ASIA: CURRÍCULUM VIATGER ( tots els enllaços)

Visita la pàgina especifica  per entrar directament al post que t’interesse.

Un poc sobre Àsia…

Són pinzellades, només. Àsia és gran, enorme i variada, jo us mostre una part, ja m’agradaria a mi poder haver escrit més.

TAILÀNDIA és un gran país, reconec que tenia reticències en anar-hi perquè pensava que estava turísticament explotat. I em vaig (un poc) equivocar. Em va encisar la gent i  el seu somriure permanent. I fins i tot, jo que sóc més amant del nuclis rurals que de les grans ciutats, el caos de la capital em va agradar. És cert que no em quedaria a viure enmig de tanta contaminació, ni seria agradable veure en tot moment tanta desigualtat social, però la mirada primera no em desagradà. És un exotisme tan diferent... és una mentalitat tan contrastant amb la nostra. Em desagradà el fet del turisme sexual que s’hi veia, i que no feien res per amagar. Absorta vaig visitar una ciutat per excel•lència dedicada al comerç carnal. Els meus ulls no tenien prou capacitat per retenir les sensacions que veia. Al meu cor no li cabia més angoixa per veure la situació de la dona oprimida. També la ciutat és niu de llocs “d’alterne”, o de contactes amb drets més enllà, però com en Pattaya, no ho havia vist mai tan evident i degradant. Pobres xiques condemnades a eixa vida, donen companyia transitòria i durant eixos dies gaudeixen de comoditats i menjar, així que el que fan és aprofitar quan troben la companyia masculina. És una prostitució, se li diga com se li diga. Sobre tot són americans, grandots i tatuats, ja entrats en edat,  i elles contrasten al costat, menudes i fràgils. Tot constitueix una visió difícil d’oblidar.

Però no cal recordar la part negativa, de Tailàndia em quede amb les muntanyes del nord on viuen algunes tribus expulsades d’altre països i que entre paratges inhòspits han trobat una nova casa. Estan desarrelats, però s’han acostumat, algunes conserven les tradicions, com en temps passats. També ja no s’estranyen que els viatgers anem a visitar-los. Les dones girafa és el més impactant que he vist a la meua vida i a hores d’ara, encara no sé què pensar: les veig submises i explotades, les veig abocades a un destí que no poden controlar. 

I també he visitat Orient pròxim: primer JORDÀNIA, amb la meravellosa Petra, un lloc on tornaria una i mil vegades perquè cada roca convida a somniar, però també Jerasa i també Amman, on he estat dos vegades i m’agrada. 

He estat en ISRAEL, fent una trajecte visitant el mes important però sobre tot destaque Jerusalem, un cresol de cultures, un maremàgnum de mentalitats, un lloc digne de visitar. La ciutat té un encant especial i s’hi respira l’ambient de religiositat, sense poder definir-se quina de totes les religions és la que predomina. 

I sobre tot em va atrapar SIRIA, tal volta perquè és el país més turisticament desconegut encara que malauradament isca en premsa cada dia. Ara, com el país, tinc una ferida de guerra que no acaba de curar, per la sanguinolenta situació patida i que continua. Qui coneix un país no pot desvincular-se d’ell tan fàcilment. Pense en el que jo vaig visitar i m’ho imagine destrossat, la maleïda guerra i la intransigència han estat les culpables de trencar monuments i vides humanes, de separar famílies i deixe xiquets i xiquetes orfes... de fomentar un exode humà que fuig de la barbàrie. Palmira és el seu desert, que a hores d'ara tampoc respira tranquil•litat entre les palmeres dels seu palmeral. Malauradament l'esperit de la reina Palmira que ho va governar no ho ha pogut  perseverar de les bombes i de la sang. 

REFLEXIONS POSTERIORS, setembre 2015, 4t aniversari del bloc viatger

FOTOS i MÚSICA: SIRIA

No hi res que justifique una guerra...

imagine el sofriment de la gent...l'angoixa  de no saber si en qualsevol moment pot arribar la mort...

imagine les destrosses materials...
que quedarà en peu de tot allò que hi vaig visitar?

Música:

dansa àrab

En este bloc pots llegir sobre Síria:

EN RUTA amb parada en ALEPO

DAMASCO

PALMIRA

RESSENYA literària YO ZENOBIA REINA DE PALMIRA

SIRIA: En RUTA amb parada a la ciutat d’ALEPPO

Quan es visita un país és impossible conèixer'l totalment, però les primeres sensacions normalment són les encertades.

Fent una ruta per Siria trobem varietat de paisatges i vestigis de la història.

Des de Damasc eixírem per visitar un poc de la resta del país. Havíem començat a conèixer'l fent un tast de la capital  i ens n’anàvem rumb a altra part. I conforme avançàvem en el viatge més m’atrapava. Era tot: com era la gent, l’ambient que s’hi respirava, el paisatge...

A traves de cristall de l’autobús veiérem Maaloula, una menudeta població que de lluny cridava l’atenció. No entràrem dins el poble encara que deu ser una visita interessant. Nosaltres ens limitàrem a veure les cases des de la llunyania i escoltar el que ens contaven. Hi estava, a la falda de la muntanya. Intrigats i expectants miràvem els colors grocs i blaus de les cases, que segons ens deien eren colors diferents als utilitzats en la resta dels pobles de la regió. Però esta menuda població no és famosa pel color de les seues cases sinó perquè conserva l’arameu, la llengua de Jesús. La majoria dels habitants són cristians i en lloc de mesquites, el que hi ha són esglésies bizantines. Quina llàstima no poder parar-hi.

Com en cada país, malauradament s’ha de deixar coses per veure, nosaltres ens deixàrem Maaloula per a altre viatge.

Maaloula, on parlen la llengua de Crist, l'arameu.

Travessàrem terres àrides i altres més fèrtils fins arribar al KRAK DE LOS CABALLEROS, considerat un model de fortificació medieval en el sentit estrictament funcional. Va ser construït per a protegir la regió de les invasions musulmanes. 

Vista de la fortalesa de lluny i per fora...

...i la fortalesa  per dins i de prop.

Des de fora s’hi veia eixa invulnerabilitat i inaccessibilitat fins i tot després de més de 700 anys de la seua construcció. Una vegada dins també, recorde la grossària dels murs i la sensació de protecció.

Els murs són d'una grossària considerable.

A la dècada de 1930 es va fer una restauració dels murs que s’havien debilitat a causa de terratrèmols, també es van restaurar les dependències però el més significatiu és que es van eliminar totes les vivendes que els àrabs havien construït al voltant, deixant solament la casa del guarda i la seua família. 

En eixir, busquem altra prespectiva de la fortalesa.

La següent parada va ser  HAMAH, forenn només unes hores per a dinar al costat de les afamades nòries. Antigament es regaven els camps amb un sofisticat sistema hidràulic, hui en dia els xiquets ho gasten de trampolí per als seus jocs.

Dinàrem al costat de les enormes nòries des d'on els xiquets es tiraven a l'aigua.

I després arribàrem a ALEPPO on destaca, en un turó no molt alt, la Ciutadella, que és símbol de la ciutat i assentament històric dels centres politics i religiosos de la regió. L’entrada principal construïda a finals del segle XII, diuen els entesos, s’ha convertit en exemple clàssic de fortificació estratègica de l’Edat mitjana, tan per l’intel•ligent disseny com per bellesa. El que més destacava era la façana perquè de l'original interior quedava poc i el que hi havia estava mal conservat.

A Aleppo, la segon ciutat important de Siria, actualment devastada per la guerra, ens quedàrem uns dies. 
Vista des de l'hotel.

Exterior i interior de la Ciutadela amb algunes parts restaurades.

Va ser un goig passejar per la ciutat envoltats d’amabilitat, admirant els vestigis d’una història que ens era allunyada i nova. Durant els dies que ens quedàrem també visitàrem la gran mesquita, fundada al segle VIII per la dinastia Omeya sobre les ruïnes d’una basílica bizantina. Destruïda al segle XII i posteriorment reconstruïda està dedicada a Zacaries, pare de San Juan Bautista.

Cal cobrir-se per entrar a les mesquites siries i la d'altres països musulmans.

Però si hi ha un lloc on es troba l’essència i la vida del país, és sense cap dubte el “suq”, el mercat. A la ciutat d'Aleppo agafa pràcticament tota la Medina i està format per carrers rectes i altres perpendiculars que es creuen, carreronets més estrets porten a les mesquites, a les escoles coràniques, llocs d’hopedatge, tallers i banys. La majoria d’estos establiments depenien de les mesquites i foren creats com font d’ingressos per a elles.

Al mercat hi ha part exterior i també recinte tancat, que és fosc i entramat, sorollós i alhora embriagador olorant les essències, les especies o altres menjars.

Esta ciutat la recorde amb estima, no ho puc evitar. I ara em pregunte, que hi quedarà en peu? Maleïda guerra. Són molts els bons records que em porta, i ara em dol pensar que als seus carrers la sang s’està escampant, em parteix l’ànima imaginar edificis enderrocats i gent sofrint la barbàrie de la injustícia. 

De la ciutat d’Aleppo anàrem a Palmira, la ciutat romana del desert que ja té capítol a banda. Però del que no he parlat en l’escrit dedicat a Zenobia, és de l’amabilitat de la gent del desert. De la mà del nostre guia, nosaltres entràrem dins d’una jaima. El guia ho tenia fàcil, ell s’havia criat en eixe desert i hi tenia la casa familiar, coneixia a  la majoria de la gent establida a l’oasi. La família que vivia a la jaima allunyada de les cases i de l’oasi, ens convidà a te que acompanyàrem de les galetes de sèsam que nosaltres portàvem. Estores feien de parets i moltes teles de sostre. Tres generacions convivien. Vaig fer fotografies a les dones que posteriorment vaig enviar cap a Palmira i no sé, ni sabré mai, si van arribar a les seues mans. Elles no s’havien vist mai en foto i es feia il•lusió tindre’n una.

Els beduins conserven uns valors que a Occident, malauradament estem perdent:
l'hospitalitat, la familia, són uns d'ells.
Tot el que puga dir sobre els beduins i els seus costums és bo.

I des de Palmira després d’haver viscut l’hospitalitat beduïna, haver vist les ruïnes i haver gaudit de l’espectacle de veure eixir el sol entre ruïnes,  ens dirigirem cap a  Bosra on acabava el viatge. En arribar hi el que més ens sorprèn als europeus acostumats al color clar de les pedres en les ciutats romanes, és el to fosc quasi negre dels monuments.

Té una explicació, és per la utilització de basalt en la construcció, perquè és el que abunda en la zona. Els habitants han reutilitzat blocs de pedra dels monuments per fer les seues cases, no és un fet inusual, ha passat en molts altres. Quan jo hi vaig estar s’hi veia la població àrab barrejada amb les ruïnes formant un conjunt integrat.

El teatre, amb una sonoritat admirable

Síria em va agradar, més que agradar, el país sencer em va enamorar. No sé si ho he sabut plasmar, no és fàcil, sobre tot perquè mai s’arriba a expressar el que se sent, el temps varia els sentiments que a més a més ara es barregen amb la tristesa, ràbia  i impotència pensant en la situació de guerra actual.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997

RESSENYA LITERÀRIA. nº2-YO,ZENOBIA REINA DE PALMIRA, llibre

Perquè sóc de les persones que pensen que si  mirem o llegim les experiències d’altres viatgers o textos descriptius abans de visitar un lloc, ens podem fer idea d’on anem, què veurem, com és la gent que per uns dies va a envoltar-nos i quins són els seus costums. 

nº2-YO , ZENOBIA REINA DE PALMIRA

 Bernard Simiot

Ressenya extreta de la publicació feta per EMECE editores, 1995.

Simbiosi ideal de les riques tradicions àrabs, la magnifica cultura grega i la forta economia romana, la ciutat de Palmira va ressaltar sota el regnat de  Zenobia, muller i hereva d’Odenato, cap de les tribus del desert. Moderada en les lluites contra els perses de Sapor, Zenobia va estendre el poder de Palmira des de l’Eufrates fins la Mediterrània, transformant este encreuament de viatgers en la Venècia del Nord, una preciosa ciutat refinada i moderna, amfitriona de filòsofs i poetes, refugi de cristians protegits. Però l’imperi romà no va tardar en recelar al voltant d’este esplèndid somni de tolerància i llibertat. A finals del sege III, els exercits d’Aureliano reconquisten la colònia rebel i empresonen Zenobia, que passà la resta de la seua vida exiliada en una vil•la propera a Roma.

Bernat Simiot, que amb esta novel•la obtingué el premi Goncourt, ha imaginat unes memòries de Zenobia en les quals  el lector, no solament trobarà un context històric ben documentat, sinó també  els dubtes i reflexions d’una ànima valenta compromesa amb el futur del seu poble.

Opinió personal

“Yo Zenobia reina de Palmira” em va agradar per capbussar-me en el passat d’aquelles ruïnes romanes, per mostrar-me una dona valenta que creà, segons conta la història, un regne de tolerància i llibertat, un paradís de cultura i benestar, un paradís al qual, en estos cruels moments que està vivint la societat síria , segurament tothom voldria tornar.

És una novel•la i sóc conscient que part del que es diu és fictici, però en este cas endevinar què es real o no de la novel•la històrica a mi no m’importà. El que l’autor em contava em captivava i em donava més ganes de conèixer aquell regne, encara que fóra com està actualment, enderrocat.

Vaig llegir la novel•la abans d’anar al viatge i també després.Ho faig sovint això de llegir llibres de viatges dues vegades. Dos lectures i dos mirades, dos perspectives contrastades. La primera lectura de "Yo Zenobia, reina de Palmira" plena d’imaginació, la segona plena de records i emocions. És un llibre molt recomanable que ajuda a conèixer la personalitat de la reina de Palmira i el seu context històric.

Per llegir més sobre Palmira en este bloc:

-SIRIA: La ciutat de PALMIRA

SIRIA: la capital DAMASC

L’horrible present que viu Síria en estos moments no ha de fer oblidar el passat i el seu important paper en la història de la humanitat.

Està al Pròxim Orient, limita amb Turquia, Iraq, Israel, Jordània, Líban i el Mar mediterrani. Diuen els entesos de Síria que a les seues terres l’home inicià l’agricultura i va inventar el primer alfabet. Diuen els historiadors que hi s’han desenvolupat grans civilitzacions. 

Parlem doncs de Síria, per importància al passat i per estar malauradament en portada actualment. També per recordar així  a tothom que no molt lluny d’ací s’està massacrant gent. I a més a més fer pensar que malauradament és només un exemple de les moltes barbàries que passen actualment en un món tan desigual com este. 

Una de les agencies turistiques més importants del país ens organitzà els dies que anàvem a passar en Síria. Com  sempre passa quan es disposa de poc i limitat  temps, és molt el que no es visita, però els paisatges que vam veure, les ciutats que vam trepitjar i la gent amb qui vàrem parlar,  ens va donar una bona visió del país, de la vessant física i de la vessant humana, que sempre serà incompleta i subjectiva, perquè per aprofundir es necessita més temps i perquè sempre s’involucren els propis sentiments.  La visió política era tema que es callava,  pel que respecta a la visió religiosa, en grups de confiança, els locals expressaven el seu pensar però a cau d’orella.

Damasc és la capital de Síria i la ciutat més antiga del  món encara habitada. Diverses civilitzacions han deixat la seua petjada: l’aramea, la grega, la romana, la bizantina i l’àrab; i cadascuna ha deixat els seus monuments.

Hi està la mesquita de Los Omeyas amb els seus tres minarets i els murs plens de mosaics, i la sala de les oracions. Per a resar els musulmans han de fer tres ablucions: rentar-se les mans, els braços, els peus, cap i coll abans de l’oració. En cas d’escassejar l’aigua, com és el cas del desert, s’hi pot fer en arena. A més a més han de tapar-se el cap, sobre tot les dones i posar-se en direcció a la Meca. 

Mesquita de Los Omeyas, és una joia arquitectònica, a més d'importància històrica i religiosa.

Nosaltres per visitar les mesquites de tot el país haguérem de complir amb les seues normes, tapar-nos les cames per davall del genoll, muscles i escot, i deixar les sabates abans d’hi entrar. En el cas d’esta mesquita ens prestaren una capa negra per cobrir-nos tot el cos sencer. 

Abans d'entrar-hi ens deixen una capa per tapar-nos i seguir les seues normes de discreció en la vestimenta.

L’emplaçament de la mesquita és lloc sagrat, temples de distintes religions s’han superposat contínuament. L’any 635,  la guerra santa arribà a Damasc i es va convertir a l’Islam, és quan els Omeyas s’instal•laren al tron i decidiren construir la mesquita més bella del món islàmic com un regal per a Alà.

Interior de la mesquita: s'ha de respectar el silenci i l'oració.

Visitàrem també la mesquita de Zayede Zeinab, que és el mausoleu de la néta d’Alí, el quart califa. És un dels principals centres de peregrinació xiïta. Resultava esgarrifant veure com homes i dones cridaven en veu alta els seus laments i es colpejaven front les reixes que protegeixen la tomba. I és que sempre sorprenen les demostracions de fervor, tan se val de quina religió es parle. En tot cas el nostre deure de forasters i visitants, és observar, callar i respectar. 

Mesquita xiïta de Zayede Zeinab.

També està el palau Azem  construït al segle XVII. Era la residència del governador otomà que dóna el nom al palau. Recorreguérem les tres parts del palau: les habitacions privades de la família, les dependències on els homes rebien les visites i la zona de serveis, cuina i armeria. Quan jo hi vaig estar, imagine que encara continua, era una museu etnogràfic que mostrava com vivien les famílies adinerades síries: de tot el que mostrava el museu ara em ve al cap un maniquí vestit de novia a la manera tradicional. 

Palau Azem, per saber com era la residencia d'una familia adinerada.

I a Damasc, com totes les ciutats àrabs están els suqs coberts, amb activitat comercial frenètica en sedes, perfums, llanes, especies i dins dels quals hi ha xicotetes esglésies, restaurants i menudes façanes que amaguen a l’interior enormes  banys típics. En el suq Al-Hamidiyeh que és el més important de Damasc, hi ha un bany dels de més renom de la capital, en un moment que s’obrí la porta, descobrirem a l’interior un inusitat lloc de confort i plaer. 

Tots els zocos àrabs són laberintics, el tancats i els oberts, són oscurs, i sempre estan plens, resultant de vegades angoixants...però alhora quin plaer perdre's en els seus carrers...

El recinte Tekiya Suleymaniya és exemple del pas otomà. És el complex religiós més gran construït en Damasc sota el regnat de Suleiman el Magnifico. Era un centre d’estudis religiosos i lloc d’oració i descans per a peregrins en ruta cap a la Meca. Aleshores albergava un museu militar i un centre d’artesania.

Complex religiós de Tekiya Suleymaniya.

I també entràrem al museu arqueòlogic nacional per conèixer la gran col•lecció d’antiguitats .

Façana del museu arqueològic, endinsar-se en la història passada també és manera de conéixer la història present.

Síria és molt més que un passeig mirant racons i monuments per la capital. Tot no és descriptible, ni es pot ni ho vull fer. No hi ha paraules per expressar el caos de la ciutat i l’enorme perillositat en voler creuar els carrers, per plasmar els sorolls cridaners del transit, les veus mesclades de la gent als mercats...els olors pul•lulant i omplint l’espai, les crides a l’oració cinc vegades al dia...l’amabilitat de la gent...Si, Siria és molt més.

I ara em pregunte alhora que escolte les noticies i parlen de la guerra que als seus carrers s’està lliurant, que hi quedarà en peu? Com es mantenen els ànims front tanta adversitat? Perquè malauradament, tot el que es destrueix en una guerra no és sempre material.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997

SÍRIA: la ciutat de PALMIRA

Em dol en l’ànima el que està vivint actualment Síria…m’entristeix només pensar la quantitat de gent innocent que no para de morir. Em dol perquè es com una ferida que no tanca, que s’infecta i fa malbé la part  que l’envolta. Em dol perquè no es veu el moment que la ferida siga definitivament una cicatriu.

Síria em va encisar des del mateix moment que vaig creuar la frontera. Veníem de Jordània i aquell guia i aquelles galetetes de sèsam amb les quals ens va rebre i que menjaríem durant tots els dies d’estada al país, em captivaren durant eixes jornades i per sempre.

No es fàcil oblidar l’amabilitat que s’hi respira en Síria, ni els paisatges, ni la gent, ni l’ambient. Hi ha sensacions i irrepetibles situacions viscudes en este país que m’acompanyaran tothora. I no exagere, hi queden impregnades malgrat el temps, malgrat la distància. Per això em dol cada dia escoltar i llegir noticies sobre les barbaritats que hi s’estan vivint. M’imagine les ciutats, m’imagine la gent, m’imagine la violència, les massacres...no vull pensar-ho més.

Per compensar me’n vaig en la ment a Palmira, lloc que aleshores vaig catalogar com llogaret tranquil, relaxant...un niu on trobar pau. Aquell desert i aquelles palmeres datileres, aquelles jaimes de tela suportades per uns pals estratègicament col•locats... amb una gent exageradament acollidora convidaven a pensar que aquell era el lloc ideal per descansar, per abandonar tot...convidava a pensar en la possibilitat de quedar-se més temps.

L’oasi de Palmira dóna vida al desert.
Si els palmerars pogueren parlar…quantes  històries dels seus il•lustres visitants podrien contar… 

Palmira és una ciutat a l’interior del país, a més de 200km de la capital Damasc, situada en un oasi que dóna vida al desert. I amb eixa idea de vida i no de mort que és la que actualment envolta la situació política i social del país em vull quedar. Són massa les morts, mai justificades, les que està vivint Síria.  

Palmira, segons diuen, fundada pel bíblic rei Salomó i enclavada  en la ruta de la seda, va ser centre de caravanes i centre de comerç. I cobrà més importància després de l’annexió de Siria a Roma. Després d’una visita de l’emperador Adriano fou declarada ciutat lliure. Molts dirigents es succeïren durant el domini romà però d’entre tots la coneguda com la reina Zenobia o la Cleopatra de Siria, destacà perquè es va revoltar contra Roma. 

I enmig de l’arena sobreïxen els vestigis d’un esplendorós passat…
Quin goig per al primers ulls que ho feren!

Zenobia pujà al poder en ser assassinats qui governava el país, el seu marit Odenato i el successor, el fill, fillastre seu. I amb poder, ambició  i decisió es va apoderar de Bostra i va intentar conquerir Antioquia. Encara que tal volta la seua dominació fou de poc temps, Zenobia, que ja havia estat l’ànima del govern del seu marit, va ser reconeguda per la seua fortalesa, poder i cultura. Durant el seu “regnat” va protegir a literats i va portar Palmira al seu major grau de prosperitat. 

El seu domini es va estendre a tota Síria i Mesopotàmia. Però la lluita pel poder és un fet d’abans de la mateixa manera que ho és actualment i així després d’haver-se-li reconegut el poder sobre la zona oriental va ser derrotada pel romà Lluci Domici Aurelià en dues batalles i així acabà la seua dominació. Fou portada presonera a Roma, segons es diu amb cadenes d’or,  Aureliano impressionat per la seua bellesa i dignitat la va alliberar i li va concedir una vil•la en Tibur (Itàlia) on va viure fins morir.

Les ruïnes situades entre un immens desert poblat de nòmades beduins i una moderna ciutat d’uns 40.000 habitants, són importants pel seu passat llegendari, gloriós, il•lustre, mític... Després que un terratrèmol l’any 1089 fera malbé  molts edificis de la ciutat, l’arena va decidir anar devorant a poc a poc tots els fastuosos edificis que quedaven de peu i també els enderrocats, un conjunt monumental que en el seu temps acolliren vida anònima i també estratègies politiques rellevants.

Però més que devorar el que l’arena va fer, sortosament, va ser amagar.

Palmira fou descoberta al segle XVII per mercaders anglesos d’Alep. Al segle XVIII es farien noves exploracions per descobrir les meravelles que 4 metres d’arena havien tapat. 

Les ruïnes ocupen 50h hectàrees i són impressionants les vistes des de la part alta del castell de Qala’at Ibn Maan. Palmira va ser una grandiosa ciutat, Zenobia s’encarregà que així fóra mentre seguia la carrera bèl•lica que es proposà. Perquè va manar construir molts edificis i erigir estàtues, només a l’àgora hi havia més de dues-centes escultures de nobles, magistrats, capitans i comerciants. Va aconseguir tanta prosperitat per a Palmira que diuen estudiosos que la ciutat tenia la seua pròpia llengua i també un art propi, “el palmirí” que emprava principalment pedra calcària i daurada de les muntanyes que envoltaven la ciutat.  

Hi ha dos aspectes que no em deixaren indiferent al primer colp d’ull només hi arribar. Un positiu i altre que no ho era tant.

El negatiu era la imatge de la carretera creuant pel mig les ruïnes...com podia ser allò? Segons havia llegit les ruïnes foren declarades Patrimoni de la Humanitat per Unesco, tanmateix la carretera hi estava.

El positiu, va ser veure un important jaciment arqueològic sense tanques separadores, sense cartells prohibitius per entrar. Allò era un paratge encara no sacsejat per la voràgine turística. Voldria pensar que actualment continua de la mateixa manera. No ho sé, dubte perquè sé com es busca l’explotació turística, sé com de vegades no es mira com deuria mirar-se pel bé patrimonial.

Visitàrem les ruïnes amb respecte perquè atabalava conèixer l’existència de tant de poder al passat. Era un honor trepitjar pel mateix lloc que aquella valenta dona del desert. 

Traspassàrem l’arc triomfal que donava pas a la gran columnata de més d’un kilòmetre de longitud. No trobàrem cap noble palmerí ni legionari romà, trobàrem uns pocs beduins, xiquets i majors que intentaven vendre un record viatgers que hi anàvem deambulant. Sortosament no n’eren molts,  ni de turistes viatgers, ni de venedors. Hi havia tendes a la ciutat dedicades exclusivament al tema. També hi estaven impassibles i avorrits els dromedaris perfectament engalanats esperant oferir a qui donar una volta pel paratge. 

L’arc triomfal dona pas al que queda de la ciutat. És el lloc on esperen els beduins els visitants.

Seguint la via principal arribàrem al teatre i a l’àgora... i altres importants edificis. No sabria enumerar-los, ja han passat molts anys. 

Ressalta l'aridesa del terreny.

Allunyant-nos un poc vam arribar a la vall de les tombes i al  temple de Bel, tot testimonis de la variada història viscuda.

Ens allunyem i trobem la vall de les tombes.

Pujant a la Ciudadela Qalaat Ibn Maan, del segle XVII, s’aconseguien unes vistes espectaculars: el palau de Zenobia, la gran columnata, l’oasi i  la moderna ciutat. 

Però per poder tenir un visió exacta d’este fabulós paratge s’havia d’assaborir la ciutat en diferents hores: viure, vore i respirar les hores del matí, de la vesprada i no deixar l’oportunitat d’experimentar l’eixida del sol  o capvespre entre ruïnes. I així gaudirem d’una fabulosa experiència que valia la pena fer malgrat haver d’alçar-se del llit a les 4 d’una fresca  matinada i així no perdre el moment efímer del despertar del sol. 

Matinàrem de valent, però valia la pena.

Estic segura que l’ànima de Zenobia hi està, encara, dominant el seu regne. Espere que el seu talant guerrer buscant el millor puga fer alguna cosa especial imposant al país la pau desitjada, la justícia i els drets. L’esperit de la reina de Palmira sempre deambularà entre estes ruïnes i entre esta arena, entre les palmeres i l’oasi, perquè este és el seu lloc i ELLA és qui dóna personalitat i nom a aquell indret.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997

*Per llegir sobre Palmira i Zenobia en este bloc tens un llibre ressenyat a la secció corresponent.