GIRONA: les ruïnes gregues i romanes d’ EMPÚRIES

A Empúries cal anar i també retornar, i és que a més a més del recinte arqueològic, l'envolta un bonic paisatge.

Des de l’acollidora ciutat de Girona visitem els voltants. Hui volem anar al recinte arqueòlogic d’Empúries, té tanta història! Associe el nom de les ruïnes a la idea de comerç, a esplendor econòmic durant l'època d'abans de Crist, em venen al cap passatges escrits... i recorde que en temps grecs el nom era Emporión i en temps romans Emporiare. 

Etimològicament Emporion significa centre de compres i és just el propòsit de la ciutat situada al delta del Fluvià a l’encreuament de rutes comercials, amb port natural que protegia les naus comercials. Emporión va ser porta d’entrada de les cultures clàssiques a la Península Ibérica.

No cal ser experts per adonar-nos-en que el que anem a veure és una meravella, per la qual cosa anem amb expectativa, o tal volta cal dir millor, amb curiositat viatgera.

De Girona anem a L’Escala, és el punt i final del trajecte amb vehicle. A partir d’ara queda una curta caminada, són 2km i mig entre pins i vorejant aigua per un accés de vianants inaugurat l’any 1992. Diuen que moltes construccions d’esta població estan fetes amb part de les ruïnes. Ho diuen de molts llocs on hi ha ruïnes a prop.

Per arribar-hi, fem una curta caminada entre pins i mar...

Arribem. Amb respecte accedim al recinte, el lloc s'ho mereix.

Quan arribaren els romans, al principi, grecs (segle V a.C) i romans (segle I a.C) convivien, després els grecs fores absorbits pels romans que crearen una ciutat deu vegades major que l’existent. Més tard arribaren el visigots que l’anomenaren seu episcopal i després amb els invasors posteriors la ciutat ja va ser demolida. I la demolició va ser completada pels pirates normands del segle IX. Encara que al recinte trobem restes de diferents èpoques la majoria corresponen just a esta època de convivència, quan grecs i romans formaven una ciutat única. 

Falta molt per excavar i molta informació queda amagada. Per ara ens conformem amb el que hi ha, que és molt i important. Empúries és un conjunt espectacular, el conjunt arqueològic grec més important d’Espanya.

És una ampla extensió: són tres conjunts: Sant Martí d’Empúries que no conserva ruïnes, es troba tres quilòmetres més allunyat i va ser el primer reducte grec. Malauradament per qüestió d’horari no anem-hi. I és que quan depenem de transport públic no es disposa de tot el temps que voldríem, avantatges i inconvenients,  també té el seu encís viatjar amb transport públic i contactar amb la gent. Així que, el temps que tenim el dediquem als altres conjunts, la ciutat grega i la ciutat romana.

Plànol on s'hi veuen clarament els tres conjunts a visitar.

La visita de la ciutat romana mostra, entre altres una de les cases més importants de la ciutat amb uns mosaics que decoraven el terra de les habitacions principals. També vegem altres cases d‘atri i peristil, el cardo maximus que era un dels carrers principals de la ciutat, tabernes, botigues... la palestra o edifici destinat a fer exercicis gimnàstics, el fòrum o centre polític, religiós i econòmic on s’hi trobaven el principals edificis públics de la ciutat, també els edificis destinats a l’administració de la justícia, la política o el edificis religiosos com el temple capitolí, dedicat probablement a Júpiter, Juno i Minerva. Hi ha un pòrtic que envoltava el fòrum reconstruït, restes de muralles i un amfiteatre.

Part romana

Pel que respecta a la part grega trobem part de la muralla defensiva, l’àgora i un edifici porticat dedicats a activitats socials i comercials, diferents cases, un centre terapèutic i religiós dedicat al deu de la medicina, santuaris dedicats a diferents divinitats Isis, Zeus, basílica paleocristiana, un mercat articulat al voltat d’un cisterna, el sistema de clavegueram,  àmfores... i vestigis d’indústries, metal•lúrgica i de conserves i salses de peix.

Part grega

Emprem unes dos hores, tal volta un poc més, en fer la visita. Llàstima no poder anar a sant Martí i veure la seua església gòtica que cataloguen de singular, llàstima no poder trepitjar les platgesn que hi ha a prop, especialment belles i netes segons llegim a la publicitat. I ho deuen ser per la quantitat de turisme que atrauen.

No hi ha cap persona més visitant el recinte, per mi millor, però em dol que un lloc amb tanta història no siga atracció turistica per a la gent. El passeig és agradable, el passeig permet recordar part d’història, en ocasions llegida, en ocasions representada en pel•lícules, permet imaginar un passat, unes vides...

El treball arqueòlogic, que començà l’any 1908, continua descobrint i restaurant. Està bé que s’hi dedique pressupost al patrimoni cultural, testimoni de la història del lloc. Aixi i tot, diuen que només hi ha un 25% excavat.

Deambulem d'una part a altra... 

En acabar de visitar el recinte no podem més que dir una cosa, Empúries és una visita molt recomanable i que cal anar-hi i retornar, perquè a més a més del recinte arqueològic es gaudeix d’un preciós paisatge.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2005, GIRONA i provincia

Si vols saber més sobre Girona i provincia clica ací.

RESSENYA de CINE: Xiu xiu

Xiu xiu 

de Jon Chen

Sinopsis i opinió personal

No he estat a la Xina però m’interessa saber que hi passa, sovint llig relats d’altres viatgers que la coneixen perquè vull entendre més sobre esta societat tan tancada.

La pel•lícula que hui presente, mostra la Xina que no és la que es veu quan s’hi fa turisme guiat, però tampoc s’hi veu fàcilment quan es va per lliure. I és que representa el món rural allunyat del que interessa mostrar i mostra assumptes torbis que la majoria de vegades queden en la intimitat. Siga com siga, anant per lliure o seguint un grup guiat, qui li agrada viatjar i assaborir el que veu,  es preocupa per saber més enllà des de diferents vessants i busca saber sobre la societat i la política la del present i la del passat.

Per això trobe valuosa esta pel•lícula, perquè descobreix la Xina de l’any 1975, una data relativament recent i que a més coincideix amb l’any de la nostra transició política. Això permet comparar temps. Xiu Xiu parla sobre el tema “hermètic” que és la “Gran Revolució Cultural” i ens deixa veure que està a les acaballes. Esta pel•lícula convida a buscar més informació sobre el país, perquè després de mirar-la el quedes amb dubtes sobre la societat xinesa i necessites respostes.

Mostra la història de la filla d’un sastre quan és enviada al camp per a servir, com milions i milions de joves intel•lectuals, que han d’abandonar la família i amics. Xiu xiu, que és el nom de la protagonista, ha d’estar-hi 6 mesos per aprendre la cura de cavalls amb la finalitat d’algun dia liderar la seua pròpia cavalleria. Però el que no sap la jove Xiu xiu és que el govern va a oblidar-se d’ella i cap persona va a buscar-la per a que retorne a casa.

Són temps terribles i la pel•lícula narra la dura tragèdia de pèrdua de la innocència, pèrdua de la dignitat, expressa l’horror de l’existència que ha de patir la jove. El desenvolupament de l’acció fa que comence la pel•lícula sent Xiu Xiu una innocent xiqueta i acabe, en només uns mesos, sent una adulta embogida i amargada que d’innocent ja no té res, i que ha perdut la dignitat totalment, de vegades simplement a canvi d’un simple poma de recompensa.

El dramatisme que desprèn és brutal i fa pensar que tot allò que conta són fets inventats, però llegint posteriorment més sobre el tema he descobert que el que descriu i el que passa, malgrat ser ficció està carregat d’autenticitat. Això fa molt reflexionar-hi.

Pensar en la desgraciada vida de Xiu Xiu, m’encongeix l’ànima. És una vida difícil d’oblidar pel que conta i com ho conta. I és que comença dolçament fent pensar a l’espectador que és una pel•lícula bucòlica, però res més allunyat de la realitat. La pel•lícula té tanta força, dins la manera dolça i elegant com es presenta, que va enganxant i subministrant dosis d’horror sense parar fins el desenllaç final, que no vull desvetllar. 

En acabar de veure la pel•lícula vaig pensar que millor haguera estat no haver-la vista, perquè la situació anava fent-se cada vegada més “insuportable” de la mateixa manera que la jove anava fent-se “insuportable” també. 

Malgrat tot, és una opinió subjectiva i pense que és una pel•lícula recomanable, simplement s’ha de veure sabent de bestreta que és un drama fora del circuit comercial i dur d’assimilar . 

LIGURIA ITALIANA: monestir romànic de SAN SALVATORE dei FIESCHI LAVAGNA

Monestir amb història fet per al reconeixement d’una família noble. 

Estem de ruta per la Liguria italiana. La nostra següent destinació és San Salvatore dei Fieschi, per arribar- hi hem de caminar un tram.

No és un tram dificil ni llarg de caminar. 

San Salvatore dei Fieschi és un dels monestirs romànic- gòtics més importants de la Ligúria. Era tònica general de tota la zona la dificultat per anar d’un lloc a altre, a excepció de la via apia o antiga via romana que era la que comunicava més directament. La relació de poble a poble era i és majoritàriament per mar.

Observem que la pissarra és el material que sobre tot, s’empra en estes construccions. La decoració de ratlles negres, que és pissarra, i blanques, que és marbre, és influencia d’Orient. En tota la zona veiem molts exemples. 

Els monuments que millor s'hi conserven són la basílica, la capella i el palau de la família influent que dominava, la dels Feschi. I la preocupació per conservar continua, sovint s’hi veuen operaris refent si hi ha algun detall que s’ha fet malbé.

La basílica va ser construïda l’any 1244 pel papa InocencioIV, la capella i el palau daten de 1252 quan es re dissenyà la plaça. Posteriorment van haver més restauracions per tal d’anar acondicionant-ho tot.

El centre religiós era molt important per al desenvolupament del territori, donat que era mig-etapa dels peregrins que anaven a Roma. La basílica, per important i per bellesa es considerada un dels edificis de culte romànic millors i més ben conservats de la Liguria.

L’any 2005, amb motiu del 750 aniversari de la mort del Papa Inocencio IV, van inaugurar a una de les sales del palau, un museu totalment dedicat a la història de la família Fieschi.

Passejant per este llogaret ens podem imaginar la gent pel carrer amb les vestimentes que eren blanques o de color terra perquè les de colors estaven reservades per les famílies nobles amb diners. Els pigments venien d’Orient i no tothom podia pagar-ho, i sobre tot eren més cars els de color roig procedents d’uns animalets molt difícils d’adquirir.

Quantes històries envolten este lloc!

QUADERN DE VIATGE: La Ligúria ITALIANA , primavera del 2007

Per saber més de La Ligúria clica ací
Per saber més sobre Itàlia, clica ací.

LOCRONAN (La Bretanya francesa): Essència medieval

Locronan és un poble que  conserva l’aspecte medieval, totalment, sense excepció.

Portem uns dies que anem per on anem, l’essència bretona s’hi troba per tot arreu, vàrem veure el calvari típic bretó  i hui visitem un lloc singular on s'hi manté en tot el poble sencer l’aspecte medieval. 

És LOCRONAN, un poble que sorprèn. De veritat.

De camí cap a la plaça principal és on trobem cases més "modernes": tot el poble conserva l'aspecte medieval.

Locronan és un llogaret menudet on totes són cases medievals, no hi cap nova i si ho són han mantingut l’estic arquitectònic del passat. El poble és tan menudet que el trepitgem en un tres i no res.

És un conjunt harmoniós format per una plaça, on està l’església i un pou central. Esta plaça és el cor del poble. El pou central era el comunitari. Comptabilitze les antigues cases del segle XVI que envolten la plaça i en són catorze.

La plaça amb el pou central i les cases medievals al voltant.

L’església és monumental, si es té en compte com és de menudet este llogaret. M’intriga per què és tan gran i llig al llibre-guia. Diu que l’església Saint Ronan, obra mestra del flamíger, va ser edificada el 1420 en forma de catedral pels ducs de Bretanya i que al costat està la capella on està l’estàtua jacent del sant. Esta és la raó, Locronan era antigament un lloc important.

L’església és realment gran...

Des de la plaça eixen uns pocs carrers transversals, que a més a més són curts. Encara que la visita es fa prompte, dóna gust el passeig, malgrat ploure, perquè sembla que estem en altra època. Això si sempre que no mires una façana convertida en botiga per a turistes o fas una ullada a les cadires d’una terrassa d’un bar. Hi ha algunes tendes de qualitat que sense exposar a la façana, guarden el que venen a l’interior i no trenquen l’estil arquitectònic del conjunt. Així i tot, com observe amb ranta atenció, i reflexió, encarara hi ha alguna que personalment la llevaria per a que no estorbe dins del quadre medieval.

La volta al poble és curta. Al final...sempre a la plaça.

És un poblet restaurat, i sembla com si no haguera passat el temps,  i s’hi vol conservar així. En tot el poble està prohibit el pas de cotxes, reservant l'espai solament per als vianants. Encara que en veig algun aparcat... sempre hi ha excepcions, sempre hi ha privilegiats... Imagine que l’obertura de botigues turístiques com el pas de vehicles estarà vigilat perquè segons llig al llibre-guia que porte a les mans, fins i tot han controlat que no s’hi vegen cap fil de llum pel carrer. Mire amb deteniment les façanes per comprovar-ho  i és cert, el cablejat l’han amagat per donar més sensació d’estar immersos a un poble del passat. 

Plou, el dia està gris, però no deixem de passejar.

Plou i la visita queda un poc deslluïda. Este poble és constantment escenari de pel•lícules, diuen que més de trenta, una d’elles és l’ afamada pel•lícula de Polanski que no he vist, “Tess”...serà qüestió de veure-la... així de nou tornaré a recordar estos carrers, i la pluja constant que va calant sense adonar-nos-en.

Locronan és un poble turístic, però ha sabut conservar autenticitat.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2012:  LA BRETANYA francesa

Per saber més sobre la BRETANYA i NORMANDIA, clica aci.

GUIMILIAU (La Bretanya francesa): el calvari, art típic bretó

Tota Bretanya conserva el passat medieval, però és en Guimiliau on trobem una mostra d’un art religiós típicament bretó: el calvari. 

La bandera bretona, símbol d’identitat, la trobem a Guimiliau i a molts llocs de la Bretanya.

Guimiliau, al Finisterre francès, té una mostra religiosa típica bretona, que és de les millors representacions de la zona: el calvari. Hi anem. Hi ha molts entre Morlaix i Brest. Se’n comptabilitzen més de setanta enclos paroissiaux en tota Bretanya. 

Mapa que mostra no s’hi troben altres calvaris bretons.

El calvari forma part d’un recinte parroquial. Es construïren entre els segles XV i XVI i solen presentar una entrada triomfal, un calvari, un ossari i una capella central decorada amb pedra, vidrieres ornamentals i talles escultòriques medievals. 

Després d’uns quants quilòmetres parem a Guimiliau, que és un poble molt menudet, per veure eixe calvari tan afamat. Tenim curiositat. El que llegim al respecte, el que ens conten, han aconseguit crear-nos expectació.

En general als calvaris bretons hi ha escultures on s’hi poden identificar importants membres de la societat medieval: monjos, lletrats i altres personatges que compareixen espai amb arcàngels bisbes i apòstols; i damunt de tots omnipresent sempre està la figura de “Ankou” que segons la tradició bretona presagiava la mort. 

Este calvari de Guimiliau no és una excepció, destaca per grandiositat i treball minuciós. Quan aparquem el vehicle no cal que busquem molt, el monument religiós destaca entre cases baixes i es veu al primer colp d’ull. Hi entrem per l’arc triomfal, la porta de la mort, com se l’anomenava per entrar al cementeri. 

                      De lluny vegem un conjunt arquitectònic religiós, format per diversos elements.

I cert que crida l’atenció el monument representat. El calvari que tenim davant és realment gran. És de granit blau i es va construir entre 1518 i 1586. Està coronat per la creu de Jesús i els dos lladres. Els diferents episodis de la vida de Jesús estan hi representats: naixement, adoració dels Mags, quan portava la Creu, el Sant Enterro, la Resurrecció...Dimonis també s’hi veuen, aventurant què passa si es fa el mal.

Deixem la resta dels edificis i anem directament al calvari. Al fons s’hi veu l’esglèsia i l’oratori.

La meua vista treballa a destall i així i tot, no arriba a veure ni una mínima part. Hi ha un grapat de detalls que els entesos en art religiós o devots coneixedors amb més profunditat de la Bíblia veurien a simple vista. Jo em limite a veure un gran monument i li trobe el valor d’haver estat esculpit en pedra amb la finalitat de mostrar l’Evangeli a la gent que no sabia llegir. Sóc conscient que faig una apreciació molt simple sobre un monument tan important, però repeteisc que  no sóc cap entesa ni de la part artistica ni de la part religiosa.

Mirem amb deteniment el que està representat...

 M’agrada mirar-lo, atrau. I de sobte me n’adone d’una cosa. La minuciositat i detallisme no es veu a les faccions de les cares. Este és un art amb figures d’expressions simples, mostra cares repetides.

Les cares semblen totes iguals.

Una vegada feta una primera ullada al monument principal anem a l’església passant per l’ossari. A l’oratori no entrem. L’ossari guarda la policromia del passat i és admirable l’estat de conservació malgrat el temps transcorregut.

Dins l’església cal ressaltar el sostre artesanal de color verd i de fusta pintada. Les figures estan, com el calvari exterior, carregades de detalls: el cor, la pica baptismal... 

El conjunt exterior i interior que estem visitant, cobra més valor, si cal, en saber un aspecte: tot està fet per la gent de la zona, no per grans artistes de renom. Com pot ser? hi ha escultures que són veritables obres d’art.

Per entrar a l'esglèsia passem primer per l'ossari.

Detalls escultòrics a l'ossari

Em recorda un poc la zona espanyola gallega, per les creus que hi ha a les entrades dels pobles gallecs, i també em recorda un poc l’art celta irlandès. I és que, una de les coses més boniques de viatjar és poder anar observant i comparant uns llocs amb altres.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2012 LA BRETANYA francesa

Per saber més sobre la BRETANYA i NORMANDIA clica ací.