ONDA (CASTELLÓ) II PART: El casc antic

Onda no només és ceràmica, té un patrimoni marcat pel pas dels musulmans, cristians i jueus... i un castell que va complir un amb gran paper històric.

Una vegada vist el castell i el museu on he gaudit de debò escoltant sobre la història i la casa àrab, baixem de la part alta i ens enfilem per carrers estrets amb cases antigues, escalinates per salvar el desnivell... Malgrat que el casc Antic fou declarat Conjunt Históric-Artístic i bé d’interès Cultural en 1967, alguns edificis estan deteriorats per abandó, en molts casos els falta restauració, la calç de les façanes  ha saltat i falta una bona mà de pintura. Falta inversió i política de conservació.

Arribem a la plaça on està la casa nen la qual es trobà l’algepseria que està al museu del castell  i que és la base de l’audiovisual. De les façanes que veiem és la blanca i estreta que està a la dreta, al racó. La part ampla, més espaiosa estava darrere, amagada,  la privacitat en el món àrab era, i és,  important.

Seguim caminant vorejant l’església... Estos carrers formen el barri de la moreria creat amb la reconquista de Jaume I perquè es va produir un desplaçament de musulmans fora de la muralla. Veiem una curiositat: en una façana hi ha un taulell que indica que era el lloc on es feia el ban, "el ditio de bando". Imagine que en eixe punt es concentrava la gent per saber el que s’anunciava. M’agrada que es conserve perquè mostra altra manera de viure, altres costums...

En el barri, en temps passats, arribaren a ser unes cinquanta vivendes i el traçat dels carrers s’ha mantes invariables. Les cases eren més senzilles que en la resta del casc antic i els residents podien parlar la seua llengua i practicar la religió lliurement. Hi està la capella de san Vicente Ferrer construïda sobre l’antiga mesquita del barri.

El barri va existir fins a 1609, any que expulsaren als moriscos,

Des que hem començat a caminar me n’he adonat de la ceràmica que hi ha pels carrers. Hi ha molts panells ceràmics religiosos en les façanes. En molts pobles de la Comunitat en conserven i formen part del patrimoni artístic-religiós. I especialment m’agrada veure la gran varietat de sota balcons que  demostraven el poder adquisitiu dels amos de la casa. Són bonics i donen color a la façana.

Anem camí de l’església, però abans d’arribar-hi, en la part posterior,  parem en el nucli del que seria el barri jueu: la plaça de la sinagoga on els jueus tenien el punt de trobada. La sinagoga es va descobrir recentment, quan estaven fent unes obres. I front a una troballa tan important, la plaça fou reformada per que les restes arqueològiques pogueren ser visitades. La plaça té dos nivells, un superior amb uns estructura metàl·lica i de fusta que salva el desnivell i un nivell inferior on estan les troballes.

Arribem a la  monumental església de l’Asunción, barroca, del principi del segle XVIII. Fou construïda sobre el que era una església gòtica del segle XIV, que va patir un incendi que ho cremà tot excepte la torre campanar, que hem vist bé des del castell. Després de l’incendi va sorgir la idea d’ampliació i s’obri porta principal a la plaça, la qual cosa explica que la torre estiga separada. Antigament la porta principal estava a costat del campanar.

La façana ressalta per la decoració. El frontispici és de pedra llaurada, amb dos cossos. Hi ha columnes corínties i salomòniques, i en el centre l’estàtua de pedra que representa a la santíssima Verge de l’Assumpció. És d’estil neo barroc. Caldria una neteja i restauració, que ressaltaria la bellesa. Té dos portes, la principal de 1854 i la de la capella de la comunió, de 1753, que està adossada.

Darrere està la torre del campanar de planta quadrada i el pati on també s’accedeix des de l’interior.

L’interior és ample i amb llum, de nau única i planta de creu llatina amb capelles laterals.

Tot el que hi havia a l’interior fou destruït en la guerra civil i a partir de 1939 s’iniciaren els treballs de reconstrucció. La mirada  em va directa cap al retaule de l’altar major i els  llenços laterals. Són de l’escultor Juan Bautista Folía, deixeble i  amic de Rodin, que arribà a Onda captivat per la ceràmica després d’una producció artística d’èxit, carregada de sensualitat  en la joventut en Paris, Barcelona, Salamanca, Madrid, Santiago de Xile... Quan arribà a Onda la producció començà a ser més religiosa. Va morir en Onda abans de finalitzar el treball de l'esglèsia, en 1945, on està soterrat.

També destaquen els  frescos de la cúpula, obra de Carlos Maroti, en els quals es pintaren a veïns del poble, els que contribuïren pagant, també apareixen frares i monges i el rector que manà les obres.

Accedim a la sagristia on hi ha diverses imatges i pintures religioses que s’han conservat des l’antiguitat. Durant la guerra civil es va perdre quasi tot l'art religiós. Destaquen dos retaules, un del pare de Joan de Joanes, Vicent Masip: “El retablo de las animas,” de principi del segle XVI,  d’estil hispano flamenc amb influències italianes.

I l'altre del fill: Joan de Joanes el  "Retablo de San Antonio y Santa Bárbara"  de 1558. Es nota la diferència d’epoques. 

També hi ha miniatures italianes del segle XV o una escultura anònima del segle VII.

La capella de la comunió és de planta de creu grega i ricament decorada. Destaca el treball de Folía de Sant Jordi que va fer la pila baptismal i l’altar de la capella de la comunió, que va enllestir Pasqual Albella, veí d’Onda. El valencià Vergara és l’autor que pintà els frescos en les petxines de la cúpula.

Anem a la plaça de l’Almudí o plaça la Font de dins, amb una característica font enmig. És el centre del casc antic i històric. Ho era en el passat i ho és en l’actualitat també. La plaça és rectangular i té porxades, que corresponen al període gotic del segle XV. Hi ha cases que destaquen com la del rellotge del segle XVI o la presó, que es pot visitar. La plaça, des de 1418 fins al segle XIX, era el lloc on es feia el mercat, que fou traslladat a l’altre indret.

Seguint el passeig per Onda, passem per l’església de la sang, d’estil romànic de transició al gòtic

De les muralles només queda una porta que antigament donava accés el Portal de Sant Pere, era un del punts principals d’accés i és per on eixim en acabar el recorregut.

És una porta  d’arc de mig punt, per la part interior hi ha un xicotet altar obert dedicat a Sant Pere. Sobre l’arc  es veu l’escut de la corona d’Aragó tallat en pedra. També es llig l’any de la restauració, 1578. Antigament per la part alta anava una sèquia que desembocava en un molí.

Uns passos més enllà, estem de nou en la part on hem començat el passeig per Onda, per la costera que ens ha dut al castell. Al final, ha estat una ruta circular que ens ha mostrat la part més antiga d'Onda, tal volta més desoneguda, la que no té res a veure amb el polígon industrial ceràmic que tant de renom li dona a la ciutat.

ONDA I PART

 QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, ONDA i  AÍN, març 2023

ONDA (CASTELLÓ)-I PART: El castell de les 300 torres.

El castell d’Onda tenia 300 torres? No, realment n’eren unes 80, que tampoc en són poques….Són coses que es diuen.. en este cas, que n’hi havia tantes com dies de l’any…

Onda es mereix una visita pel seu patrimoni marcat pel pas de musulmans, cristians i jueus, amb anys de convivència. Està banyada pel riu Mijares i el Sonella i a més, és la porta d’entrada a la Serra d’Espadà que permet fer turisme actiu. També té la costa prop, a només 20 quilometres.

L’entrada a Onda bocabada per la gran quantitat d’indústria dedicada a la ceràmica. I en la part alta sobreïx el castell. És una curiosa estampa que ajunta el món antic i el món modern, el passat i el present, una època amb altra. Pels voltants hi ha canteres que proporcionen l’argila necessària. Antigament feien nomes botiges, gerres…i a poc a poc la indústria ha derivat a taulell ceràmic. El polígon és immens. Onda té fama pel seu museu de la ceràmica que guarda més de 8000 obres des d‘època romana fins a l’actualitat. Però hui en esta visita organitzada per Unisocietat ens limitem a fer un passeig pel casc antic, que està declarat bé d’interès cultural i conjunt històric artístic. Tot no és pot fer. Altra vegada serà. I és que per la vesprada tenim previst visitar Aín, un poble al cor de la Serra d’Espadà i fer una passeig pel bosc de sureres que és molt important en la Comunitat valenciana.

El castell és el primer que anem a visitar. Està molt a prop d’on aparquem. Unes costeres i prou. Onda, d’uns 30000 habitants, antigament estava tancat per les muralles que protegien la ciutat i de les quals no queden quasi vestigis. En el lloc on aparquem hi ha restes de la muralla, però al llarg de l'estada a Onda veiem moltes imatges en les que apareixen completes.

Arribem al castell. És una gran fortalesa que vigila la ciutat, a 284m sobre el nivell del mar. Ocupa una superfície d’uns 25.ooo metres quadrats. Fou construït sobre les petjades ibèriques i romanes en el segle X.

Arribà a ser molt influent i la medina més important al nord del Sarq al Andalús al segle XII. Era un castell envejat. El cid el conquistà però el va perdre al segle XII, i més endavant, Jaume I el va conquistar al segle XIII, l’any 1238, quan Zayyan, últim rei moro de València es va rendir al rei i el castell passà a mans cristianes.

A principis del segle XIV encara era impressionant i el cronista Ramón Muntaner el nomenà com el castell de les 300 torres. Parlava metafòricament. Digué que el castell tenia tantes torres com dies té l’any...Va exagerar. Realment diuen els experts en tingué 80, que tampoc no en són poques…Pel punt estratègic ha estat escenari de molts conflictes bèl·lics al llarg de la història, fins i tot en la guerra civil de 1936.

Entre 1920 i 1948 els carmelites empraren el castell com colònia escolar i construïren l’escola i l’església sobre el que quedava al castell. Aprofitaren estructures com l’aljub, que subministrava aigua als que vivien a l’interior. L’ajuntament el va adquirir i en la dècada de 1980 i es restaurà per a turisme i actes culturals.

En el passat comprenia dos espais: la medina emmurallada o ciutat civil amb una primera línia de muralla i el castell o ciutat política militar. Alhora, en el castell hi havia dos parts. Una era l’albacar o part exterior que trobem només creuar les portes del castell, i que era la segona línia de muralles de protecció. Antigament  hi s’ubicaven la caserna, els pavellons dels oficials, el cos de guàrdia, el forn, l'aljub, el depòsit de menjar i quatre torres avançades. En esta part la muralla està intacta i queden torres en peu.

Només entrem està la recepció o lloc d’acolliment al visitant, construït pels carmelites. Hi ha moltes fotos d’Onda antiga a les parets i una pantalla va passant imatges de com era la fortificació i especialment m’agraden les que es veu el palau, on vivia el sultà.

En esta part i en edifici a banda, construït pels carmelites com església, està el museu d’arqueologia i història local, que és una meravella: el que hi, el que conta i com ho conta.

Hi ha vitrines amb les peces arqueològiques que representen  les diferents civilitzacions que van habitar Onda.

Però de tot, destaca un conjunt d’algepseries musulmanes procedents d'una casa palatina hispanomusulmana de principis del segle XIII que es trobava en el centre històric. Un magnífic audiovisual que es projecta sobre les algepseries,  relata la història del castell  durant el període musulmà i la conquista del rei Jaume I, així com aspectes de la casa musulmana.

L’audiovisual és una manera atraient de mostrar la història. M’ha agradat. Eixim del museu sabent un poc més i abans de seguir el recorregut fem una mirada a Onda: la ciutat i l’immens polígon, que hem travessat quan hem entrat a Onda.

L’altre espai,  a més de l’Alcaba, era l’Alcassaba o interior, lloc de residència oficial del sultà o alcaid, ubicada en la part més alta formant una tercera línia de muralla, de la que es conserva una part.  També es conserva l’estructura de configuració del palau i part de la tercera. Com estem més alts, des d’este punt es veuen les millors vistes d’Onda i dels voltants. El sultà va saber escollir el millor lloc.

Descendim a la part baixa i amb la vista panoràmica de la ciutat observant un panel ceràmic que representa racons i edificis, dic adéu  al castell...però no a la ciutat d’Onda... falta fer el passeig pel casc antic que mostraré en altre moment...

QUADERN DE VIATGE- UNISOCIETAT, ONDA i  AÍN, març 2023

AÍN (Castelló)

Aín és un dels pobles més bonics de la província de Castelló, amb el doble encís de mantenir l’essència àrab i estar envoltat de sureres.

Aín és un menut poble situat  a la Plana Baixa, amagat en el Parc natural de la Serra de l’Espadà, la qual cosa sempre és un reclam per a visitar la zona anomenada la selva Mediterrània. La distinció de Parc Natural, pel gran valor mediambiental, està des de l’any 1998. La serra d’Espadà i Parc Natural, és una alineació muntanyenca caracteritzada per abruptes crestes i llomes suaus, passant en pocs quilometres des del nivell del mar fins a més de mil metres. 

El Parc el formen 19 municipis de la província de Castelló. Alguns tenen tot el seu terreny dins, altres parcialment: Aín, Alcudia de Veo, Algimia de Almonacid, Alfondeguilla, Almedíjar, Artana, Ayódar, Azuébar, Chóvar, Eslida, Fuentes de Ayódar, Higueras, Matet, Pavías, Tales, Torralba del Pinar, Sueras, Vall de Almonacid i Villamalur. Per alguns passem a l’anada o a la tornada.

Aín, que té tot el seu terreny dins del parc, està situat als peus del mateix pic Espadà  de 1099 metres, entre dos barrancs. Al poble accedim per una carretera sinuosa i estreta, però el que veiem a traves de la finestra del vehicle és bonic. Ens envolten escarpades muntanyes i valls estrets,  hortes escalonades i arbres fruitals. Passem per la presa d’Onda o de Benitandús, al terme municipal d’Alcudia de Veo, prop de Tales i Benitandús. És un embassament menut que serveix per al reg però contribueix a la bellesa del lloc.

Arribem, aparquem als afores i comencem a fer una passejada pel poble i pel bosc dels voltants: Ajuntem món rural i natura. A l'entrada destaca un gran panell ceràmic que mostra el nom dels pobles que envolten Aín. En no res me n’adone que Aín convida a respirar aire pur i escoltar els sorolls de la natura, convida a desconnectar. en algun punt del poble no hi ha cobertura mòbil i... ni falta que fa.

També destaca el blanc de les façanes i el blau en els laterals de les portalades i finestrals. De vegades no és blau sinó verd el que emmarca la porta o finestra. Em recorda molt els pobles àrabs. I és que ha conservat l’essència morisca, semblant haver-s’hi quedat estancat en el passat i això m’agrada. Desprèn màgia, encant. I quantes plantes! Ain és bonic i a més a més, està molt net. No hi ha ni un paper per terra.

Tampoc veiem ni una persona pel carrer. I és que té pocs habitants. És per l’efecte de l’èxode rural que sempre acaba en despoblament. A finals del segle XIX eren unes 500 ànimes al poble, ara en són unes 130 solament. En estiu hi ha més gent, tal volta poden arribar a ser uns 1000 habitants.

Arribem a la plaça on està l’església de San Miguel. Està tancada i no entrem. Fou construïda al segle XVIII, té una alta torre de sillería que destaca. Enmig de la plaça hi ha una font. No és la primera font que veiem ni serà l’ultima.

No puc deixar de mirar tots els carrers i carrerons: el del mig, l’estret, el major, el nou, el del riu...tots m’atrauen, no els puc deixar de fotografiar. Són carrers, molts empedrats i en ziga-zaga, estrets i empinats.

Aín fou conquistat per Jaume I en 1239 i va mantenir la població musulmana sota la jurisdicció del cadí d’Eslida. Els cristians deixaren als musulmans conservar tradicions i formes de vida que tenien abans de la seua arribada i entre uns i altres, va haver durant un temps convivència i harmonia. Però un dia acabà. Al principi del segle XVI als àrabs se’ls imposà el bateig sota pena de mort o desterrament. Alguns s’amagaren a la Serra d’Espadà, no acceptaren la submissió i organitzaren importants revoltes comandades per Zelim Almanzor, però finalment els apressaren i expulsaren.

L’aigua és relaxant...escoltem el seu so en molts moments. Enmig del silenci marca el ritme assossegat deixant passar el temps. M’imagine la tranquil·litat de la vida per estos carrers, la d’abans i la d’ara.  L’aigua és important en Aín. El topònim que li posaren els àrabs significa “lloc d’aigües”. Hi ha moltes sèquies, molins... o fonts, dins i fora del poble, i un carrer també porta el nom de l’aigua...

Tot seguit fem una caminada pel bosc que l’envolta: un bosc de sureres que, cert, mereix una visita. Ens endinsem per una senda que va al bosc. Un panel informa sobre alguns edificis i racons que veure. Nosaltres anem cap al molí de l’Arquet.

La zona d’Ain i els voltants té el bosc de sureres més important de la Comunitat Valenciana. L’extracció de suro de les sureres, la corfa protectora del tronc, s’ha practicat al poble, i altres propers, des de fa segles per les seues qualitats de flotabilitat i aïllant. El suro ha propiciat una interessant artesania però s’empra especialment per fabricar taps. En Eslida, el poble dels costat, van haver en el passat moltes fàbriques. I és que, des que en el segle XVIII, el benedictí Don Perignon emprara els taps de suro buscant la millor manera de garantir el precintat dels recipients, l’ús començà a generalitzar-se. Fins el moment s’utilitzava estopa i draps, però el precintat no era total. El mèrit del monjo és que va popularitzar els taps de suro però ja en l’antiguitat s’usava per tapar àmfores gregues i romanes, ja se sabia les seues virtuts de flexibilitat i impermeabilitat.

Arribem al moli de l’arquet. L’arc-aqueducte desl segle XVII és construí per a  facilitar el pas de l’aigua a les hortes abancalades i escalonades.

I dona nom al moli hidràulic que és un del més ben conservats de la zona, construït al segle XVII servia per moldre gra per a fer farina. Actualment conserva estris de treball, alguns dels quals es veuen a l’exterior, i és propeta privada.

 

Donem la volta al moli i des d’este punt es veuen  les ruïnes del castell àrab, castell d’Aín o de Benialí, que antigament fou un dels punts més importants de resistència  dels moriscos rebels del poble al llarg del segle XVI. Es conserva la torre de l’homenatge i una torreta de vigilància separada del recinte fortificat. S’arriba al pati d’armes. La vista des de dalt deu ser impressionant. Mentre el mire en la llunyania, no puc deixar d’imaginar la desesperació dels moriscos front als atacs cristians.

De tornada al poble seguim contemplant les sureres i altres arbre fruiters. Hi ha un gran florit i bonic cirerer que atrau la mirada de tothom.  L’explotació de les sureres, per la qualitat de regenerar la corfa, donava pas a un cicle tradicional de tall, cada 10 o 12, període de temps necessari per a que l’arbre  li cresca de nou la capa protectora. Era la cavalleria qui trasposta el suro a les factories, d’esta activitat queden el camins de suro, memòria de l’activitat artesanal, que malauradament ara està quasi perduda per competència d’altres sureres de Portugal, Andalusia o Extremadura, que no són boscos de muntanya i l’extracció és mes rentable.

El passeig és molt agradable. L’oratge acompanya. De lluny veiem una bonica perspectiva del poble.

El final del passeig acaba en el poble, en el carrer del riu, on hi ha un mirador de d'on veiem una bonica panoràmica de les hortes abancalades.

I al costat està el llavador municipal, restaurat, que encara es gasta.

La visita s’acaba. Seguim pels carrers d’Ain per anar al punt d’inici d’on hem començat la passejada. Tinc pesar de deixar el poble perquè s’hi respira una gran calma i a més...estic gaudint de debò fent fotos. Aín és tan fotogènic! És pel verd de les plantes amb tocs de colors de les flors, pel blanc enlluernador de les cases, per les pinzellades blaves... pel blau del cel que acompanya, per les ombres que crea el sol en les façanes...M’emporte gràficament un bon record a casa.

Encara falta una foto per fer: la dels antic corrals que en l’actualitat estan mig enderrocats. I fent esta última mirada pense en l’activitat que en algun temps hi hauria.. Pense que estos pobles són el gran secret de la província de Castelló i sincerament, tan de bo continue sent-ho per molts anys. Encara que sé que amb escrits com este, no ajuden a l’anonimat, perquè l’encant del lloc és poder viure encalmats.

QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, març 2023, ONDA-AÍN