribueix el poder d’ajudar contra la infertilitat. Així que fadrins i fadrines buscant amor i parelles amb ganes de ser pares, passen per davant del sant i no deixen de fer el ritual. I quina creença! Em fa reflexionar-hi. Com ens deixem portar per idees sense fonaments! Molts toquen al sant com un joc, per diversió, amb un somriure a la boca i dient “per si de cas...” La veritat és que no sé qui s’inventaria les virtuts del sant... amb tota seguretat que algú amb mentalitat mercantilista, perquè per tot arreu es venen estatuetes del sant. En les pastisseries se’l relaciona amb idees eròtiques, com per exemple dolços en forma de penis gegant, tot per a mostrar un vigor sexual fent al·lusió al seu poder sobre la fertilitat.

Al final del carrer està el pont de sant Gonçal, que uneix dos parts de la ciutat. El pont que travessem és del segle XVIII, encara que al segle XIII hi havia altre que es va enfonsar en una crescuda del riu Tamega. Estem en un punt històric, a més del passat medieval en el qual seria escenari de transeünts buscant al sant predicador, al segle XIX durant la segona invasió  napoleònica fou testimoni d’una llarga i sanguinolenta batalla que durà 14 dies i que al capdavall donà la victòria als portuguesos. 

Caminem sense poder evitar mirar a un costat i altre del riu. El magnetisme de l’aigua, d’esta aigua... comença a fer efecte...fa ganes de baixar i estar a prop del riu.

Ho farem més tard, abans anem a veure el convent i l’església que està al final del pont, que porta el mateix nom del famós sant.

Parem davant de l’església i el convent, un conjunt imponent iniciat al segle XVI i ampliat en els segles següents. Està ubicat en el lloc de la capella on es creu està enterrat el sant. És un edifici que ajunta molts estils: renaixentista, barroc, manierista...parem atenció al pòrtic decorat amb sants. Al costat hi ha una galeria d’uns 30 metres d’altura, presidida per estàtues dels reis que governaren Portugal mentre es construïa el monestir: Joao II i Catalina d’Àustria, que foren els que l’iniciaren i també Sebastiao i Felipe I. La llàstima és que hi ha obres en la plaça i cotxes enmig...no es veu bé... Segurament sense obres i sense cotxes aparcats serà una plaça idònia per a prendre alguna cosa en alguna terrassa mirant el pont i amb el gran edifici davant. Entenc que són necessàries i ens hem de conformar.

A l’interior de l’església destaca el daurat altar barroc. També m’agrada l’orgue.

El que no m’agrada tant són unes peces de marbre que fan de faristol de peu i d’altar, al  meu parer desentonen del conjunt.

Veiem el claustre...

Passem per la sagristia, amb quadres barrocs valuosos i llibres antics...i uns sostres que no puc deixar de mirar...

I com no? visitem la menuda capella on està el sepulcre del beat “san” Gonçal. Pobre! Està desgastat! Ja sabeu el motiu. Així com pel carrer no hem vist molta gent, just ací,  dins l’església, hi ha cua davant de la capella!... Passem d’un en un esperant que cadascú es faça la foto abans d’eixir. Paciència! No només és tocar-lo...tothom vol la foto testimoniant-ho. És impossible fer una foto amb el sant a soles. No importa. És el que hi ha, així està i estarà la capella i el sepulcre mentre estiga oberta l’església al públic. Sant Gonçal no es pot queixar, sempre acompanyat! Per cert, la capella és molt menuda, ricament decorada  i bonica.  

Eixim a l’exterior. La resta del convent està convertit en el museu Souza Cardoso, un dels artistes més importants de la ciutat.  Per damunt del convent i església, al fons, es veu l’església de sant Domingo o Nuestro Señor de los afligidos, redona i d’estil barroc, data del segle XVIII i actualment acull el museu d’art sacre.

D’Amarante veiem poc més…cap dels seus estrets carrers, cap de les velles mansions que tenen balcons de fusta pintada i reixes de ferro forjat... L’efecte magnètic del qual parlava al principi ha fet un fort efecte i desitgem baixar al riu el més aviat possible. I és on passem temps. Veiem el pont de prop i l’altra part d’Amarante...

Hi ha una senda que seguim per poder tindre diverses perspectives... quina meravella: passejar i escoltar els pardalets i veure ànecs...i seure en un banc i no fer res...només contemplar el paisatge...

Amarante és fotògenica, les imatges que veiem i fotografiem són com postals. Per les simetries, pels mil colors de l’aigua pel reflex del sol. Encisa. Captiva. És un goig gaudir d’estos moments en els qual la natura és bellesa serena. 

M’imagine parelles d’enamorats dient-se paraules dolces i tendres a cau d’orella,  colles d’amics celebrant l’amistat, xiquets menudets gaudint mirant els ànecs amb els seus pares vigilant que no facen un mal pas i caiguen a l’aigua…solitaris amb un llibre a la mà...M’imagine que amb el bon oratge serà lloc de bany estiuenc... i lloc de gaudir de passejos en barca…

Seguim el passeig i veiem l’altra cara del pont…i continuen les mateixes imatges bucòliques de simetria, de jocs de llum i aigua…és una meravella.

Amarante és l’últim lloc que visitem en este viatge al nord de Portugal. I em quede amb  una agradable sensació de pau. Ja queda oblidada tota la xafogor d’alguns dies... i la gentada per ser Setmana Santa…

Al capdavall la ciutat ha estat  com un bàlsam reconfortant i només pense en la sort que tenen els habitants d’Amarante de tindre  a la mà, un lloc tan agradable.

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

Ruta Isabel la Catòlica-IPART: MADRIGAL DE LAS ALTAS TORRES en Àvila

On n va nàixer la reina Isabel de Castella.

Hui comence a mostrar-vos una ruta sobre Isabel la Catòlica, la bàsica i essencial, la dels tres punts clau. I és que Isabel, la reina, deixà petjades arreu d’Espanya i es podria parlar sobre molts llocs com Olmedo, Segovia, Avila, Tordesillas, Toro...fins i tot de Granada, on està soterrada. La meua intenció és mostrar-vos un tast i comence pel poble on va nàixer,  altre dia mostraré el poble en el qual va viure i per acabar, la III part, serà el lloc on va morir. Així, separat, pas a pas,  gaudireu més de cada indret.

Madrigal de la Altas Torres, a la província d’Àvila, i un dels pobles més significatius de la comarca de La Moraña, és un lloc ben situat i important entre Medina del campo i Arevalo, les dues localitats amb castell i d’uns 4000 habitants.

I no només és el lloc on va nàixer el dia 22 d’abril de 1451 la reina Isabel, que no és poc, també presumeix d’un conjunt històric protegit per una gran muralla i torres amb merlets. Fou declarada conjunt històric en 1963 i malgrat ser majoritàriament ruïnes conten, pedra a pedra, part de la  història d’Espanya.

Ja quan entrem comencem a veure un poc del que queda en peu de les muralles protectores i les torres defensives. Són del segle XIII i arquitectura mudèjar.  En el seu dia foren les segons muralles més importants de la província després de les de la capital Àvila. No estan completes, donat que arribà a haver més de seixanta torreons i actualment en queden vint-i-tres. Les portes d’entrada són quatre, que porten el nom dels municipis als que s’arribava des d’elles: Peñaranda (sud), Arévalo (est), Cantalapiedra (oest) i Medina (norte). La més monumental és la de Cantalapiedra, que veiem de passada. La de Peñaranda no existeix però si es manté les torres que flanquejaven l’accés.

Entrem al poble pel que queda de la porta de Peñaranda.

Les ruïnes parlen i també fan pensar en el pas del temps...tot té un inici i esplendor i tot acaba. Principi i fi. La vida és així. Res és etern i el patrimoni històric, artístic i arquitectònic també segueix la norma. Madrigal m’està fent pensar en com seria el poble amb tota la muralla i les torres reconstruïdes. No se...Ara veiem essència. Les pedres que veiem són les mateixes que s’empraren segles enrere i això és valuós també.

Tot just enfront està el convent que volem visitar: el real Monestir de  Nuestra Señora de Gracia, antic Palau del rei  Juan II, declarat Bé d’Interés Cultural (BIC) el 21 de setembre de 1942.

La filla del rei Juan II i Isabel de Avis, va nàixer en este antic palau. Ja 4 anys abans Isabel de Portugal s’havia casat en Madrigal,  fou un regal de noces i es va convertir en el seu refugi. Es casà amb 15 anys, s’entén que fins 4 anys després no tinguera cap fill o filla, el marit li doblava l’edat. Però al capdavall arribà la xiqueta. Fou un part difícil. Quan nasqué Isabel, ningú sospitava que arribaria a ser la reina de Castella i a més un dels personatges més influents en la història d’Espanya.

Al segle XVI, el nét de la reina, fill de la filla Juana i Felipe el Hermoso, Carlos I d’Espanya i emperador del Sacro Imperio Romànic germànic seria qui manà convertir el palau en un convent agustí per a dones il·lustres de la reialesa i noblesa castellana. Actualment, les monges de clausura, continuadores d’aquella primera congregació. Quan era menuda pensava que les monges de clausura mai eixien del convent ni deixaven entrar ningú. Que es dedicaven a resar i a les seues coses com tindre cura de l’hort per a viure o dolços que sempre s’han mostrat molt expertes. Ja fa anys que me n’he adonat que estava equivocada i que les  monges de clausura viuen molt connectades al món. En este convent són les guardianes de l’antic palau, són les responsables de tindre cura de dependències amb tanta història. España concentra una 3ª part de la vida contemplativa del món. És el país amb més  monestirs i convents.

Estes monges a més de resar i dedicar-se a la vida contemplativa, organitzen una ruta turística pels racons més importants del palau explicant sala a sala el que hi ha.  La monja Jenny és qui ens fa l’explicació advertint-nos que no es pot fer fotos en els interiors. Li fem cas. Accedim al pati envoltat de les sales que visitem. Era una de les residències d’estiu preferides del rei, fins i tot d’abans de casar-se amb la mare d’Isabel. De fet les dependències s’utilitzaven per a rebre mandataris i gent important i també per celebrar Corts en quatre ocasions en el segle XV. L’última seria al poc de convertir-se Isabel en reina.

Anem seguint la monja i escoltant atentament les explicacions. Em criden l’atenció els objectes que les monges aportaven quan entraven al convent com uns recipients per a guardar les medecines o uns plats. Era l’aixovar, que solia ser ric i valuós perquè les monges eren de  famílies nobles i importants. També m’agrada molt la sala d’ambaixadors que era on el rei rebia visites i on posteriorment seria el refectori, on les monges menjaven. Hi ha taules originals de l’època on cabien més de cent monges. És curiós l’antic púlpit des d’on una d’elles llegia mentre les altres menjaven, un element que les noves generacions ni han conegut ni saben per a que s’utilitzava però que diu molt sobre la manera de viure al passat. Al llarg de la visita veiem orfebreria religiosa i quadres religiosos i especialment destaquen els sostres mudèjars de fusta. Una meravella.

Pugem dalt, on estan el que eren les dependències privades reals que hem observat des del pati de baix. En les escales, de nou veiem un sostre mudèjar, este, la monja, si que ens deixa fer fotografia. I a ella també. No li importa que la fotografiem.

Quanta pau s’hi respira!

La part més important i la que més curiositat comporta és l’habitació real, on suposadament Isabel de Avis, va donar a llum a la infanta Isabel. És una habitació no molt gran i la part on donà a llum és més menuda encara. Quan la reina paria tenia observadors, segons conta la història...n'eren molts els que havien de cerificar el part...Sincerament, no sé com s'ho feien per entrar tots a la cambra...En esta part, en general no hi ha excessiva decoració. No es poden  fer fotos i és una llàstima. Tanmateix jo en faig una però des de fora, sense incomplir cap norma. Així recordaré millor esta part tant important en l’antic palau. 

Altra part important de la visita és el panteó on es troben enterrats, Isabel de Barceló, la iaia materna d’Isabel, la infanta Catalina, filla de Juan II i la seua primera esposa, una filla del rei catòlic, Maria de Aragón, que fou abadesa del convent, així com la infanta Juana, filla del emperador Carlos. A la mateixa dependència hi ha un orgue antic que encara el toquen algunes monges. Jenny ens fa una xicoteta demostració. Estem just al costat de l’església, en la part des d’on les monges escolten missa amagades darrere una reixa. La porta principal de l’església la veurem després, està en el lateral de l’edifici, per on entren els feligresos del poble cada dia.

Quan eixim del convent veiem la façana del Real Hospital de la Purisima Concepcion, està tot just enfront. Fou manat construir en 1443 per Donya Maria de Aragon, primera esposa del rei Juan II, per acollir a persones malaltes i pobres.  L’edifici ha tingut molts usos: biblioteca, lloc d’exposicions i activitats culturals. Actualment és l’oficina d’informació i turisme.

Enfront hi ha un jardí que dona a un lateral del l’antic palau i actual convent. Hi està la porta de l’església on fan missa diària publica, la que escolten les monges des de la capella enreixada on està els famosos enterrats.

El poble li fa homenatge a la Isabel amb una estàtua, on se la veu majestuosa. Isabel fou una gran dona i reina, esposa i mare, una gran persona que va prendre decisions transcendentals per a la història. 

Madrigal de la Altas Torres és un poble tranquil i silenciós. Hi ha poc turisme, i el que hi ha no està  massificat. En el parc uns homes juguen a la petanca, altres miren els visitants. Estan enorgullits de ser el poble de naixença d’una dona tan rellevant que hi visqué els seus primers tres anys de vida i on anà sovint durant la infantesa i després de ser proclamada reina.

Em quedaria més temps en Madrigal. M’agradaria seure al costat d’un vellet que he vist al parc i preguntar-li sobre què pensa sobre la reina i sobre els que venim a visitar el palau i convent. M’agradaria però no pot ser. He vingut amb un grup i no ens donen ni temps per passejar pel poble i em fa pesar perquè sé que em queda molt per veure. Tinc un plànol de Madrigal i sé que està tot molt prop. Voldria anar a l’església de san Nicolas de Bari, important per arquitectura, art i història, donat que és on es casaren els pares d’Isabel i on es conserva la pila baptismal on va ser batejada la reina o m la gran església de santa Maria del Castillo de gran valor artístic i arquitectònic o l’antiga sinagoga... o les cases solariegues i palauets que denoten períodes de prosperitat fins i tot després del regnat d’Isabel la Catòlica. Algunes de les esglésies les veiem de lluny perquè son edificis grans i amb torres elevades. I encara que de lluny no és suficient, és cert que sempre s’ha de deixar alguna cosa per veure. 

Eixint de Madrigal veiem com hi ha cases construïdes que formen part de la muralla, tal volta és la raó per la qual el rei Fernando IV en 1302 no acatà l’ordre presa en les Corts per les quals s’havien d’enderrocar per emancipar-se d’Arévalo sense permís.

També veiem les ruïnes d’un monestir del segle XIV i XV, el convent Agustí d’extramurs, un que fou molt important i que tenia un claustre que per dimensions, era conegut com El Escorial de Castella. Hi va morir en 1591, Fray Luis de Leon, a les 9 dies d’instar-s’hi. Un passeig fins les ruïnes també haguera estat molt bé. La veritat és que em quede amb ganes de quedar-m'hi més temps, per intramurs i extramurs,  per impregnar-me de l’escenari històric i de l’ambient que transporta al passat tan fàcilment.

L’última imatge que veig de Madrigal és la porta d’Arevalo, imponent i amb un bonic jardí davant i el cartell que dona la benvinguda o l’acomiadament, com és el meu cas, al viatger. És el punt des d’on dic adéu Madrigal, adéu el bressol de la reina Isabel. I dic fins altra, perquè tal volta torne algun dia per passejar tranquil·lament i no amb les presses d’esta vegada.

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024