Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLOGARET AMB ENCANT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLOGARET AMB ENCANT. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 de maig del 2025

LA LIGÚRIA en Itàlia: En vaixell per CINQUE TERRE i PORTOVENERE

Bellesa natural  dominant les roques i el mar, pobles pintorescos,  mariners, pobles amb essència popular, pobles amb color, olor i sabor típic per les aigües del mar de Ligúria que els banyen, i pel sol que els il·lumina. 

L’any 2007 vaig fer un viatge a la Ligúria, i va ser especial. Vaig descobrir una terra preciosa fent moltes rutes a peu per sendes amb vistes espectaculars.  En aquell viatge una de les rutes caminant de poble a poble va ser Cinqueterre: Monterosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore,  a peu, per la serra, per penya-segats amb vistes al mar. Alguns trams no eren fàcils, però va ser fabulós. Una experiència única. Tanmateix  em vaig quedar amb ganes de quedar-me més temps pels poblets. En aquella ocasió la finalitat era fonamentalment la caminada. Per això he volgut tornar per veure de nou estos pobles que estan penjats cara al mar.

Ara, molts anys després, en 2024, he tornat però no per fer la ruta a peu, esta vegada  vaig en ferry  de poble a poble. Els poblets també estan connectats en tren. I això també té el seu encís particular. Les vistes són des d’altra perspectiva igualment atractiva. El color i la gent és el que predomina en esta zona tan en  2007 com ara, en 2024. No cal dir que són uns pobles turístics per antonomàsia. I com són  tan menudets…doncs..es nota més la gentada Són pobles entre la mar i la terra. Dels cinc, visitem Vernazza i Monterosso al Mare.


Agafem el vaixell des de la Spezia. El ferry ix cada quatre hores des de la Spezia cap a Monteroso. Passarem per Portovenere fins arribar al parc Natural de Cinqueterre, els cinc pobles. Els vaixell funciona com el bus, va fent parades i la gent puja i baixa. En 2007 agafàrem el tren per anar al primer poble on començarem la caminada.


En vaixell les vistes són fabuloses. S’està bé a la part alta del vaixell...fa sol però amb aire agradable. Quin goig! Malgrat la gent, estic com en una bombolla, senc com si només m’envoltara el mar, l’aire, el sol...De tant en tant eisc de la bombolla particular i parle amb les amistats...ens fem fotos...en faig moltes al paisatge... l’aigua transmet serenitat...


El vaixell fa parada en Portovenere. Puja gent. Anem pel mar de la Ligúria. Des de 1997 Portovenere junt a les illes Palmaria, Tino i Tinetto i les Cinqueterre estan incloses entre el Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. En Portovenere, el castell Doria, una fortalesa domina sobre la resta de les construccions. La part més important es remunta al segle XVI, al XVII s’envoltà de muralla. Tota precaució era poca front als enemics que arribaven del mar. En el 2007, després de la caminada, ens hi quedàrem a sopar. Portovenere de nit també té el seu encant.

La següent parada del vaixell és Riomaggiore, el pintoresc poble en el que les cases de colors vius estan disposades en un turó i baixen al mar. Realment bonic. Emociona veure com ens apropem en el vaixell. És la imatge més fotografiada de Riomaggiore. Tal volta de tots els pobles de Cinqueterre, la panoràmica més espectacular. Tothom li fem fotos des de totes les perspectives que la posició del vaixell ens deixa. 

 



Els pobles estan molt a prop uns dels altres. Només deixem un darrere i ja estem expectants esperant el següent, que en no res ja veiem a la llunyania. És Manorola i el vaixell para. De nou la gent puja i baixa i nosaltres continuem el trajecte.  En tot moment estem veient les vies del tren i just quan les estic observant el tren  passa. Manarola és el poble més antic dels cinc i fou construït sobre una roca a 70 metres sobre el nivell del mar. Precisos...com tots...Cases penjades, milers de colors...


Durant tot el temps estem veient camps conreats de vinya i oliveres. Corniglia és el següent poble, com vaig amunt i avall pel vaixell no me n’adone si fa parada. El poble no té contacte amb el mar, està a 100 metres d’altura. Hi s’accedeix per una escala anomenada Landarina, formada per 22 rampes i 377 escalons. Qui no va en vaixell pot anar al poble per carretera que va des de l’estació al poble.

De lluny veiem Vernazza... En este poble si que baixarem per donar una volta...


Destaquen des de la llunyania, a un costat el bastió Beforte que fa de mirador i en la part alta, en un penya segat, dominant està el castell Doria. En la part oposada també destaca està el torreó d’origen medieval des d’on s’iniciaren les muralles.

Arribem a Vernazza i desembarquem. Hi ha molta gent. Molts refrescant-se en l’aigua de la menudeta platja del port.

Diuen que és un dels pobles mes bonics d’Itàlia i dels que millor han conservat l’essència marinera. Tenim temps lliure per donar una volta pel poblet pesquer. Passem per la plaça principal on està l’església però decidim deixar ho per al final... 

Primer ens enfilem per un carrer, un dels  carruggi, ...Mentre anava en el vaixell contemplant els altres pobles pensava en la quantitat  de costeres que tindrien. Ara ho comprove. Són carrers empinats i estrets que van a parat al mar.

Trobem una menudeta capella dedicada a santa Maria.


Seguim amunt... gent i més gent... botigues... És un poble bonic però tant de turisme...! Com m’agradaria visitar-lo a primera hora del mati o de nit quan tots els visitants no estan... és quan es troba la màgia dels llocs...però ara...I quina calor! Arribem fins la via del tren i se’n tornem a l apart inicial.


Els temps que ens queda abans d’agafar de nou el ferry, decidim quedar-nos en la plaça mirant les cases torre, fent-nos un gelat o refresc... El calor asfixia, és sufocant, humit. No abelleix anar cap al castell de Doria, amb la torre cilíndrica, des d’on estic segura, es podrà fer la foto perfecta,  no abelleix veure res més. En una ombra, en la plaça, s’està molt bé, perquè lloc on entrar i seure...res de res. Tot ple perquè a més a més, és l’hora de dinar. Nosaltres tenim previst dinar en Monterosso.


Però abans d’anar-nos-en, on si entrem és en l’església dedicada a la patrona del poble: Santa Margherita d'Antiochia. És l’església de l’any 1318 i que ja els romans utilitzaven com punt estratègic. D’estil romànic, barroc i especialment gòtic lígur, té encant. Les finestres donen al mar. El campanar octogonal  és particular, fou erigit en lloc d’una cúpula. També és peculiar la distribució interna donat que la porta està al costat de l’altar.


Embarquem de nou. Anem cap a Monteroso al Mare i al poc ja hi som. Desembarquem.


És el poble més gran del cinc. El poble es divideix en dos sectors, una part antiga i una part moderna connectada per un túnel. La plaça Garibaldi és el centre neuràlgic de la part antiga.

I és des d’on ens  enfilem per carrers  estrets, els  carruggi, i en costera, com en la resta de pobles. També ple de comerç...perquè el turisme  és una font d’ingressos important en estos pobles. Es menja peix bo i fresc.

Entrem en l’església San Juan Bautista construïda entre els segles XIII i XIV. Destaca per la façana bicolor datada en 1307. Destaca la rosassa  de marbre blanc i la portada on hi ha un fresc del segle XVIII que representa el Bateig de Crist. L’interior es d’una  planta amb tres naus. Fou restaurada entre 1963 i 1964 ressaltant, estil gòtic genovès pur. Hi ha un crucifix del segle XVII i l’altar major i sillería de fusta és del segle XVIII.

El campanar inicialment fou una torre de guàrdia, part de les fortificacions del segle XIII, fou reconstruïda al segle XV i restaurada al segle XVIII després d’un terratrèmol. L’hem vista quan entravem a la plaça.  Junt a l’esglesia, entre la multitud de persones, veiem part de la façana,  l’oratori de la cofradía di Neri o capilla mortis et orationis.


Retornem a la zona de platja al costat del port. Fa  ganes de prendre el bany.

Creuem Túnel lungomare Fegina, que connecta la part vella amb la nova. A les parets hi ha vitrines que mostren símbols del poble. Pare l'atenció en cadascú perquè m’agraden. És un resum de la historia i cultura de Monteroso.


A l’altra part del túnel hi ha una gran extensió de platges. És un zona plena de hotels.

Ja s’acaba, hem apurat el temps, toca anar-se’n a buscar el vaixell…

Pugem al ferry des d’on veiem millor la part nova de Monteroso, la de les extenses platges. També veiem la Torre Aurora del segle XVI, una de les tres torres medievals de guàrdia que actualment és una residència privada amb un restaurant de menjar local. La segona era la torre de l’església que hem viat abans i la tercera està més  allunyada i no la veiem

En la tornada el paisatge es monòton, relaxant…blau i més blau ...tornem a passar pels pobles bonics de Cinqueterre… fins que hem de fer transbord en Portovenre. Sembla que el ferry que hem agafat no arriba fins a la Spezia.


Mirar el mar beneficia la ment i l’ànima. I jo, mirant els blaus de l’aigua i del mar faig balanç del dia. Ha esta intens, xafogós, preciós. 

Entre reflexiona, de sobte, enmig del golf dels poetes veig sobre una roca, un edifici militar. És la torre Scola també coneguda com Torre de San Giovanni Battista. Just un dia abans del viatge vaig estar llegint sobre ella que fou construïda pels habitants de Gènova en 1606.


En no res estem en la Spezia que és el final del trajecte.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, CINQUETERRE des de LA TOSCANA

 

dijous, 13 de març del 2025

VALVERDE DE LOS ARROYOS ( GUADALAJARA)

Valverde és un bonic poble d’arquitectura negra amb encant. Cert. És pel color negre de la pissarra mesclat amb la quarsita que quan s’oxida brilla, és per la fusta emprada en les construccions i el colorit de les plantes i flors.



Hui anem al llogaret més representatiu de l’arquitectura negra, Valverde de los Arroyos, a 125 quilometres de Guadalajara, a 67 d’Atienza, que ja he visitat o 95 de Sigüenza...val la pena anar-hi malgrat la carretera plena de revoltes i estreta.




El paisatge de camí és bonic i varietat. Abans d’arribar-hi, per la carretera ja veiem algun poble negre com Palancares, que és un tast del que trobarem en arribar a Valverde.




Ja hi som. Des de la part baixa ja veiem algunes cases. La pedra pissarra  amb el que s’hi construeix forma un conjunt fosc.




Però no hem de fiar-nos de les aparences. La foscor queda contrastada amb el color de les flors que adornen cada façana. És un dels pobles més bonics d’Espanya. Hi ha qui diu que el poble més bonic de Castella-la Manxa.



Sabem de bestreta que a més del poble, hi ha una paratge natural que mereix una visita: “La chorrera de despeñalengua”. Volem anar-hi i el guia que ens acompanya ens indica el camí. Perquè li fem cas? No ho sabem, donat que des que hem començat el viatge per Guadalajara està demostrant poca professionalitat i no conèixer en absolut la zona.  Així i tot comencem a caminar…La veritat és que no hem vist cap indicador però cap allà anem…Passem per un safareig públic i com anem pujant també es veu el conjunt del poble amb les teulades de pissarra.



Seguim caminat…sempre costera amunt… Que estrany? Ni un indicador que diga que anem cap a “ La chorrera? Portem mitja hora envoltats de serra pura, camins pedregosos i estrets. Ja comencem a sospitar que no anem pel camí correcte. La part positiva és que el paisatge és agradable veient el pic Ocejon de 2049 metres durant la caminada. Presentim que ens hem equivocat. 


En un moment donat decidim que hem de parar i prendre la decisió de retornar. I de sobte veiem un cotxe de policia forestal. Els policies ens confirmen la sospita, ens diuen que el camí a La chorerra està en direcció contraria.




Així que per on hem anat, tornem. Ara costera avall i  preguntar-nos la raó per la qual hem seguit les indicacions del guia coneixent la seua ignorància de la zona. Millor deixar-ho córrer i aprofitar el temps baixant i visitant el poble.

 


L’excusa que el susdit guia posa per dissimular la seua incompetència, és que havia llegit  un indicador que deia camí de senderisme i va deduir que seria el de la cascada. No cal donar-li més voltes al tema. S’ha de veure la part positiva i al capdavall ha estat una bonica caminada respirant aire pur. 


Arribem al pobñe. Sense perdre ni un minut fem un passeig pels carrers del menudet llogaret. 




A l’espaiosa  plaça principal, més gran del que es podria esperar en un poble tan menut,  hi ha una font peculiar i un  espai per al jocs tradicionals.




Veig un senyor amb molts anys que amb parsimònia ajudat pel bastó passeja per la plaça. De tant en tant s’asseu. Mentre camina cap a un banc per seure, aprofite per preguntar-li sobre el poble i sobre què és el que tenim davant. Em conta que serveix per a jugar a les bitlles i que hi s’han fet competicions entre els millors llançadors de la zona. Té una conversa interessant. Em diu que al poble viuen menys de 100 habitants, 80 o 90, no ho sap cert. En els caps de setmana i estiu en són més. Em diu que vivia a Madrid i en jubilar-se ha tornat al poble que el va veure nàixer, que és el millor de tots. S’enorgulleix del poble, li agrada la vida que porta. Li pregunte sobre el fred de deu fer i em diu que ell mai en té. Que allà aguanten tot fora i dins les cases. Si li he preguntat pel fred és perquè estem a 1200 metres sobre el nivell del mar.


Quan acabe de parlar amb ell continue el meu passeig buscant racons bonics i ell continua el seu, directe cap a un banc cara al sol. Observe els seus passos lents, amb dificultat, però tampoc té cap pressa. La vida al poble és lenta.  



 La plaça està presidida per l’església de san Idelfonso. Una veïna, la que té la clau, ens l’obri per a que hi entrem.

 



Vaig per carreronets, buscant altres placetes, buscant raconets…a la plaça tornaré al final. En realitat tots els carrers donen a la plaça principal.



És un poble negre però tintat de daurat. Sona poètic, però realment és així perquè per a la construcció junt a la pissarra negra s’empra quarsita de tonalitats rogenques que arriben a brillar quan s’oxida i dona llum a la foscor general.

 



És un conjunt harmoniós, integrat en la naturalesa que l’envolta. He dit abans que la pissarra i la quarsita formen part de l’arquitectura, doncs tot es complementa amb la fusta. A més a més hi ha tocs de colors per les flors cobrint façanes i omplint balcons.




Es nota que hi ha cura de les plantes i de les cases. El que és cert és que hi ha una normativa estricta que prohibeix qualsevol modificació i nova construcció sense el vist-i plau del departament de Patrimoni de Castella la Manxa.




Hi ha qui diu que el poble està massa condicionat pel turisme, però buscar l’estètica  ha estat el motiu de que s’hi conserve i no s’haja abandonat com molts altres. Els detractors al·ludeixen que es perden tradicions. No veig que una cosa tinga a veure amb l’altra. Es pot fer tot, tindre cura del patrimoni i de les tradicions alhora. El turisme amb seny no fa malbé.




I precisament,  en una plaça veig una font costejada per un resident argentí en 1955. Un turista que arribà i li agradà el poble.




Dóna gust passejar per Valverde. Hi ha raconets amb encís…veig molts gats que van al seu aire, ni volen molestar ni que els molesten.




Retorne a la plaça principal. La majoria de les construccions en Valverde tenen dos altures, els animals es quedaven en la part baixa i la vivenda en la primera planta aixo permet que les cases tinguen balcons i porxades.

 




Seguint el carrer costera amunt des de l’ajuntament, on estan les banderes,  trobem l’indicador del camí de “La chorrera”. Ho dic per a que no li passe a altre com a nosaltres. Nosaltres ho deixem, no hi anem,  ja no hi ha temps.



Ens hem quedat sense veure la cascada …però al museu etnogràfic hi ha una foto.

 


QUADERN DE VIATGE, GUADALAJARA i PROVÍNCIA, tardor 2024