EL CAMPELLO (Alacant): La Illeta dels Banyets o Banys de la Reina

 A La Illeta dels Banyets hi ha unes basses romanes excavades a la roca, on els romans criaven peixos, la illeta és coneguda popularment com  els Banys de la Reina perquè segons la tradició oral, a les basses, la reina mora prenia els seus banys.

Hui visite el recinte arqueològic de  la Illeta dels Banyets o Banys de la reina, que és el nom com se la coneix també. La Illeta està en El Campello, prop  d’Alacant, tot seguit anirem a la Vilajoiosa que tampoc està molt allunyat. Vaig amb els companys de la universitat Nau Gran, Ontinyent, com sempre, guiats per Mateo Ferri.

Arribem a El Capello i comencem el dia en el passeig marítim. Hi ha molts restaurants i cafeteries. Un café a meitat matí reconforta.

Malgrat ser finals de novembre encara hi ha turistes que no dubten en prendre el sol a la vora del mar. Les aigües estan tan tranquil·les!. No hi ha ni una ona...El sol és tan agradable!

De lluny es veu la llotja que rep cada dia el peix acabat de pescar. I d’ahi va cap als hotels i cases de menjar...de la mar a la taula. També veiem la Torre Vigia que està als peus del jaciment arqueològic que anem a visitar. A la Torre pujarem després per veure la panoràmica completa dels voltants, que amb el dia tan clar, ja sé de bestreta que serà espectacular.

El jaciment arqueològic alacantí està considerat un dels més importants del Mediterrani. És una antiga península que va quedar separada de la costa a causa de l’erosió. Alguna font consultada diu que la causa fou un terratrèmol. Era el segle XI dC. Siga el que siga la causa, el fet és que s’hi va destruir la part que la unia a la terra. Tanmateix l’any 1943 es tornà a unir per a la qual cosa es va emprar dinamita que va destruir gran part de la necròpolis prehistòrica.

Cap allà anem. Es creu que seria un emporium, un destacat punt comercial perquè s’han trobat restos de magatzems, temples, cases.... dominava el mar i els accessos a l’interior. És un jaciment de més de 5000 anys d’antiguitat. Actualment veiem un promontori estret i llarg amb uns superfície de 10.000m2, dels qual 4000 m2 forma el jaciment.  

Entrem. El primer que fem és una mirada al passat de la cultura Algar, entre els anys 2200 i 1550 aC. Els primers habitants formaren un poblat de cabanes disperses que ocuparen la illeta  des de la zona ocupada per la Torre vigia fins el mar. Eren cabanyes de planta oval, de les quals al jaciment veiem l’única d‘este període que es conserva en la Comunitat Valenciana. No queden les estructures de les habitacions però si es trobaren els enterrats sota terra. Era el costum en aquella època. El pis de l’habitació era el que cobria la tomba. Hi ha 20 tombes. Els enterraments podien ser dobles o individuals i els cadàvers es col·locaven vestits i en posició fetal. Junt al cadàver se soterrava l’aixovar, confirmant així la creença en la vida després de la mort. En les tombes s’han trobat punxons i punyals de metall, braçalets, poms, botons de marfil i alguns gots de ceràmica.

En l’edat de bronze probablement es construïren les dos grans cisternes de pedra i argila, parcialment excavades a la roca. La més gran tenia capacitat d’uns 50000 litres d’aigua. Nosaltres anem seguint les explicacions del guia, tanmateix hi ha nombrosos  panels informatius  explicant cada racó i el context històric.

El següent nivell és l’edat ibèrica-punica. És quan l’assentament a l’illa es va fer més estable. S’hi pot veure un carrer en sentit longitudinal a l’illa i dos temples, magatzems i cases. D’esta època s’han trobat gerres, armes, tombes i restes de ceràmica. Pels materials trobats en les excavacions se sap les relacions comercials que hi havia amb altres punts del mediterrani. Les àmfores eren els utensilis emprats per al transport marítim, la curvatura de la base feia que es pogueren adaptar fàcilment a la forma dels vaixells. L’escriptura era important per a les relacions comercials i el suport emprat era la ceràmica. S’ha trobat exemples escrits en diferents alfabets.

Seguim fent el passeig imaginant com vivien al passat. Passem per una part no excavada en la que hi ha conreus de diverses plantes. 

Avançant uns metres i ja el mar enfront trobem els vestigis de l’època romana. La part romana es construí damunt dels ciments de l’abandonat poblat iber. L’aigua ens envolta. El punt més alt està a quasi 8 metres per damunt del mar.

A la punta de l’Illeta hi ha unes basses que eren vivers de peixos, són les que donen el nom al lloc. Els vivers o piscifactories, per a la cria i conservació del peix eren activitats molt importants de l’època romana per aprofitar els recursos del mar.

Són quatre basses, que actualment veiem molt erosionats per l’acció del mar. Estan comunicades entre si. La més gran mesura 8’7x3’10 metres, rep l’aigua mitjançant dos canals situats a ambdós extrems. Les altres tres basses són més menudes estan alineades en perpendicular a la major. La comunicació entre elles era per unes ranures tallades a la roca, que alhora servien per a obrir i tancar els portons. Al sud-oest de la Illeta hi ha altres piscifactories però estan en pitjor estat de conservació.

Al recinte arqueològic també podem veure unes termes romanes, és la part coberta. Són familiars i menudetes, però suficients per a una sauna i bany personal.

El sistema de calefacció consistia en crear una càmera d’aire per davall de terra a la que se subministrava aire calent des del forn situat en una part auxiliar de la casa. De les termes podem veure el forn reconstruït que les calfava i sales per a l’aigua calenta i la freda. Hi ha peces originals com la reixa o una part de l’entrada al forn.

Acabem el recorregut parant davant d’uns pous d’aigua on s’hi pot apreciar les diverses fases de construcció en cada època, des de la prehistòria fins a l’època romana. I és que cada cultura s’assentava sobre l’anterior i cadascuna s’adaptava al que trobava o ho modificava segons les ferramentes o coneixements que disposava. Així la societat anà evolucionant.

Al període romà el va succeir l’àrab i fou l’últim període d’ocupació de la illeta, al segle XI. Tal volta és certa la llegenda que diu que la reina mora es banyava a les basses romanes...qui sap...? és un lloc propici per a donar-se un bany...actualment la zona és idònia per a nedar, bussejar o fer snorkel per la qualitat de les aigües.

El jaciment està declarat bé d’interès cultural i conjunt històric artístic i arqueòlogic nacional des de 1978. És propietat de la diputació d’Alacant des de finals de la dècada de 1990, any quan començaren els treballs d’excavació. A partir del 2006, tutelat pel museu d’arqueologia d’Alacant(MARQ),començaren les iniciatives per convertir-lo en parc arqueòlogic i s’encarregaren de la restauració i adequació per a poder ser visitat. Des d’aleshores fan un gran treball. Però també hem d’agrair la tasca dels arqueòlegs que iniciaren el projecte. Les primeres excavacions les va fer Francisco Figueras Pacheco entre 1931 i 1935 i ja en la dècada de 1970 per E.A Llobregat qui va evitar la demolició del jaciment.

Deixem el recinte arqueòlogic enrere i creuant el passeig Voramar de les escultures anem a la Torre vigia de la Iilleta. No està sempre oberta, s'ha de demanar autorització a l'ajuntament. La Torre domina entre tot. El guia de la Torre, que és frances, fent al·lusió al seu país d’origen, diu que “per allà on vas es veu, com la Torre Eiffel en Paris”. Té forma de con i té un diàmetre de 6 metres en la base i cinc en la part alta. Pe entrar ara hi ha una escala de ferro, abans s’empraven cordes. Al passeig hi ha escultures de bronze l’artista Vicente Ferrero amb el tema comú de les dones.

Pugem per l'escala de ferro lateral i una vegada dins, comprovem la consitència de les parets amb murs grossos i trobem alguna saetera per on els guardies podien disparar en cas d'atac...tot ens trasnsporta al passat...La Torre fou construïda a la segona meitat del segle XVI i forma part de l’entramat de torres vigies al llarg de la costa valenciana. 

Des de dalt veiem El Campello i les serres... i les ciutats del voltant, es veu fins a Benidorm. Sortosament el dia està molt clar. Cert que totes les vistes són precioses. Espectacular. Des de l’altura veiem perfectament l’illa, el lloc a qui havia de defensar de l’atac dels pirates berberiscos que són els que solien rondar per la zona assetjant, saquejant i fent mal. Atacaven per aconseguir esclaus. Causaven terror. Els guàrdies, en veure perill avisaven a les torres properes, amb fum i foc, segons era de nit o de dia. Per altra banda, altres guardians cavalcaven ràpidament per avisar les autoritats properes. La Torre fou declarada bé d’interès cultural i restaurada en 1991. 

QUADERN DE VIATGE, NOVEMBRE 2023 VILAJOIOSA i ILLETA DELS BANYETS.

 

ORIOLA (ALACANT)-III PART: Entre monuments...seguim el passeig.

Hem començat un passeig per Oriola i ens agrada el que estem veient...ens hem trobat inesperadament amb una desconeguda ciutat monumental que recomane visitar.

I el passeig encara no ha acabat, el que hem vist fins ara m'ha agradat. Encara queda per veure monuments molt importants, com Santo Domingo o la Catedral. Anem hi. Pas a pas.

Ara ens dirigim cap al riu i trobem més palaus i cases senyorials...com la casa Villaescusa, d’estil modernista construïda en 1915. Antigament en la planta  baixa hi havia un comerç: Galerias Colon. De lluny veiem la catedral, cap allà anem però no directament, primer fem  un passeig pel riu.

Ja tenim el riu Segura davant, que creua d’est a oest la ciutat. Té cinc ponts per a trànsit de vehicles i quatre pera vianants. Fem un passeig amb el riu a la dreta. De lluny veiem un antic rellotge, és el que estava a l’antic ajuntament al segle XIX. El riu no està molt net, hi ha brossa, branques, canyes...i també hi ha ànecs. A l’altra vora del riu també veiem un gran edifici a meitat construir, ens diuen que fa molts anys que paralitzaren les obres. No hi ha solució per a estes coses que li lleven bellesa a la ciutat? 

Deixem el riu i ens enfilem per un carrer ample on està el Ateneo, el casino orcelitano, de finals del segle XIX. Entrem però no podem veure molt perquè hi ha preparatius per a un “event”. Però si que ens expliquen un poc la història del casino i ens ensenyen la terrassa des d’on hi ha bones vistes al riu.

Arribem a la plaça Sije que té un encant especial. Ramón Sijé fou un escriptor i periodista d’Oriola molt amic de Miguel Hernández. Hi destaca, a la dreta,  el palau de Rafal, de principi del segle XX . També hi està el palau del duc de Pinohermoso, a l’esquerra, de final del segle XVI, però totalment reformat al segle XVIII, que és actualment biblioteca pública i arxiu històric. A la plaça tambè està veiem el palau de Monserrate del segle XIX, que fou caixa d’estalvis, actualment a la part superior hi ha un cartell que diu Centre cultural Miguel Hernández. Des de la plaça es veu un cimbori bonic, es el del palau del baron de la Linde.

Des de la plaça hi ha un camí per pujar al mirador del seminari diocesà san Miguel, que al llarg del passeig hem vist sovint per estar a la  part alta de la muntanya.

Molt a prop està la catedral del Salvador i santa Maria, seu de la diòcesi d’Oriola-Alacant. Abans d’arribar a la porta principal, en el que era l’antic fossar, veiem un xicotet claustre que pertanyia al convent de la Merced i que fou traslladat i reconstruït en este emplaçament en 1942, així que ara pertany a la catedral.

Seguim caminant amb el lateral de la catedral al costat, es veuen murs forts, compactes i trobem una de les portes d’entrada. L’edifici és del segle XIII construït d’estil gòtic català o llevantí sobre restes d’una antiga mesquita. Fou Alfons X el savi qui volgué que l’església fora la major de la villa, però no fou declarada catedral fins el segle XVI. L’edifici va anar fent reformes fins el segle XVIII.

Arribem a la plaça Salvador on està la façana principal. La torre és una de les parts mes antigues de l’edifici, una sala fou presó i en altra es conserva la maquinària del rellotge del segle XVIII.

L’interior és menut, o ho sembla, tal volta és perquè l’espai està dividit en tres naus. Hi ha girola i capelles entre els contraforts. I enmig està el cor. S’endevinen les parts gòtiques i la renaixentista. La llum entra per la rosassa i dos finestres  a la part alta. L’orgue és del segle XVIII i barroc, fou reformat al segle XIX.

Entrem al museu catedralici, molt ric com tots els de les catedrals. Generalment no m’agrada veure tanta ostentació i riquesa religiosa perquè em venen al cap totes les famílies que passen fam i que amb el que val un calze tindria la vida resolta durant temps...no puc evitar eixe pensament.

Al costat de la catedral està el gran palau episcopal, del segle XVIII, on vivia el bisbe, sacerdots i els ajudants o criats. En alguna ocasió va servir de residència a personatges il·lustres com el rei Carlos IV o la reina Isabel II.  Des del segle XV hi estava l’hospital del Corpus Christi, actualment és el museu diocesà d’art sacre.

Quants monuments, no he deixat de bocabadar-me…Hi ha antic palaus senyorials, edificis religiosos per tot arreu i fins i tot dinem en un, tot un honor...com grans senyors i senyores... És el  palau de Tudemir, prop de la catedral, amb grans sales restaurades i condicionades com hotel. Tambè té una terrassa menuda i acollidora amb referències al poeta local Miguel Hernández.

Encara queda altre “gran i important” edifici per visitar, és Santo Domingo. Té més de 18000 metres quadrats de superfície. Considerat durant molt de temps el més gran de la comunitat valenciana. Hi concentra l’estil barroc, el manierisme i el renaixement. En el seu origen, 1510, fou convent dels dominics on es creà un col·legi que alhora acabà convertint-se en universitat, una important universitat  que duraria quasi tres segles. Hi va estar la primera biblioteca nacional espanyola. Actualment és un col·legi diocesà concertat. Quan era menut Miguel Hernandez estudià en este col.legi, estava molt prop de sa casa. Realment només mirant l’exterior ja dic que és una meravella. Impressiona. Ara entenc per què se’l coneix com l’Escorial de Llevant.

Entrem per visitar els claustres: el claustre Major o del col·legi és renaixentista, del segle XVII, amb arcs de mig punt i semi columnes estriades amb capitell jònic.

I el claustre de la universitat és barroc, del segle XVIII, amb arcs de mig punt recolzats amb columnes i decoració heràldica.

Retornem al claustre Major per accedir a l’església. I quan entrem ens meravellem dels que hi ha. És el realment espectacular, originàriament renaixentista, és barroca en la decoració. Molt barroca. No queda res per pintar, i molt en daurat. Tanmateix hi ha coordinació i el que podria ser carregant i excessiu, no ho resulta tant a la vista. I el resultat particularment m’agrada. Només queda fora de lloc un afegit posterior en l’altar que destaca perquè no té res a veure en el conjunt total.  

És de nau única, amb capelles i contraforts. Pare l’atenció als balcons, des d’on antigament les famílies amb més possibilitats econòmiques tenien reservat el lloc per escoltar la missa sense mesclar-se amb la resta de la gent. La diferenciació social era necessària per mantenir la consideració en la societat i que es notara qui tenia el poder. L’església és bé d’interès cultural del patrimoni espanyol.

Fem una última mirada a l’edifici i a la façana de l’antiga universitat.

I ho fem des de diverses perspectives perquè traspassem la Puerta de la Olma, de Crevillente o de Elche, i veiem la façana lateral de la universitat al complet, que ens dona idea de la grandària. Esta porta antiga és l’unica que queda en peu després de enderrocar les muralles i està declarada be d’interès cultural.

I amb esta mirada, diem adéu a la ciutat dels monuments, la ciutat de Miguel Hernández, la ciutat que es mereix més reconeixement, i una visita pausada de més d’un dia, perquè el que hem fet és només una pinzellada. Em quede amb les ganes de tornar per veure millor el seu Palmeral, que limita el casc històric de la ciutat i està declarat be d’interès cultural del patrimoni històric espanyol i que hem vist a l’entrada i a l’eixida només de passada. I també podria anar a la platja... És la zona coneguda com Orihuela Costa.

 

La ciutat mereix una oportunitat per eixir del “quasi” anonimat. Necessita una bona política de inversió en restauració i conservació de patrimoni i màrqueting promocional perquè guarda tresors monumentals de gran valor i bellesa. Pense que Oriola podria complementar perfectament un paquet turístic que ajuntara la ciutat i la costa, o el que és el mateix, cultura, història i art amb relax de sol i platja.

Has llegit la I PART que és lavisita a la casa de Miguel Hernández?

Has llegit la II PART que és l’inici del passeig?

QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, febrer 2023, ORIOLA

 

ORIOLA (ALACANT)-II PART: Entre monuments... inici del passeig.

Pense que Oriola és una ciutat, que podria catalogar com "desconeguda" i que això hauria d’acabar, té molt de Patrimoni important.

Hui us mostre la ciutat d’Oriola, de la que ja he escrit sobre la casa de Miguel Hernández.  M'agraden les excursions que estem fent organitzades per la universitat d'Ontinyent "Unisocietat".  Oriola està a la Vega baja, molt prop de Murcia, és capital de comarca. Té censats quasi 80000 habitants però  només uns 33000 viuen a la ciutat, la majoria viuen en la costa i en els pedanies. Nosaltres visitem la part urbana...anem a fer un passeig per la història i la cultura entre monuments eclesiàstics, civils... envoltats de muntanyes que no perdem de vista, i mirant el riu Segura que la creua en el seu camí cap al mar abans de desembocar en Guardamar del Segura.

I és que de monuments... hi ha molts. No pensava que hi hauria tants! És que fent un repàs a la història ens adonem que Oriola fou antigament molt important per la riquesa de l’horta, per la riquesa portuària i per les salines. L’emplaçament actual d’Oriola es remunta a l’època romana però s’han trobat vestigis humans i materials des del tercer mil·lenni abans de Crist. Al segle XIII l’Infant Alfonso conquistà la ciutat a favor de Castella i acabant el segle, uns cinquanta anys després, és Jaume I qui la conquista per a Aragó. Al segle XIV amb Felip V, era considerada la més importat del regne de València amb títol de ciutat des del 1437, bisbat propi des de 1566 i universitat des de 1568, per això té  tants monuments que parlen del seu passat.

El primer que veiem és la parròquia de Santiago Apòstol, monument nacional des de 1933 i be d’interès cultural des de 1985 que fou edificada sobre una de les mesquites de la ciutat islàmica al segle XV. Té dos portades i una torre, un dels millors campanars de la Comunitat Valenciana. La portada principal es construiria en 1488 coincidint amb les Corts celebrades pels Reis Catòlics en Oriola. És d’estil gòtic isabelí. Hi està el lema i l'escut dels Reis. També està la figura de Santiago, obra feta en 1947-1948 substituint l’anterior que fou destruïda. La portada lateral és d’estil barroc del segle XVIII i dona entrada a la capella de la comunió.

L’interior té una sola nau, el que dona aparença de molt gran. D’estil gòtic llevantí fou reformat en els segles XVI i XVIII. Hi ha una valuosa col·lecció de pintura des del segle XVII fins al XIX. Però el que em crida l’atenció és la gran cúpula, una pila baptismal de marbre roig i un púlpit, ambdós del segle XVIII. Hi ha una Sagrada família del segle XVIII formada per la Verge de xicoteta, san Joaquin, i una santa Ana, curiosament canosa, que està en la capella de la Inmaculada.

També em pare a mirar la capella de la Sagrada família feta per Francisco Salzillo en 1765.

Però especialment el que més destaca de l’interior, és el daurat orgue d’estil barroc del segle XVIII. Seguint l’estil centreeuropeu té un oval a la part de dalt deixa passar la llum d’un vendaval que hi ha a la part de darrere. 

Una vegada a l’exterior, veiem, Nuestra Señora de Montserrate, però de lluny...Oriola té massa per a veure i hem de fer selecció. Ho deixem per a altra ocasió.

En la primera meitat del segle XIX, en 1829, Oriola va patir un terratrèmol causant morts i destrosses materials en la comarca. Cinquanta anys després, l’any 1879, el riu Segura es desbordà degut a unes pluges torrencials, és la coneguda Riada de santa Teresa en la qual 300 persones moriren. Però la ciutat ressorgí de les tragèdies. Els edificis que patiren desperfectes es restauraren i sortosament a l’any 1969, el casc antic fou declarat conjunt històric artístic. Tanmateix hi ha tant de Patrimoni que ens adonem que hi ha molts edificis als que els falta restauració. Quina llàstima veure el palau de Rubalcava com està de deteriorat! De tres plantes i edificat pels marquesos de Rubalcava en la dècada de 1930, fou adquirit per l’ajuntament d’Oriola en 2010 per donar-li ús social i cultural. Però hi està...caient...! Esperem que, al menys, se salven les fonts i bancs de rajols dels jardins o a l’interior, la col·lecció de ceràmiques o l’escala de marbre de l’interior...Esperem que algun dia brille l’esplendor dels seus amplis i luxosos salons, mostrant cultura, com era la intenció del consistori.

Just enfront està el museu de la Reconquista. Hi ha panels informatius i exposició festera, que no veiem completa. I no ho fem perquè en realitat volem veure la maqueta de la ciutat que destaca enmig de la sala i mostra perfectament com era l’antiga oriola.

Hi està la imatge d’una dona famosa, la Armengola, Hermenegilda-Eugenia, cristiana casada amb Pedro Armengol, que allà pel segle XIII, era nodrissa dels fills de l’alcaide musulmà. Segons conta la llegenda un dia va saber que els mudèjars locals tenien planejat matar als cristians i els alertà evitant la matança. Va disfressar a dos joves ben fornits com si foren les seues filles i van entrar al castell amb la intenció d’assassinar a l’alcaide. Ho feren i tot seguit prengueren possessió del castell. Al dia següent, dia de santa Justa i santa Rufina, les patrones considerades les salvadores, Jaume I d’Aragó acabaria tirant fora als musulmans. Des de 1991, durant la celebració de les festes, una dona representa este personatge que demostrà tant de valor.

La bandera d’Oriola, “la gloriosa ensenya del Oriol” també representa esta dona tan guerrera i la veiem acompanyada de les santes.

Seguim caminant i trobem una preciosa font del segle XIX, on de nou està l’Armengola representada. La font està davall del depòsit de l’aigua, el Pozo del Cremós, punt des d’on es distribuïa antigament l’aigua potable a gran part de la ciutat.

Arribem a la plaça on està actualment l’edifici de l’ajuntament, el palau barroc del Marques de Ameva. Destaca l’escut, en l’anomenada “esquina del pavo”. A l’interior de l’ajuntament es conserva la “real y gloriosa ensenya del Oriol” símbol de la ciutat. Des de la plaça veiem de lluny l’església convent del Carmen, edifici declarat bé de rellevància local.

Al costat de l’ajuntament està l’església de les patrones santa Rufina i santa Justa, construïda al segle XIV sobre una de les mesquites antigues. Era d’estil gòtic però ara la veiem amb moltes transformacions posteriors. Té un imponent torre campanar gòtica amb pinacles a l’estil del Micalet valencià i un rellotge dels més antics d’Espanya, donat que és del segle XIV.

Té una sola nau de gran altura. Veiem preparatius per a la setmana santa per la qual cosa les santes patrones estan amagades darrere d’un teles roges. Donem una volta observant detalls escultòrics, com una dona en el moment del part, veiem les capelles, obres d’art ...i l’imponent orgue neoclàssic de finals del segle XVIII. Tenia portes pintades i actualment estan en el castell de Santa Barbara d’Alacant.

I tot seguit entrem al museu de la muralla, situat davall de l’aulari de la universitat d’Oriola. I és que, ho trobaren quan estaven construint-les. Hi veiem part de la muralla i quatre torres d’època almohade, també es veuen els banys àrabs, part d’un palau gòtic...cases... És molt gran i es pot recórrer seguint un camí establert sobre una passarel·la de vidre transparent. I tot fa pensar quans restes més hi haurà per tota la ciutat...

Seguim caminant i observant cases palaus, com el del conde de la granja, una antiga casa del segle XVIII, que manté la façana barroca. A la cantonera està l’escut familiar.

La muntanya ens envolta i sovint veiem a la part alta el seminari diocesà de san Miguel.

Continuarà...perquè, el passeig per Oriola dona per a més...

QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, febrer 2023, ORIOLA