VILAFAMÉS (Castelló)

Història i natura, art… un lloc amb encant i màgia catalogat com un dels pobles més bonics d’Espanya des de 2015.

Vaig amb el grup de la universitat la NAU GRAN Ontinyent. Este mes visitem Vilafamés, poble castellonenc declarat  Bé d’Interès Cultural en 2005.  És un poble tranquil. També turístic. Una cosa no li lleva l’altra. El poble és bonic per mèrits propis, però té un al·licient que li dona punts per a convertir-lo en visita imprescindible. Té un museu d’art contemporani considerat dels millors de la comunitat Valenciana per la gran quantitat d’afamats autors que hi tenen obra exposada. Sobre el museu ja us parlaré en altre capítol a banda, perquè s’ho val. Hem de tenir en compte que estem parlant d’un poble  menut que té uns 2000 habitants. I que molts artistes, pintors o escultors tenen hi casa, que han restaurat de les antigues medievals, contribuint així  a la conservació del patrimoni.  

El poble té dos parts, la part baixa amb un traçat lineal i adaptat a la topografia i la part alta ple de carrers estrets  que fan zigzag. La part més alta de totes, és la medieval amb el castell i un barri singular. No cal dir que al poble hi ha moltes costeres. En alguns punts les escales salven la costera empinada. Quan hem entrat he vist un safareix, del segle XX, he parat l’atenció per gran, però ho he vist de passada perquè anàvem en el autobús encara.

Una vegada baixem de l’autobús, caminem pel carrer La Font i passem per davant d’una. És curiós però la tendència és anar mirant amunt cap amunt, cap a eixa part alta on està la església i el castell coronant el poble.  Vilafamés m’agrada només iniciar el passeig. Mateo el guia, ens conta que l’origen musulmà ja queda plasmat en el nom. Era Beniffamez. D’aquella època queden alguns vestigis, com la cimentació del castell, el traçat urbà que envolta el castell, algunes torres i llenços de muralla. Tot ho anirem veient.

Seguint el mateix carrer, de sobte, hi ha una roca bocabadant, de pedra arenisca roja de rodeno. És la Roca Grossa, un punt on tothom para. És una formació geològica situada en terreny inclinat als peus de l’església parroquial. Sembla que va a caure, però no. Hi està des de fa  milions d’anys. La gent del poble no té por que caiga, saben que aguanta gràcies al propi pes. Uns rajolets en un lateral detallen les característiques, el pes, la grandària...

Veiem moltes construccions sobre roques per eixa adaptació al terreny de la qual en parlava que li dona singularitat a la població. Algunes cases tenen les façanes blanques i la pedra natural, per davall està coberta per la calç. També hi ha construccions en les quals es barreja el blanc i la pedra. Però el que més destaca és la uniformitat rogenca. I també predomina el color verd. Hi ha tantes plantes, tanta vegetació!. La combinació verd i roig en tota la població li dona encís al conjunt.

Caminem espai, sempre pujant i quan agafem altura les vistes a la part baixa del poble són una bonica estampa, la zona que va anar creixent a partir de la dominació cristiana.

Seguim carrer amunt sense deixar de mirar els carrers que deixem a un costat i altre… Vilafamés té molt per a veure, a més de la bellesa natural i el conjunt urbanístic. L’església la tenim molt a prop, però no anem directes...

Passem per l’ajuntament situat en una antiga casona renaixentista, exemple d’arquitectura civil.

És un goig passejar per este poble. Gaudim de debò mirant-ho tot. Passem per l’edifici dels Quatre Cantons on està on està l’oficina d’informació i turisme, per cases palau que s’han transformat en cases rural o hotels…per restos de portals o muralles...

Parem davant de l’església parroquial, Iglesia de la Asunción, construïda amb l’ampliació cristiana. Quan jaume I conquistà estes terres, paassà a mans de l’ordre de Montesa.la construcció sS’inicià en 1594 la portada està datada en 1601..¡ Al segle XVIII es reformà i s’amplià.

Entrem, tenim sort de trobar-la oberta. Sorprèn per gran. Té una sola nau de quatre trams més presbiteri, creuer i capelles entre contraforts. Veig pilastres corínties, arcs de mig punt amb aplics daurats, volta decorada amb elements barrocs i alguns elements gòtics. I en les capelles sòcols de ceràmica valenciana del segle XVIII. En la sagristia està el museu de la parròquia amb peces d’orfebreria, pintura i indumentària litúrgica.

El retaule major és del principi del segle XVII. Una de les pintures és una fotografia, substituint la que desaparegué en guerra.

Encara cal caminar salvant costeres…el castell està més amunt… en una talaia està la Torreta,  una torre vigia de l’època medieval. Veig roba estesa, em fa pensar en que és un poble viu, sempre obrint la porta al que hi vol anar.  Rep turisme d’un dia, o de dos...i fins i tot alguns, captivats per la bellesa del lloc, decideixen tenir-hi la segona vivenda. Vilafamés està

Ja hi som a la part més alta…en El portalet, un antic portal d’entrada del que s’hi conserva un lateral i l’inici de la muralla. La construcció de les muralles data del segle XIV. Ara veiem grans llenços que s’hi conserven. A més d’esta porta estava El Portal, el Portell, el Portal d’Onda. En este punt, El Portalet donava accés al recinte primitiu on està el castell, l’antiga vil·la i l’església de la Sang.

Abans d’accedir al recinte del castell, als seus peus, hi ha una part molt interessant que cal veure, com la plaça Sang on està l’església de la Sang, d’origen medieval i reformada en estil barroc al segle XVII. Està tancada. També hi ha altra curiositat. Mateo, el guia, ens indica on hi ha un pelleric, com un forat en la roca,  on nugaven els delinqüents, o lladres menors en l’edat mitjana per a exposar-los i els servira d’escarment.

Abans del castell, des de la plaça també cal anar al nucli més antic con vivia la gent: el Quartijo. Quin goig passejar pels seus carrets tan  estrets i amb tanta vegetació. Actualment hi ha moltes vivendes restaurades, algunes són cases rurals, altres són segones vivendes. Moltes  són d’artistes que ha trobat al poble un lloc idoni per passar dies tranquils de vacances.

Li hem donat la volta al Quartijo i eixim de nou a la plaça per pujar ja, ara si, al castell que  data del segle XIV i es construí sobre la roca, com la majoria de les cases del poble,

El castell conserva pràcticament tota l’estructura original, així com restos de l’època romana, musulmana i cristiana. Ja en mans cristianes En 1371 quan Vilafames passà a l’ordre de Montesa, el Maestre obligà a reforçar i reparar fortificacions i el castell es  transformà en un gran castell palau.

Al llarg dels segles va patir reformes i una notable, fou la constricció de la torre circular central,  per a evitar els atacs carlistes. El castell conserva muralles quasi completes i dependencies del palau. Enfront la torre hi ha un espai rectangular com un pati, on hi ha bacons militars que sobreeixien de la muralla en sentit horitzontal amb la funció de defensa. Esta part fou reformada a segle XIX i s’afegiren espitlleres, les obertures estretes i allargades per a veure l’exterior i llençar projectils sense perill de rebre’n des de fora. Al pati també hi ha un aljub per emmagatzemar aigua vestigi de l’època musulmana. Ah...i al fons a la llunyania, al peu de Les Useres,  veiem el Penyagolosa! Que bonic està magestuós...imponent...com sempre...

En acabar de veure el castell ens queda anar al palau del Batlle, on està el museu. I de camí, pensant en les guerres i lluites que protagonitzaria el castell, no puc evitar parar en racons que tenen una bellesa harmoniosa que transmeten pau.

I respirant la tranquil·litat que hi ha a Vilafamés, arribem al museu…

QUADERN DE VIATGE, VILAFAMES i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN