RESSENYA de cine: LEJOS DE LOS HOMBRES

LEJOS DE LOS HOMBRES

David Oelhofen

“Lejos de los hombre “ és una pel·lícula independent de l’any 2014, només saber d’ella vaig sentir la necessitat de veure-la.  I així vaig fer. No ha esta fàcil trobar-la. No va ser una pel·lícula comercial en el seu temps i se li va donar poca publicitat, al menys pel que sé d’Espanya. El cine independent es deixa de banda i és una llàstima perquè en esta pel.licula eix de protagonista el sempre benvolgut actor Viggo Mortensen i a més a més en una seqüència apareix la nostra actiu Angela Molina . Angela Molina interpreta a una espanyola que regenta un bar on els intèrprets troben un respir a tanta angoixa i penúria. Mortensen és a més a més productor de la pel·lícula.

Si, la pel·lícula mostra penúries i desassossecs que venen per la guerra i pel sense sentit que comporta. Parle d'una guerra que no està allunyada. És l’any 1954 i comencen les revoltes per la independència d’Algèria i un mestre, fill de colons espanyols i  vidu des de fa deu anys, viu reclòs en una  escola rural que s’hi troba enmig de l’Atlas. Els alumnes són àrabs, no en té francesos. 

S’hi veu la realitat dels ensenyaments que rebien els xiquets i xiquetes àrabs: aprenien la llengua francesa i la geografia de França. És un dels motius pels quals es desitjava la independència. Els francesos s’hi posicionaren a Algèria com si fóra una província més de França sense entendre que la gent d’allà tenia altres necessitats més pròpies. Sé un poc del tema perquè tinc escrita una novel·la sobre el país i la seua guerra, (ENTRE DOS MONS, Mariló Sanz Mora, Nova Casa Editorial) i he tingut la sort de tenir d’assessor al costat a l'amic Guy, un francès algerià que com el mestre, Daru, se sentia francès i algerià alhora. I parle en passat perquè malauradament Guy va morir fa poc ( D.E.P.).

Daru porta, com el meu amic portava, les dues nacionalitats a la sang. Daru estima els àrabs i no són els seus enemics malgrat que el fet de la guerra vulga convertir en enemics a uns i altres. De sobte amb el desig d’independència es radicalitzen les postures i s’ha de pertànyer a un bàndol o altre, no valen les mitges tintes. Daru esta enmig i s’ho passa malament perquè de sobte ja no té pàtria.

Un dia un gendarme li porta a l’escola un presoner per a que el trasllade a una ciutat situada a 20 quilòmetres de l’escola perquè ha de ser jutjat per assassinar a un cosí. Daru en un principi es nega però obligatoriament ha de complir el manament com una contribució ciutadana. No té més remei que acatar la llei encara que té clar que vol deixar escapar l’àrab a meitat camí. L’àrab, Mohamed no vol escapar perquè seguint la llei del seu poble si escapa i no el maten els francesos els germans menuts hauran de seguir amb la llei de venjança. Són lleis ancestrals de les quals no poden fugir. No conte més, no vull desvetllar què passa en el camí i al final. El que si dic és que els dos homes desitgen la llibertat i estar lluny dels homes, com bé diu el títol de la pel·lícula perquè veuen que les lluites no tenen trellat i on millor poden estar és allunyats de tots.

La pel·lícula està basada en un relat escrit en 1957 per Camus, que va ser un pied noir expulsat d’Algèria en independitzar-se de França. I és altra de les raons, a més a més de la meua fascinació pel país àrab, per la qual volia veure la pel·lícula perquè sé que Camus parla amb coneixement de causa. El relat en qüestió és “El huesped”, “L’hote”, en francès i la paraula “hote” té el doble significat d’amo i convidat, just el que passava en Algèria on tots se sentien d’una forma i altra. Just el que passa en la pel·lícula on no sé sap entre els dos protagonistes, l’àrab o el personatge francès, qui és l’amfitrió dels dos.  En realitat els dos són les dues coses, són dos granets d’arena en un  gran conjunt on han de sobreviure sense importar diferències. Camus va escollir el títol amb tota la idea. En la pel·lícula també s’han inclòs idees de les cròniques propagandístiques de Camus com corresponsal en Algèria.

“ Lejos de los hombres” m’ha agradat molt, malgrat ser un poc lenta i amb pocs diàlegs, en són pocs però profunds. Però la pel·lícula desborda humanitat i s’hi veu la força de l’amistat. És una pel·lícula delicada. Són valors importants. M’ha agradat veure els paisatges àrids del Atlas rodats en Marroc. I m’ha agradat saber que fer la pel·lícula li va servir al director per entendre al seu pare, que, com Daru va ser professor en Algèria.

He vist la versió doblada, tanmateix la versió original també deurà ser interessant perquè Viggo Mortensen, que és americà, es va preparar amb profunditat per millorar el seu francès oral i aprendre la pronunciació de l’àrab. El castellà que va dependre de menut quan vivia a l’Argentina també el parla en una seqüència i eixa part no està doblada i se li nota l’accent argentí característic. Molt bé per Viggo Mortensen que és tot un políglota.