De L’Alcora destaca la seua artesania, única, procedent de la Real Fàbrica del Comte Aranda.
Venim de Vilafamés de passejar pel poble i gaudir del seu gran museu d’artcontemporani... Doncs ara anem a altre museu, al de la ceràmica de l’Alcora. I anem directament, el poble no el visitem. I és millor no fer-ho després de la bellesa del poble veí de Vilafames del qual dista només uns vint minuts en cotxe. Hi hauria comparacions... així que tal volta en altra ocasió li dediquem tot el temps a la visita a l’Alcora sense tenir temptacions de comparar. Està clar que cada poble té les seues singularitats, i este, amb més de 10000 habitants també les tindrà.
L’Alcora ha
estat reconegut històricament per la ceràmica produïda per la Reial Fàbrica de Pisa
(Loza) fina i porcellana i és just el que anem a veure.
És el museu al voltant de la fàbrica tan important fundada en 1722 pel IX comte de Aranda, Buenaventura Pedro de Alcántara Jiménez de Urrea y Abarca de Bolea, després de visitar fabriques a Marsella, Nevers i Moustiers. En desaparèixer la casa dels Aranda en 1798 la fàbrica experimentà un període de declivi. En l’actualitat la indústria de ceràmica a l’Alcora competeix amb moltes de la zona.
L’autobús aparca davant l’antiga fàbrica...ja queda poc del que era. S’ha fet restauració de la façana.
De camí al museu no puc evitar parar en detalls que em criden l’atenció, com la façana de l’ajuntament o l’edifici del Sindicat agrícola... o l’església a de la Asuncion del segle XV-XIX. També veig ceràmica moderna en parets, m’aprope al cartell explicatiu i veig que és una obra premiada, és com un mur dins d'un mur.
Parem davant d’un cridaner panell ceràmic. Està en l’arc gòtic adossat a una antiga casona, prop de la plaça de l’església. Fou inaugurat l’any 2016 i elaborat de manera manual seguint l’estil de la Real Fàbrica del comte de Aranda del segle XVII. Representa una arrelada tradició, la del rotllo, que commemora el milacre del patró San Cristòfol, amb la romeria dels infants.
Us conte un poc de què tracta. Segons conta la tradició popular l’inici de la romeria data del segle XVIII, quan en una època de greu sequera que perjudicava els camps, es resava tothora el sant per a que ploguera. Calia fer més. Les autoritats decidiren que foren el xiquets menors de set anys el que anaren a l’ermita de san Cristòfol i des d’alli, més prop del cel, resaren suplicant l’aigua. Els resos dels infants van fer efecte. Va ploure i el conreu es va salvar. En agraïment una veïna donà sacs de farina amb els que s’hi feren rotllos que es distribuïren per tots els xiquets del poble. Esta festivitat declarada d’interès turístic provincial des de 2009, atrau milers de persones de tota la regió.
El museu està ubicat en una casona construïda en 1907, primer pertanyia a Juan Gil del Castillo i després a la familia Nomdedeu fins a 1988, quan l’ajuntament la comprà per a crear hi el museu de ceràmica. Són tres pisos en els quals hi ha al voltant de 1000 peces distribuïdes en tres exposicions: la Ceràmica de l’Alcora (de la Reial Fàbrica del Comte D’Aranda fins als nostres dies), Terrisseria Popular i Ceràmica Contemporània. La planta baixa acull exposicions temporals. L’edifici té un pati al primer pis al voltant del qual estan les sales.
El pati està cobert d’alumini i metacrilat. Hi ha decoració en rajols de principis del segle XX.
Entrem en una sala de la primera planta on un gran panel mostra com era la fàbrica i distintes vitrines guarden les peces procedents de la Reial Fabrica. Més de dos segles i mig de producció, principalment vaixella de pisa,”loza” fina i porcellana.
Hi veiem des des de les primeres peces amb influència de les terrisseries franceses de Moustiers, d'estil barroc als conjunts rococó. Hi ha molt, més de 300 obres de la fàbrica: centres de taula, amb ramells de flors, piràmides amb amorets, aiguamans, escrivanies, pots de farmàcia...
La Reial fàbrica de Pisa i Porcellana fou fundada pel IX comte d’Aranda en 1727 amb el vist-i plau dels Borbons i la seua Cort. El comte va saber elegir el lloc per establir la fàbrica, sabia de la tradició alfarera que el poble ja tenia i que tenia al voltant recursos i materials que necessitaria. A més era un coneixedor de la gastronomia francesa, la qual cosa propicià que intruduira en Espanya la vaixella, primer per abastir a l’aristocràcia francesa que havia vingut amb Felip V i desprès a partir de Carlos III a la noblesa no cortesana
Al museu també s'exposa una col·lecció de plats d'engany amb relleus de fruites policromades. Semblen reals! Era una manera de fer broma...com un joc..
M’agraden els panells ceràmics, que hi ha en diferents sales i de diferents grandàries: enormes, grans, menuts, diminuts...
Cal mirar i llegir-ho tota la informació complementària. Sempre hi ha dades interessants. Entre unes peces amb papallones delicades dibuixades veig una gran placa rodona. Representa l’al·legoria de la Pau i l’abundància. Fou un obsequi del Comte de Aranda, quan era ambaixador en Paris, als diplomàtics que prengueren part en el Tractat de Paris de 1783, el que posà fi a la Guerra de la independència de les colònies d’Amèrica del Nord.
Entrem a una sala on hi ha exposada una sèrie de peces especials, no són de luxe, com les que hem vist fins el moment. Són peces que comercialitzaven els traginers en mercats ambulants. Estan decorades senzillament amb floretes, branquetes o fruits, generalment en color blau, groc i ocre. I són especials perquè un quadre de Goya, un que es conserva al Museu del Prado de Madrid les immortalitzà. I és que la cerpamica de l’Alcora era universal. El quadre que Goya pintà en 1879 és “El Cacharrero”, d’estil rococó representant una carrossa de nobles que es paren per veure els plats i vaixelles que exposen a la venda els arriers de l’Alcora.
Hi ha un secció dedicada a làpides sepulcrals del seglel XIX...realment curiosa per la gran informació que aporten.
No ens cansem de mirar...hi ha molt...i de tot, la majoria són peces delicades...peces de luxe només destinades a un sector de la població.
Pugem una espectacular escala que es conserva del passat, feta amb ferro colat...Que bonica!
La segona planta conserva les bigues del sostre. En estes sales veiem representada la tradició terrissera popular de l’Alcora, la majoria de les peces són de la família Nomdedéu, els últims canterers de l’Alcora, què tancaren la seua terrisseria en 2002 després de 7 generacions i més de 200 anys d’ofici.
Hi ha cànters, botiges per a l’aigua, gerres d’oli,i per a conservar aliments, llibrells, menjadorsi bevedors per a animals, cossis per a la bugada...eines de cantereria...un antic torn de peu...
L’última part del museu que visitem està dedicada a la ceràmica contemporània. Veig que moltes de les obres estan premiades. De sobte recorde el panel que he vist pel carrer que també era una obra premiada. I és que a l’Alcora mantenen viva la tradició ceramista i la potencien amb un concurs que començà en 1981 sent nacional i des de 1999 ja és convertí internacional. És un concurs que cada dia té més prestigi i han guanyat per artistes espanyols però també de Finlàndia, de la Xina, del Japó, d’Àustria, de l’Argentina, del Regne Unit...
Hi ha molta varietat d’obres i d’estils...unes són bocabants, altres estranyes, hi ha ben curioses i algunes que trobe realment precioses.
Ja queda clar que l’Alcora és important per la seua ceràmica però caldria afegir que també se la coneix per la seua “Rompida de la hora” una tradició del divendres sant en la qual milers de tambors sonem a l’hora, festivitat declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO i Festa d'Interès Turístic Autonòmic i Bé d'Interès Cultural.
Tal volta estaria bé tornar per Pasqua i presenciar en directe l’expressió dels sentiments per la mort de Jesús mitjançant l'estrèpit so de bombos i tambors. Estaria bé escoltar en directe com els carrers del nucli antic de l'Alcora retrunyin amb força.
És l’excusa perfecta per fer la visita de poble completa.
QUADERN DE VIATGE, VILAFAMÉS i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN