COSTA RICA :Camí de MONTEVERDE amb D. Manuel

El que més fascina de viatjar és participar activament de l’entorn en lloc de ser simplement un espectador, i el caràcter especial d’esta participació, determina el sabor de l’experiència.

A les 7’45 del matí venen a per nosaltres. És D. Manuel i la seua furgoneta. Ara és quan comence realment el viatge per terres de Costa Rica. I cap allà que me’n vaig amb la meua acompanyant de la majoria de viatges, una insubstituïble germana i amiga, aficionada rodamóns inesgotable com jo, i m’adone realment de com serà este viatge al llarg del país.



És l’inici del viatge a Costa Rica, amb dies per davant per anar descobrint alguns dels seus Parcs Nacionals i Reserves naturals.



 Ha estat una agradable sorpresa comprovar que fem el primer trajecte les dues a soles, sense grup ni massificació de gent que generalment en  moltes ocasions es passen el temps queixant-se. Bó, cal matisar que no exactament el fem a soles amb el nostre conductor Don Manuel. A l’eixida de la capital San José, en un hotel als afores, pugen al vehicle que té cinc places, una parella d’americans que també van a Monteverde com nosaltres. Però la veritat és que pareix que estem sense ningú assegut darrere perquè els nostres acompanyants americans en tot el trajecte no parlen res perquè no saben espanyol.

En Costa Rica, els espanyols estem en clar avantatge front els americans respecte a l’idioma. Els nostres silenciosos acompanyants es limiten a dir les expressions rutinàries de salutació sense més, mentre que nosaltres podem mantenir converses enriquidores en tot moment. Ells actuen en Costa Rica, com jo quan vaig al seu país, callats i sense poder relacionar-se en la llengua local. Els idiomes són barreres i tothom deuríem de saber un llenguatge comú per comunicar-nos, hi estava un intent de l’esperanto. L’idioma universal és un ideal difícil de dur endavant, sobre tot tenint en compte que és important  mantenir les llengües autòctones pròpies de cada país, zona o tribu.

I seguint el fil començat, així funciona este viatge a Costa Rica. Per als trasllats de Parc Nacional a Parc Nacional, un conductor ens acompanya fins l’hotel que prèviament tenim concertat. Una vegada al lloc, som lliures de fer el que volem fins el dia i l’hora concreta en que altre conductor diferent ens portarà a l’altre lloc previst en este itinerari per Costa Rica. En este cas hem estat quatre les persones que anàvem al mateix lloc, com podríem haver estat només dues o vint.

M’agrada admirar el paisatge i observar detalls que  mostren com és el país. Des de San José hem agafat la carretera interamericana, més endavant ens desviarem per buscar l’accés a Monteverde i el camí bo s’haurà acabat, és el que ens augura el conductor.




Mentre D. Manuel conta i conta sense parar, nosaltres no perdem detall de res del que passa per davant nostre.



Durant el trajecte per carretera i en els establiments comercials dels pobles, es poden llegir enginyosos i variats cartells, alguns aconsellant, SEA CULTO, NO BOTE BASURA, altres oferint productes per vendre o comprar, COMPRO TILAPIA VIVA, que és un peix d’aigua dolça, i altres realment curiosos com ALQUILER DE MARIDOS,  que malgrat desconcertar-me, no he preguntat a Don Manuel de què es tracta. Però ja ho preguntaré, si no a ell a altre. Cert que jo no me’n vaig de Costa Rica sense descobrir-ho.



Des del seient de la furgoneta, en els trasllats d'un lloc a altre, s'hi poden llegir curiosos cartells. 

La carretera, durant quasi tot el temps, ha sigut desastrosa, malgrat ser una via principal, però de les quatre hores que ha durat el camí i que corresponen a uns 200 km, l’última hora i mitja, al voltant d’uns 40 km, ha estat  per camí sense asfalt ple de pedres i revoltes. Per sort Don Manuel és un expert conductor, un professional que sorteja els forats i les enormes pedres que hi ha al camí de terra.



I arribem a Monteverde, el primer paratge natural en el nostre trajecte.



Este experimentat en assumptes de transport encarregat de portar-nos al primer paratge natural que visitem, ens fa un comentari molt savi digne de meditar:

NOSOTROS, AQUI EN COSTA RICA, QUEREMOS TURISMO PERO LO QUEREMOS CONTROLADO Y UNA MANERA DE CONTROLAR-LO ES NO FACILITANDO LOS ACCESOS.

És per això que per estos camins els únics que s’atreveixen a circular són els locals que es coneixen cada pedra, on està i de la grandària que és. També s’atreveixen viatgers que lloguen cotxe i van al seu aire, però estos són uns valents que innocentment no sabem realment que els espera.

És una sort tindre a Don Manuel en este tram del viatge, amb ell prenem un primer contacte i xarrem un poc de tot, de vegades d’Espanya, altres de Costa Rica. I té el detall de parar en paratges amb vistes espectaculars fent de guia improvisat perquè en cap moment és eixa la seua funció. Mentre nosaltres xarrem els americans continuen silenciosos als seus seients. Per sort nosaltres dues ocupem els llocs més propers a Don Manuel i podem parlar directament.

QUADERN DE VIATGE:COSTA RICA 2006



Costa Rica PURA VIDA, diuen els d'allà.
I Monteverde és el  primer contacte amb l’abundant vida animal i vegetal del país.



Al final vaig descobrir què significa allò de ALQUILER DE MARIDOS per boca d’altre conductor xerraire, Jose era el seu nom, que ens acompanyà visitant la zona central. El jove conductor, amant de la seu terra i la natura de Costa Rica i amb molta cultura al respecte, m’explicà el significat de la frase i tota la història al voltant d’esta enginyosa empresa. Si, ALQUILER DE MARIDOS és una empresa. La ment que va tindre la iniciativa començà apanyant a domicili desperfectes amb la sola ajuda del seu maletí que contenia de tot. Es diu que aquell senyor emprenedor i decidit no tenia ni vehicle propi, i quan sorgia una emergència i es requeria del seu servei, agafava l’autobús públic i anava a la casa on reclamaven la seua perícia. Unes vegades feia de llanterner i desembossava una canonada... altres vegades arreglava una persiana feta malbé... o es dedicava a ser fuster i serrava una pota de fusta o preparava troncs de llenya...Este senyor feia de tot.

I com es tenia la concepció, i les coses poc han canviat, que totes estes tasques eren les que feien només els marits a la casa, aquell senyor a l’empresa li va posar per nom ALQUILER DE MARIDOS i segurament part de l’èxit li ve pel nom escollit que crida l’atenció. L’empresa va tindre èxit i va començar a difondre’s per tota Costa Rica i fins i tot en l’actualitat té sucursals en altres països de centre d’Amèrica.

RELEXIONS POSTERIORS sobre COSTA RICA 2006

VITÒRIA: Catedral oberta per obres

Mai deixarà d’impressionar-me el que per tot arreu es fa cara al turisme, font important d’ingressos en molts països, de vegades l’única. Però esta idea, la de la catedral de Vitoria,  és fabulosa perquè permet capbussar-se en les entranyes de la història.

En Vitoria, la visita estrella en estos moments, la més desitjada i la que més curiositat em despertava abans d’iniciar el viatge a la ciutat, era la de poder entrar dins d’una catedral en ple procés de rehabilitació. La visita a la catedral de Santa Maria és guiada i amb grups reduïts, no podria ser d’altra manera, és necessari controlar el deambular de la gent perquè els obrers treballen sense parar i sense mirar els que mirem.  

L'escriptor Ken Follet va fer varies vegades la visita per inspirar-se i escriure “Un mundo sin fin” continuació de “Los pilares de la tierra”. Jo també la visite, no per la novel•la, sinó per la curiositat de vore els ciments de la catedral. Es pren la precaució de posar-nos un casc, i és que anem a ficar-nos enmig d’unes obres amb andamis i anem a caminar sobre passarel•les de fusta que cobreixen el subsòl tret a la llum i la llei ho mana així.

Per entrar dins, cal protecció, és regalmentari.

Ens posem una bossa de plàstic baix del casc per major higiene.

És una obra de grans dimensions que ha suposat buscar l’arrel de cada deteriorament, analitzant els ciments i posant remei per a que no torne a passar mai més. Gràcies a la reforma s’han trobat vestigis arquitectònics i humans, persones enterrades, de diferents èpoques i s’ha pogut saber molta història amagada fins el moment. Les excavacions arqueològiques han deixat al descobert i a la vista de tothom nous espais que formaran part de la visita una vegada la catedral recupere de nou el pis.

Des d’un punt en concret, ens fan una explicació. Mirem avall i es veu molta profunditat, tanmateix, no és així en tot l’edifici perquè la catedral està construïda en pendent. S'aprecia com els arcs gòtics no formen punta i estan deformats, s'hi veuen les columnes amb certa inclinació i les esquerdes obertes a la paret. El remei passa per injectar-los calç, ciment o altres substancies que donen consistència.

Malgrat ser un reclam turístic el lema “Obert per reformes”, la visita resulta molt interessant per poder observar cada aspecte que una jove experta ens explica amb detall i gràcies al recolzament gràfic s'enten l’explicació de com era, com està ara i com quedaran, cada una de les parts de la catedral rehabilitades.

Pugem per una estreta escala i fem el passeig “de ronda”, el que seguien els vigilants, perquè en un principi l’església era una fortalesa defensiva. Hi ha una vista de la zona espectacular, ara plena de teulades però abans era el millor lloc per poder vore arribar l’enemic. Creuem dos torres defensives on hem d’acatxar el cap i arribem al trifori que en la catedral de Santa Maria és simplement decoratiu però que en altres esglésies era el  lloc on anaven a parar el malgirbats peregrins que després de tants dies de viatge sense condicions higièniques adequades, no se'ls permitia anar per la part de baix. La vista impressiona des del privilegiat lloc, claustrofòbic, estret i llarg, on només es pot accedir ara per estar obert al públic.

La visita a la catedral acaba al pòrtic on si es poden fer fotos i ens expliquen el procés de policromia de com ha anat canviant en diferents èpoques. Però no ens ho mostren, només unes fotos. Reserven per a visita  a banda i nocturna una projecció de llum sobre la capella lateral amb la qual es pot vore la policromia existent en diferents segles. Amb este sistema no es fa malbé la pedra i ens podem fer idea de com era abans i en diferents etapes. Malauradament nosaltres no ens podem quedar més temps i no ho vorem. Segurament estarà molt bé. Això queda pendent per a altra visita a Vitoria.

El portic, l'únic lloc de la catedral on ens permeten fer fotos.



Una projecció, que es fa nocturna, permet observar la policromia existent al llarg dels temps.



L’any 2012 se celebra els 150 anys que l’edifici és catedral i es vol sacralitzar. Aparentment, al dia de hui, en la primavera de l’any 2011, a mi em sembla que falta molt per fer. És la meua subjectiva deducció feta des de la ignorància. Tanmateix la guia experta que ens està mostrant didàcticament amb paciència i detall tot els procés de restauració i a la que li mostre la meua incredulitat, ens assegura que tot estarà a punt en qüestió de mesos. Em diu que no es tant el que falta per acabar, i que es confia en que estarà a punt per al dia assenyalat, el 29 d’abril del 2012, i per no xafar-se els dits afegeix...que sinò tot, al menys si estarà a punt el més important. Just dins d’un any! El temps dirà.

QUADERN DE VIATGE: VITORIA, abril 2011

ALGÈRIA: Una realitat diferent

En anar-hi, el meu desig no era veure museus ni monuments, desitjava impregnar-me del desert, del viure propi del país barrejant-me entre la gent i trepitjant els seus paisatges.
I així vaig descobrir Algèria intentant mirar-la amb uns ulls que, per uns dies, havien deixant de banda la cultura occidental i l’hàbit de pensar i jutjar segons uns criteris protegits pel confort.

Era primavera, coincidint, curiosament, els últims dies de la Setmana Santa catòlica amb els últims dies del Ramadà musulmà. Agafàrem un vol des de Madrid via directa cap Alger. I recorde com si fóra ara, l’estranya sensació del primer moment en entrar a l’avió i adonar-me’n que d’entre tota la gent ressaltaven les nostres cares blanques occidentals que n’eren poques. A més, del total del passatge la gran majoria eren homes i no hi havien moltes dones. Tots i totes anaven abillats amb les vestimentes tradicionals.

I ja en l'avió, trobàrem el primer xoc amb la realitat.

El temps enlairats entre núvols el vaig passar observant cada persona amb deteniment. Sols dues hores de vol i ja estaríem a la capital d’Algèria, teníem dues hores de temps, solament, per no perdre detall del què veiem i per acabar d’imaginar què ens esperava. 

I de sobte, poc abans d’aterrar l’avió en terres algerianes, a punt de fer-se de nit, va ocórrer un fet que ens em va sorprendre. Vaig notar un enrenou estrany. Tot seguit, la gent neguitosa es descordava els cinturons de seguretat dels seients i esvalotada s’alçava buscant i rebuscant a les bosses guardades al compartiment superior.

No sabia què passava. No ho sabíem ningú del grup que viatjàvem junts. Tothom, com si es tractara d’un ritual preceptiu, es posà a menjar allò que anava rescatant dels sacs de mà. Nosaltres, els pocs occidentals, fórem els únics immòbils als seients.

En un principi pensàrem si seria una avaria en l’avió o si havien manat fer alguna cosa per l’altaveu i no ens havíem adonat. Ens resultà estranya la informació d’una hostessa anunciant l’hora. La veu dolça i melodiosa del micròfon volia que ningú deixara de saber que eren les set de la vesprada perquè ho havia repetit en angles, en francès i en àrab. Certament que foren moments d’incertesa.

A la fí s’adonarem què passava. Durant l’època del Ramadà el precepte religiós prohibeix menjar fins la posada del Sol. El que feia aquella gent, tots a una i davant la nostra mirada atònita, era complir el manament del dejú. Durant tot el dia no s’havien empassat cap aliment, després d’assenyalar l’altaveu que ja podien menjar, mataven el cuc de la fam amb galetes i caramels. Les set era l’hora establerta de posada del Sol i el final de la prohibició.

En temps de Ramadà els carrers de nit cobren vida.

Observàrem i callàrem. Jo estava absorta i bocabadada mirant l’espectacle, tirant per terra la idea preconcebuda que el dejú imposat era una tradició amb pocs seguidors. Res més allunyat de la realitat.

Al voltant del Ramadà, al dia següent tornarem a veure altra imatge de les que es queden per sempre a la retina. Anàvem per la ciutat d'Alger, era un carrer ample, no recorde quin però si sé que no deixàvem de mirar sense perdre detall el que ens venia al pas. També escorcollàvem els carrers més estrets perpendiculars que estaven menys transitats. En un moment donat, s’escoltà el crit del muetzi per a recordar al creient el moment de l’oració. I de sobte mirant cap a un dels carrers estrets que donaven al principal, veiérem un grup de fidels que serien uns quaranta, que eixien al carrer, estenien l’estora, s’agenollaven i començaven a orar. I és que segons varem saber és pràctica habitual. Aquelles persones eren treballadors d’una fàbrica i cada dia en escoltar el muetzi i ser el moment de l’oració, eixien al carrer ocupant tota la calçada de part a part perquè dins no tenien prou espai.

En aquell moment ens deixàrem les sabates fora per entrar a la menuda mesquita de Tamelhalt, al sud del país, població on els habitants tenen la pell negra.

Mesquita de la ciutat d'Argel. 
La crida del muetzi a l'oració, siga on siga, ciutat o poblet al desert, impregna cada racó en Algèria i en tot país musulmà. M'agrada escoltar-ho, em situa millor en la realitat del moment.

I és que el Ramadà impregnava l’ambient d’uns costums que ens resultaven ben diferents. Per les nits un bullici desmesurat omplia cada lloc, poblet menut o ciutat més gran, tan se valia, sempre hi havia famílies senceres pels carrers i homes als cafès. I pel dia tot canviava, carrers tranquils, només amb la gent anant i tornant de treballar. El Ramadà feia que el guia local que ens acompanyava, que al llarg del viatge demostrà ser molt intransigent quan comparàvem les diferents mentalitats, per evitar la temptació del menjar a l’hora del dinar, es passava el temps cara a la paret, orant amb el Corà a la mà.

I de dia, durant el Ramadà,  la vida continua però els fidels seguidors musulmans es passen tot el dia sense menjar.

Tal volta este aspecte va fer que descobrirem este país àrab des del punt de vista més real. Era un aferrat a la religió, que malgrat haver estudiar en la Universitat i treballar en turisme, mantenia unes fortes conviccions a la tradició i a la religió. Nosaltres escoltàvem amb devoció eixe punt de vista que ens mostrava la realitat, però sempre amb respecte i educació, no deixàrem en cap moment de rebatre explicant la nostra opinió visió occidental, malgrat demostrar-nos enocasions que no li agradava gens el que li estàvem dient.

Viatjar és vore i no sempre entendre.

REFLEXIONS POSTERIORS: sobre ALGERIA 1990

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la

ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·la

GUATEMALA: El volcà Pacaya

De vegades el que tenim davant són visions impossibles de captar per una foto, una pel•lícula de vídeo o una explicació, mai es podrà detallar amb exactitud per les sensacions que la realitat desperten.

En un moment determinat parem, uff!! encara quant de camí que ens espera fins arribar dalt...



Però tirem la mirada enrere...i ens consolem perquè tenim ja molt avançat...

Pujar al volcà Pacaya és una experiència difícil de contar. És una situació que es passa una vegada en la vida i s’assimila per sempre, es queda a la retina, primer per la impressió que dóna formar part d’un espectacle semblant i després perquè de segur quan tornem a Espanya serà de les coses que contarem i contarem als pobres amics que hauran de suportar les nostres pesades històries, que per altra, mai podran imaginar per moltes floridures que posem.

Jose, el guia acompanyant en la pujada ens ha previst uns pals. No sé que haguérem fet sense ells, han sigut com una tercera cama necessària per a la costera continuada. Pareixíem tots peregrins del camí de Santiago, amb la diferència que esta era la ruta al Pacaya i que Santiago de Compostela, para en este moment molt allunyat de nosaltres.



I sota els peus...una gran esquerda...el foc clarament per baix i un olor a socarrat...

Estem al costat, a un metres escàs de la llengua de lava.

He sentit una mescla de sensacions: calor sufocant carregat de suor i un poc d’asfíxia per la pujada que ha començat per una senda entre vegetació. Conforme hem anat pujant el paisatge canviava a arena fina volcànica i després es mesclava amb pedres, fins arribar a l’últim tram final on hem caminat sobre llengües de lava. Pujar pareixia un veritable malson però conforme hem anat avançat ens hem enorgullit com anàvem superant-ho. L’ultima part ha sigut un tram dificultós per la verticalitat de l’ascens de 500 metres i per la terra i les pedres soltes que xafàvem. Quan hem arribat a 200 metres del cràter principal, hem parat l’ascensió. Ja no es podia pujar més. Ens haguérem asfixiat. Hem donat una volta per damunt de la lava solidificada del dia anterior. Eren llengües i llengües que desprenien un calor intens i sufocant des de l’interior. De sobte he vist el foc que com un animal corria incandescent i roig i sortosament en direcció contraria. Era un espectacle sense precedents.

I de sobte esclata una llengua que busca per on eixir.

La llengua de foc se'n va en direcció contraria, però el lloc no és molt segur perquè en qualsevol moment pot tronar, com diuen ells.

Mai es podrà explicar el que he sentit quan una vegada al cim el calor em pujava pels peus...quan es veien esquerdes amb foc encès roig, viu, corrent per baix nostre...quan la llengua de lava es movia, sortosament a ritme lent, molt lent i sortosament en direcció contraria a nosaltres. El que no es podia saber era si en un moment donat podia esclatar altra esquerda (tronar diuen els locals), per deixar eixir el foc que contínuament vol brotar per tota la superfície. Es corria eixe risc. I així ha passat, segons escoltem com altre guia li ha dit al nostre Jose “Acaba de tronar donde estabais”, “Uff que emocionante” ha contestat Jose ... uff quina por, hem dit nosaltres.

La lava de només uns dies enrere, ara solidificada.

Tot amb un calor xafogós i amb la inseguretat personal afegida d’olorar per moments  goma socarrada i pensar que les botes recent estrenades comprades a Panajachel s’anaven a desfer. I és que les botes que portava de casa van quedar desfetes en la caminada pels camps de panís que envolten el llac Atiltlan que férem fa uns dies i Gloria..quina  indígena maia més predisposta i quina ruta pel seu país ens ha organitzat ...doncs Glòria em va acompanyar a una tenda del seu barri, fora de la zona turística de Panajachel, assegurant-me que trobaria les substitutes botes que tant em feien falta. Al final les botes han passat la prova de foc (mai millor dit),... i també nosaltres.

Només una persona del grup, del sis que anem junts en esta aventura continuada que està resultant este viatge, va començar el trajecte amb un dels cavalls, posats amb tota idea per al caminant sense ànim o sense forces de fer tan llarg trajecte. En arribar a la pujada final va decidir no continuar i cert que va fer be perquè l’esforç ha sigut fort i s’ho haguera vist apurat.

I si la pujada ha estat esgotadora, sobre tot per la falta d’oxigen amb el canvi d’altitud i perquè, amb roques tan grans, a mi les cames no m’arribaven sovint on volia, la baixada tampoc ha deixat de ser esgotadora, costera avall arrossegant-se per l’arena volcànica i per les pedres com si fórem nosaltres la mateixa lava.



Les botes es soterren en les pedres.

El guia m’ha agafat d’un braç i junts hem anat baixant deixant-se arrossegar entre pedres, sovint soterrant-se les botes en elles. Els altres companys han anat per darrere amb precaució i guardant la distància de seguretat com els cotxes en carretera.

Així que gràcies a Jose ho he aconseguit. De camí li ha donat temps a contar-me intimitats personals i familiars. Es curiós la facilitat que tenen les persones en este país per contar-les. Com allò que m’ha explicat que “mi abuelita era española”, afegint com a colofó: ”mira que como te estoy mirando veo a mi abuelita, a la que te pareces mucho, era española, pequeñita y se casó con mi abuelo indigena que media casi dos metros”.

Jo l’he escoltat rient, primer perquè l’únic que estava pensant caminant entre pedres, era no caure un bac i trencar-me la cama i segon perquè és la segona vegada que em troben un paregut en Guatemala.

QUADERN DE VIATGE: GUATEMALA  2009

Per saber més sobre Guatemala pots llegir en este bloc a la secció de ressenyes literàries corresponent.

Un poc sobre qui escriu i un poc sobre el blog

Mariló Sanz Mora

UN POC SOBRE QUI ESCRIU...

Sóc d’aquelles persones a qui li agrada no perdre detall del món que ens envolta i no para de meravellar-se cada moment, analitzant xicotets detalls que passen per davant. Sortosament sóc com molts... com tu mateix, que has començat a llegir este blog viatger demostrant així les mateixes inquietuds.

Sóc també un pou sempre a punt per omplir amb tot allò que cada racó ofereix. Un racó que pot estar en casa, en la comarca, al país o a altre continent. No importa si ve de lluny o de prop, importa sentir-lo. Al pou només caben descripcions sentides de llocs, d’olors, d’imatges que m’impactaren, de vida viscuda, de vegades millor, de vegades pitjor, de vegades comprenent el que es viu-veu, de vegades lluitant contra el que no pot ser, moltes vegades impassible per saber que no es pot fer res més.

El pou va omplint-se amb cada passada feta, unes vegades simplement mirant, altra observant amb més deteniment, també conversant per contrastar i sobre tot escoltant. M’agrada escoltar. Però sobre tot m’agrada escriure i m’agrada viatjar.

No sóc cap escriptora “d’ofici” malgrat ser el meu treball diari vinculat al llenguatge i malgrat tindre un grapat de publicacions a les prestatgeries, articles escrits en un blog d’història i un parell de novel•les guardades al calaix. No ho sóc per ofici però si per devoció. Tampoc sóc cap viatgera aventurera “rodamons” encara que he recorregut un poc de món que no és res en comparació al que em falta per recórrer.

Simplement m’agrada escriure i m’agrada viatjar. I fins ara, ho he fet sovint, per sort. Ambdues són dos passions que s’ajunten en este blog, són dos plaers que es fondran en estes pàgines i que aniran dient molt de mi.

Perquè som el que vivim i experimentem, tot viatge va formant part del nostre bagatge personal que una vegada adquirit mai s’abandona.

 

A poc a poc aniré mostrant, no només un viatge, en seran molts, no només una història, en seran moltes, i no només emmarcades en un estiu, n’apareixeran molts: estius i  tardors i hiverns...són ja dècades anant d’aci cap a allà.



UN POC SOBRE EL BLOG...

Este espai pretén mostrar un poquet de la realitat que ens envolta. Vull mostrar trossets de vida, el què és o com es viu en llocs més allunyats, alguns més que altres i segons la perspectiva de qui ho llig. Seran retalls experimentats captats viatjant, maleta en mà, per diferents cultures i mentalitats.

Sense seguir cap ordre cronològic, saltaré d’un país a altre, mesclaré indrets, sense importar per què. Tiraré mà dels quaderns de viatge, alguns més detallats que altres, que als llarg dels anys he anat recopil.lant i rebuscaré en l’arxiu de la memòria les sensacions difícils d’oblidar. També, tal volta, ampliaré informació basant-me en diverses fonts si vull detallar algun aspecte en concret.

Hi ha països que eixiran més, perquè són llocs on les experiències es multiplicaren, bé perquè són llocs que he visitat en més d’una ocasió o perquè els quaderns de viatge, el dia a dia escrit, van ser més detallats i complets. En alguns, on les notes escrites foren poques perquè encara no havia agafat el gust d’escriure cada moment, tiraré mà de les fotos que conserve. Així farem passejos generals o més detallats, com en Guatemala, Costa Rica o Egipte, explicant passatges i vivències de manera més concreta. Hi haurà espai per a països únics i amb experiències irrepetibles com Algèria, també escenaris espectaculars com els Alps austríacs o indrets amb aspectes curiosos que podem trobar en Espanya.

En ocasions transcriuré paraula a paraula les notes preses en el seu dia en eixe quadern de viatge que des de fa anys, mai falta a l’equipatge. En altres tal volta les mateixes paraules, les mateixes vivències les reescriure des de la perspectiva actual. Segur també que apareixeran les divagacions que reomplin les fulles del diari que s’escriuen relacionant experiències d’uns països amb altres. I per què no? tal volta per complementar algun indret, explique, si ve al cas, informació de fora,  seran mirades externes que ajuden a configurar la pròpia.

Si el text és molt llarg el dividiré en parts que eixiran seguides per no perdre el fil de la història. Cada entrada l’acompanyaré amb fotos, que complementen el text i ajuden a entendre’l. Aniré mostrant algunes fotos- record que he anat fent de cada lloc, la majoria pròpies, altres fetes pels amics que m’acompanyaven i que en el seu moment compartirem per aconseguir un record més complet. Gràcies de bestreta per compartir moments i fotos. Si vegeu alguna de les vostres en este bloc, hi ha una raó, és una bona foto i la millor per explicar el que en aquell moment vàrem viure junts. Totes les imatges les tinc ben salvaguardades  ara a les prestatgeries de casa i  també al disc de l’ordinador. Per si de cas el paper es fa malbé, la tecnologia ho preservarà.

No sé, el temps dirà què eixirà. D’una manera o altra seran doncs, històries viscudes i escrites amb la declarada i pretensiosa intenció de fer-les viure a qualsevol o reviure a qui ja les ha viscut.

Si, és molt pretensiós. Ho reconec.
Seguiu-me en este camí que comença i viatgeu amb mi.
Què bó seria mamprendre este nou viatge literari acompanyat...
Vull que ho mireu tot amb els meus ulls, que sentiu com jo en el seu dia vaig sentir.
Que bó que fóra així...

Comencem doncs, a viatjar... o somniar ....

El somni de viatjar és fàcil d’aconseguir.

Tots  els escrits que aniràn omplint cada setmana el bloc viatger són reflexions molt personals que em venen  a la ment en cada viatge o en reflexionar sobre ell. Les fotos són dels albums propis. Nomès si cal, buscaré referències puntuals escrites o gràfiques, en guies de viatges o de la web per a que el text quede més complet i puga fer alhora una tasca didàctica. 

Per la qual cosa si qualsevol fa ús d'ells sense posar la procedència ha de saber que està fent el delicte de furtar. El Bloc compta amb IBSN i llicència.

Malauradament  ja he patit plagi i sé que desaprensius que omplin fulles a costa d'altres hi ha molts. 

Mariló Sanz Mora.