FOTOS i MÚSICA: un poc de GRANADA

 

                 Una ciutat màgica...

MÚSICA

Dead Can Dance

Yulunga

GRANADA- III PART- Seguint el passeig per la ciutat

Granada és única. Qui no ha estat en la ciutat andalusí no sap què és una ciutat màgica: els seus carrers, l'Alhambra...

Seguim el passeig per la ciutat que considere de les més boniques d'Espanya. 

Carrera del Darro és una de les vies més elegants de la ciutat, voreja el riu Darro i té edificis senyorials i altres que queden de l’època àrab. L’església de santa Ana a l’inici del carrer,  és una de les més boniques d’estic mudèjar que hi ha a la ciutat.

 També veiem l’església de san Pedro i san Pablo en la Carrera del Darro.

I enfront està la casa Castril, que és un exemple de casa aristocràtica, hui és seu del museu arqueològic i etnològic. És un palau renaixentista de 1539 com bé indica a la façana. La casa  guarda una llegenda que es remunta a època àrab. Diuen que de tant en tant apareix una dama vestida de blanc. Sembla que per una història t’amoris no acceptats per l’autoritat paterna. La història acabà malament:  el jove pretendent va ser penjar i la jove quedà reclosa a la casa, darrere d’un balcó tancat. En el balcó hi ha una consigna que diu: “Esperando la del cielo”, la justícia serà, són les paraules que l’amant, va dir suposadament abans de morir. 

Anem al monestir de la Cartuja, situat als afores de la ciutat, a uns dos quilòmetres del centre històric. Va ser fundat per ordre del que era conegut com El gran capitan, sobre un edifici àrab anomenat La font de les llàgrimes, complint així una promesa després d’aconseguir una victòria sobre els musulmans. Al monestir de la Cartuja contrasta l’ambient auster de l’exterior amb el barroquisme de la decoració interna.

I seguint amb els monestirs, visitem el de sant Jeroni, el primer que es fundà en granada després de la conquesta de la ciutat pels cristians que s’enllestí l’any 1547. És una construcció del gòtic tardà amb elements renaixentistes, en  temps de guerra va se saquejat i va perdre molta decoració esmerada que tenia i també la va perdre la torre de l’església que va ser reconstruïda posteriorment.

El Parc de les Ciències és un centre de ciència i museu situat molt a prop del centre històric de la ciutat. És un museu molt visitat i està obert tot l’any. Einstein  està a la porta donant la benvinguda al visitant d’estos pavellons amb exposicions permanents i altres temporals on gaudir i aprendre,  hi ha molt per a veure però destaque el planetari i l’observatori astronòmic També és museu a l’aire lliure amb mola zona verda. De tot particularment m’agrada el mariposari, on entre una vegetació tropical ben aclimatada a una temperatura que va al voltant de 30 graus,  idònia per a la seua conservació, hi ha unes papallones precioses,  vistoses i gegants, mai havia pensat que una papallona podria arribar a eixa grandària.

fotos procedents de google imatges 

fotos procedents de google imatges 

A l’hort de sant Vicent, fa uns anys els afores de la ciutat, està la casa de Garcia Lorca on el poeta passava èpoques de descans en estiu des de 1926 a 1936. Es va obrir al públic l’any 1995 perquè va ser el lloc on va escriure algunes de les seues obres i testimoni dels últims dies de la seua vida abans que fóra detingut i assassinat durant la guerra.

He de tornar a Granada. Vull passejar pels carrers i també de nou anar a l’Alhambra per gaudir del  jardins i impregnar-se de l’art absorvent de l’interior de les diverses sales. Si, vull tornar a Granada.

QUADERN DE VIATGE, GRANADA, primavera 1999

GRANADA-II PART: inici d'un passeig per la ciutat andalusí

Granada és una ciutat agradable que només per l’ambient de barreja cultural... encisa, enamora i atrapa.

De Granada ja hem visitat la Alhambra i el Generalife, és la segona vegada que ho faig i no serà l’última que ho faça. Cada vegada es veu diferent perquè els anys passen i la mirada personal canvia. Si, és així. No canvien els monuments sinó la manera com es veuen, la perspectiva i l’apreciació personal evoluciona a mesura que passa el temps. Per això és bo anar i retornar a llocs visitats, per observar la subjectiva diferència i analitzar-la.

Granada és una ciutat agradable en la que no cansa el passeig perquè encisa només per l’ambient. Un dels passejos per la ciutat ens porta a Albaicín, un barri antic que s’ha de trepitjar per conèixer l’essència de la ciutat.

El barri de Albaicin és el més emblemàtic de Granada, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per Unesco, s´hi troba front al turó de la Alhambra. Per la qual cosa s’ha d’anar al  mirador del barri perquè es veu una de les millors vistes de la Alhambra i de Serra Nevada. I també és recomanable, millor dit, és visita obligada,  anar-hi a mitjan vesprada i esperar l’hora del capvespre. La panoràmica amb les llums del sol apagant-se formen una imatge idíl·lica i un poc embruixadora també. 

M’agrada passejar pel barri amb els seus estrets carrers, parar en les seues places menudetes o observar xicotetes esglésies o menuts palaus de l’època musulmana. El barri manté el traçat urbà antic, el laberíntic, el de carrers menudets i foscos que són idèntics als que  trobem als països àrabs en l’actualitat.

fotos procedents de google imatges

L’església de Salvador d’estil mudèjar, situada en la part més antiga d’este barri, conserva part del pati de les ablucions d’estil almohade. Va ser edificada sobre la mesquita major de Granada al segle XIII. Diuen que era una de les mesquites més  boniques del món islàmic.

L’encís de Granada, com el de la majoria de les ciutats, està en caminar sense rumb per carrers transitats o buits. El carrer Caldereria, al barri de Albaicin, conserva l’ambient àrab en la majoria de les cases, hi ha panaderies i pastisseries, tallers artesans i molts llocs per seure i prendre un te, i és que hi ha molts, tants que al carrer se’l coneix com el carrer de les teteries. Hi es troba l’essència de Granada, la part més autèntica. El nom li ve perquè antigament era el carrer on s’hi fabricaven i reparaven calderes. Este carrer també és visita imprescindible, junt a la Alhambra i el Generalife.

Algunes de les fotos d'este collage són procedents de google imatges

Des del mirador on havíem estat abans també es veuen les cases coves del barri de Sacromonte que estan destinades, la majoria, a la distracció del turistes estrangers que busquen en tipisme espanyol representat pel flamenco.

foto procedent de google imatges

fotos procedents de google imatges

A Sacromonte està l’abadia del segle XVII-XVIII, on es visiten les coves santes que guarden les relíquies de diversos màrtirs, entre els quals estan les de sant Cecilio, sant venerat que va ser bisbe de la ciutat. Durant el primer cap de setmana de febrer el granadins pugen en romeria a Sacromonte en honor al sant perquè és el lloc on s’hi trobaren les seues despulles.

fotos procedents de google imatges

A Sacromonte també es visita el col·legi del XVII i el seminari. Ací es fundà un del primer col·legis universitaris privats d’Europa, a l’any 1610. En setmana santa l’abadia es un lloc mot visitat per la gent que vol veure eixir o entrar al Crist dels gitanos entre fogueres fetes a la serra que il·luminen el seu pas acompanyat de cants de saeta. A l’abadia  es mostra el passat religiós i cultural de Granada i és important el que s’hi exposa per entendre l’època de la Contrareforma. I alhora és un bon lloc on trobem unes vistes impressionants de la Alhambra i Albaicin Sierra Nevada.

Seguint el passeig per Granada anem a l’Hospital Reial que va ser fundat pels reis Catolics per a orfes, pobres i peregrins sobre un antic cementeri musulmà que estava als afores de la ciutat. Així, construint fora del centre es complia la normativa de sanitat d’allunyar a malalts de la resta dels habitants. L’hospital ha esta utilitzat pe a moltes finalitats com asil d’ancians o centre per a discapacitats psíquics i actualment és seu del rectorat i d’altres dependencies de la universitat. Hi és la biblioteca general de la universitat decorada amb sostre de fusta. Des dels jardins Campo de Triunfo es veu l’hospital Reial que barreja l’estil mudèjar, gòtic i renaixentista.

fotos procedents de google imatges

La catedral de la Encarnación construïda per voluntat expressa de la reina Isabel és considerada un dels monuments més bonics de la ciutat, és grandiosa, és impressionant. Diego de siloé va saber crear un edifici renaixentista sobre traç i cimentació gòtica.  Les portes és clar exponent d’art renaixentista. Començaren  la seua construcció l’any 1505, poc després de la presa de la ciutat. El projecte original incloïa dues torres, i no poguè ser per prblems de ciments. Així que es quedà en una i l’altra es rebaixà en altura. Al museu es pot veure el dibuix de  com haguera quedat.

fotos procedents de google imatges

La capella reial, on estan soterrats els reis catòlics, està annexionada a la catedral. Els Reis Catòlics manaren la construcció l’any 1504 per albergar les seues sepultures. Era un projecte prioritari al qual Isabel i Fermado donaren ordre i finançament necessari per enllestir-lo al seu gust. Deixaren fins i tot per escrit. Els reis moriren  moriren abans i les despulles hagueren de reposar en el convent de sant Francesc de la alhambra mentre la capella s’acabava de construir. Hi també estan junt als reis, les despulles de la filla Juana la loca i Felipe el hermoso, que protagonitzaren tants endevinaments turbulents de la historia d’Espanya.

fotos procedents de google imatges

 

El Corral del Carbon és un edifici àrab de principi del segle XIV, que va ser hostatgeria i magatzem dels mercaders que arribaven a la ciutat. És l’únic d’estes característiques que es conserva en Espanya. Destaca la portada.

La madrassa és l’antiga universitat àrab fundada al segle XIV per Yusuf que conserva perfecte el mihrab. En l’actualitat pertany a la universitat i és seu d’activitats culturals. El nom de madrassa ve de la paraula àrab medersa que significa escola o universitat corànica.

L’edifici de La real Chancilleria , bé d’interes cultural, és un dels palaus més notables de la ciutat. Començà la construció l’any 1531 i acabà l’any 1587, sent el primer en Espanya creat expressament per allotjar el tribunal de justicia. Actualment continua sent seu del tribunal de justícia de la comunitat d’Andalusia.

El passeig per Granada continuarà...en una tercera part.

QUADERN DE VIATGE, GRANADA, primavera 1999

GRANADA- I PART: LA ALHAMBRA i EL GENERALIFE

Irving va escriure que Granada és una roca musulmana enmig de terra cristiana, un elegant record d’un poble valerós, intel·ligent i artista, que va conquistar, governar, florir i desaparèixer. Que bonic no?

Granada, ciutat distinta i singular, es necessita el seu temps per poder descobrir tota la barreja de cultures que acull. Plena de contrastos, hi conviuen els costums més arrelats àrabs amb el bullici de la vida actual. Un agradable i actiu ambient universitari dóna animació als carrers. És la segona vegada que visite Granada i com no hi a dos sense tres, estic segura que tornaré a esta bonica ciutat on s’hi respira la barreja històrica que tots hem heretat.

Des de 1984 la Alhambra i el Generalife són  Patrimoni de la Unesco, no podria ser d’altra manera. S’ho mereixen.

Que bonics els palaus, l’Alcassaba i els jardins! Quina meravella! Entrar-hi convida a  imaginar la vida dels sultans i de les sultanes. I també a recordar les imatges dels contes de “Les mil i una nit” que de menuda llegia o em contaven. Es fàcil imaginar per la sumptuosa decoració, pels mosaics, per l’arquitectura...tanque els ulls i tot em  transporta a l’època  àrab.

L’Alhambra és una ciutat palatina andalusí, és un ric palau fortalesa que allotjava la cort  andalusí del regne de Granada. Des dels jardins tenim al fons l’església de Santa Maria de l’Alhambra del segle XVII i construïda al solar de l’antiga mesquita. Granada és una barreja de religions i és just eixe fet que es nota en l’ambient i en els monuments, el que la fan diferent.

I si és impressionant el palau per fora, més ho és per dins, la decoració dels interiors és de les més riques de l’art islàmic. Els mosaics són espectaculars, els fets en ceràmica, estuc o fusta, tant se val. Predominen  els motius ornamentals dels arabescos vegetals o geomètrics lineals, segons diuen els estudiosos és un homenatge al quadrat.  Sovint estan mesclats amb textos. Els colors, hui molt desgastats tenen el seu simbolisme, color daurat la reialesa, el roig significa el poder, el verd es refereix al paradís i el color blau a l’esperança d’aconseguir-lo.

Donem una volta pausada entre les decorades sales i també per la zona exterior. Entrem i eixim  sense rumb, seguint l’ordre que marca l’atzar. Ens movem entre patis i sales. Tot demostra el luxe del passat. En un moment donant estem al pati de “los Arrayanes”, centre del palau de Comares. Patis, jardins i aigua són els elements basics als palaus andalusis, en tots estos es barregen harmònicament.

Cal parar l’atenció en detalls, com  la sala del Palau de Comares on es veu una esplèndida mostra d’art andalusí. No hi ha prou ulls per a veure tanta bellesa. Seguim el passeig pausat i parem a un  mirador: “El Mirador de Daraxa” en la sala “Las dos hermanas”, el nom ve per les dos grans lloses de marbre que emmarquen el frontis central.

Les parets  de “La sala Abencerrajes” guardaran la veritat de la llegenda dels assassinats que hi van succeir en temps passats. Sobre intrigues politiques o amors prohibits, les parets ho sabran, les parets van ser testimonis. Encara que al voltant de les llegendes,  ja se sap, no importa si són o no són certes, el que importa és que són històries boniques sempre.

“El patio de los leones” és l’ànima del palau, el que tothom reconeix en veure una imatge o postal. Les antigues cròniques el comparaven amb el paradís. Hi estan 124 columnes de marbre, envoltant el pati i  agrupades per parelles. La Font que dóna nom al pati, és una de les millors mostres d’escultura arábigo-granadina.

Que bonica és la Alhambra! Ho he dit però ho torne a repetir per convèncer, a qui no l'ha vista encara. És una joia imprescindible per empassar-se de bellesa artística i alhora entendre la història d’Espanya i com som els espanyols. El nostre passat no s’ha d’oblidar.

El lloc perfecte per descansar desprès de la visita a l’Alhambra són els jardins de Partal que formen terrasses escalonades. Durant l’època àrab albergaven nombrosos palaus de rics personatges de la noblesa musulmana.

L’austera  Alcassaba, en temps àrab fortalesa purament militar, s’alça al punt més alt de la colina, conserva grossos murs i varies torres. És una de els parts més antigues de la Alhambra. En temps dels cristians va ser presó de l’Estat. Des de l’Alcassaba es veu una bonica panoràmica del barri d’Albaicín i  Sierra Nevada.

Del segle XVI i construït sobre un palau musulmà trobem el convent de sant Francesc on està situat el Parador Nacional de turisme. S’hi conserven restos del que va ser en l’antiguitat, i ressalta el fet que hi es prepararen les fosses sepulcrals mentre es construïa la Capella Real, on estan actualment les despulles dels monarques Isabel i Fernando, els reis Catòlics.

Tot bocabada en Granada, a mi particularment m’agrada la convivència del la part àrab amb la cristiana, com passa amb el palau de Carles V del segle XV, un palau cristià que està dins de la zona de l’Alhambra, un recinte musulmà. Construint el palau dins de la Alhambra es volia demostrar el triomf de la cristiandat sobre l’islam. Aixi ho va voler Carles V, rei d’Espanya i emperador d’Alemanya. Ho va decidir després de la seua boda a Sevilla amb Isabel de Portugal l’any 1526. Del palau, construït amb cert estil romà,  destaca el gran pati circular de 30 m de diàmetre.

En les habitacions de Carles V, s’hostatjaria Washington Irving autor de “Cuentos de la Alhambra”. I és que Washington Irving va visitar en dues ocasions la ciutat de la Alhambra, la primera entre el 9 i el 20 de maig de 1828, i una segona entre el 4 de maig i el 28 de juliol de 1829 i en esta ocasió es va hostatjar a l’interior del palau andalusí, complint així un dels seus desitjos. L’any 1914 es col·locà una placa de marbre en les dependències que va ocupar que foren dissenyades per a al monarca.

A Irving li agradava Granada, és evident, que així era i deixà escrit entre altres lloances esta que diu: Granada és una roca musulmana enmig de terra cristiana, un elegant record d’un poble valerós, intel·ligent i artista, que va conquistar, governar, florir i desaparèixer.

Anem al Generalife, altre punt imprescindible de la visita a la ciutat de Granada,  i li fem una última mirada a la  Alhambra.

El Generalife era una vil·la rustica o horta reial que ens dóna idea de com eren aquelles residències sempre envoltades de jardins perfectament dissenyats. L’aparença externa explica el caràcter rural però els patis a diferent nivell i són els propis dels palaus. De nou admirem la decoració de les sales interiors en parets o  en els arcs. Em passa com en la Alhambra, no tinc prou ulls per mirar. Necessite tornar a passejar per estos jardins i també per la Alhambra. Encara no m’he n’he anat de la ciutat i ja vull tornar.

QUADERN DE VIATGE, GRANADA, primavera 1999