FOTOS i MÚSICA del MONESTIR AGAPIA en ROMANIA

 

Romania és un país proper a Espanya i a més a més, tenim molts romanesos de veïns, per això és important conèixer d'on venen, les tradicions, costums, la religió...

RESSENYA LITERÀRIA: LA FUGITIVA de Blanca Busquets

 

LA FUGITIVA

Blanca Busquets

Que és ser fugitiva? Segon el diccionari fugitiu és qui fuig, qui s’escapa d’algun lloc o d’una situació. En este cas Mireia, la protagonista, fuig d’unes vivències i maneres de viure perquè vol oblidar un passat, vol escapar de la casa on va nàixer perquè  no li porta bons records.

“La fugitiva” és la novena novel·la de la periodista i escriptora Elena Busquets i ha estat traduïda a  idiomes com el rus, el francès, l’anglès, l’italià i al castellà. Per alguna cosa serà. Crec que la clau de l’èxit és crear situacions o personatges amb els quals els lectors es poden identificar o recordar a persones conegudes. I com Mireia o els personatges que l’acompanyen en esta fugida els passen tantes coses! Hi ha un gran ventall on poder triar la situació o la persona amb qui relacionar.

Mireia és una dona gran que ja té més de 90 anys i moltes vivències que explicar. I és el que fa. Relata la transició de la infantesa a l’edat adulta i a la vellesa. Ens conta com es fa madura a la força. Els records ens fan entendre perquè viu sola i busca la soledat i perquè és dolenta. Perquè Mireia és dolenta, dolenta de debò. Ella mateixa ho reconeix. Però realment ho és i ho pensa? Sempre s’ha de mirar darrere de cadascú per a entendre que res és totalment de color blanc o negre, i si és dolenta tal volta siga per  unes circumstàncies concretes.

La nonagenària  té ajudantes de dia que li tiren un cop de mà. En té una fixa setmanal, la Lupe,  i per als caps de setmana té les substitutes que van canviat i de les quals ni sap el nom, mostrant així com les tracta de manera deshumanitzada. Mireia és esquerpa, sempre està de mal humor. Té un fill i una filla als que no veu. El fill  viu a Amsterdam i les visites de la filla són de compromís. Menysprea tothom. Només tracta bé a Sonia, la neta, a la que estima molt. Tal volta també estima a la filla i al fill, una mare sempre és una mare,  però no ho sap demostrar. I no sap perquè no vol. S’ha creat la cuirassa protectora. Una cuirassa que a poc a poc va destapant-se i amb ella el canvi d’actitud.

Viu en un carrer ben situat de Barcelona, a Sarrià, en una vida que se l’ha guanyada a força de sacrificis. És una dona amargada que es dedica a vigilar pel balcó, escoltar sorolls del carrer i escodrinyar als llogaters del pis del costat, gent aparentment normal…com tots… No té altra cosa que fer. També gaudeix fent patir a la Lupe donat ordres i contra ordes alhora.

M’agrada el to que empra l’autora per contar-nos la història. Mireia relata en present, i així com pensa, segons les frases li van al cap. I conseqüentment va barrejant èpoques, perquè la ment va del passat al present contínuament. El lector ha d’estar pendent si vol seguir els pensaments d’esta dona que ja no té pèls en la llengua i conta i conta sense parar. És curiós com gasta eufemismes per referir-se a sa casa, dient-li “la casa de la vergonya”, o “la casa de l’oblit” per parlar de la presó i després critica que a la malaltia del càncer no se li diga pel seu nom. En este sentit Mireia és contradictòria, com en moltes altres ocasions al llarg de la seua vida.

La novel·la parla de la mort, de la vida, de penalitats...d’envellir…M’agrada que done veu a una dona gran que sempre té moltes coses a dir. Parla de  ser rics i bres i de la diferent vida que es porta segons la classe social, parla dels xafardejos i del que diran, de la mentida o la veritat, i de secrets tota la vida amagats. Parla de l’estima familiar, dels amors desestimats dels amors bojos i dels amors de convinença, parla de segons oportunitats.

Té un final inesperat, i rodó, Mireia viu estancada però tal volta pot canviar, les portes sempre estan obertes a donar passos endavant a qualsevol edat.  La trama està ben nugada i malgrat tot, és creïble…la d’una vida trencada quan era una adolescent que és  quan començà a ser la fugitiva en la que es va convertir tota la vida. No dic més, no vull avançar res del contingut que va enfilant-se fulla a fulla i enganxa perquè convida a saber més… Els records puntuals són molt importants i recurrents per situar l’acció: l’olor a fusta, la piga, l’ampolla de vi, el perfum... I les sorpreses de la Mireia no s’acaben i fins el final n’apareixen.

I està bé que després de tot hi ha un brot d’esperança perquè fins les persones més dolentes, amb raó o no de ser-ho,  tenen un cor que guarda bonança. I la novel·la ens ensenya que res és el que pareix i que darrere de tothom hi ha una història, que mai ens quedem en les aparences.

ILLES ONS, RIA DE PONTEVEDRA:creuer per Rias Baixas, (Galicia)

 A Ons, la més gran de les illes de l'arxipielag gallec, trobem paisatges espectaculars, platges…vegetació i fauna abundant  i un polp especial… el millor polp del món.

TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons- museu de la conservera Masso en Bueu -Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada

Hui la predicció de l’oratge marca un canvi. Cert que portem dos dies amb un calor inesperat que els mateixos gallecs no havien conegut des de fa anys. Tanmateix, de moment tot està igual, cel sense núvols al cel  i temperatura ideal. Passem per la platja de Silgar de Sanxenxo, ara buida per ser matí, però si no plou o fa fred, en unes hores estarà plena de gent. Sanxenxo està en la ria de Pontevedra i té molt de turisme en estiu.

Portonovo és el port de Sanxenxo, on venim cada vesprada o nit després de deixar el “Pelegrin”. Al port veiem la llotja oberta i després l’edifici de lluny, i els vaixells atracats i els que estan navegant...Tal volta pot semblar que tots els ports que veiem cada dia són semblants, però no és així...cada dia canvia, perquè el port no és el mateix, perquè l’hora és diferents perquè la llum canvia... Hui navegarem per la ria de Pontevedra, primer direcció illes Ons, que, com l’illa de Sálvora que ja hem visitat, formen part del parc Nacional de les illes Atlàntiques. Ons pertany al municipi de Bueu. Les illes només estan obertes al turisme en època estival.

Per exemple, una particularitat de Portonovo és poder veure treballar a les “redeiras”, que són dones que amb destresa van teixint o reparant xarxes de pesca. Amb tota seguritat que tenen les mans quartejades i l’esquena en molts casos desfeta. És un gremi invisible i mal pagat. Des de fa uns anys reivindiquen els seus drets, concretament des de la tragèdia del “Prestige” en 2002. Recordeu? Fou un gran  desastre ecològic per l’enfonsament del vaixell i l’abocament de 63.000 tones de fuel al mar, el chapapote. Afectà especialment a la costa nord gallega. Moriren moltes aus marines, quasi 200.000. Tot quedà tintat de negre, platges, roques... netejar-les era difícil malgrat haver molts voluntaris, perquè les marees sempre portaven de nou chapapote a la costa. Doncs, a partir de 2004 començaren a donar ajudes per al sector del mar, però les “redaires” quedaren excloses.  Front a la injustícia de no ser reconegut el seu treball, decidiren unir-se per a aconseguir  la condició de damnificades. El seu treball és important, les xarxes de pesca no es compren, s’han de teixir. Les han de fer elles. Encara els falta molt per aconseguir, però ja estan unides per a lluitar pels seus merescuts drets.

Pugem al  vaixell “Pelegrin”  rumb a l’illa Ons. Tardarem uns 40 minuts. Al poc de navegar,  de sobte, a l’horitzó, veiem una boira que ens impedeix veure que hi ha més enllà, com el Titànic, que no veien el que tenien davant.

Quan parle de l’illa de Ons em refereisc a la més gran de l’arxipèlag que està format per l’illa d’Onza i set xicotets illots. Com a l’illa de Sálvora, es necessita permís per anar-hi i està limitada l’entrada a unes 1300 persones. L’única manera d’arribar-hi  és amb vaixell. M’agrada que haja control. Les massificacions no duen res bo a paratges naturals.

La boirina va desapareixent i inesperadament un fet ens sorprèn: veiem dofins! És emocionant, és bonic....veure’ls saltar al nostre voltant. Hi ha molts. Hem d’evitar els crits per no espantar-los. Entusiasmada mirant-los quasi ni els fotografie.

Ens apropem a les illes. Buscant l’embarcador veiem algunes parts de l’illa, i de lluny el far, que apropant-lo amb el zoom de la càmera es veu clarament. Els colors de l’aigua i el cel són una meravella tonalitats diverses del  blau s’ajunten formant una gama que atrau i atrapa…

Arribem. És una illa quasi desconeguda. Per tenir cura de la natura, hem de respectar les mateixes normes que en Sálvora. De totes les illes de l’Atlàntic gallec, les que més es coneixen són les Cies que també visitarem altre dia. Ons és l’única illa habitada de les illes atlàntiques de Galicia. Hi ha documents que acrediten  que l’illa era del rei Alfons III rei de Galícia, i que el mateix rei concedí les terres a l’església. Segurament hi hauria algun monestir o ermitans.

Actualment compta amb una població censada d’uns 60 habitants però permanentment, en viuen molts menys. Durant la dècada de 1950 arribaren a ser més de 500 persones. O Curro és el poble principal, on viu la major part de gent.

Hi ha moltes rutes per a caminar, unes platges precioses i uns penya-segats. Nosaltres fem la visita guiada. Hi ha barris i cases disperses. Passem per l’església nova de san Xoaquin d’estil peculiar que està junt a la casa que era del cura, la del metge i la del mestre. Ara tenen altres finalitats. Degut al mal oratge el metge molts dies faltava el i era el mateix farer el que donava classes. També sovint faltava el cura i això era imperdonable. Constantment el veïnat reclamava un retor permanent.

L’illa té un ecosistema únic de flora i fauna, compta amb fons marins únics d’espècies protegides, lloc idoni per veure aus i bussejar. La guia Ana parla amb passió i ens consta sobre arbres medicinals. La població de l’illa encara transmet les creences populars i tradicions que empraven únicament en el passat per curar tot tipus de malalties. També ens conta sobre els tipus d’habitatge, sobre la fauna o sobre història...es un goig escoltar-la.  I és un goig estar envoltats de tanta meravella. Quins paisatges!

Al segle XVI la situació canvià. Passà a mans de la familia Montenegro, però els atacs de pirates, com Drake, feren que els habitants fugiren de l’illa capa al costa peninsular, D’esta època veiem alguna casa de dos plantes, el caseriu feudal, que tenia quadra per als animals i horreo.

El següent propietari fou el marques de Valladares, al segle XIX instal·là una fabrica de saladura i estimulà l’economia. En 1929 l’illa es venuda a un ric burges, Manuel Riobó, que  estimulà la comercialització i secat del polp i el congrio. Riobó era republicà i durant la guerra civil fou assetjat, i acabà suïcidant-se. En 1943 un organisme estatal ICONA arravata l’illa als hereus i des de 1982 és propietat d ela Xunta de Galicia.

Seguint caminat, sense presses, observant el que trobem a cada pas. De lluny veiem una gran illa que sembla una tortuga immensa, és l’illa Onza.

Arribem a uns penya-segats. Les vistes són espectaculars. La guia ens mostra una curiositat, és la retama insular, que nomes es troba a l’illa.

De lluny veiem coves marines, forats en la roca dels que es conten llegendes...com que se sentien les veus de morts. S’han format per erosió. Foren estudiades per la NASA per la gran varietat d’espècies que acullen.

Tornem al menut port pel mateix camí, veiem moltes cases de pescadors que ara tenen turistes allotjats. Els habitants de l’illa sempre s’han vist obligats a pagar renda a cada amo i encara hui en dia encara són considerats com inquilins perquè ni les cases ni les terres són de la seua propietat. Els antics habitants han reclamat i l’única determinació de moment es oferir-los un periode d’ocupació de 90 anys. Es la raó per la qual no hi ha més infraestructura per al turista.

Hi ha més rutes i amb més temps en faria alguna i és que abans de pujar al vaixell vull fer dos coses.

Una de les coses és  banyar-me, encara que siga només els peus. L’aigua està molt freda. Molt. No sé com poden suportar la gelor els que entren i es banyen tot el cos. No podem evitar fer-nos fotos per a la posteritat. I que bonica l’aigua tan transparent!

I altra cosa que m’abelleix molt és tastar el polp d’Ons, que és únic. Diuen que és el millor del món. Ho vull comprovar. El de l’illa és especial i té un color més colorat perquè menja nècores. De debò que és exquisit i després d’haver-nos menjat entre dos persones, l’amiga Loli i jo,  un gran plat, el que diuen “una ració”,  puc  assegurar que és el millor que mai he menjat. I n’he menjat en molts llocs, perquè el polp m’agrada. Llàstima que ja no tenim fam per al dinar que tindrem al vaixell, que amb tota seguretat, serà excel·lent com tots els dies

Si vols saber més:

PRIMER DIA DE CREUER: -Illa Sávora- Llotja de Ribeira- Illa da Toxa.

SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

FOTOS i MÚSICA de LEÓN

 

Cada racó d'Espanya té el seu encís, siga ciutat gran o poble menut...Coneixes León? si la resposta és no...a què esperes? És una ciutat encisadora i molt acollidora...

PORTUGAL: GUIMARÃES

Diuen que en Guimarães nasqué el que seria el primer rei de Portugal, Alfonso Henriques el Conquistador, per la qual cosa se la coneix com el bressol de Portugal.

Només entrar a Guimarães està l’estàtua del rei Alfonso Henriques, el que fou tan venerat i símbol  de la ciutat i del país, el que es va aconseguir la independència de Lleó. Ja ho diuen ben enorgullits: “Aquí nasceu Portugal”. De bronze i sobre pedestal de pedra, l’estàtua està situada junt al palau dels Ducs de Bragança. Just quan nosaltres anem, hi ha gent amb càmeres professionals filmant-la, estan fent un reportatge, fins i tot veiem que estan entrevistant a una persona que simula ser el rei...Hui és un dia festiu...

Tenim reservats els tickets per entrar al palau, hem d’esperar i aprofite per fotografiar l’exterior. Sembla una fortalesa. A més dels que estem esperant en la cua, hi ha algunes furgonetes descarregant caixes i artilugis perquè al pati del palau hi ha una fira medieval i tenen previstes diverses activitats. 

El Palau dels Ducs de Bragança, fou construït a principis del segle XV per  Alfonso I, fill il·legítim del rei Joao I. I segons diuen... per a les trobades amoroses del rei amb una de les amants. Ho sabia tothom. Durant el segle XVI, també fou utilitzat com residència dels Ducs però a poc a poc anà abandonant-se i acabant en estat ruïnós. Al segle XIX durant les invasions franceses es va condicionar com quarter militar. I ja al segle següent es va fer una restauració, durant la dictadura de Salazar per convertir-la en la residència oficial del President, en 1959 es transformà en la Residència oficial del President de la República en el nord de Portugal i es va obrir al públic com museu, “recreació” de com es vivia en altres èpoques.

Accedim a l’interior passant pel pati on trobem els preparatius de muntatge de la fira medieval. Al pati l’envolten galeries, que donen accés a les diferents sales. Parem atenció a les xemeneies i al sostre inclinat de la capella.

I seguint una jove guia visitem sala a sala... El palau és molt gran. Té dos pisos. Al primer pis, hi ha uns grans salons concebuts per acollir els quatre tapissos flamencs de Pastrana, del segle XV, que narren les conquistes africanes del rei Alfonso V de Portugal. Però no són els reals, són una copia de la mateixa grandària: onze metres de llargària i quatre d’altura. Hi estan des del temps del dictador portuguès Salazar. Hi ha algun historiador que diu que Salazar els va adquirir per a Portugal i altres que, al·legant la bona amistat amb Espanya, els demanà al dictador Franco. Salazar volia els tapissos originals del segle XV, però Franco es negà i a canvi en 1944 li va cedir les copies que en temps de Manuel Azaña s’encarregaren a la Fàbrica Nacional de Tapices. Salazar, es va haver de conformar i com aleshores estava reformant el palau, va crear les sales per a que els tapissos lluïren perfectament i foren admirats per tothom. Són una meravella...els tapissos i tots els objectes que anem veient a les sales i de camí entre unes i altres. Veiem una curiositat a la part alta d’una de les parets: un xicotet forat que era el sistema de vigilància. I altra curiositat és el sostre que reprodueix el casc bolcat d’una caravel·la en homenatge als descobriments marítims. Realment és un gran museu d’art decoratiu que ajunta objectes pròpies d’una vivenda noble i senyorial entre el segle XVII i XVIII: armes, mobles, xemeneies, gerres, estores, baguls....

Les salen envolten el pati, quan anem d’una sala a altra  veiem la diversió medieval que hi ha, amb danses i jocs...des de la planta alta es veuen millor les xemeneies i posant atenció veiem altra curiositat més, i és que moltes són falses, i és que les xemeneies demostraven riquesa, tot era aparença.

Una part important del palau és la capella. Quan s’inicià la restauració a la dècada de 1930, encara estaven les parets, la finestra sense vidres, la porta i l’escala, poc més. Fou decorada com el que se suposa seria una capella del segle XV. En esta no falten els seients per als Ducs.  

Va haver molta polèmica en la restauració pels canvis respecte a l’original, però el que es mantenen de l’antic palau són algunes obres d’art com quadres, estores o tapissos. La resta, són peces artístiques que es portaren des de diversos llocs per recrear i alhora adornar el palau com si fora l’original. 

L’últim que visitem són dos dormitoris: el del Duc de Bragança i l’altre el que se suposa deuria ser de Catarina de Bragança perquè hi ha un retrat seu.  Catarina era filla del rei Joao IV i Luisa de Guzman, que es casà amb el rei Carlos II, convertint-se en reina consort del regne d’Anglaterra, regne d’Escòcia i Regne d’Irlanda, poc després d’enviudar va regressar a Portugal.

Acabada la visita, eixim pel pati i fem una última mirada a la fira medieval.

Darrere del palau està el castell de San Jorge, en la part alta, el castell de les set torres i una de les set meravelles de Portugal. És del segle X i la comtessa Mumadona, el  manà construir per protecció contra els  atacs musulmans. Primer es va fer de fusta i fang,  després en pedra, que es com es veu actualment. Un segle després fou la residència del rei Alfonso Henriques després de conquistar Lisboa en 1147. Hi ha qui diu que és on nasqué, i altres diuen que nasqué en la ciutat de Viseu, on la mare residia llargues temporades. Siga on siga, el cas és que a Guimarães se la cataloga com el bressol de Portugal, i que per no saber, no se sap ni la data exacta del naixement. 

El castell té un bonic entorn. Des del castell, de lluny, veiem la façana de la Capela de San Antonio, que forma part d’un antic convent de caputxins del segle XVII. Després l’edifici passà a mans de la institució que té els orígens al segle XVI, Santa Casa de la Misericordia, per a fer un hospital i continua sent de la seua propietat. Mentre s’edificava el convent, els caputxins es quedaren provisionalment en la capella de san Miguel del castell.

I és precisament la xicoteta església tardo romànica de san Miguel la que veiem només deixem el castell. Malauradament està tancada per obres de restauració. A l’interior es guarda la pila baptismal dels segle XII, utilitzada per al bateig d Alfonso Henriques.

Seguim el passeig. La part intramurs és Patrimoni de la humanitat per Unesco des de 2001. Es veu una ciutat menuda i tal volta passa desapercebuda entre les grans ciutats portugueses, però m’estic adonant que té personalitat. Veig uns carrers, uniformes, elegants, és nota que es té cura del patrimoni històric. Tot el que volem veure està concentrat. És una avantatge perquè ho podem fer a peu. La nostra visita a Guimarães comença en l’encreuament entre Rua conde de Henrique i largo de Martin Sarmento i seguim cap al Jardi del Carmo. És la part de la ciutat creada al segle XIX. Passem  pel convent i l’església Nuestra Señora del Carmo i la Capella a la Verge Maria, també passem per les portes de l’asil de santa Estefania que des de 1863 fa obra social. Estem en Setmana Santa i trobem oberta una capella que és part de la via sacra. És una sort poder veure-la, perquè llevat d’estos dies, la resta de l’any té les portes tancades.

Seguim pel carrer de Santa Maria, un dels més antics perquè es creà per connectar el castell i la plaça largo de Oliveira on estava el convent que fundà al segle X la comtessa Mumadona. I és que, com ja s’ha dit, el castell havia de servir per defensar-se en cas d’atacs àrabs i havia d’haver un camí directe. És un dels més bonics i de valor arquitectònic perquè s’hi conserven cases medievals i antigues esglésies. En el passat hi vivien nobles, clergues importants, mercaders acomodats  i altres persones amb prestigi.

Entre altres cases nobles i edificis d’interès, passem per la casa gòtica dos Valadares i  trobem altra capella de les que formen part en la via sacra. I arribem a la plaça on està el convent de Santa Clara, del segle XII, actualment l’ajuntament.

I passem per la casa de l’arc amb un xicotet pont blasonat sobre el carrer. En alguns moments hem trepitjat el símbol que ens diu que Guimarães forma part del camí de  Santiago, i just este carrer ens du a la plaça que porta el nom de l’apòstol.

La plaça de Santiago conserva l’ambient medieval del segles XVI i XVII. La plaça i to Guimarães en general, té molta historia. És una ciutat molt pintoresca. Són cases, la majoria de tres plantes i balcons de fusta, el que denota que el gremi de fusters seria important. Són carrers vius, no és u museu a l’aire lliure perquè es veu que a les cases viuen. Hi ha roba estesa. A més hi ha molta gent amunt i avall. Molts som turistes però també hi va la gent local. Hi ha molts restaurants i terrasses per seure i passar el temps. És molt acollidora i agradable.

Hi ha unes porxades que donen pas a altra plaça important: La plaça de Oliveira de la que es conta una llegenda.

I de nou em meravella, també és especial, igualment animada, plena de restaurants i terrasses i envoltada d’arquitectura medieval ben conservada que la plaça del costat. La llegenda diu que en la plaça hi havia una olivera que es va secar fins que el cruceiro el va protegir i tornà a brotar. Actualment veiem una olivera plantada en el mateix lloc on estava l’antiga, per a recordar aquell fet que es conta des de temps passats. Les porxades que hem traspassat formen part de l’edifici de l’antic ajuntament construït al segle XIV, que es distingeix per gran, pels merlets afegits al segle XVI i una escultura del segle XIX a la part alta, anomenada Setinel. Actualment l’edifici és una delegació de turisme. En la plaça també destaca el monument Padrao do Salado. És un templet amb una creu coberta, tot construït amb pedra en 1342 per a celebrar la victòria en la batalla del salado, que va enfrontar als castellans i portuguesos front als musulmans.

Al costat està l’església de Nostra Senyora de Oliveira, que es remunta al segle XII quan fou fundada per la comtessa Mumadona, la mateixa que va construir el castell. Mirant la torre amb merlets sembla una fortalesa medieval Segles després es va reconstruir en estil gòtic i posteriorment ha patit noves remodelacions.

Són dos places molt acollidores de les que conviden a passar hores i hores. Donem una volta per veure els carrers que estan prop. De lluny  veiem una torre, la Torre dos Almadas, construïda al segle XV sobre altra torre anterior per a ser residència d’un noble, Pedro de Almada,  té dos pisos i planta baixa. Actualment és la seu de l’associació estudiantil fundada en 1961 que organitza les festes nicolines en honor a San Nicolau de Mira.

Alguns carrers són estrets i empedrats, altres ja extramurs...són més amples. Per cert...trobem altra capella de la via sacra, les que només estan obertes en Setmana Santa.

En Guimarães es respira tranquil·litat... és una ciutat antiga que emprant materials i tècniques de construcció tradicionals ha sabut conservar l’autenticitat d’edificis del segle XV al XIX. I curiosament es veu una ciutat moderna. No es veu decadència...Fem el passeig tan encalmat que es deixem part de Guimarães per veure com l’espaiosa plaça de Toural que està en el límit de la ciutat antiga i la nova, on està la inscripció que diu que allí va nàixer Portugal. I és que de lluny ja en extramurs, veiem un jardí i una església de fons que fan efecte imant. No importa no veure la plaça,  hem gaudit de cada pas que és el que importa.

És just en l’església de Nostra Senyora de la Consolació i Sants pasos on acaba la nostra visita. Està al final d’una llarga avinguda. És d’estil barroc i rococó construïda al segle XVIII, que destaca per les dos altes torres que es veuen des de tota la ciutat. Hi ha un jardí preciós davant. No entrem perquè està tancada però si veiem la façana amb rajols i estem una bona estona en l’escalinata, gaudint del sol i contemplant, la ciutat, les flors i les plantes del jardí de davant que són una meravella.

Guimarães és una ciutat harmoniosa, la decoració de ferro de les baranes o balcons o pòrtics, les cases senyorials, els arcs que uneixen carrerons estret, les lloses que trepitgem i per les quals durant tants segles altres han trepitjat, les torres …tot recorda el món medieval. Així que, quan aneu pel nord de Portugal, us recomane la visita...Jo sincerament, m’he quedat amb ganes d’estar més temps i poder conèixer més racons i places.

QUADERN DE VIATGE, PORTO i VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

RESSENYA LITERÀRIA: LES MALES DONES de Marilar Aleixandre

 

LES MALES DONES

Marilar Aleixandre

 Hui vos parle de “Les males dones”, de Marilar Aleixandre, que parla de dones qualificades i tractades de “males” quan la realitat era altra. Hui vos parle de la subjectivitat del qualificatiu. Vull que en penseu. Què és ser mala dona? Per què arriba a ser considerada mala una persona? Qui dictamina què és bo o dolent? Reflexioneu-hi. Segons qui, segons on, segons època, segons  circumstàncies…segons mirades serà una cosa o altra i les  respostes seran diverses.

"Les males dones" ha estat guardonat en 2022 al Premi Nacional de Narrativa en gallec, la llengua d’adopció de l’autora, que és madrilenya de naixement i té ascendència andalusa i valenciana. Després la mateixa autora la traduí al castellà i ara Sebastià Portella al català, i cal ressaltar que el guardó li arriba per molts motius: per la seua singularitat, per una estructura no lineal que va endinsant al lector en el tema que es vol abordar mitjançant unes vides malaurades que són representatives de moltes reals.

És una novel·la que parla de la presó de la Galera en A Corunya a finals del segle XIX. L’autora es basa en la realitat però empra ficció perquè hi ha poca documentació sobre les presons, i més d’aquella època. Eren llocs dels quals millor ocultar, per la qual cosa hi ha poc escrit, perquè una presó es pot considerar un fracàs de la societat.

El fil conductor és la lluita de dues dones exemplars: Concepción Arenal i Juana de Vega, comtessa de Mina, activista i escriptora. Estos dos personatges reals, coneixien bé la Galera, concretament Arenal fou visitadora i deixà constància del seu treball. De fet l’autora situa el relat entre 1863 i 1865 perquè són els que va estar ocupant la plaça i ha pogut documentar-se amb les seues cartes i informes, alguns dels quals podem llegir en la novel·la.

La tasca de les visitadores era veure les condicions de les recluses dins la  presó  però Conxa junt a Juana Maria, irremeiablement no pogueren evitar saber les vides i els motius que portaren les recluses a la presó. Una i altra confiaven en el poder de l’educació i s’esforçaren per aconseguir igualtat i drets humans en un entorn on era difícil aconseguir-ho. Bé podem dir que van ser pioneres del feminisme dignificant unes dones anònimes i abandonades, oblidades i ocultes. Té molt de valor. Concepcion Arenal adoptà una actitud molt critica, tenia bones intencions i era avançada al seu temps en quant  a ajudar a les dones però era molt religiosa i per a ella, el pecat i el delicte era el mateix.  Este fet li produia un debat intern. Per altra banda, Juana de Vega, fou  activista liberal que acabà sent acusada de conspiradora per la seua faceta política.

Totes dues ajudaren les recluses per a la reinserció per així que poder tenir un futur, recuperar lo perdut o començar de zero. Dins la presó les recluses rebien ensenyaments per a dignificar-les. Les dues dones s’atreviren a intentar-ho en temps que ni se sabia que era la inserció i menys per a una dona. No era legítim donar veu ni participació pública a la dona que segons la normativa social societat havia d’estar en casa tenint cura de la família.

Per mostrar quins tipus de dones hi havia a la Galera, l’autora s’ha inventat unes protagonistes, les descriu en el present que viuen en la presó i en el seu passat, contant les circumstàncies que visqueren i que les van conduir a la presó. Enn tot moment la misèria i les humiliacions les envolten.

És una novel·la molt intensa. Les dones que Marilar Aleixandre ens presenta són “males” per moltes  raons:

Males per avortar. Algunes avorten perquè la concepció s’ha dut a terme en circumstàncies extremes de submissió a uns homes que no tenen res a veure amb elles (senyorets de les cases on treballen, enganyades, violacions...) …o  perquè si bé han estat engendrats dins del llit marital, saben que no poden donar de menjar a més fills dels que tenen a casa perquè amb els que hi ha, ja en són massa.

Males per robar per als fills. Altres roben perquè just no han avortat i  han d’alimentar els fills que no paren d’engendrar perquè els homes no volen posar cap tipus de mesura preventiva. Ací queda patent que els homes no veuen problema en si engendren o no, el que volen és gaudir del sexe i el problema és de la dona a la que obliga a avortar.

Males per robar per sobreviure. Altres venen el seu cos per menjar. No tenen altre remei. Són males per ser pobres i tal volta per demanar almoina. Algunes ni tenien casa.

Males per desobeir. També són males les que no acaten ordres ni segueixen la norma establerta per algú al que li han atorgat el poder de manar.

Males per ser amigues de les males. Si, simplement per recolzar-les, per donar-les un colp de mà, per compartir amistat, també eren tancades aquelles que es relacionaven amb les considerades dolentes. Quina barbaritat!

Estos són alguns dels tipus. Injustícia total. Totes eren empresonades per anys o de per vida. En entrar a la presó eren rapades, així eren humiliades. Cada cas o delicte  tenia un condicionant, una raó que ho justificava, tanmateix en la Galera, en cap cas la dona fou escoltada perquè cada explicació era considerada una bogeria explicada per una boja.

Tenien cura d’elles unes monges. La majoria eren dures i cruels, sortosament hi havia alguna permissiva i comprensiva que actuava d’amagat de les altres monges. Les monges consideraven les recluses unes pecadores. Hi havien arribat per ser males, per pecar i mereixien el càstig.

Segons les cartes de Concepcion Arenal durant el període que hi va treballar hi havia 300 dones presoneres i malauradament per falta de documentació no se sap el nom de cap. Però Arenal si que en parla d’una en concret que cobra gran protagonisme en el relat i que el temps ha fet famosa: Pepa La Lloba. La Lloba fou una bandolera gallega de la que es conta molt i poc se sap en realitat. La veu popular la considera una Robin Hood gallega. També es diu que fou empresonada en la Galera, on conegué a Arenal,  per matar l’oncle, però no se sap si fou ella realment qui va cometre l’assassinat. La Lloba és tota una llegenda.

Junt a La Lloba hi ha altres personatges ficticis que representen casos reals. Per exemple  està Sisca, tancada des del quinze anys,  que treballà des de menudeta per ajudar a la família en constant lluita contra la desgràcia.

Un dels temes tractats és l’avortament. En 1860 era il·legal i un segle després també. Malauradament actualment encara mor gent avortant en males condiciones en països on no és legal. Però no conte més, solament que Sisca està basat en un personatge real, el de Mercedes Losada, a qui està dedicada la novel·la. Mercedes, un segle més tard, ja a meitat del segle XX, va viure en primera persona fets quasi similars als de Sisca. El temps les separa. Mercedes no visqué exactament la mateixa vida que Sisca, tenia 10 anys i va estar només uns dies a la presó. La vida de Mercedes ja es mereix per ella mateixa altra novel·la.

Sisca és el personatge principal, junt a la Lloba però hi ha altres dones, altres vides..i un aspecte remarcable és la sororitat que hi ha entre totes elles, sororitat que en general les ajuden a suportar la vida, dins o fora. M’agraden les converses entre Concepción Arenal i Juana Maria, que ajuden a entendre el pensament de cadascuna. I que tendra i entranyable la relació de Sisca amb la Lloba, que ha escapat a la muntanya...i també és bonica la relació de Sisca i Juanita abans de ser empresonada! Quanta estima! I també la que manté al final Sisca amb Juana Maria de Vega, la comtessa, la que li obri la porta de l’esperança per a refer la seua vida, tal volta estudiant per a mestra. El document final de 1923 que és el contracte que firmaven les dones abans d’exercir de mestres ja el coneixia. Eren 14 normes obligacions,  inconcebibles per a la mentalitat actual. 

Llegir-les recorda, una vegada més, la societat retrograda d’aleshores que limitava tant les dones i que el treball de la igualtat no ha de parar perquè encara falta per fer.

Llegir sobre la situació de les dones de finals del segle XIX, tancades a la Galera, en A Coruña, també m’ha fet pensar en la postguerra espanyola o en els camps de concentració d’Europa o arreu del món derivats de les guerres. Eren situacions similars, malgrat el temps passat. Al capdavall parlem de persones que emmalalteixen per no menjar o per falta d’higiene i acaben sent terribles morts sense raó.

I alhora he pensat en la història i la importància de recordar el passat. Valore el treball de Marilar donant importància a veus que  no va tenir oportunitat de parlar. Eren vides de pobres abocades a ser oblidades. No importaven a ningú. Per això este llibre té mèrit, perquè amb mirada feminista, Marilar les atorga importància deixant de banda els  homes que sempre la tenen. En esta novel·la no eixen i els que apareixen millor que no existiren, a excepció del jove Xacobe, que demostra ser  diferent. Marilar Aleixandre dóna vida i veu a aquelles dones que passaren desapercebudes vivint de manera terrible i que formaren part de la societat i de la historia.

I valore la manera d’escriure-ho. Tanta duresa, tan de rebuig social, tan de dolor i injustícia tanta resignació, i també els moments amb pinzellades que s’endevina alegria. Tot està expressat emprant bellesa literària, amb dramatisme profund i mesclant cultura popular i poesia. M’agrada molt el final esperançador per a Sisca amb estima al seu voltant i un ofici en perspectiva per a guanyar-se la vida.

Actualment de La Galera queda el nom del carrer on va estar situada la presó:  rua Galera. L'edifici, que inicialment no fou concebut com a presó, era una casa senyorial que va ser utilitzada durant uns anys i acabà sent derruïda. Ara hi ha un altre edifici en el seu lloc. Res més se sap del que hi havia en el passat. Espere que esta novel·la desperte, al menys, la curiositat de saber-ne més.