Com pot haver un museu d’art contemporani de tanta qualitat en un poble tant menut?Doncs la resposta està clara: per la tenacitat, decisió i capacitat de convenciment del critic d'art Vicente Aguilera Cerni.
Les obres d’art estan repartides en 29 sales, combinant pintura i escultura contemporània. Us conte un poc sobre el que hi ha i els orígens. Hi ha sales menudetes i moltes escales, hi ha obres per tot arreu, obres d’art impressionants, algunes senzilles, altres cridaneres. Les sales estan numerades però l’art atrapa i de vegades em deixe portar per algun quadre o peça escultòrica que veig de lluny i em perd l’ordre establert. No importa si repetim sala, el pesar és si amb tant d’anar amunt i avall ens deixem sales o racons per veure. A mi m’ha passat perquè a posteriori, en veure el llistat d’autors que hi tenen art exposat me n’adone de quant que no he vist. Així que estaria bé tornar. Només entrar esta la botiga, però pare l’atenció en l’escala i en la porta, en la restauració s’han conservat algunes elements del palau antic.
No sóc cap entesa en art, però m’agrada veure quadres i escultures, m’agrada observar la combinació de colors i l’harmonia de les formes. La meua crítica sempre serà la d’una simple observadora. Per a crítics, Vicente Aguilera Cerni, nascut a València en 1920 que va morir en 2005. Era l’ànima mater del museu, el que va saber captar nombrosos artistes per a que exposaren al poble, que feren cessions o donacions de les seues obres, un model de gestió pioner en el qual no hi ha compra de l’obra i la col·lecció és més dinàmica.
L’origen del museu es remunta a l’any 1968 quan Vicente Aguilera Cerni arribà al poble per visitar un familiar i quedà meravellat. Tant que proposà a les autoritats locals la creació d’un museu d’art contemporani. La idea s’acceptà i així començà el museu. El fet que es restaurara un edifici antic per acollir-lo fou molt important per al desenvolupament i l’èxit del projecte. L’adequació està feta respectant la grandària de les diferents dependències, com era l’antic edifici. Hi podem veure l’antiga cuina amb rajols de ceràmica en el sòcol i la capella plena de detalls en la decoració. M’agrada perquè són testimonis del passat que conviuen junt a la modernitat que ho ha envaït tot.
Vaig de sala a sala... veig un Miró i un Matisse... en altra un Chagall….i un quadre de Mariscal…increible! quants artistas de renom!
En 1969 es va fer una primera exposició de 15 obres en la Casa dels Quatre Cantons, on actualment està l’oficina d’informació i turisme. He llegit per algun lloc que la condició, aleshores, era que els artistes havien de ser del poble o tenir casa. Això propicià la compra de moltes cases per part dels artistes. No era difícil perquè del casc històric estaven abandonades per la preferència de viure en carrers amb més accessibilitat. He preguntat a la responsable del museu al respecte i m’ha dit que no en sabia res, ara no existeix eixa condició. Continue anant de sala a sala…
I ara veig un quadre de Miquel Barceló i una adaptació de la Meninas singular…i un amb mil detalls o altre amb perspectiva…
Continue amb els orígens. A l’any 1970 ja hagué 23 obres i més artistes compraren cases. S’ha de valorar la tasca que estos artistes atrets pel museu i amics o coneguts del promotor, feren a favor de la conservació del patrimoni del poble. En este any començaren a crear estatuts per a la constitució del fons, la qual cosa atrauria més artistes. Vicente Aguilera no parava en el seu empeny de donar a conèixer la creació del museu. En 1971 ja en són 80 les obres recopilades. Esta vegada s’exposen en la biblioteca municipal i foren invitades les autoritats provincials. Un encert perquè comprovaren de primera mà l’envergadura del museu i la necessitat d’un edifici propi. La Diputació provincial de Castelló comprà el palau del Batlle i es va comprometre a la restauració i adequació.
En 1972 el museu obrí les portes amb 150 obres. Des d’aleshores ja han passat anys i el conjunt de peces d’art ha augmentat. Un triomf per l’encert en la gestió i un exemple per a molts pobles que no saben què fer per donar-se a conèixer perquè no tenen en compte que la cultura obri portes i ments. Gràcies al crític d’art ara nosaltres podem gaudir del poble i del seu museu. I gaudim de debó: tot crida l’atenció. Em sembla veure de lluny la cara de Picasso, m’aprope, és un homenatge d’altre autor al pintor.
Així començà a ser Vilafamés un poble compromès amb l’art, on no només té el museu sinó que es fan exposicions temporals en diferents llocs i també trobades de cultura. Els artistes i la gent del poble conviuen perfectament. Jo continue pujant escales i arribem a les golfes, dalt de tot. Les sales són més grans, no hi ha tàbics de separació. Sempre hi ha algun quadre o peça que atrau més que altra, tal volta és la mirada penetrant en una cara o el color cridaner en un quadre que sembla tenir perspectiva. Sense ànim de comparar, el museu em recorda molt al que l’any passat visitarem el grup de NAU GRAN Ontinyent en València, el centre d’art Hortensia Herrero.
La restauració i adequació de noves sales continuà fins a la dècada de 1990, quan tingué lloc l’última fase de restauració, la qual cosa comportà que durant una temporada el museu es tancara. En 1991 obrí de nou les portes i l’activitat no ha parat. Des de l’any 2000 hi ha inventari i s’ha passat a format digital. Està bé conèixer els orígens del que veiem. No penseu el mateix? Acabem ja la vista del museu, guardonat en nombroses ocasions per mèrits propis, tan per la quantitat d’obres, (actualment té unes 700 obres) com per la qualitat. Així és. Hi ha representació d’artistes referents de la Vanguardia artística a nivell nacional i internacional. Ha estat tot un plaer la visita.
Abans d’eixir fem una ullada al pati, amb la seua torre quadrada, el pou, amb més elements artístics i vistes al poble…i una placa en el jardí en memòria del promotor del projecte museístic. Este pati també m’ha fet recordar un espai d’art modern que hi ha a Ontinyent, que si no coneixeu, us el recomane, és el de la fundació Salvador Mollá, ubicat en una antiga fàbrica textil, que ja l’exterior augura la singularitat de l’interior.
Amb els ulls i el cap plens d’art, ens acomiadem del poble fent una última mirada... A més del palau seu del museu, hem vist cases fortificades, com la Casa Babiloni-Bardoll, edifici residencial fortificat datat 1561, o altres cases més modestes amagades en racons... Vilafamés és preciós.
QUADERN DE VIATGE, VILAFAMES i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada