TODOS LO SABEN
Asghar Farhadi
Fa uns dies que vaig veure la pel·lícula “ Todos lo saben” i m’ha agradat. Tenia expectatives
que així fóra i s’han complit, i no només per la història que conta i que
atrapa mostrant-la amb intriga magistral, sinó perquè mostra una realitat rural
espanyola. M’agrada que es veja com som als pobles i què fem, (en termes generals), alhora que m’ha agradat veure imatges
d’una localitat castellana que no arriba a 5ooo habitants i que arquitectònicament
està estancada en el temps.
Parle del poble de Torrelaguna, que no és la primera vegada que eix en
pantalla. Des de la dècada de 1950 quan Cary Grant, Frank Sinatra i Sofia Loren
hi anaren per rodar “Orgullo i Pasión”, han passat un grapat d’artistes i directors
de renom a filmar en els carrers d’este poble castellà que està molt prop de la
capital d’Espanya, només a uns 60 quilòmetres, daltbaix. Si, els habitants del poble estan acostumats a veure gent forastera
famosa circulant pels carrers i a ser extres en pel·lícules que tothom veu. “Carmen
la de Ronda”, “El turismo es un gran invento”, “el Quijote de la Mancha” de
Fernando Fernan Gómez, “El lute”, “El rey pasmao”,”Amantes”… són unes poques entre
moltes. En esta ocasió els veïns van conviure amb l’equip de rodatge durant
tres mesos. I és que estos pobles de la serra madrilenya, conserven l’autenticitat
del passat medieval i serveixen molt bé per a escenaris de pel·lícules d’època
o d’ambient rural.
Torrelaguna és el lloc on va nàixer, entre altres personatges il·lustres, el cardenal Cisneros, fundador de la
universitat d’Alcalà de Henares i qui impulsà la construcció de diversos edificis
a la població. El casc antic, que és la part que es veu a la pel·lícula, està
declarat Monument Històric Artístic Nacional des de l’any 1974.
El que més es veu en la pel·lícula, és la plaça principal on està l’església
gòtica Santa Maria Magdalena, iniciada el segle XV i enllestida el XVII, amb elements
decoratius barrocs, renaixentistes i platerescs. Juan de Mena, que també és fill
de la població, està hi soterrat. Altre edifici que s’hi veu és l’ajuntament, amb façana porticada, era un antic
magatzem de gra que va ser construït l’any 1514. Aixi com també s’hi veu la
Cruz de Cisneros de 1802, situada al lloc on estava la casa natal del cardenal
famós que tingué un paper important en la història d’Espanya, com confessor
real, arquebisbe de Toledo, inquisidor general de Castella i especialment per
ser regent d’Espanya després de la mort de Ferran el Catòlic.
L’iranià oscaritzat Asghar Farhadi va saber molt bé triar el lloc per situar
este thriller psicològic que manté l’espectador en intriga des de l’inici fins
el final. També ha sabut envoltar-se d’actrius i actors que fan bé el seu
paper: el versàtil Bardem que faça el
paper que faça sempre és creïble, junt a Penelope Cruz o Ricardo Darín, Bárbara
Lennie, Inma Cuesta o Eduard Fernández. Totes i tots actuen molt bé, com s’espera
d’ells. Són actrius i actors que omplin la pantalla només apareixen i són els
que, només actuant, fan que es puga perdonar algun "defecte" que
subjectivament es pot trobar, perquè cada persona té una mirada pròpia i un gust
personal.
Així que a
partir d’un escenari adequat, uns actors professionals i un director excel·lent
no podia més que eixir un bon resultat. Al director l’he vist en altres pel·lícules
que m’han encisat, com la commovedora 'Nadery Simín. Una separación' . Cal dir que la pel·lícula està rodada en
castellà i el director no sap l’idioma i va estar en tot moment amb un
professor d’espanyol perquè havia de vigilar cada gest, frase i entonació dels
actors per aconseguir l’autenticitat desitjada. Eixa és la professionalitat i excel·lència
de la qual parle, la d’aconseguir memoritzar cada paraula del guió per saber
que els actors feien i deien el que tocava i la d’endinsar-se tan bé en la
nostra cultura. Des del primer moment t’oblides que és un estranger qui fa la pel·lícula,
que resulta molt autentica i allunyada d’estereotips. Així que molt bé es pot dir que Asghar
Farhadi és autor universal i que sap contar el que vol vaja on vaja.
El director
explica en una entrevista que la idea de la pel·lícula se li va ocórrer quinze
anys enrere durant unes vacances a Espanya perquè li va impactar veure cartells
d’una xiqueta desapareguda. Estaven escampats per
tots els pobles de Castella. Fa cinc anys parlà amb Penelope Cruz sobre el
projecte, ella havia de ser la protagonista i també estava la premisa que havia de ser rodada a Espanya.
La història és simple. Laura està casada amb un argentí i
viu a Buenos Aires. Comença la pel.licula arribant a Espanya sense el marit i amb el fill i
la filla. Va al poble castellà de
naixença per assistir a la boda de la
germana. I arriba el dia de la boda i la festa deriva en un malson quan Laura
se n’adona que la filla adolescent ha desaparegut. La desaparició és el tema excusa
per tractar altres aspectes com les aparences, la mentida, la vida al poble, els
lligams familiars, els secrets, els
rancors amagats o el passat que mai s’oblida.
És una realitat mostrada des de dins, des dels
sentiments, des dels pensaments i és una realitat universal focalitzada en un
poble castellà però universal, malgrat mostrar les peculiaritats pròpies del
lloc. Perquè el dolor i les emocions són universals, iguals arreu del món.
I per envoltar-ho tot, este dolor i emocions està
reflectit en les cançons de fons, que són, per al meu gust, molt boniques i
tenen molta força. El compositor és Javier Limón i les interpreta la cantant veneçolana
Nella que apareix en pantalla en la festa i també la mateixa actriu que fa de germana de la protagonista, Inma Cuesta, n’interpreta una, i ho fa amb molta calidesa.