Palaus i temples de BANGKOK en TAILÀNDIA

Quan es va a Bangkok la visita turística de la part històrica no pot faltar...palaus, monestirs...tot forma part del passat. Actualment conviuen harmoniosament amb el caos de la ciutat.

Després d’haver conegut el caòtic trànsit dels carrers de Bangkok i haver patit el bullici constant de transeünts que quasi no ens deixaven caminar per les voreres, tocava conèixer els monuments.

Començàrem la ruta de palaus i temples per Wat Traimit, que és on s’hi trobava el Buda d’or, l’or sòlid més gran del món, diuen. Un Wat és un conjunt de temples que serveixen com a monestir. Per ser un wat ha d’haver al menys 5 monjos hi vivint. 

Wat Traimit es va construir aparentment al segle XIII. El Buda té tres metres d’alt i pesa cinc tones i mitja. Segons especulacions que no s’han pogut verificar, durant la invasió birmana el Buda es va cobrir d’estuc i va ser pintat de color or, per evitar el saqueig. El rei Rama III va portar l’estàtua a Bangkok i la va instal•lar en un temple que es deixà d’utilitzar  en 1931. L’estàtua va quedar a la intempèrie durant més de 20 anys. En 1955, ignorants del passat del Buda, es va decidir el seu trasllat a Wat Traimit i durant el trasllat començà a desprendre’s l’estuc que el recobria, descobrint a tothom el que hi havia davall. Va ser una gran sorpresa trobar-se un enorme Buda que no era daurat, sinó totalment d’or.

Wat Traimit amb el Buda d'or

Després anàrem al Wat Pho on estava el Buda reposant que mesura 46 metres de llargària i 15 d’altura. Este temple és el més gran i antic de Bangkok. Va ser construït al segle XVI com centre d’estudis budistes i de medicina natural. A poc a poc ens estàvem adonant de la importància de mostrar els Budes immensos, valuosos, en cada temple d’una manera i sempre espectacular. 

Wat Pho amb el Buda reposant

Recorde que en este lloc paràrem per fixar-nos en un chedi que és l’edifici que guarda les relíquies de Buda. També ens adonàrem d’un conjunt arquitectònic que mostrava les diferents postures per a fer massatges. Els massatges tailandesos actuals estan basats en les fonts tradicionals. Este conjunt era com un llibre obert on dependre les distintes maneres de fer-ne.

El Chedi

Escultures que representen el massatge tailandés.

Tot el que ens venia al pas era espectacular però malauradament en part m’ho estava perdent perquè no em trobava gens bé. Ditxosa tensió arterial! De vegades als llocs més  inoportuns em fa alguna mala passada. Feia un calor tan humit i sufocant que per moments m’estava marejant, a punt del desmai. Era un colp de calor i una baixada de tensió. No podia seguir el ritme del grup i parava, però només un moment, perquè la visita guiada havia de continuar, malgrat estar sense forces. I és que el grup marcava un ritme al meu gust massa precipitat. I havíem de seguir-lo perquè el recinte era molt gran. I tanta gent, m’atabalava...si parava, podria perdre els companys....

Tots junts i jo més mal que bé, sempre vigilada pel meu fidel grup que no em perdia de vista observant-me de prop per observar si la cara tornava a tindre el color natural, arribàrem al Palau Reial. 

El palau reial és un gran conjunt arquitectònic format per un grup d’edificis que serviren com seu reial des del segle XVIII fins a meitat del segle XX. La seua construcció s’inicià l’any 1792 durant el regnat de Rama I.

Palau Reial.

És un museu a l’aire lliure. S’hi barreja entre arquitectura i jardins, enormes gegants vigilant portes amb flors delicades, hi ha també per tot arreu pintures i espills que canvien segons la llum. Un conjunt divers de formes i colors que despertava els sentits. Al recinte s’hi veien diferents temples que estaven construïts sota influencies diferents: Sry Lanka, Ayuttaya o Birmània.

Hi ha edificis  amb un estil arquitectònic influenciat per països del voltant.

Però l’edifici més important de tots era el wat Phra Keo o capella reial que guarda el Buda Esmeralda, i que està ben resguardat per 5 gegants o yak de 5 metres d’alçària. El Buda és menudet i està representat en posició asseguda. Però no per ser de menudes proporcions deixa de tenir valor, tot Buda en Bangkok té la seua importància i gran valor, este està fet en jade verd i alhora esta cobert amb vestimentes d’or. Té tres vestimentes segons l’estació estiu o hivern i altra per als dies de pluja. I és el rei l’encarregat de canviar-la fent una cerimònia especial als canvis d’estació. 

Capella Reial on es guarda, ben custodiat per uns gegants el Buda Esmeralda.

Jo seguia amb el meu mareig. Quan trobava un seient l’aprofitava. Sobre tot als recintes tancats, ho necessitava per prendre forces i descansar. Observar atentament les estàtues de Buda em reconfortava. Estaven en llocs tancats i a mi m’alliberava del sol i l`ambient xafogós de l’exterior que m’estava debilitant tant. Puc dir sincerament que eren moments que Buda m’estava ajudant a que la tensió arterial em pujara.

No solament cal mirar els edificis en tota la seua magnitit, també cal mirar detalls.

El palau Reial, casa dels reis de la dinastia chakri, hui en dia és utilitzat en certes ocasions per a invitats especials de la família reial. Que bonic era!

Ja al final del trajecte guiat i mirant este palau que m’evocava escenaris de pel•lícules vistes sobre Tailandia, sortosament m’hi vaig trobar millor.  

Edifici del palau reial que s'utilitza per a ocasions especials

REFLEXIONS POSTERIORS sobre TAILANDIA 2001

TAILÀNDIA: Ciutat de BANGKOK

Tailàndia, el país de l’etern somriure.

Cachito era el nom del guia. Recorde perfectament la seua somrient cara i els seus ulls. Quan Cachito reia, els seus ulls es convertien en dos ratlletes.

En el viatge a Tailàndia ens ajuntàrem un grup nombrós de gent i anàvem amb guia tailandès: simpàtic, xerraire, col•loquial i amb entusiasme explicant la cultura del seu país. Volia que el cridàrem Cachito, el nom que més s’assemblava en espanyol al seu. Cachito ens contava moltes coses amb el seu particular espanyol i no dubtava en contestar qualsevol pregunta.

No m’agraden molt els viatges guiats que no donen peu a respirar. Tanmateix este era diferent. Per sort dins el programa i l’itinerari previst, en este es contemplava molt de temps lliure per visitar al nostre aire els llocs, com a mi m’agrada, sense moltes obligacions d’anar en massa. Així que ja des del primer dia, el gran grup es va desfer en molts menudets. Nosaltres en érem set, tots molt ben avinguts, els que anàvem sempre junts. 

Bangkok era aleshores, i continua sent, una ciutat enorme que ajuntava tradició i modernitat 

Recorde Bangkok com una moderna i important ciutat i també com un reducte de tradició i màgia oriental, un lloc on convivien en harmonia gratacels amb palaus i vivendes familiars, una harmonia algunes vegades no molt aconseguida en ajuntar edificis on un d'ells imperava sobre l'altre. També, malauradament, hi havien junts, edificis sumptuosos amb cases pobres de fusta, palla i uralites.

Grata-cel per tot arreu i cases d'arquitectura tradicional convivien, unes vegades amb més harmonia qua altra. I és que no m'agradava quan alguns alts edificis feien ombra als edificis antics emplaçats en un espai poc ampli. 

I tambè convivien, malauradament, les diferents classes socials.
S'hi veien edificis rics i opulents al costat de cases ( per dir-ho d'alguna manera),  fetes amb uralites i poc més.

Recorde la sensació del primer passeig per la ciutat. I quin calor humit i xafogós feia...! Les fotos de la família reial estaven per tot arreu. Hi havia una explicació. Diumenge anterior havia sigut l’aniversari de la Reina. De regal al poble tailandès, la reina havia declarar dilluns festa, per això dimarts, primer dia després del pont, els embossos eren continus. 

La foto de la reina presidia la ciutat. En l'avinguda principal, plena d'arbres, hi havia en cada arbre una foto.

No era un passeig el que férem, s’havia d’estar amb quaranta ulls mirant-ho tot, tindre cura creuant carrers perquè els cotxes miraven poc, s’havia de caminar sense pausa i amb precaució de no entropessar amb la gent...i a més mirant-ho tot intentant no perdre detall d’esta cultura tan diferent a la nostra. 

Quin caos!, quin perill a l'hora de creuar el carrer!. No solament pel temor a ser atropellat...també per la contaminació. Molts dels transeuns, motoristes i policies del que dirigien el trànsit portaven mascaretes tapant-se la boca.

La ciutat de Bangkok la tinc en la ment com caòtica pel transit, humà i motoritzat. Hi circulaven cotxes, motos i persones tots barrejats sense ordre i sense control. I tuc tucs, estaven per tot arreu. És difícil creure-ho però ens diguè una persona local que per anar a treballar a les huit del matí havia d’alçar-se a les 5. El tuc tuc era la manera més ràpida i còmoda de moure’s per les ciutats heretada de l’antiguitat. Nosaltres en agafàrem un ja la primera nit per tornar a l’hotel després d’un sopar tradicional en el qual acatarem les normes per seguir amb el ritual i ens asseguèrem al terra com ho feien tots els tailandesos abans. 

Els tuc-tuc era la manera més ràpida i còmoda de moure's enmig dels maremagnum circulàtori de la ciutat.

No estava mal pujar al tuc tuc, era un mitjan de transport ràpid, no perquè agafara velocitat sinò perquè s'enfilava per qualsevol racó i passava per davant dels cotxes que interferien el pas. Però tenia un inconvenient. El dia que el provàrem per primera vegada plovia a cànters, pujàrem ja remullats i sobre tot amb les sabates xorrant aigua perquè els bassals que s’havien fet al carrer eren impressionants. Pujàrem al tuk tuk quan encara la pluja no havia parat. Era torrencial i encara que el tuk tuk tenia sostre, no era suficient. Ens entrava aigua per tots els costats, per davant i per darrere, però tampoc importava molt perquè total...ja estàvem tots remullats...i a més no hi  havia més remei que acostumar-se a l’aigua que solia caure a cabdals durant uns minuts i en no res parava. 

Així que en el primer contacte amb el país prompte vam saber que caracteritzava la ciutat, calor, pluja curta i intensa i  trànsit, soroll ensordidor, bullici i contaminació…tot definia a la perfecció la capital de Tailàndia. 

Una obra d’enginyeria que em va agradar era l’sky train, un tren que circulava per damunt dels edificis fabricat per l’empresa Siemens. Estava pensat per evitar un poc tant de maremàgnum  pels carrers i per tal d’aprofitar l’espai, era fabulós, anava a gran velocitat i la sensació d’anar per damunt dels edificis és difícil de contar. I en un no res podíem creuar l’enorme ciutat.

Cartell a l'sky train a la parada on el soliem agafar.

El barri de Patpung era el punt neuràlgic on cada nit anàvem a parar. La plaça principal concentrava el mercat nocturn més afamat. Per una banda hi havia rellotges, fusta de decoració, roba... Els tailandesos són capaços d’imitar-ho tot. Per altra, estaven els espectacles eròtics de tot tipus i per a tots els gustos, que si en un principi ens va semblar que n'hi havien molts, allò no era res comparant en el que dies després trobariem a Pattaya.

Una avinguda plena d’arbres i ple de fotos de la reina unia el palau reial antic amb el palau reial de Rama IV fet amb pedra italiana i amb estil europeu renaixentista. Rama va fer l’obertura de Tailàndia a occident i els successors van continuar. El rei Rama IV, està representat en pel•lícula Ana i el rey, pel•lícula que va estar censurada al país. Al voltant de Rama IV ens contaren una curiositat, es diu que va estar de monjo 20 anys, dels 26 als 46, i quan va eixir va tindre 80 fills. Cert que no va  perdre el temps!

REFLEXIONS POSTERIORS sobre TAILÀNDIA 2001

M’he agafat la llicència d’alterar l’ordre que jo mateixa m’havia imposat, i en lloc de mostrar la ciutat de PETRA  presente una parcel•la de Tailàndia. 

Hi ha una raó. 

Tailàndia és el país de l’etern somriure i li vull dedicar este escrit a ma mare que des de fa un temps l’havia perdut. Ditxoses malalties que a poc a poc s’ho emporten tot i ara se l’han emportada definitivament!. Vull que li arriben, allà on estiga en estos moments, tots els somriures que transmeten en este país, que no en són pocs, però encara no en són suficients per compensar tota l’alegria perduda en temps de patiment.

En realitat, no solament li dedique este escrit, tot el blog sencer està fet gràcies a Ella. Per Ella vaig parar de viatjar i vaig dedicar el temps que podia a ordenar el material recopilat en els viatges. 

Així que gràcies a Ella existeix este blog.

Hi va per sempre la meua estima i el meu record. Cada escrit que continue mostrant estarà fet pensant en Tu.  

REFLEXIONS ACTUALS: 4-12-2011

TAILÀNDIA: El turisme sexual de PATTAYA

De vegades la bellesa o la felicitat quan es torna d’un país s’ennuvola quan es pensa en les injustícies que sofreix la població que acabes de conèixer. 

Motivacions per a viatjar hi ha moltes. Malauradament també s’ha de parlar dels viatges que es fan per sexe, el que ve anomenant-se turisme sexual. Jo mateixa faig constància d’este fet per haver-lo presenciat. 

Va ser a Tailàndia. Viatjàvem junts un grup de persones, al qual s’incorporà un jove al que qualificaré de desesperat ignorant, perquè no se li pot dir d’altra manera, donat que no tenia cap inconvenient de dir que viatjant a este país tan exòtic i ric en cultura i tradició, l’únic que buscava era sexe pagat. Havia escoltat dir que les tailandeses feien prodigis sexuals sorprenents que volia comprovar de primera mà. De fet no es meravellava amb res del país que veia, ni dels palaus de Bangkok, ni dels monestirs budistes, tampoc va demostrar entusiasme per conèixer les dones girafa assentades a la frontera de Laos. Res de res. La seua fixació era arribar al final del viatge, que per a ell era la platja de Pucket, on li havien dit que era molt fàcil aconseguir sexe sense límits. 

Però abans d’arribar a la paradisíaca illa dels seus desitjos, ho va intentar a Patpung el barri de la capital BANGKOK, on hi havia un bon grapat d’establiments de tipus eròtic per a tots els gustos, ben assortits de jovenetes tailandeses amb biquinis i tanges esperant la clientela que un encarregat a la porta del club aconseguia declamant les virtuts a trobar a l’interior. Així que envoltant la plaça on hi havia paradetes ambulants amb articles tèxtils, rellotges i aparells de so, tot d’imitació d’alta qualitat, estaven també els locals on, com en les tendetes de fora també s'hi dedicaven a vendre, però en este cas era fonamentalment plaer i misèria que és el que desprenien les xiques explotades per fer aquells afers. 

Per a tots els que viatjàvem junts en aquell ocasió, i també per al xic buscador de plaer, aquell barri va ser el primer contacte amb la concentració de sexe a l’abast de tothom. I n’era tanta la quantitat que hi havia als clubs de Patpung, que l’individu en qüestió, es va atabalar i no es va atrevir a donar el pas pel qual havia fet tant de quilòmetre des d’Espanya. 

A la fi, no sé si aconseguiria la seua obsessió carnal perquè el meu camí va seguir per altra rumb i no vaig anar a l’illa de Pucket com ell tenia previst fer. 

La meua destinació va ser altra platja, la de Pattaya i el meu espant va ser adonar-me que este era el lloc ideal per aquell desesperat per fer turisme sexual. Pucket no era res en comparació al mercat que s’oferia en este indret. 

Benvinguts a Pattaya, diu el cartell i jo afegiria allò de... "homes passeu, dones, no cal ni que entreu..." 

Pattaya era un residu de la guerra de Vietnam, i encara que parle en passat, estic segura que encara ho continua sent. Allà paraven els soldats per descansar i allà segurament continuen anant per al mateix, bo per descansar i alguna cosa més. Aixi que esta relativament jove ciutat es creà, tot just en eixos anys, quan els soldats americans de la guerra de Vietnam decidiren utilitzar este lloc com un punt de descans, diversió i desfogue.

A Pattaya tota la ciutat sencera era un club d’alternar. Pattaya era una de les destinacions de les joves que són comprades per míseres quantitats de diners, a pares pobres desesperats i ignorants que, en anar-se’n la filla de casa tenen una boca menys que alimentar. També es parla de màfies que s’emporten les joves pobres de les tribus sense consentiment familiar, no sé, en tot cas este és un aspecte amagat.

Ja havia vist en barris d’altres ciutats prostitució exhibida, el barri roig a Amsterdam, Pigalle a Paris...però fins el moment, esta era la visió més denigrant per a la dona que havia vist en la meua vida. I dic clarament que era fonamentalment per a la dona, perquè encara que locals d’exhibició sexual masculina hi havien uns quants en Pattaya, eren els femenins els que predominaven. 

El turisme de Pattaya que s’hi veia pels carrers era vulgar, bast. Estava ple d’americans tatuats tipus Rambo i vellets que de segur eren els mateixos marines de la guerra que seguien acudint a Pattaya com ho feien de joves. El que s’endevinava era un intercanvi mutu: ells pagaven i les tailandeses vivien a costa d’ells mentre podien, podia ser qüestió d’hores o de més temps, depenent de la relació establerta o el contracte fet. Se’ls veia passejar junts pels carrers, i com elles acompanyaven els clients en restaurants, de vegades sense menjar, i també com junts, sense dissimular, pujaven a les habitacions dels hotels.

Sovint es veien jovenetes tailandeses pujar a les habitacions dels hotels, la qual cosa demostrava que el turisme sexual de la ciutat no s'amagava en cap moment.

La fesomia de les persones ens delata d’on som. La manera de vestir i comportar-se també. Pels carrers es veien sovint parelles d’ex combatents americans ja molt madurs acompanyats de la tailandesa de torn. Unes vegades la tailandesa era madura com el marine, i feia pensar que era una parella formada en aquella època i que continuava des d’aleshores. De vegades hi havia fills també. Però en tot cas la impressió primera era que hi havia moltes parelles, de joves i de madures, que vivien la relació bé amorosa, bé de compra-venda o bé de parella fixa, a distància i en molts casos segurament compartint la parella amb l’esposa tradicional americana que podia estar assabentada o no que el seu marit portava una doble vida. 

Malgrat tot el que es feia en esta ciutat,  la vessant religiosa no estava oblidada i s'hi veien altarets disposats per a l'oració.

Hi havia prostíbuls a l’aire lliure i en locals tancats.

En l’exhibició a l’aire lliure, la del carrer, s’hi veien clares diferencies. 

A un costat estaven els locals que estaven oberts a l’avinguda principal, la més ampla i gran, sense façana, només una barra i un mig sostre, amb les xiques assegudes al seient de la barra, esperant, acordant tractes. Només passejant per la vorera se les veia exposant-se, “treballant”, unes mirant els transeünts per intentar captar-los l’atenció, altres llegint, altres bevent, altres parlant entre elles... i sempre esperant. Totes les d’este costat eren jovenetes, algunes excessivament joves, quasi xiquetes; i precioses, arreglades i ben vestides. 

La platja de Pattaya no era de les que convidava al bany.

A l'altra banda, al costat de la mar,  estaven les altres. I les altres eren el grup de les ja retirades que no podien exercir als locals per ser “massa velles” i que venien els seus serveis a preu més barat. Algunes no tindrien tants anys, però si ho semblaven, tanmateix turistes sexuals hi ha de totes les condicions i estes, malgrat estar arrugades i malgirbades també se les veia acompanyades de possibles clients. 

L’avinguda principal que vorejava la platja, bruta i res paradisíaca, donava a la walking street, que era el carrer principal on es concentraven tots els establiments tancats dedicats al sexe imaginable i per imaginar. Els meus companys de viatge i jo  miràvem callats, absorts i bocabadats. No m’avergonyeix dir-ho, front semblant espectacle érem tots uns ignorants que no sabíem on ens havíem ficat.

La walking street estava plena de clubs d'alternar que ofereixen espectacles eròtics variats.

De prostitució ja n'havíem vist per l'avinguda principal, a mà esquerra els clubs a l'aire lliure i a la dreta les dones en l'area del mar...
però en entrar a la walking street..
ens quedàrem bocabadats, ni la càmera de fotos ens varem atrevir a traure, esta foto és l'ultima que varem fer del carrer.

El que teníem davant nostre era una demostració d’una manera de viure, que mai havíem pensat vore de manera tan explicita. A les portes de cada lloc s’oferia de tot, algunes de les opcions eren tan estranyes i desconegudes per nosaltres que ni mirant-ho gràficament enteníem el significat. I és que hi havia tanta competència entre establiments que com a reclam hi havia davant de cada façana un jove incitant a entrar, de vegades explicant de paraula, amb un anglès amb fort accent, el que es podia trobar dins, de vegades mostrant-ho en fotografies. Totes les maneres servien per atraure clients. Altra manera d’aconseguir-ho era deixant la porta del club d’altern entreoberta per mostrar un avanç del que hi havia dins. I el que s’hi veia eren sales fosques il•luminades de manera intermitentment per llums de neó i de colors que seguien el ritme de la musica,  igual que ho feien les jovenetes ballarines que mitges nuetes es movien al voltant d’una barra col•locada damunt d’un entarimat. 

Mai oblidaré esta experiència, esta manera de viure voluntària o involuntària però que en tot cas s’arriba per desesperació personal i  per mal funcionament del sistema social. 

REFLEXIONS POSTERIORS sobre TAILANDIA 2001