RESSENYA de cine: LEJOS DE LOS HOMBRES

LEJOS DE LOS HOMBRES

David Oelhofen

“Lejos de los hombre “ és una pel·lícula independent de l’any 2014, només saber d’ella vaig sentir la necessitat de veure-la.  I així vaig fer. No ha esta fàcil trobar-la. No va ser una pel·lícula comercial en el seu temps i se li va donar poca publicitat, al menys pel que sé d’Espanya. El cine independent es deixa de banda i és una llàstima perquè en esta pel.licula eix de protagonista el sempre benvolgut actor Viggo Mortensen i a més a més en una seqüència apareix la nostra actiu Angela Molina . Angela Molina interpreta a una espanyola que regenta un bar on els intèrprets troben un respir a tanta angoixa i penúria. Mortensen és a més a més productor de la pel·lícula.

Si, la pel·lícula mostra penúries i desassossecs que venen per la guerra i pel sense sentit que comporta. Parle d'una guerra que no està allunyada. És l’any 1954 i comencen les revoltes per la independència d’Algèria i un mestre, fill de colons espanyols i  vidu des de fa deu anys, viu reclòs en una  escola rural que s’hi troba enmig de l’Atlas. Els alumnes són àrabs, no en té francesos. 

S’hi veu la realitat dels ensenyaments que rebien els xiquets i xiquetes àrabs: aprenien la llengua francesa i la geografia de França. És un dels motius pels quals es desitjava la independència. Els francesos s’hi posicionaren a Algèria com si fóra una província més de França sense entendre que la gent d’allà tenia altres necessitats més pròpies. Sé un poc del tema perquè tinc escrita una novel·la sobre el país i la seua guerra, (ENTRE DOS MONS, Mariló Sanz Mora, Nova Casa Editorial) i he tingut la sort de tenir d’assessor al costat a l'amic Guy, un francès algerià que com el mestre, Daru, se sentia francès i algerià alhora. I parle en passat perquè malauradament Guy va morir fa poc ( D.E.P.).

Daru porta, com el meu amic portava, les dues nacionalitats a la sang. Daru estima els àrabs i no són els seus enemics malgrat que el fet de la guerra vulga convertir en enemics a uns i altres. De sobte amb el desig d’independència es radicalitzen les postures i s’ha de pertànyer a un bàndol o altre, no valen les mitges tintes. Daru esta enmig i s’ho passa malament perquè de sobte ja no té pàtria.

Un dia un gendarme li porta a l’escola un presoner per a que el trasllade a una ciutat situada a 20 quilòmetres de l’escola perquè ha de ser jutjat per assassinar a un cosí. Daru en un principi es nega però obligatoriament ha de complir el manament com una contribució ciutadana. No té més remei que acatar la llei encara que té clar que vol deixar escapar l’àrab a meitat camí. L’àrab, Mohamed no vol escapar perquè seguint la llei del seu poble si escapa i no el maten els francesos els germans menuts hauran de seguir amb la llei de venjança. Són lleis ancestrals de les quals no poden fugir. No conte més, no vull desvetllar què passa en el camí i al final. El que si dic és que els dos homes desitgen la llibertat i estar lluny dels homes, com bé diu el títol de la pel·lícula perquè veuen que les lluites no tenen trellat i on millor poden estar és allunyats de tots.

La pel·lícula està basada en un relat escrit en 1957 per Camus, que va ser un pied noir expulsat d’Algèria en independitzar-se de França. I és altra de les raons, a més a més de la meua fascinació pel país àrab, per la qual volia veure la pel·lícula perquè sé que Camus parla amb coneixement de causa. El relat en qüestió és “El huesped”, “L’hote”, en francès i la paraula “hote” té el doble significat d’amo i convidat, just el que passava en Algèria on tots se sentien d’una forma i altra. Just el que passa en la pel·lícula on no sé sap entre els dos protagonistes, l’àrab o el personatge francès, qui és l’amfitrió dels dos.  En realitat els dos són les dues coses, són dos granets d’arena en un  gran conjunt on han de sobreviure sense importar diferències. Camus va escollir el títol amb tota la idea. En la pel·lícula també s’han inclòs idees de les cròniques propagandístiques de Camus com corresponsal en Algèria.

“ Lejos de los hombres” m’ha agradat molt, malgrat ser un poc lenta i amb pocs diàlegs, en són pocs però profunds. Però la pel·lícula desborda humanitat i s’hi veu la força de l’amistat. És una pel·lícula delicada. Són valors importants. M’ha agradat veure els paisatges àrids del Atlas rodats en Marroc. I m’ha agradat saber que fer la pel·lícula li va servir al director per entendre al seu pare, que, com Daru va ser professor en Algèria.

He vist la versió doblada, tanmateix la versió original també deurà ser interessant perquè Viggo Mortensen, que és americà, es va preparar amb profunditat per millorar el seu francès oral i aprendre la pronunciació de l’àrab. El castellà que va dependre de menut quan vivia a l’Argentina també el parla en una seqüència i eixa part no està doblada i se li nota l’accent argentí característic. Molt bé per Viggo Mortensen que és tot un políglota.

FOTOS i MÚSICA: ALGÈRIA i ENTRE DOS MONS

Algèria...escenari d'un viatge personal 
que ha acabat en una novel.la 

que parla sobre harmonia entre cultures...

país escenari d'unes vivències inesborrables...hi està tot 

alguns fets són reals i altres ficticis.

Música:

EL CIELO PROTECTOR

ALGÈRIA: complex turístic de ZERALDA

Una platja singular...

Una de les coses que més em va agradar d’Algèria va ser la diversitat de paisatge i la quantitat d’ambients que s’hi podien respirar. Començàrem a la capital i ens anàvem al desert. La primera de les parades de camí al Sud va ser a Zeralda.

La capital era un bullici constant però solament calia uns pocs quilòmetres per endinsar-nos en la tranquil•litat i serenitat que proporcionava anar per estos paratges.

1-Foto procedent de: http://www.tripadvisor.es/LocationPhotos-g488092-Zeralda_Tipasa_Province.html

Des de la capital seguint la costa, s’hi trobaven un grapat de poblets menudets de pescadors que tenien un encís particular, una vida pròpia dirigida pels alts i baixos de la mar. 

Zeralda, era aleshores essencialment una llarga platja d’uns cinc quilòmetres i poc més convertit  en un complex turístic amb un tram de passeig al llarg de la mar que no era del tot segur per als transeünts.  Han passat molts anys. Tot ha canviat, ho he comprovat buscant a la xarxa fotos actuals. Del viatge no en conserve, no hi havia molt que mostrar. Zeralda s’ha transformat, el que escric són  els records viscuts al  passat i mostre les imatges de la platja actuals.

2- Foto procedent de: http://www.algeriahotels-direct.com/zeralda/info

Aleshores el turisme era un bé econòmic descobert feia poc. Algèria tenia poc a visitar, si de monuments es parla, així que una vegada trobat un punt de referència a explotar turísticament com era Zeralda, van fer el que qualsevol país faria, iniciar el procés d’implantació turística creant infraestructura. Zeralda començava a ser punt de trobada de turisme foraster de sol. Els pocs visitants estrangers,  deixàvem divises que proporcionàvem riquesa en els hotels, en el sector alimentari o en el comerç. El turisme es busca, el turisme agrada al sector que se n’aprofita. Fins i tot les dones berbers del desert, allunyades de tot i de tots, trobaven eixida a les seues elaborades estores fetes a mà. 

3- Foto procedent de: http://www.travel-images.com/photo-algeria729.html

No recorde de manera grata Zeralda, hi havia uns pocs hotels turístics, res a veure amb el complex actual, i els robatoris eren diaris, sense mirar a qui. Tal volta la cosa ha canviat, segur que si, perquè la delinqüència ha d’estar controlada senzillament perquè espanta la clientela i no interessa. 

Aleshores, la platja estava deserta. Els pocs forasters que per estos indrets arribàvem ja arribàvem avisats. Sabíem per on no havíem d’anar. No calia l’advertiment, des de la finestra de l’habitació de l’hotel que donava a la platja s’hi veia la ronda dels delinqüents buscant qualsevol cosa per a robar. És per això que les platges estaven desertes. Hi estaven solament ells, vigilants i expectants. 

4- Foto procedent de: http://www.flickr.com/photos/tomtalib/3671278591/

Zeralda va ser lloc de pas, hi vam passar una vesprada i una nit, al sendemà seguíem la ruta cap al sud. La vesprada es va fer llarga, el passeig per la platja va ser curt i en tot moment a l’aguait. Aviat tornàrem a l’habitació, poc més podíem, fer per això recorde amb detall un fet que ens mostrà un poc més la realitat que estàvem visitant. 

5- Foto procedent de: http://oran2.free.fr/PHOTOS%20ALGER/index.html

De sobte algú va trucar a la porta, qui podia ser? Ens vam preguntar, no sabíem què fer. Al final obrírem, un poc amb la mosca a l’orella. Eren uns xics que d’amagat volien fer el canvi de moneda, un canvi en negre i no oficial. Ho deixàrem córrer. Al llarg del viatge tindríem moltes més oportunitats de fer eixe canvi, que encara que prohibit  ens resultava més avantatjós.

6- Foto procedent de: http://www.tripmondo.com/algeria/wilaya-d-alger/zeralda/picture-gallery-of-zeralda/

Mirant des de la finestra l’arena, vaig pensar-hi sobre el contrast, Espanya-Algèria. Hi havia diferència de les platges amb les d’Espanya; la mateixa arena, la mateixa aigua però no tenien el mateix significat. Les platges nostres són sinònim de llibertat, les algerianes que aleshores tenia davant no. No sé si actualment haurà canviat. 

7- Foto procedent de: http://www.booked.net/hotel/hotel-safir-mazafran-zeralda-345074

Estava segura que el temps portaria canvis i renovació perquè la mateixa societat demana l’evolució, malgrat els insistents brots fanàtics, malgrat tot. És simple deducció pensant en la nostra Espanya. L’Espanya de fa vint anys no tenia res a veure amb l’Espanya actual, així, segur que a Algèria passaria el mateix. De fet s’hi veia en l’ambient que els algerians volien avançar seguint el camí propi mantenint la identitat.

8- Foto procedent de: http://www.panoramio.com/photo/70028952

Algèria és un país impactant, per contrast, per bellesa i per la gent. Mai s’ha de generalitzar. Mai. No hem de jutjar sense saber, no hem de malpensar de tothom pensant en les accions d’uns pocs. Jo no parlaré mai malament d’un lloc com este país que em va agradar tant i que em va obrir els ulls sobre la diversitat.

REFLEXIONS POSTERIORS, ALGÈRIA, primavera 1990

ÀFRICA: CURRÍCULUM VIATGER ( tots els enllaços)

Visita la pàgina especifica per entrar directament al post que t’interesse.

Un poc sobre Àfrica…

El que jo conec d’Àfrica és solament una xicoteta porció, sobre tot de la part del Magreb. Tan de bo algun dia ampliara fronteres... m’agradaria conèixer millor l’Africa negra, potser algun dia puga escriure sobre ella. 

El primer contacte amb el món àrab va ser EGIPTE, l’Egipte faraònic, el de les piràmides i temples, el grandiós, el que Ramses es va entossudir en crear per a mostrar a tothom del futur la grandiositat d’una civilització, el que meravella i crea dubtes sobre com podrien haver fet els avantpassats tot el que van fer. Anys més tard vaig tornar a Egipte i vaig ampliar trajecte, em vaig endinsar en el llac Nasser i en poblats nubis, alguns fets ruïnes però altres vius, poblats amb gent que ha deixat la vida nòmada més incomoda i pesada per altra més estable. Els nubis viuen de manera senzilla i l’amabilitat impera sempre quan reben gent desconeguda.

He tingut la sort de viatjar per MARROC, durant un final i inici d’any. Va ser exòtic i divertit, va ser diferent i va ser magnètic, com tot país àrab. El viatge el vaig fer amb baix pressupost, i així  recorde llocs de dormir dels quals em vull oblidar perquè fins el moment són els meus roïns que mai he patit. Però per al viatger, tot és bo per assaborir el país. Qui sap si algun dia torne per compensar, i ho faça gaudint d’un dels luxosos hotels que hi ha al país!. No crec que ho faça, em sentiria incomoda mirant les penúries que l’envolten. Perquè el que si que hi ha, i molt al Marroc, és desigualtat social i econòmica.

TUNISIA també la vaig visitar durant una primavera, i recorde que la primera mirada va ser d’incomprensió, perquè vaig parar a la zona costanera on el turisme de sol està envaït per alemanys que han pres possessió d’hotels i llocs d’esplai. Tunísia és de tots els països àrabs que conec, el més occidentalitzat. Tanmateix endinsant-nos en el país trobes l’essència no desvirtuada, estan els oasis de muntanya i les ciutats sagrades, està la gent que rep gustosament el visitant que aporta divises i guanys a l’economia familiar, però si no aporta també el reben amb la mateixa amabilitat. El turisme és bo allà on va. Encara que tot té un límit i les normes del viatger haurien de ser complides sempre.

I he visitat ALGÈRIA. Va ser un viatge especial, em sent una privilegiada per poder-ho contar. Poca gent ha visitat este país i més si cal menys ho podrà fer ara. Per això de tot el que vaig veure i sentir he escrit una novel•la: ENTRE DOS MONS, amb una editorial valenta que ha apostat per ella, Nova Casa Editorial. Vull que tothom puga gaudir del viatge com jo ho vaig fer, vull que tothom li perda la por a este raconet, tan proper i desconegut i en general a tot el món àrab, simplement perquè és una por sense raó de ser. El que hem de tenir és por a la intransigència i als fanatismes, a la poca tolerància i al negar-se a obrir-se a altres maneres de pensar. Hui per hui estes actuacions estan escampades arreu del món i no solament està als països àrabs.

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

ALGÈRIA :En casa de Hamid a GHARDAÏA

Religió no és sinònim de fanatisme i els mateixos que resen les cinc vegades al dia, desprès es mostren amb ganes d’evolució i esperit obert cap a l’exterior. A la fi, una cosa no li lleva l’altra, voler millorar les condicions de vida no vol dir abandonar la religió, sinó adaptar-la als temps actuals. 

Ghardaïa és la ciutat que està al final de la pista que hem agafat partint des d’Alger i que acaba al cor del desert. És una pista que comença envoltada per roques, segueix barrejant terreny pedregós amb arena i acaba entre dunes gegantes, incitadores de somnis meravellosos. 

D'Argèlia  no tinc moltes fotos pròpies, la càmera es va estropear en entrar-li arena del desert.
La majoria de les que conserve són del company de viatge Jaume Sió, així que gràcies a ell, que en acabar el viatge me'n passar, en  tinc unes poques.
De camí, abans d'arribar a Gardaia anem a un turó per observar des de les altures la vall dels mozabites.

Segons ens conten, no sempre és tan idíl•lic, en ocasions les dunes són culpables de parades involuntàries perquè envaeixen el trajecte. En eixos casos la paciència ha de ser la companya perquè no hi ha més remei que, a força de braços i amb una pala, llevar tot allò que suposa un destorb. 

De vegades les rafegues de vent fan fatigós el viatge, sobre tot al febrer, al març o l'abril, quan freqüentment l’arena enfosqueix l’horitzó. Els milers de grans d’arena transportats per l’incontrolat vent, penetren per tots els indrets on poden, bé l’oïda, les narius, els ulls, entre la roba... i també es fiquen, intrusos i escodrinyadors, als motors dels camions i a la carrosseria no protegida. Front semblant situació cal parar perquè avançar pot resultar perillós. Per sort les fortes ventades són passatgeres i passen ràpid. 

Tot açó és, segons ens conten. Nosaltres fem un trajecte sense impediments, directe, lent, pausat i llarg, però sense entrebancs meteorològics.

És un lloc amb les peculiaritats pròpies del sud saharià però alhora és singular. Ghardaïa és gran, extensa, uniforme, formada per unes cases quadrades situades en carrers plens d’arena dels desert, una ciutat,  que segons entesos és model d’urbanisme. Cert que la vista aérea corrobora una configuració arquitectònica estudiada. M’agrada, és una ciutat que, entre tanta sequera, té una vida pròpia i inesperada. 

Imatges aèries de la ciutat procedents de :www traveler es i wwwpme.

Recorrem el seu mercat on no s’hi veu cap persona occidental, solament nosaltres. I em passa un incident quan vull comprar una cinta de música i ningú sap què és el que vull dir quan vull pagar-la. No oblidaré mai com de sobte s’han concentrat al meu costat al voltant de deu voluntaris per ajudar, tots diligents i amb un somriure. En cap moment m’ha angoixat la situació en veure’m a soles enmig de tots mentre la meua acompanyant-amiga-germana, està un poc apartada buscant els amagats dirhams que guarda ella com a "tresorera oficial en viatges" que és. Quan es viatja en companyia cadascú adopta un rol diferent.

Estem enmig d'un "maremagnum ordenat", i és que sembla caòtic als nostres ulls però guarda el seu ordre estipulat.
No hi ha cap occidental més que nosaltres,  

El mercat ajunta animals i persones, bruticia i menjar. 

Escoltem uns crits que se n'ixen de la normalitat... és un tancat preparat per a fer lluita d'animals? Quan es viatja sempre trobem situacions que se'ns escapen a la incomprensió.

La ciutat de Ghardaïa és bressol de la secta m’zabita, puritana de la religió i dels costums ancestrals, guardiana de la tradició. No s’hi veu l’ambient estricte i tancat de l’anomenada ciutat santa de  Beni Isguen  perquè és la capital de tota la zona dels m’zabites i és la més gran i activa de totes les poblacions que l’envolten.

Imatges de carrers i del mercat de la plaça principal procedents de:

Wwwtripadvisor, club doctissimo, algerieterredafrique blogspot, wwwskyscrapercity.com, algerianland canalblog.com, commonswikimedia, www vitaminedz.com, www voyages virtuels, wwwmorial, algerianculture tumblr com, algerie voyage over blog com, www trekearth

I de Ghardaïa és Hamid, un jove empresari del tèxtil que coneguérem a l’avió, quan ell tornava al seu país després de fer negocis en una ciutat catalana. Hamit ha vingut a buscar-nos a l’hotel per anar junts a sa casa. Per arribar-hi, calia travessar carrers coberts d’arena, estrets, plens de vida i animació, en part per ser època de Ramadà, carrers en cap moment laberíntics com en altres indrets s’hi pot veure. Hem arribat desprès de creuar-ne molts. Hamid tenia clau de la porta d’entrada a sa casa, tanmateix m’ha estranyat que trucara a la porta. Després ens ha explicat la raó. Era per posar sobre avis a les dones de l’interior que altres homes estaven amb ell. Elles saben que s’ha de fer en eixos casos, o bé s’han d’amagar o bé tapar-se amb el vel. És el que passa en totes les cases musulmanes, més si no, en esta ciutat poblada per habitants puritans de la religió.

Crida l’atenció com van de tapades les dones, imatges procedents de:

alegerieterredafrica blogspot, wwwtravelimagescom, stephencondrington com, ledivinparadoxe over blog com, www flickr com, www pbase com, www travelimages com, www trekearth com, milcamins blogspot com. 

Segurament tots els autors de les fotografies mostrades són grans fotògrafs o viatgers, però ressalte l’últim bloc, el de la Mercè, de Mil Camins, perquè és una viatgera que allà on va, fa bon paper. 

Hamid s’havia fet construir la casa que enorgullit ens estava mostrant en esixe moment. Hi vivia amb la família: sogres i també convivia amb els germans de la dona i les respectives famílies. Era una casa gran. Cada nucli familiar ocupava dues dependències, una per dormir el matrimoni, l’altra per estar i dormir els fills, era on estava el televisor. Cada família feia vida independent quan volia. 

Hamid és un home ric, ho demostra l’enorme habitatge costejat amb els seus guanys. Ens ha mostrat la casa i cadascuna de les dependències. Després hem passat a una estança plena d’estores, on ens hem assegut al terra sobre molsuts coixins, això si, complint prèviament el ritual de llevar-nos les sabates. La sala tenia una ampla taula baixa i rodona al mig. Ens hem posat a parlar acompanyant l’animada conversa amb te i els dolços melosos i embafosos que nosaltres, com toca als convidats, hem comprat en una pastisseria menudeta que hi havia a prop de sa casa. 

La taula en casa de Hamit.
Eixa nit férem fotos del grup, amb Hamid i els amics, rient i xerrant sobre Algèria sobre el seu passat, el present i el futur, però me les guarde perquè el que vull és compartir fets i no la identitat de ningú.

Després han vingut dos amics seus que han enriquit la tertúlia. Hem estat enraonant sobre els diferents costums, les diferents mentalitats. A la dependència on hem conversat, Hamid té un armari encastat tancat amb pany i forrellat. Al cap d’un temps de xerrameca l’ha obert. Dins hi havia una maleta tancada també amb clau i a la maleta guardava unes botelles de whisky. Tot ben amagat. Mentre assaboríem el prohibit alcohol, hem entrat en discussió del per què les ensenyances religioses prohibeixen un beuratge tan bo. I ho hem parlat amb el to de veu molt baix, no fóra que ens escoltara algun membre de la família i no li agradara allò què dèiem. Al nostre parer no estàvem fent res de dolent però segons l’opinió tradicional estàvem incomplint un precepte religiós. 

Fotos procedents de : www routard com, www photosdalgerie com, wwwroutard com

En acabar la tertúlia, molt amables, els amics ens han acompanyat amb la seua furgoneta a l’hotel. Han estat unes hores úniques, irrepetibles, aprofitant l’oportunitat caiguda del cel de conèixer de primera mà, un país tan desconegut i una mentalitat tan allunyada a la nostra.

QUADERN DE VIATGE: ALGÈRIA, primavera 1990

*En este bloc pots llegir més sobre Argèlia;  la ciutat d'Argel, el desert o la ciutat de Ben Isguen en l'etiqueta corresponent

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la
ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·la

ALGÈRIA: EL DESERT

Cada paraula que  escric és una sensació viscuda, un reflex d’olors i sentiments que solament poden ser transmesos per qui els ha viscut. I sempre amb mancances, perquè puc dir com és el desert però no  puc explicar com és el seu color o la seua magnitud. També puc detallar cada producte que es ven als mercats, però mai transmetre la diversitat d’olors que s’hi respiren. 

Sempre m’ha agradat observar les dunes i per algun tipus d’encisament, quan més deserts conec, més en vull veure.  En alçar la vista el paisatge és un horitzó infinit. Arena clara, arena de diversos colors, segons el lloc, segons el moment. Muntanyes i muntanyes d’arena de mil formes, d’infinites formes, perquè sols li cal un poc de vent per canviar. M’agrada quan hi faig camí i en un tres i no res les petjades s'esborren. 

Les dunes d’Algèria  són una estampa difícil d’oblidar. Tots els deserts són dificils d'oblidar. És un encís romandre hores mirant l’arena, s’hi respira una tranquil•litat i dóna una agradable sensació de repòs. És un goig poder contemplar estes inconstants muntanyes al llarg de molts quilòmetres continuats. La carretera talla les dunes però al desert elles manen i de vegades, juganeres, envaeixen la via i impedeixen el pas de qui vol avançar.

Travessàrem el desert en un autobús amb un guia declaradament  radical.
Molts comportaments i converses ho deixaven  clar.
Recorde com la carretera travessava les muntanyes d'arena i com en cas d'una urgent necessitat fisiòlogica el guia ho tenia clar: "hombres a la derecha y mujeres a la izquierda"

Les palmeres soterrades són una constant en gran part del camí. Són les datileres...aigua amagada davall la terra. En un principi creia que els troncs de les palmeres quedaven sota terra per efecte natural del vent que arrossegava l’arena fins tapar part de l’arbre. En part passa així, però també les palmeres es soterren de manera intencionada buscant que els arrels estiguen més a prop del subsòl ric en aigua. 

Donava esperança veure tanta vida enmig d’un no res. Donava empenta veure la valentia de les palmeres sepultades buscant la manera de sobreviure, era la seua manera d’avituallar-se, s’enfonsaven en l’arena per trobar l’aigua amagada davall. Esta imatge de supervivència feia pensar que tot era possible, fins i tot en Algèria. 

La imatge de les palmeres soterrades ens intrigà.
Dies després a Ghardaia trobàrem les respostes de la mà d'un  jove enginyer explicant-nos el per què.

En este viatge vaig entendre què era una miratge. Com fruit de la casualitat, de manera imprevista va aparèixer un davant dels nostres ulls i no era ficció, era real. Semblava real. És incomprensible com es pot arribar a veure una cosa que no existeix, però passa. Difícilment podia creure que no era aigua el que s'hi veia. Més endavant entendria la raó de la imatge inexistent. To era qüestió de sal i sol. 

Desert i més desert. Quin goig admirar una meravella tan simple!. El Sàhara ocupa més de les dues terceres parts d’Algèria. A mesura que avançàvem cap al Sud, l’arena era més fina, més neta, lliure de brosses i d’herbes, sense pedres. Era imprescindible este procés fins trobar-se les muntanyes d’arena, immenses per magnitud, encisadores per l’efecte que em produïen. Era una imatge mil vegades imaginada. 

Foren molts quilòmetres de trajecte pausat travessant dunes, observant i assaborint el ball de les muntanyes d’arena seguint la melodia que marcava el vent. Les directrius eòliques eren les ames i les què dictaven el compàs a seguir, i si al vent li venia de gust envair la carretera, doncs capritxosament ho feia. Semblava un joc en el qual unes muntanyes perseguien altres. Un joc que de vegades no es limitàvem a observar sinó que compartirem amb elles. De tant en tant abandonàvem el vehicle al lateral de la poc transitada carretera i corríem buscant el cim d’aquells gegants que ens envoltaven. 

Altres vegades el vehicle circulava lentament per imposició. Les carreteres no estaven en condicions, tenien clots per tot arreu i a més, els parsimoniosos burros i els desarranjats carros circulaven per on volien interferint els pocs conductors que transitàvem. 

I seguint la carretera que travessava el desert arribàrem a la comarca del Souf, on les cases tenien el sostre en forma de cúpula per fer més suportable la xafogor. I paràrem  a la ciutat de l’OUED, amb els carrers d’arena, que era la que s’imposa en aquell indret. 

L'Oued, amb els carrers plens d'arena i  amb una arquitectura caracteristica adequada per suportar el calor.

El desert s’encarregava d’envair els carrers menuts i estrets que envoltaven el minaret. I la gent trepitjava de dia i de nit l’arena  per anar a l’animat mercat o a l’afrancesada plaça on la gent no s’adonava que els vidres dels fanals que de nit il•luminaven, tenien tanta pols que quasi no deixaven passar el llum.

Diuen que l’Oued és la ciutat de les mil cúpules. No les vaig contar, ni crec que ningú tinga ànim de fer-ho. Però cert és que en n’eren moltes.

 De l'Oued diuen que és la ciutat de les mil cúpules...Des del minaret  s'hi veien moltes.

Deixàrem l'Oued i continuàrem la carretera. Les datileres seguien eixint-nos al pas, palmeres i més palmeres a dreta i esquerra que amb l’empeny de supervivència, buscaven desesperades l’aigua del subsòl. Palmeres i més palmeres que són fonamentals en la vida del Sàhara. Al llarg del viatge ho comprovàrem. Tot l’arbre és aprofitat. El dàtil és l’essència de l’alimentació dels nòmades, té valor calorífic i nutritiu. De la palmera s’extrau una sàvia que ensucrada i fermentada es converteix en una beguda. Els troncs es converteixen en bigues o en balancins utilitzats per als pous. Les palmes les fan servir de sostre a les cases i estacades als camins serveixen per parar les dunes. També les fulles s’utilitzen per fer cistells. De la palmera no es perd res, perquè la resta s’utilitza per fer foc. 

Tambè visitàrem TOUGGOURT, on hi havia soterrats uns reis dèspotes i sanguinolents d’altra època. A Touggourt, passarem  per un cementiri. 

Cementeri a Touggourt, els familiars deixen objectes personals del difunt.

El país sencer té tanta diversitat!, no solament de mentalitats, també hi ha varietat racial. Al poble ple d’arcs on vàrem visitar el cementiri, la gent descendeix del Sudà i és de raça negra.

A Touggourt la gent té la pell negra per ser procedents del Sudà.

Altre tresor estava a OURGLA, on el desert es tornà gris, ple de matolls i xicotetes herbes. La riquesa eren els jaciments de petroli, màquines que foradaven la terra buscant l’or negre, mecanismes que es veuen de lluny, torres enormes de ferro que s’erigeixen esplendoroses en l’horitzó. 

I a Ourgla, en passejar pel mercat, et podies trobar de sobte dintre d’un jardí on les flors no eren de colors ni les fulles eren verdes, era un jardí format només per roses, però d’arena, eren les roses del desert. 

Mercat de les roses a Ourgla.

Tot, ciutats, poblets i paratges solitaris on només hi ha arena...quina meravella, el desert i el que envolta!. No ho puc evitar, per a mi és com un imant. No sé què té el desert que recordant la sensació viscuda m’esborrone, malgrat el temps passat.

Jaima on prenguérem un te, l'hospitalitat beduina és un valor constant entre la gent del desert.

Animals del desert: raboses o dromedaris.

Actualment, este record dolç es torna un poc agre en pensar les accions radicals dels fundamentalistes islamistes que sense atendre a raons actuen en xarxa internacional sense mirar on i si mirant a qui. Els radicals fundamentalistes, que en són  solament uns pocs però que tenen per norma fer-se de notar, ataquen Occident i els occidentals. M'agradaria tenir el poder de persuasió suficient per dir-los que les influences externes són bones, m'agradaria poder explicar-los els beneficis de la interculturalitat.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ALGÈRIA, primavera 1990

ALGÈRIA: ciutat d’ALGER

En escoltar la crida a l’oració em quedava capficada, absorta, com hipnotitzada escoltant els altaveus. Pareixia que volia comprendre el què l’imam deia. Silenciosa, buscava la torre de la mesquita d’on procedia la veu del muetzí. Des del minaret, es repetia cinc vegades al dia.: “Gran és Déu, no hi ha més Déu que Al.là i Mahoma és el seu profeta”. 

ALGER pareix València, pel mar, per moderna, amb un ambient quasi més espanyol que àrab, amb molta animació i bullici. 

La ciutat d’Alger és blanca. Enlluerna. I és que a la ciutat d’Alger se la coneix com la Blanca per la lluminositat que es desprèn de la mar que la banya i que contrasta amb la pols tan propera del desert. 

En estos moments estem a la zona del port. Mire la mar i per un moment imagine que estic en un vaixell allunyada però apropant-me a la ciutat. Imagine la vista que s’hi veu  dels edificis més elevats: el castell nou, la ciutadella construïda pels espanyols i també la gran mesquita de Pachà que es manté perenne al barri espanyol, i que va ser construïda per a commemorar l’expulsió d’estos d’Algèria. 

L'ampla plaça dels màrtirs, punt d'inici del camí cap a la casbah.

Hi ha una brutícia desmesurada enmig de nombrosos cartells amb frases que conviden al ciutadà a la neteja. Veig pobres asseguts a les voreres dels carrers pidolant... i la resta del món impassible passant per davant. Hi ha molts, de pobres i d'impassibles.No deixa de ser una gran ciutat.

Hi ha molts racons on s'hi veu molta brutícia, sobre tot als carrers poc habitats de  la casbah.

Als balcons dels alts edificis, que temps enrere foren seu de riquesa i benestar, pengen animals morts dispostos per a la dissecció prèvia a la cocció, i estan junt a la bugada assecant-se al Sol. És un compendi d’empobriment i deixadesa que em fa dubtar si és cert que estic a la capital. 

En edificis que tendrien esplendor en temps de dominació francesa s'hi veu algun balcó on hi ha roba estesa i algun animal penjat. A poc a poc els ulls s'acostumen a esta realitat i ja no ens sorprén.

Situat a l’ample carrer que fa de façana al mar, un carrer format per edificis importants amb arcs i d’estil francès que recorden els qui foren amos temps enrere, està l’hotel Safir. Passem per la porta i s'endinsem per escodrinyar. Volem saber per què esta catalogat de luxe. El luxe que trobem no és el mateix que trobem a un país occidental. Mire amb deteniment les parets, els seients, les taules rodones cobertes amb diverses estovalles...està tot deixat un poc de la mà. Cert que l'hotel està abandonat, té una falta de pintura a les parets, mobiliari per renovar...Des dels ulls occidentals cert que no li corresponen les estrelles que té però això és arbitrari i cada país té els seus requisits per atorgar-les. 

Edificis d'estil francès que fan de façana al mar.

Des de la plaça dels Màrtirs, d’estil totalment francès, pugem a la Casbah per capbussar-nos en l’essència del món àrab. La Casbah em sorpren per la seua situació en un turó. Per arribar al cim, a la ciutadella, accedim per rampes, escalinates, carrerons laberíntics estrets i de vegades de difícil accés. Este entramat de carrers esta farcit de xiquets juganers i cridaners. S’hi veien per tot arreu, són els fills dels artesans establerts al barri. 

Ho mire tot amb curiositat, no deixe d’escodrinyar. Tot és objectiu de les meues indiscretes mirades, les cares de les persones, la dels xiquets, les vestimentes, les façanes, fins i tot l’interior de les cases quan trobe una porta entreoberta. Endevine l’existència, portes endins, d’uns menuts tallers, alguns de tèxtil, altres de ferro o cuir. Però tendes en queden poques, segons ens expliquen els locals, els comerços s’han anat traslladant a carrers més transitats on pot haver més negoci. El que hi queda és algú pastisser i també hi ha més d’un carnisser que exposen la mercaderia al carrer.

La Casbah és un entramat de carrerons, estrets i laberíntics, és l'essència de la ciutat.

Les botigues al carrer, com la carnisseria de la foto, és totalment habitual. 
En els carrers destartalats s'hi veuen molts xiquets jugant. Ens miren encuriosits, no és usual vore occidentals en Algèria. 

.

Avançant sempre carrers amunt, arribem a la part més alta. M’impressiona la relativa modernitat d’un gran monument, que té al voltant d'uns 90 metres d’alçada, erigit al final del camí, al llarg del qual he vist tanta casa vella i desarranjada. El contrast és un cop per a la vista, per modern, per alt i per l’enorme espai que ocupa. Al seu voltant hi ha tot un complex cultural, amb biblioteques, teatre a l’aire lliure, cines, tendes i restaurants. Malauradament esta buit i desaprofitat, segurament pense, perquè la majoria dels algerians no tenen temps per al lleure, preocupats per les necessitats vitals del dia a dia.

Element de modernitat que trobem en travessar la part més antiga de la ciutat que és la Casbah.
 Està situat en un centre cultural, malauradament buit i desaprofitat.

Visitem molts mercats, però el més animat, sense cap dubte, és el de Mustapha situat al sud de la ciutat. Hi comprem algunes de les espècies que condimenten tots els plats i  begudes al país.   Els olors   als   mercats absorbeixen tots els sentits, pels colors, pels sabors, per les textures...Olors de menta, absenta o clau, sobre tot emprats per perfumar el te, sèsam, comí i anís negre,  per  donar sabor a  pans i  pastissos,  pebre, timó, canyella...Tot allò es barreja en aquell souk tan atapeït. 

Visitant els mercats, te n'adones del significat d’anar a comprar al món àrab, va molt més enllà del fet d’avituallar-se del què es necessita. Per als algerians és un encontre social amb temps reservat per prendre el te amb els venedors, amb parades esporàdiques al camí per fer salutacions als coneguts, o emprant minuts, fins i tot hores, per fer una xerrada amistosa enmig del bullici. És temps també, per dedicar al regateig en el preu del què es vol adquirir...Quan es va a un mercat les presses s’han d’oblidar.

QUADERN DE VIATGE: ALGERIA 1990

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la 

ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial. 

Face de la novel·la

ALGÈRIA: Ciutat sagrada de Beni Isguen

Quan eisc de casa, siga on siga, procure saber abans on vaig. Pense que trobaré entrebancs, alguns tal volta per diferències en les mentalitats. Quan es viatja hem de saber adaptar-nos a les  circumstàncies del lloc i en cap moment pretendre que la resta s’adapte a tu. 

Entre roques, al sud del país algerià, a la vall M’zab, es troben unes ciutats peculiars, abans n’eren set, ara en queden cinc. Les cases estan pintades d’un colors concrets pensant en la funcionalitat: de color blau per espantar els mosquits, de color blanc per minorar el calor i de color ocre per homogeneïtat amb l’arena del desert que està tan present.

El desert ocupa gran part de la superfície del país. La carretera travessa les muntanyes d'arena.
Moltes de les fotos d’Algèria que presente en este blog són del company de viatge català Jaume. La meua càmera es va trencar en entrar-li arena. Per sort Jaume en portava una molt bona.

La ciutat santa de Beni Isguen està situat en ple cor del desert.

Sempre dic que tot té prespectives diferents segons qui ho mira. Este cas també. D’una d’estes ciutats visitades vaig eixir trasbalsada. Va ser a l’anomenada ciutat santa de Beni Isguen. Ciutat emmurallada, tancada amb pany i forrellat a certes hores del dia. Ciutat on està prohibit fer de tot. La meua curta estada estigué en tot moment controlada. Un guia ens dirigia a tot el reduït grup d’estrangers que anàvem junts, dient què anàvem a fer cada minut. 

Va ser un xoc veure l’intransigent actitud front als viatgers forasters que s’atreveixen a envair els seus carrers tancats al món. I n’arriben, pocs però se’n veuen. Nosaltres érem un exemple. Sols creuar la muralla d’entrada, els individus de fora que no sabem de les normes que regeixen la comunitat, ens trobem amb un individu qui explica com s’ha d’actuar per no ofendre els creients vilatans locals. Els forasters podem caure en una falta greu si no ens ajustem a les lleis complides metòdicament des del segle XI, quan s’hi instal•laren els primers fanàtics integrants d’esta secta m’zabita. Els descendents actuals hi estan, parats en el temps, amb les mateixes tradicions dels inicis, sense adaptar-se al pas dels segles. 

Hi ha normes a complir. Seria un sacrilegi contemplar les dones sense tapar i elles serien castigades per deixar-se veure. Tampoc es pot fumar. No es pot menjar ni beure pel carrer. Esta prohibit anar agafat de la mà d’un altra persona, encara que siga la parella, ni tan sols s’admet tocar-se innocentment. Cert que ens va deixar bocabadats tanta advertència. 

Per això ens varem espantar quan malauradament ens passà un incident. Una companya del grup, jugadora de basquet, va donar una mala passada i es va fer malbé al genoll que ja tenia un poc danyat. I no va haver més remei que traslladar-la al bus en braços dels dos xics més forts que venien perquè era molt alta. Sabíem que als locals no els agradaria, que podríem ser castigats, però no hi havia més remei. La cara del guia intentant solucionar la situació violenta que estava vivint i evitant al màxim entropessar de camí amb algú,  ho deia tot.

No vaig perdre detall de tot allò que aquella misteriosa ciutat em mostrava. Havia sentit parlar de la tradició aferrada que es respirava en la població però mai haguera pensat fins quin extrem podria arribar. Vaig observar els homes i em resultà curiosa una peculiaritat que es donava en molts d’ells. Em vaig adonar que la majoria tenien un defecte visual, eren torts. De les dones no puc parlar-ne perquè anaven totalment tapades. Ho dic sense exagerar. Entre plecs de teles i vels, sols se’ls permetia mostrar un ull. Les poques trobades al meu pas, em donaren l’esquena amagant eixe ull al descobert. Tenia al davant complidors i complidores de la tradició en extrem. En començar a ser dones, menudes encara, les xiquetes mozabites, són tapades de cap a peus per ocultar-les davant tothom. Diversos vels les cobreixen, un per tapar el cos, altre per cobrir el cap i altre per amagar la cara en la qual sols deixen obert un forat a l’altura d’un ull, simplement un forat per a un ull solament. Són dones amagades per apartar-les d’un món que tenen prohibit. Elles submises accepten l’única realitat que coneixen.

Esta és una foto clandestina. La dona mzabita  va tota tapada i només deixa al descobert un forat per a un ull.

La integritat de la comunitat mozabita s’aconsegueix també per mig de l’arquitectura. Vaig observar com vivien enclaustrades dins els seus habitatges, darrere els murs quasi cecs de les cases. Escodrinyant què hi havia darrere d’una porta entreoberta em vaig adonar que, per tal d’evitar ser vistes per desconeguts, l’entrada de les cases era en zig zag, a fi també, que cap persona poguera violar la intimitat familiar. Les cases no tenien finestres, la llum es captava pel sostre. 

Emmudida pensava en les pobres dones tancades a les cases, al poble...a la vida real extramurs. La protectora muralla de l’entrada envoltava els carrers i estos alhora estaven al voltant de la mesquita, centre social i cultural dels homes. Estava en un indret al qual es difícil entrar i d‘on és impossible eixir si se és nascut allí. 

El grup que anàvem junts, poguérem deixar durant uns moments el control vigilat del guia i donàrem al nostre aire una volta per aquells desconcertants carrers. Hi havia mercat a la plaça triangular principal. Fins i tot el poble era diferent a altres en este aspecte. En este mercat els compradors estaven asseguts tranquil•lament al voltant de la plaça sobre estores i esperaven que els venedors donaren la volta i els mostraren el producte, unes vegades eren unes sandàlies, altres uns objectes de metall, altres uns tapissos, de vegades un mateix venedor era qui mostrava cada vegada un producte diferent. Este espectacle es repetia cada dia a les quatre de la vesprada i durava un hora. A les cinc havia d’acabar, abans de la crida del muetzí, donant temps als forasters, viatgers i  venedors, per anar-se’n abans de tancar les portes de la muralla. 

L'unica foto que ens permeten fer és des de la mesquita.
Amb la presió d'estar vigilats per controlar-nos cap a on dirigim la càmera, les fotos que ens eixen des d'este punt no són del tot nítides.

Vaig preguntar al guia si sabia el per què del defecte de la mirada en la majoria dels habitants i em va dir que no s’havia posat mai a pensar-ho. Insistint en la meua pregunta dies més tard m’explicaren que el defecte visual podria ser degut al costum local de casar-se entre parents. Era un raonament convincent. Com segueixen de manera tan radical la tradició, els habitants de Beni Isguen no solen casar-se amb gent de fora de les muralles i la mescla entre la mateixa sang de vegades porta el naixement de fills amb algunes tares físiques. 

També em contaren que molts homes hi nascuts, han d’emigrar a buscar treball per altres indrets, però que visqueren on visqueren sempre tornaven a la ciutat i tots eren soterrats al cementiri de la ciutat. I que l’home que per qüestió de treball havia de marxar fora, es casava amb una jove abans de partir. I ella des del moment del casament, quan tenia dotze o tretze anys, no podia eixir del poble i tenia l’obligació de no deixar-se veure per la resta d’homes. Els homes estaven segurs que les dones complien les normes perquè hi havia una, entre elles, que era l’encarregada de vigilar i imposar els càstigs pertinents. Això era el motiu pel qual les dones es giraven d’esquena en veure’ns pel carrer.

A partir d'aquell moment, cada passatge de vida que m'apareixia al davant, ho veia diferent,  pensava en les dones, i també en l’educació que els menuts reben cada dia.

I jo pensava: Quines mentalitats tan tancades!. M’haguera agradat explicar-los l’existència d’altres coses, d’altres maneres de veure la vida. De segur, que haguera estat mal vist el fet d’anomenar o rebatre sols una de les idees tan contraposades que estava escoltant, per això vaig callar. També perquè em vaig posar al seu lloc i vaig imaginar el que podrien arribar a pensar eixes mateixes dones tapades si vingueren al nostre món occidental i tingueren l'oportunitat de veure, per posar un exemple, les platges on les dones es mostren nues o en top less.

Sóc occidental i estic educada en altra mentalitat. Mai oblidaré la impressió que em causaren les dones d’aquella ciutat, però sé que tot és cultural. Allà on es va sempre s'ha de respectar el que hi ha.  

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ALGÈRIA 1990 

Per saber mé sobre Algèria clica ací

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la
ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·lahttps://www.facebook.com/entredosmonsllibre