BEJAR (Salamanca)

La part que més m’agrada de Bejar és el tram de muralla per on es pot fer un passeig. Són muralles medievals del segle XII. I quin goig de passeig, primer per l’oratge benvolent, i també per les vistes a la serra coberta de neu, que com un far tenim tothora present.

Entrada a Bejar.

Des de Salamanca anem a Bejar, ciutat envoltada per un marc natural catalogat de Reserva de la Biosfera. Han estat 72 quilòmetres, al voltant d’una hora en cotxe. Que gran sembla al primer colp d’ull des de la carrereta! i és que és una ciutat allargada. 

Només entrar veiem un indicador per anar a El Bosque, que és una villa Renaixentista del segle XVI amb un jardí declarat bé d’interès cultural. Anem pel camí i arribem a l’entrada, però no podem entrar-hi, malauradament, està tancat per reformes.

Se’n tornem i aparquem el cotxe prop d’un parc, el parc municipal, i busquem l’oficina d’informació i turisme que per sort la tenim a prop. En no res ja tenim plànol en mà i estem a punt de descobrir la ciutat.

Parc Municipal.

Partim des del parc on està l’oficina de turisme i ens enfilem pel carrer Major, només per a vianants i conforme avancem, l’aspecte va canviant. I és que hem començat el passeig en una zona d’edificis alts i moderns, una zona activa també pel transit de vehicles que no paren de passar. En entrar al carrer allargat, la primera sensació no és bona perquè veig molta casa deteriorada.

Entrada al carrer Major.

       

Les que en esta part del casc antic hi ha, són cases de dos o màxim tres altures, però sembla que moltes estan abandonades i reclamen a crits una rehabilitació. Són edificis burgesos construïts amb una estil modernista i eclèctic, de finals del segle XIX i principi de XX. Serien cases importants temps enrere però ara estan a punt de caure. Hi ha tantes! Em dóna pesar veure tant de Patrimoni abandonat.

No s'hauria de permetre que les cases arribaren a un estat tan deplorable.

També em desagrada la construcció sense cura urbanística perquè es barregen diferents tipus  d’edificis sense harmonia arquitectònica.

           

Hi ha barreja d'estils, modern i antic.

   

Amb tots estos pensaments al cap, seguim el nostre camí amb les indicacions del plànol i anem veient els monuments que ens eixen al pas...Primer trobem l’esglèsia de San Juan del segle XIII.

Esglèsia de san Juan.

I després anem al convent de san Francisco del segle XIV amb un bonic claustre manat construir pel duc de Bejar Francisco III al segle XVI. Destaca un magnolio en un racó. Actualment és seu del centre cultural i biblioteca.

Convent de san Francisco.

Seguim i trobem la Torre de San Gil i el museu municipal.

Torre de san Gil.

Al llarg del nostre recorregut turístic hem observat una peculiar i característica manera de revestir els murs exteriors de les façanes. Són teules les que cubreixen els murs i dóna una singular aparença. També trobem un exemple al costat d el’esglesia.

Les teules revesteixen els murs.

       

I al costat de la torre està el Teatro Cervantes de l’any 1857.

Teatro Cervantes.

Bejar és peculiar per la varietat arquitectònica.

Observem tot el que ens ve de pas.

I així admirant tot el que trobem al nostre pas, arribem al punt neuràlgic de la ciutat: la plaça major, on està el palau ducal.

Plaça major

Però anem per parts. És una gran plaça, si, però de nou els ulls se me’n van directes als edificis deteriorats. I això que de monuments hi ha.. .i no pocs. Primer està l’església de El Salvador, del segle XIII, que malauradament es va cremar en un incendi l’any 1936.

Esglèsia de El Salvador.

També està la seu de l’ajuntament d’estil renaixentista del segle XVI.

Ajuntament.

I el palau de los Zuñiga, ducs de Bejar. El palau ducal va ser construir damunt de l’antic castell medieval i va ser palau a partir del segle XVI. Després de ser abandonat al segle XIX va servir per a molts uso:  quarter militar, ajuntament i en l’actualitat és un institut de secundària. No es pot visitar.

Palau ducal

La plaça és irregular i molt espaiosa, és la part bona.

Plaça Major

Seguim el trajecte que ens hem autoimposat perquè volem arribar al barri jueu i a la muralla que comença a l’extrem de la ciutat. De camí parem atenció en alguns llocs com el caño de la Carrera.

El caño de la Carrera

De tant en tant parem en miradors que ens mostren unes  vistes amb la muntanyes nevades de fons  que és una estampa  impressionant.

Mirador per a admirar les serres que envolten el poble.

I arribem a l’església de Santa Maria del segle XIII, amb barreja d’estils per les diverses reformes que ha patit: estructura gòtica, campanar renaixentista i un àbsida mudèjar.

Esglèsia de santa Maria.

         

Al costat esta el museu jueu, no entrem, està tancat.

Entrada al museu jueu.

Seguim el nostre itinerari fins el final del poble, ja hem dit que té forma allargada, moltes cases s’han edificat sobre roques.

Moltes cases estan edificades sobre roques.

 I trobem l’església de Santiago del segle XII i el parc  municipal de la Antigua.

Esglèsia de Santiago.

   

I arribats a este punt es quan trobem la millor part de Bejar, la que particularment més m’ha agradat, és la part que ens fa oblidar tota la part negativa de la resta del poble veient com les cases estan a punt de caure.

Porta de la muralla.

La part que m’agrada de Bejar és el tram de muralla per on es pot fer un passeig. Són muralles medievals del segle XII. I quin goig de passeig, primer per l’oratge benvolent, i també per les vistes a la serra coberta de neu, que com un far tenim tothora present.

La muralla.

Per este temps passat entre merlets ha valgut la pena arribar a Bejar. El sol escalfa i això ajuda a la sensació agradable.. una vegada acabat el camí de la muralla condicionat per al passeig tornem de nou al carrer de tornada, però ho fem amb el record del que hem gaudit en la  muralla.

Passeig per la muralla.

Les vistes des de la muralla.

Però no deixem encara Bejar, pugem al seu pulmó verd on està la plaça de bous més antiga del món, que porta per nom, “la ancianita” i és que és de 1711.

Plaça de bous.

També hi ha un santuari, el de Nuestra Señora del Castañar, lloc on segons conten uns xiquets se’ls va aparèixer una mare de Déu. És gran. Entrem en l’església i de sobte unes monges eixen d’un lateral per a orar. Ens anem de l’església discretament per no molestar.

Santuari de Nuestra Señora del Castañar.

Des del punt on estem hi ha una carretereta que va directa al poble de Candelario, el camí inicial és  d’una bellesa incomparable. Es un preàmbul natural del que anem a trobar en arribar al menut poble.

          

Camí de Candelario...

QUADERN DE VIATGE: SALAMACA i VOLTANTS, primavera 2016