FOTOS i MÚSICA: Volcà IRAZU ( Costa Rica)

El volcà Irazu és un remans de tranquil.litat i màgia, accessible per a qualsevol, enmig d'una ambient carregat d'olor a sofre que sembla que estem a l'infern.

COSTA RICA: La vall d’OROSÍ

Fins ara tot ha anat rodat, però diuen que l’excepció confirma la regla.

Estem a Costa Rica gaudint d'un viatge en solitari. Dues persones i un conductor, un gran privilegi. Però quan hem arribat a la capital la cosa canvia quan hem contractat una visita.

Hem visitat el volcà Irazu, que és una meravella i  hem seguit camí observant llocs i gent. M’agrada el que estic veient però em desagrada qui em guia. Fins ara hem anat al nostre aire i eren els conductors qui ens explicaven, esta vegada hem comés una errada. Contractàrem l'excursió en San José perquè els mitjans de transport no funcionen molt bé en Costa Rica, les carreteres no són molt bones i l’accés als pobles és complicat si no es va amb cotxe particular o llogat. Així que ens vàrem deixar temptar per una agència de viatges de la capital, que segons anunciava ens duria per llocs i racons interessants. Però... diuen que l’excepció confirma la regla i este és un cas. Tan bé que ha anat tot el viatge... acabem amb sabor un poc agre... tot no podia eixit tan bé.

De cami per la Vall d'Orosí.

La ruta la fem 4 persones, més el conductor i el guia, per dir-li d’alguna manera, perquè el qualificatiu no se’l mereix. Després del volcà hem parat a dinar i en acabar-nos el peix que hem demanat ens hem fet el café “chorreado” a la manera de Costa Rica. El café és tan bo en estes terres que no cal que passe per cafetera, simplement és suficient aigua calenta i café passat per un colador dels de tela, a la manera com ho feien els nostres iaios.

El chorreado.

Desprès hem seguit la ruta per la fèrtil vall d’Orosí, amb el paisatge de cafetars perfectament dibuixats. Sortosament el paisatge és bonic, però el guia contractat des de San José continua demostrant en tot moment poca professionalitat. Contínuament ens perdem per les carreteres i no acabe d’entendre per què. Tan ell com el conductor demostren ser poc professionals que a més a més no admeten cap culpa.

Ho tenim clar, en arribar a San José anem a presentar la queixa pertinent.

En un moment determinat ens perdem, ni conductor ni guia saben per on van.

Hem anat a la població d’Orosí on està l’església de San José construïda l’any 1743 pels franciscans.

Orosí

És un joia arquitectònica perquè és l’única que es conserva en peu en tota la vall central, i va ser restaurada l’any 1990 per les nacions unides. I segons llig al llibre-guia, en una sala adjacent,  hi ha una valuosa col•lecció de 127 peces d’orfebreria, pintures i escultures digna de ser visitada. Però nosaltres no entrem-hi perquè anem amb presses, només tenim minuts per veure la façana de l’església.
- Rapido, rapido, que se hace tarde...ens diu impacient el guia... com sempre. I se’ns fa tard és perquè ell ha pedut el tamps abans.

esglèsia de san José.

La Vall d'Orosí

D’Orosí i ja camí de tornada a San José hem de parar en Cartago, població que va ser capital de Costa Rica fins 1700 i que té una de les basíliques més boniques que he vist mai que amb tota seguretat deu ser la millor de Costa Rica. És la basílica de Nuestra Señora de los Ángeles, erigida sobre l’antiga que va  enderrocar un terratrèmol, construïda al lloc on es va aparèixer la patrona de  Costa Rica.

Basílica de Nuestra Señora de los Angeles.

Els terratrèmols són una constant en este país i curiosament en esta ciutat sempre se’ls ha donat nom de sant. El primer terratrèmol del qual es té referència  va ser l’any 1689 i se li va posar el nom de San Gregorio i l’últim, l’any 1910, va ser Santa Mònica.

La basílica és grandiosa per fora i impressionant per dins, on tot el sostre està cobert de fusta. Té un estil atípic al país que la fa realment única.

-Den una vueltecita y vuelvan, però sin entretenerse... de nou insisteix el guia, que mira el rellotge de manera constant. I a mi tanta pressa... (i al meu pareixer anem molt bé d’hora), ja m’està desesperant.

La ciutat té quasi 100000 habitants, i està a uns 1500 metres d’altitud. Però no “tenim temps” de vore-la així que només fem una ullada des de la plaça i els carrers del voltant. Tenim el guia mirant-nos sense perdre’ns de vista per a que no ens allunyen massa i fem esta visita més llarga del que a ell li convindria.

Des de la impressionant plaça que envolta la basílica es veuen les colorades cases que predominen, així com també hem vist varies fàbriques de ceràmica i vidre que no són per vendre als viatgers sinó per decorar les seues cases. També podem observar un poc els habitants. La majoria de la gent que viu a la vall central descendeix d’espanyols i hi ha poc mestissatge. La població negra es va concentrar al Carib i és que, els individus de raça negra, fins fa escassament 50 anys, no podien entrar en la capital sense permisos especials. I quines barbaritats! Quines discriminacions racials!

Cartago

La següent parada en esta visita per la vall central de Costa Rica que hem “mal-contractat,  són els jardins Lankester, a la població de Paraiso,  que estan administrats per la universitat de Costa Rica. Com està a uns pocs minuts de Cartago, no tardem res en arribar-hi. Esta vegada no hi ha pèrdua, troben el camí.

jardins de Lankaster.

La tasca que es fa al jardí és molt interessant perquè no només exhibeix sinó també té cura, des de 1973, d’importants col•leccions de palmes, cactus, bromèlies...també heliconies. M’agraden molt les helicònies, ja n’havia vist varietats diferents a Tortuguero. L’heliconia és una planta flor nativa de Costa Rica, Sud Amèrica i Pacific.

helicònia

Hi ha 250 espècies de les quals 38 es poden veure a Cosa Rica. Tenen flor durant tot l’any, com les orquídies, que són la flor estrella del jardí. Hi ha més de 7000 orquídies que pertanyen a 1000 espècies diferents. l’orquídia és una flor important al país hi ha fins i tot una associació d’orquidiologia.

jardí de Lankester

Dins de les activitats científiques del jardí també s’inclou l’explotació  botànica, estudis sistemàtics i producció floral, investigacions en ecologia i biologia de la polinització de les orquídies o l’estudi de les espècies en perill d’extinció.

jardí de Lankester

El millor d’esta visita que hem fet a Irazu i la vall d’Orosí, de segur que ha estat conèixer a Eva i Jorge que han tingut que suportar, com nosaltres, les impertinències del guia acompanyant que ens ha tocat en sort en esta visita que a priori era molt interessant i que gràcies al seu mal treball s'ha convertit en visita-llamp. 

Després, una vegada a San José,  hem sabut que el trajecte i la ruta contractada, l’hem feta dues hores més curta del que tocava. El que ens faltava per saber... Posem denuncia...malgrat saber que no servirà per a res.

QUADERN DE VIATGE, COSTA RICA, estiu 2006

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: EL MÉDICO

EL MÉDICO

Llibre: Noah Gordon

Direcció pel.licula: Philipp Stölzl

Qui no ha llegit el llibre de Noah Gordon? Qui no ha vist l’adaptació al cine? I a que espereu? No tardeu, però no patiu, és un d’eixos llibres i una d’eixes pel•lícules perennes. No és una publicació recent, va ser best seller l’any 1986, tampoc és una pel•lícula en cartelera actualment, però si busqueu ho trobareu, les joies perduren sempre. 

“El médico” és el primer llibre d’una trilogia, li segueix “El Chaman” i “La doctora Cole”. Particularment em quede  amb “El Médico”, és el meu preferit i el que vull ressaltar. Y si he d’escollir trie el llibre a la pel•lícula, primer perquè està molt ben narrat i segon perquè està més complet i mes detallat, passen moltes més coses de les que la pel•lícula ha pogut mostrar. És normal quan es tracta d’un llibre tan condensat.

Així i tot, veure o llegir “El Médico” val la pena pel tema: la força de voluntat d’un jove de l’Anglaterra dels segle XI que té un don, i és que nota quan la mort està prop. El protagonista es queda orfe i va a parar junt a un barber cirurgià. Però Rob, que es el seu nom, a més a més del don, té un ferm desig, vol saber més sobre les arts curatives del que l’ha acollit, no es conforma amb el que fa el seu protector quan exerceix de barber cirurgià. El barber posa remeis casolans, i unes vegades cura i altres no tant i té clara una premissa: “Cuanto más duele, más respetan al cirujano-barbero”. Sincerament, no voldria caure en mans similars. 

Rob creix al costat d’este personatge perfectament interpretat pel suec Stellan Skargsgard i decideix que vol ser metge. I, ni més ni menys,  vol que el seu mestre siga el millor que hi ha: Ibn Sina, que viu a l’altra part del món. Malgrat sonar rocambolesc,  quan es llig o es veu en cine, sona creïble totalment. Hi està la gràcia en escriure, o la gràcia en saber fer pel•lícules.  

L’actor angles que fa de Rob (Tom Payne) m’agrada, però la seua interpretació no ressalta especialment, ressalten els seus ulls blaus preciosos que captiven en cada moment. Era el seu primer paper en una pel•lícula de tantes dimensions i junt a actors de primera fila, així que el resultat és pot qualificar, fins i tot, de massa bé pensant en la pressió que deuria tenir el fet de portar el pes de la pel•lícula. I el que fa de mestre és actor de nom i rellevància, Ben Kingsley, un gran actor que segurament tothom recordarà per fer de Gandhi i que en esta pel´.licula a bon paper, com sempre. Sóc una incondicional de Kingsley, ho reconec. També apareix el Sha de Persia interpretat per l’actor francés Olivier Martinez conegut per actor però també per les seues relacions amoroses, algunes de les quals són molt conegudes. I també apareix una jove actriu anglesa, Emma Rigby, la xica de la pel•lícula, que, curiosament interpreta a una jove que diuen és espanyola.

“El médico” també val la pena pels paisatges que, siga dit de pas, en la novel•la és un goig llegir perquè para molt en detalls, en descripcions, en situacions... un conjunt literari magistral que als amants dels viatges agradarà. En la pel•lícula esta part passa més rapida i quasi no podem gaudir de paisatges, però si que es veuen unes imatges idíl•liques de les dunes del desert i al final el que diuen que és la ciutat de Ispahan a l’antiga Persia.

Es una novel.la-pel.licula d’aventures viatgeres, en algun punt extremes però en tot cas sense excessos, també es una pel•lícula d’amor romàntic, però sense dramatismes, i es una pel•lícula- llibre de coratge, de valor, de tossudesa per aconseguir una finalitat que és la de ser metge i saber més sobre la malaltia del costat que és la que s’emportà sa mare. Eixa tossudesa el porta a infringir normes i a ser castigat, però no conte més, descobriu-ho vosaltres. En conjunt m’agradà, tot està just, en el seu grau.

I a mi el tema em creà curiositat, la cual cosa em portà a indagar sobre la diferència entre els barbers i els metges cirurgians. 

A l’antiga Grècia i Roma l’ofici de barber era una professió valorada. A l’edat mitjana l’activitat dels barbers-cirugia creix, ells són els encarregats de practicar operacions quirúrgiques i curar fent sangries amb les sangoneres. I s’exercia sense base científica. És el que apareix a la pel•lícula al principi.

Però al segle XIII es creà en Bolonya una universitat on els estudis d’anatomia foren una novetat, hi s’estudiava cirurgia i el cos humà, va ser la primera universitat i a partir d’eixa se’n crearen altres. Just fa uns anys vaig visitar l’edifici on es feren els primers estudis d’anatomia a Bolonya. A partir d’este moment ja començaren a diferenciar el gremi de cirurgians dels barbers, uns sabien llatí i s’especialitzaven en cirurgia major i altres no parlaven llatí i es limitaren a l’extracte queixals i curar ferides senzilles.

A tot li cal un procés de transició. Hi ha referències al segle XVI que diferencien entre cirurgians d’acadèmia i cirurgians de quota, els primers havien passat per la universitat i els segons no. Al XVII van s’hi van delimitant cada vegada més les parcel•les de treball. Al segle XVIII, hi ha més referències de metges que són alhora cirurgians perquè és en este segle quan comencen realment a tenir prestigi social i comencen a valorar la teoria. I és a mitjans del segle XVIII quan es considera la desaparició definitivament del gremi de barbers cirurgians amb el desenvolupament de la medicina en general i la cirurgia en particular. En “Los viajes de Gulliver”, publicada en 1726, el protagonista Lemuel Gulliver és un metge cirurgià.

Els barbers-cirugians van anar desapareixent a poc a poc. Al segle XIX encara en quedaven però sobre tot exerceixen els metges i els metges-cirugians que cobraven més que els metges.

I es que no hi ha res com analitzar tot amb detall i escorcollar més enllà.

BEJAR (Salamanca)

La part que més m’agrada de Bejar és el tram de muralla per on es pot fer un passeig. Són muralles medievals del segle XII. I quin goig de passeig, primer per l’oratge benvolent, i també per les vistes a la serra coberta de neu, que com un far tenim tothora present.

Entrada a Bejar.

Des de Salamanca anem a Bejar, ciutat envoltada per un marc natural catalogat de Reserva de la Biosfera. Han estat 72 quilòmetres, al voltant d’una hora en cotxe. Que gran sembla al primer colp d’ull des de la carrereta! i és que és una ciutat allargada. 

Només entrar veiem un indicador per anar a El Bosque, que és una villa Renaixentista del segle XVI amb un jardí declarat bé d’interès cultural. Anem pel camí i arribem a l’entrada, però no podem entrar-hi, malauradament, està tancat per reformes.

Se’n tornem i aparquem el cotxe prop d’un parc, el parc municipal, i busquem l’oficina d’informació i turisme que per sort la tenim a prop. En no res ja tenim plànol en mà i estem a punt de descobrir la ciutat.

Parc Municipal.

Partim des del parc on està l’oficina de turisme i ens enfilem pel carrer Major, només per a vianants i conforme avancem, l’aspecte va canviant. I és que hem començat el passeig en una zona d’edificis alts i moderns, una zona activa també pel transit de vehicles que no paren de passar. En entrar al carrer allargat, la primera sensació no és bona perquè veig molta casa deteriorada.

Entrada al carrer Major.

       

Les que en esta part del casc antic hi ha, són cases de dos o màxim tres altures, però sembla que moltes estan abandonades i reclamen a crits una rehabilitació. Són edificis burgesos construïts amb una estil modernista i eclèctic, de finals del segle XIX i principi de XX. Serien cases importants temps enrere però ara estan a punt de caure. Hi ha tantes! Em dóna pesar veure tant de Patrimoni abandonat.

No s'hauria de permetre que les cases arribaren a un estat tan deplorable.

També em desagrada la construcció sense cura urbanística perquè es barregen diferents tipus  d’edificis sense harmonia arquitectònica.

           

Hi ha barreja d'estils, modern i antic.

   

Amb tots estos pensaments al cap, seguim el nostre camí amb les indicacions del plànol i anem veient els monuments que ens eixen al pas...Primer trobem l’esglèsia de San Juan del segle XIII.

Esglèsia de san Juan.

I després anem al convent de san Francisco del segle XIV amb un bonic claustre manat construir pel duc de Bejar Francisco III al segle XVI. Destaca un magnolio en un racó. Actualment és seu del centre cultural i biblioteca.

Convent de san Francisco.

Seguim i trobem la Torre de San Gil i el museu municipal.

Torre de san Gil.

Al llarg del nostre recorregut turístic hem observat una peculiar i característica manera de revestir els murs exteriors de les façanes. Són teules les que cubreixen els murs i dóna una singular aparença. També trobem un exemple al costat d el’esglesia.

Les teules revesteixen els murs.

       

I al costat de la torre està el Teatro Cervantes de l’any 1857.

Teatro Cervantes.

Bejar és peculiar per la varietat arquitectònica.

Observem tot el que ens ve de pas.

I així admirant tot el que trobem al nostre pas, arribem al punt neuràlgic de la ciutat: la plaça major, on està el palau ducal.

Plaça major

Però anem per parts. És una gran plaça, si, però de nou els ulls se me’n van directes als edificis deteriorats. I això que de monuments hi ha.. .i no pocs. Primer està l’església de El Salvador, del segle XIII, que malauradament es va cremar en un incendi l’any 1936.

Esglèsia de El Salvador.

També està la seu de l’ajuntament d’estil renaixentista del segle XVI.

Ajuntament.

I el palau de los Zuñiga, ducs de Bejar. El palau ducal va ser construir damunt de l’antic castell medieval i va ser palau a partir del segle XVI. Després de ser abandonat al segle XIX va servir per a molts uso:  quarter militar, ajuntament i en l’actualitat és un institut de secundària. No es pot visitar.

Palau ducal

La plaça és irregular i molt espaiosa, és la part bona.

Plaça Major

Seguim el trajecte que ens hem autoimposat perquè volem arribar al barri jueu i a la muralla que comença a l’extrem de la ciutat. De camí parem atenció en alguns llocs com el caño de la Carrera.

El caño de la Carrera

De tant en tant parem en miradors que ens mostren unes  vistes amb la muntanyes nevades de fons  que és una estampa  impressionant.

Mirador per a admirar les serres que envolten el poble.

I arribem a l’església de Santa Maria del segle XIII, amb barreja d’estils per les diverses reformes que ha patit: estructura gòtica, campanar renaixentista i un àbsida mudèjar.

Esglèsia de santa Maria.

         

Al costat esta el museu jueu, no entrem, està tancat.

Entrada al museu jueu.

Seguim el nostre itinerari fins el final del poble, ja hem dit que té forma allargada, moltes cases s’han edificat sobre roques.

Moltes cases estan edificades sobre roques.

 I trobem l’església de Santiago del segle XII i el parc  municipal de la Antigua.

Esglèsia de Santiago.

   

I arribats a este punt es quan trobem la millor part de Bejar, la que particularment més m’ha agradat, és la part que ens fa oblidar tota la part negativa de la resta del poble veient com les cases estan a punt de caure.

Porta de la muralla.

La part que m’agrada de Bejar és el tram de muralla per on es pot fer un passeig. Són muralles medievals del segle XII. I quin goig de passeig, primer per l’oratge benvolent, i també per les vistes a la serra coberta de neu, que com un far tenim tothora present.

La muralla.

Per este temps passat entre merlets ha valgut la pena arribar a Bejar. El sol escalfa i això ajuda a la sensació agradable.. una vegada acabat el camí de la muralla condicionat per al passeig tornem de nou al carrer de tornada, però ho fem amb el record del que hem gaudit en la  muralla.

Passeig per la muralla.

Les vistes des de la muralla.

Però no deixem encara Bejar, pugem al seu pulmó verd on està la plaça de bous més antiga del món, que porta per nom, “la ancianita” i és que és de 1711.

Plaça de bous.

També hi ha un santuari, el de Nuestra Señora del Castañar, lloc on segons conten uns xiquets se’ls va aparèixer una mare de Déu. És gran. Entrem en l’església i de sobte unes monges eixen d’un lateral per a orar. Ens anem de l’església discretament per no molestar.

Santuari de Nuestra Señora del Castañar.

Des del punt on estem hi ha una carretereta que va directa al poble de Candelario, el camí inicial és  d’una bellesa incomparable. Es un preàmbul natural del que anem a trobar en arribar al menut poble.

          

Camí de Candelario...

QUADERN DE VIATGE: SALAMACA i VOLTANTS, primavera 2016

FOTOS i MÚSICA: OBIDOS ( PORTUGAL)

Quina ciutat més bonica i acollidora!

Quantes flors!

I quin ambient literari i cultural!

Música: 

Dazkarieh

CASTELL-PALAU MARQUESAL DELS MILÀ i ARAGÓ a ALBAIDA (València)

És un edifici emblemàtic declarat bé d’interès Cultural. I ho és perquè és molt interessant.

Veig la façana del palau dels marquesos sovint, i m’agrada. també he entrat en diverses ocasions i és un goig passejar-se per les dependències restaurades que llueixen amb tot l’esplendor després d’una rehabilitació necessària que es va fer a conseqüència d’un incendi.

Façana del Palau dels Milà i Aragó.

La primera de les vegades que vaig entrar-hi Abel Soler, un expert en història del poble, ens guiava situant-nos en el passat, contant-nos com era aquella vida del marquesat. Sempre és un goig rebre informació tan detallada.

A les portes l'explicació

La segona vegada vaig entrar perquè el palau acollia una exposició d’art, concretament dels artistes locals i afamats, Amorós i SanJuan. I va ser un deliri descobrir les dependències d’altra manera, decorades amb les creatives escultures d’art modern que conjugava harmoniosament amb l’edifici i la seua arquitectura del passat.

Exposició d'Amoros i Sanjuan

Les següents han estat visites acompanyant a amics forasters que els abellia conèixer el palau del marquesal, després d’haver-los explicat jo amb lloances el que hi anaven a trobar.

La porta.

Va ser un goig sempre, la primera i totes les vegades. S’hi respira història. Dels orígens poc hi ha clar. Tota el que sé, que és poc, totes este línies històriques,  són un resum del que he llegit i he escoltat des de fa temps, són unes breus pinzellades sense parar en detalls arquitectònics ni artístics, ja hi ha experts locals que ho saben fer a la perfecció. Jo sóc una simple espectadora d’un monument que crida l’atenció, sóc una viatgera que com faig en altres llocs, simplement vull mostrar un edifici gran i senyorial que dóna importància al lloc.

balconada i escut

Poc se sap del palau fortificat que hi havia abans de l’actual. El que si se sap és que es construí un palau gran a partir de les primeres muralles que els musulmans construeixen al segle XIII. Naix així el primitiu palau aprofitant tres de les torres de defensa: la de Ponent, la central i la torre palacial. I ho feu l’almirall Conrad Llança després d’haver acumulat les baronies d’Albaida i Carrícola i Montaverner. Més endavant el senyoriu d’Albaida fou expropiat per atorgar-lo a Berenguer de Vilaragut.

Interior

No era la residència permanent dels amos, no, els senyors només hi acudien de tant en tant, hi ha documentació històrica que ho demostra. Passat el temps, i degut a motius econòmics la corona es va fer càrrec de la vila i baronia d’Albaida. El comprador fou el cardenal Lluis Joan del Milà, nebot de Cailxt III i cosí germà del futur Alexandre VI. 

Imatges de les dependències del Palau.

Resulta que el fill Jaime del Milà es casà amb una neboda de Ferran el Catòlic, cosina germana de Carles V, Elionor d’Aragó. És este el motiu pel qual se’ls va concedir el títol de comtes als titulars de la senyoria d’Albaida i el motiu pel qual afegiria al nom el d’Aragó junt al de Milà. Segons conten els escrits, el cardenal dels Milà, l’any 1477 se n’anà a les seues propietats, primer a Albaida i després a Carrícola. Al segle XVI, ja sent propietari el fill, el palau s’amplia, va fent-se gran segons models arquitectònics de l’època, deixant l’aspecte militar que tenia fins el moment.

A finals del segle XVI i principi del XVII es construí l’església arxiprestal Santa Maria, el que obligà enderrocar unes parts per construir noves plantes, una capelleta, un arc d’entrada, una escalinata d’accés... Tot fins anar configurant-lo com el que actualment veiem.

Esglèsia.

La nissaga del Milà i Aragó va ser la propietària del comtat, que després seria marquesat fins que s’extingí la branca principal de la família. Aleshores, any 1841, el títol va anar a parar a la família dels Orense que ocupà el palau fins que el titular es traslladà  l’any 1880 a Madrid per dedicar-s’hi a la política.

L’any 1896 el palau fou comprat per un fabricant de cera d’Albaida, un terratinent que al poble seria batejat amb el malnom del marques del Corbellot. El nou amo va obrir una nova porta d’entrada des de la plaça. Tomas Monzó, el resident des de 1912 anà convertint diverses dependències en habitatges que serviren per a molts usos: habitatges de lloguer, casino, fonda... Se sap que Marieta Monzó, hereva del “marques del corbellot” va acollir des de 1918 una associació catòlica, La Dominical, integrada per gent de la burgesia, destinada a la instrucció de xiques. Les inclinacions religioses de la jove serien fortes perquè acabà professant com a monja i cedí el palau a l’associació. Malauradament la resta de la família s’emporta tots els bens materials i mobles i tots els arxius documentals anaren a parar a una paperera alcoiana que acabà reciclant el paper.

Durant la guerra civil el palau va ser seu del centre de reclutament i milícies de València, després siguè presó comarcal de manera temporal per acabar sent de nou gestionada per la Dominical amb funcions d’escola i d’exercicis espirituals.

L’any 1986 el palau va sofrir un terrible incendi que va destruir unes parts i va fer malbé altres. La restauració del palau era més que urgent. I començà l’any 1994. A hores d’ara, la enllestida, podem gaudir passejant per les estances del palau, jugant a ser nobles del passat.

I gràcies a esta restauració, a hores d’ara podem admirar diverses sales, unes d’hivern on predomina el blau i verd, amb gruixuts murs i finestres menudes i  altres d’estiu, on s’obrin balcons a la plaça on imperen els colors ocres i vermells, unes a la planta balixa i altres a la planta alta.  Bertomeu Albert és l’artista albaidí que pintà les dependències l’any 1690.

A un part rehabilitada del palau trobem la seu del museu internacional de titelles, el MITA  i també una maqueta de grans dimensions amb la reconstrucció de la vila d’Albaida del segle XV.

Pati del Palau, un dels accesos al museu.

Maqueta de l'Albaida del segle XV.

QUADERN DE VIATGE, 2015