FOTOS i MÚSICA: FIRA DE TOTS SANTS a COCENTAINA ( ALACANT)

A la fira no vages...si no tens diners...

i a la de Cocentaina no vages perquè miraras i no compraras res...

MÚSICA: 

MENESTRILS

DESCOBRIM BOLONYA i ELS VOLTANTS

Que bonic és viatjar!

No oblides entrar als enllaços.

D’Itàlia conec Roma, Nàpols, Venècia...  i de passada Pisa i Florència, a la que algun dia li dedicaré un text en exclusiva perquè la ciutat s’ho mereix. També conec Bolonya que és una ciutat acollidora, un bon lloc on quedar-s'hi per visitar els voltants. És el que nosaltres vàrem.

Capital europea de la cultura l’any 2000 i l’any 2006 declarada per UNESCO “ ciutat creativa de la música", Bolonya és història, cultura, literatura... Bolonya són pòrtics, esglésies... i una vella universitat. Per cert la més antiga universitat.

I sobre els pòrtics...van ser els veïns qui cediren part de la vivenda pròpia per a crear-los. Actualment és símbol que caracteritzen la ciutat... perquè uff! a Bolonya hi ha una gran quantitat... diuen que són al voltant d’uns 40 kilòmetres, que em sembla una  barbaritat però és real i que ja formen en el seu conjunt un gran conjunt monumental. Els pòrtics, construïts des del segle XI fins al XX,  són passatges coberts que uneixen carrers, torres i palaus la resta de monuments estan escampats per la ciutat. Va la pena descobrir-los i també les places i plaçoletes i els racons, i els palaus i les cases... i les torres.

La ciutat té una xarxa de trens que és idònia. En la nostra estada a Bolonya combinàrem les visites per la ciutat, que tant m’agradà, amb les eixides per les ciutats properes. També anàrem a altres més allunyades. I sempre amb una premissa, amb temps per davant i sense pressa.

L’amabilitat en l’estació de trens de Bolonya no té preu. El viatger podia preguntar i preguntar tot el que li venia en gana sobre els dubtes  abans de comprar el bitllet i sense demostrar cap impaciència la persona encarregada de vendre’ls explicava fil per randa totes les possibilitats i enllaços possibles per amortitzar el viatge. És el que ens passà. És un record inesborrable. No sé si era la tònica general o ens van tocar els treballadors amables. M’incline a pensar que era un comportament general perquè tots els dies que anàrem a l’estació de trens vàrem veure comportar-se als venedors de bitllets de la mateixa manera. I la gent sense queixa esperava. Nosaltres vàrem esperar moltes vegades  mentre feien  explicacions a les persones de davant nostra en la cua i després les persones de darrere esperaren  a que nosaltres acabàrem. Tothom pacient encara que el tren no esperava i el podien perdre… digne d’eixample. Per a mi això és educació i cultura.

Dormíem al Zan hotel il canale, un hotel menut i familiar, situat en un carrer tranquil. Teníem reserva feta des d’Espanya per a set nits. El nom de l’hotel li ve perquè hi ha un canal al costat. Sabieu que en Bolonya hi ha un canal? No és com els de Venècia però és una curiositat. A l’hotel estàvem  poc però el tracte era molt familiar, malgrat només veure’n uns minuts de mati i altres de nit. L’ama ens aconsellà el primer dia tot el que havíem de veure a la ciutat i també fora pels voltants. Fins i tot ens informà sobre horaris de trens i enllaços.

Per a saber més també anàrem, com sempre fem, a l’oficina d’informació i turisme, sempre va bé el que hi conten i són interessants els fullets i plànols informatius que podem agafar.  Amb tot ens organitzarem les rutes: uns dies ens quedaríem a la ciutat i altres agafariem tren per eixir i conèixer altres llocs no menys importants.

Així, amb tot el que ja ens havien contat, decidirem un dia anar a Verona amb un regional veloce. El primer dia a l’estació de tren va servir per controlar-la, on preguntar, on comprar bitllets, on validar-lo. A partir d’ahí ja va vindre  tot rodat.

Altre dia anàrem a Ravenna, el bressol dels mosaics. Quina meravella!

Les distàncies no eren molt llargues i moltes vesprades arribavem prompte a Bolonya i li dedicàvem temps a recorrer-la.

Altre dia, agafàrem el tren per anar a Ferrara, amb un interès especial i personal per veure la tomba de Lucrecia de Borgia, una “paisana”. 

A prop de Bolonya està Parma i Modena. Primer agafàrem el tren cap a Parma i controlàrem el que havia de durar el nostre passeig per de nou agafar el mateix tren i anar a Modena. 

Urbino no estava a prop però una amiga ens aconsellà la visita. Esta vegada no férem  trajecte directe. Agafàrem un tren i després de moltes peripècies arribàrem  a la localitat menuda però monumental. Molt bonica però massa allunyada de Bolonya, van ser massa hores de trajecte per després estar-hi tan poc de temps. Teníem el temps controlat per enllaçar uns transports amb altres.

De tornada en tren via Pesaro, arribàrem  a Rimini, ciutat acollidora i lloc de platja,  i de Rimini a “casa”, l’hotel de Bolonya. Però ens quedàrem amb les ganes de veure Rimini, així que al dia següent ens proposàrem anar-hi després de visitar San Marino, un estat independent. Resulta curiós però així és. Primer agafàrem el tren cap a Rimini i després amb autobús a San Marino.

De tornada aprofitàrem  per donar la volta desitjada per Rimini,  sempre amb l’horari de trens a la mà i mirant el rellotge per no perdre el mitjan de transport cap Bolonya. Hi havia temps suficient per anar sense pressa.

Van ser huit dies intensos, un no parar amb tren amunt tren avall, autobusos i a peu visitant les ciutats. Sense pressa però sense pausa i matinant... ens agrada aprofitar els matins. Bolonya és una meravella i en estiu, és ciutat tranquil·la perquè no té els estudiants que la envaeixen al llarg del curs escolar. Si hi aneu no espereu nits de festa.

Va ser huit dies de llibertat absoluta anant d’un lloc a altre segons uns plans  que anàvem  confeccionant segons la marxa. Portàvem informació des de casa, de ciutats, d’horaris... i una vegada al lloc calia corroborar-ho i ajustar-se als nou consells que els locals ens deien. És una manera de viatjar perfecta, lloc de dormir assegurat i a moure's segons la marxa. 

REFLEXIONS POSTERIORS, BOLONYA i VOLTANT , estiu 2013

TOT JUNT:


BOLONYA la primera mirada
BOLONYA Inici del passeig I-PART
BOLONYA i seguim passejant II PART
BOLONYA piazza Maggiore i el que l'envolta

BOLONYA i voltants FERRARA seguint les petjades de Lucrecia
             FOTOS i MÚSICA: FERRARA
BOLONYA i voltants :RAVENNA els mosaics...........PATRIMONI MUNDIAL
            FOTOS i MÚSICA: Els mosaics de Ravenna..........PATRIMONI MUNDIAL
BOLONYA i voltants: RIMINI
            FOTOS i MÚSICA: Rimini
BOLONYA i voltantsURBINO............PATRIMONI MUNDIAL
           FOTOS i MÚSICA: URBIN.................PATRIMONI MUNDIAL
BOLONYA i voltantsVERONA I ...............PATRIMONI MUNDIAL
BOLONYA i voltants VERONA II PART................PATRIMONI MUNDIAL
           FOTOS i MÚSICA de VERONA.....................PATRIMONI MUNDIAL
BOLONYA i voltants PARMA
BOLONYA i voltants MODENA.................PATRIMONI MUNDIAL
          FOTOS i MÚSICA PARMA i MÓDENA...........PATRIMONI MUNDIAL
DESCOBRIM BOLONYA I ELS VOLTANTS

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: ENTRE DOS MONS-1

Un becari aspirant a periodista, rep l'encàrrec d'escriure uns articles per al suplement del periòdic on treballa. Ha d'escriure sobre els estrangers que viuen a Espanya, i ha de ser un algerià. El becari no les té totes perquè no coneix el país però com sap que és una gran oportunitat de mostrar la seua valia escrivint, accepta el repte que li presenta el seu cap del treball Pasqual.

La idea de Pasqual és mostrar la realitat del viure d’un estranger assentat a Espanya. Cada mes serà de procedència diferent. Com sempre, repetisc amb resignació, ell paga ell mana, tanmateix he d’admetre que en esta ocasió ha posat el dit a la nafra. És un tema actual on s’ha d’escorcollar molt. I és que en són tants els qui cada dia vénen i s’hi queden... convivim tanta diversitat de gent... No podem donar l’esquena a una evidència. M’agrada la idea malgrat no ser fàcil i haver d’ajustar-me a unes condicions. Una d’elles, és que no ha de ser un estranger de qualsevol país, ha de ser obligatòriament un algerià. Altra condició és que no em paga despeses. 

El tema és aparentment complicat, també delicat pels temps intransigents que corren. He d’aprofundir en un país que desconec totalment, tot i que em considere un rodamón. Des de ben jove, motxilla al muscle, m’he recorregut mil llocs, però hi ha tant per veure, per conèixer, per assaborir... que en serien necessàries vàries vides només per fer-ne una ullada. I Pasqual just m’està demanant que parle d’Algèria, un dels indrets que m’hi falten en el meu bagatge viatger. Em ve a la memòria un dia quan em preguntà sobre els països que coneixia i ara entenc el motiu d’aquella conversa. Crec que en el fons Pasqual vol que fracasse i que continue a la sala de documentació. Podria haver-me demanat els escrits sobre altre país del qual podria parlar-ne més fàcilment. Però no, just m’exigeix que escriga sobre un estranger procedent d’un lloc no visitat i conseqüentment sense referències viscudes. Ho argumenta dient que Algèria és un del països més propers i més desconeguts per als espanyols i en això li faig costat. A més, per recolzar la proposta, afegeix que en són molts cada dia arribant a les nostres terres. També ho crec. Però no deixe de pensar que podria haver-me encarregat altre país i l’única pretensió és assabentar-se fins on puc arribar. Faré front a la situació. Ho he de traure endavant siga com siga. Regiraré els arxius que em són tan familiars i si és necessari desembutxacaré el sou del mes visitant Algèria. 

ENTRE DOS MONS, 

pag 11-12. Mariló Sanz Mora, (Ed. Nova Casa Editorial)

ROMANIA: SINAIA i el MONESTIR ORTODOX

Un poble creat a partir d’un monestir i un monestir creat després d’una peregrinació a terra Santa.

Des de Bucarest fem trajecte cap a Sinaia, travessem planícies i també zona de muntanya. Molta muntanya. Sinaia és un centre turístic situat molt a prop de Bucarest, a 122 km,  que té uns 15000 habitants, però la població augmenta considerablement quan rep nombrosos visitants en estiu i especialment en hivern per a practicar esports de neu i de muntanya. Pertany a la regió de Valaquia encara que culturalment està més lligada a Transilvània.

El monestir es va crear gràcies a Mihail Cantacuzino,  un noble que quedà impressionat del Mont Sinaí després d’una viatge a Egipte i Terra Santa i en tornar a casa va manar la construcció del monestir. Les primeres famílies que hi arribaren es construïren cases al voltant de l’edificació religiosa. El nom del poble li ve pel nom del monestir. I el nom del monestir ve del nom bíblic del  Monte Sinaí.

El monestir no està format per un sol edifici, en són més i de distintes èpoques perquè a la primera edificació amb els anys, van anar annexionant-s’hi altres. Va ser el primer lloc de culte que va disposar de llum elèctrica. A més a més de la funcionalitat religiosa, va servir de fortalesa per protegir les rutes comercials mes properes. L’arquitectura de l'edifici més antic, és semblant a la de les edificacions ortodoxes, s’hi començaren a construir l’any 1690 i acabaren  l’any 1695.

Al principi només hi havia 12 monjos de l’església ortodoxa, i Mihail Cantacuzino no permetia que en foren més per imitar  als dotze apòstols. Amb el temps esta norma es va flexibilitzar i es va permetre que hi hagueren més.

Actualment s’hi pot visitar diverses esglésies o un museu construït l’any 1985, que és el primer museu religiós de Romania i  on està, entre altres elements,  la primera bíblia traduïda al romanès o una valuosa col·lecció d’icones. 

A l’interior dels edificis també podem admirar frescos neobizantins de gran bellesa. No queda cap part per decorar, totes les parets expliquen passatges religiosos o històrics. Són llibres oberts.

Al monestir està soterrat Tacgu Ionescu, president durant la primera guerra mundial i peça important de la reunificació el país.

Actualment al monestir, encara hi ha monges i les podem veure amb les seues vestimentes tradicionals, de negre i amb tocat al cap. Són molt amables i no dubten en explicar tot allò que qualsevol viatger  vol preguntar.

Donem una volta i parem l’atenció en les balconades de fusta plenes de testos amb  flors. En uns mesos hauran de fer la feinada d’entrar tots els testos perquè el fred les pot fer malbè.

Observar la devoció forma part de la visita, és curiós veure com els devots encenen vius en llocs separats segons la pregaria siga per a un esser viu o un esser mort. Està la part viu i la part adormiti segons la finalitat.

Després de visitar el monestir donem una volta pel poble de SINAIA, que té un Palau important i molt visitat que està situat a prop, el de PELES, on anirem altre dia. 

Sinaia està situada en una gran costera  i les cases estan construïdes a la lloma de la muntanya, estem als Càrpats. És un lloc idoni per iniciar rutes de senderisme i per a practicar esqui alpí o qualsevol altre esport d’hivern. Visitar Sinaia és, entre altres,  gaudir de la bellesa de la naturalesa que envolta. Diuen de  Sinaia que és un dels llocs més turístics de Romania.

En el nostre passeig trobem paradetes ambulants i ens adonem de la gran quantitat d’hotels i restaurants que hi ha. Si que és cert que hi ha molt de turisme i infraestructura creada amb eixa finalitat, però és agradable. No és massiva en esta època de l’any. Tal volta en hivern és altra cosa perquè la neu és el  bé natural que els arriba del cel. En esta època estival s’hi gaudeix d’altra manera, és lloc per respirar aire pur de la natura, és el que fem nosaltres passejant pels carrers i per un gran parc.

QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018

FOTOS i MÚSICA GRÈCIA: Ruïnes del PELOPONES

 I una vegada a Grècia... no deixem de fer ruta pel Pelopones buscant vestigis del món clàssic

MÚSICA: Elefheria Arvanitak

RESSENYA de cine: TODOS LO SABEN

TODOS LO SABEN

Asghar Farhadi

Fa uns dies que vaig veure la pel·lícula “ Todos lo saben” i m’ha agradat. Tenia expectatives que així fóra i s’han complit, i no només per la història que conta i que atrapa mostrant-la amb intriga magistral, sinó perquè mostra una realitat rural espanyola. M’agrada que es veja com som als pobles i què fem, (en termes generals),  alhora que m’ha agradat veure imatges d’una localitat castellana que no arriba a 5ooo habitants i que arquitectònicament està estancada en el temps.

Parle del poble de Torrelaguna, que no és la primera vegada que eix en pantalla. Des de la dècada de 1950 quan Cary Grant, Frank Sinatra i Sofia Loren hi anaren per rodar “Orgullo i Pasión”, han passat un grapat d’artistes i directors de renom a filmar en els carrers d’este poble castellà que està molt prop de la capital d’Espanya, només a  uns 60 quilòmetres, daltbaix. Si, els habitants del poble estan acostumats a veure gent forastera famosa circulant pels carrers i a ser extres en pel·lícules que tothom veu. “Carmen la de Ronda”, “El turismo es un gran invento”, “el Quijote de la Mancha” de Fernando Fernan Gómez, “El lute”, “El rey pasmao”,”Amantes”… són unes poques entre moltes. En esta ocasió els veïns van conviure amb l’equip de rodatge durant tres mesos. I és que estos pobles de la serra madrilenya, conserven l’autenticitat del passat medieval i serveixen molt bé per a escenaris de pel·lícules d’època o d’ambient rural.

Torrelaguna és el lloc on va nàixer, entre altres personatges il·lustres,  el cardenal Cisneros, fundador de la universitat d’Alcalà de Henares i qui impulsà la construcció de diversos edificis a la població. El casc antic, que és la part que es veu a la pel·lícula, està declarat Monument Històric Artístic Nacional des de l’any 1974.

El que més es veu en la pel·lícula, és la plaça principal on està l’església gòtica Santa Maria Magdalena, iniciada el segle XV i enllestida el XVII, amb elements decoratius barrocs, renaixentistes i platerescs. Juan de Mena, que també és fill de la població, està hi soterrat. Altre edifici que s’hi veu  és  l’ajuntament, amb façana porticada, era un antic magatzem de gra que va ser construït l’any 1514. Aixi com també s’hi veu la Cruz de Cisneros de 1802, situada al lloc on estava la casa natal del cardenal famós que tingué un paper important en la història d’Espanya, com confessor real, arquebisbe de Toledo, inquisidor general de Castella i especialment per ser regent d’Espanya després de la mort de Ferran el Catòlic.

L’iranià oscaritzat Asghar Farhadi va saber molt bé triar el lloc per situar este thriller psicològic que manté l’espectador en intriga des de l’inici fins el final. També ha sabut envoltar-se d’actrius i actors que fan bé el seu paper: el versàtil Bardem  que faça el paper que faça sempre és creïble, junt a Penelope Cruz o Ricardo Darín, Bárbara Lennie, Inma Cuesta o Eduard Fernández. Totes i tots actuen molt bé, com s’espera d’ells. Són actrius i actors que omplin la pantalla només apareixen i són els que, només actuant, fan que es puga perdonar algun "defecte" que subjectivament es pot trobar, perquè cada persona té una mirada pròpia i un gust personal.

Així que a partir d’un escenari adequat, uns actors professionals i un director excel·lent no podia més que eixir un bon resultat. Al director l’he vist en altres pel·lícules que m’han encisat, com la commovedora 'Nadery Simín. Una separación' . Cal dir que la pel·lícula està rodada en castellà i el director no sap l’idioma i va estar en tot moment amb un professor d’espanyol perquè havia de vigilar cada gest, frase i entonació dels actors per aconseguir l’autenticitat desitjada. Eixa és la professionalitat i excel·lència de la qual parle, la d’aconseguir memoritzar cada paraula del guió per saber que els actors feien i deien el que tocava i la d’endinsar-se tan bé en la nostra cultura. Des del primer moment t’oblides que és un estranger qui fa la pel·lícula, que resulta molt autentica i allunyada d’estereotips.  Així que molt bé es pot dir que Asghar Farhadi és autor universal i que sap contar el que vol vaja on vaja.

El director explica en una entrevista que la idea de la pel·lícula se li va ocórrer quinze anys enrere durant unes vacances a Espanya perquè li va impactar veure cartells d’una xiqueta desapareguda. Estaven  escampats per tots els pobles de Castella. Fa cinc anys parlà amb Penelope Cruz sobre el projecte, ella havia de ser la protagonista i  també estava la premisa que havia de ser rodada a Espanya.

La història és simple. Laura està casada amb un argentí i viu a Buenos Aires. Comença la pel.licula arribant a Espanya sense el marit i amb el fill i la filla. Va  al poble castellà de naixença  per assistir a la boda de la germana. I arriba el dia de la boda i la festa deriva en un malson quan Laura se n’adona que la filla adolescent ha desaparegut. La desaparició és el tema excusa per tractar altres aspectes com les aparences, la mentida, la vida al poble, els lligams familiars,  els secrets, els rancors amagats o el passat que mai s’oblida.

És una realitat mostrada des de dins, des dels sentiments, des dels pensaments i és una realitat universal focalitzada en un poble castellà però universal, malgrat mostrar les peculiaritats pròpies del lloc. Perquè el dolor i les emocions són universals, iguals arreu del món.

I per envoltar-ho tot, este dolor i emocions està reflectit en les cançons de fons, que són, per al meu gust, molt boniques i tenen molta força. El compositor és Javier Limón i les interpreta la cantant veneçolana Nella que apareix en pantalla en la festa i també la mateixa actriu que fa de germana de la protagonista, Inma Cuesta, n’interpreta una, i ho fa amb molta calidesa.

VALÈNCIA: església de Sant Nicolau

Els valencians podem enorgullir-nos de tindre una "Capella Sixtina" com si fóra la del Vaticà, cert que és una precisiositat a la que no li falta art ni minuciositat.

     
       Cert, que els valencians podem estar ben orgullosos de tindre una joia artística com la de l’església de sant Nicolau.

          Abans d’entrar a l’interior de l’església, busquen la plaça on està la porta d’accés per als oficis religiosos.  És la plaça de Sant Nicolau, menuda i acollidora. L'entrada dels turistes és altra, la del carrer cavallers.

Entrar a l’interior de l’església de san Nicolau és capbussar-te en un ambient espiritual, no cal ser religiós per valorar tot el que hi ha. La mirada i percepció va canviant segons avancem i canviem de lateral i posició. Que bonica és! Bocabada.

         És un edifici d’una sola nau amb capelles laterals. Sobre el tema especific de les pintures i els artistes creadors val la pena llegir informació detallada, ací no cal especificar,  només explicant el que se sent en veure tanta bellesa ja queda complet el text.

        L’ambient barroc absorbeix el sentits, però no embafa.  És art, és història plasmada a les parets i voltes com si foren llibres oberts. Mirar les escenes pintades amb tanta minuciositat és un deler, però ho és més si seguim les indicacions que va explicant l’audioguia, que donen junt al tiquet d’entrada. Així s’assaboreix el sentit de  cada figura i s’entén la vida dels sants venerats.

        L’església té mols sants que a l’interior cobren protagonisme, alguns estan a les capelles. Sobre els principals se sap mirant el sostre. A les voltes trobem  a sant Nicolau i també Sant Pere Màrtir. És impressionant, un lateral explica sobre Sant Nicolau i l’altre sobre Sant Pere. És un goig anar escoltant  la informació i alhora poder observar cada imatge, cada capella, cada lluneta de les dotze qui hi ha. Amb llenguatge fàcil la veu de l’aparell explica sobre el que hi ha plasmat i a qui està dedicat. 

       Sant Pere està com a copatró perquè després de crear-li un altar va fer un miracle d’un recent nascut a punt de morir al que salvà i la devoció pel sant va augmentar. A Sant Pere i a Sant Nicolau els podem veure en l’altar Major de la capella quan els dos sants arriben al cel.

       Al costat del altar  major trobem un valuós orgue  reconstruït a finals del segle XIX que conserva parts del segle XVIII.

L’església de Sant Nicolau, com molts edificis religiosos, està aposentada sobre un lloc sagrat que ja en l’antiguitat estava dedicat a l'espiritualitat. En temps romans era un temple dedicat a les divinitats paganes i lloc de soterraments segons els costums romans. Era el fossar restaurat l’any 1962, des de l’exterior, a la plaça de Sant Nicolau, s’hi veu on està situat. La plaça es va obrir al segle XIX seguint una política de l’ajuntament de valència.

La primera reedificació va ser en temps de Jaume I que va donar el lloc als dominics que l'acompnyaven. Va ser erigida parròquia l'any 1242 i se la considera una de les 12 més antigues cristianes de la ciutat. Persontges del segle d'or com Jaume Roig, escriptor i administrador de l'esglèsia i Alfondo de Borja que seria rector i futur papa Calixte III estan vinculats a l'edifici. Al segle d'or l'edifici es converteix en gòtic i s'amplia. Així que el que trobem actualment és un edifici d'estructura gòtica amb decoració barroca en perfecta harmonia artistica.

         Durant la guerra civil, l'esglèsia es va fer malbé, les capelles es destruïren i el temple fou saquejat i convertit en magatzem. I quedà abandonat fins que a l'any 1981 es declarà Monument artisti nacional i en iniciar el segle XXI començà la restauració sota el mecenatge de la fundació HortensiaHerrero. Hortensia Herrero és una empresaria valenciana casada amb el fundador de Mercadona Jaume Roig que dedica el temps entre la tasca empresarial i la filantropia presidint la fundació que porta el seu nom. Gràcies a esta restauració es trauen a la llum restaurant tots els frescos gòtics dissenyats per Antonio Palomino i executats pel deixeble Dionis Vidal.

La veu de l’audioguia ens va indicant el camí ordenat per on hem d'anar i on hem de mirar, primer capella a capella i de tant en tant ens indica que hem d’adreçar la mirada cap al sostre. 

Parem atenció en totes les capelles. Destaca la de sant Rafel on hi ha vestigis del segle XVI. Al costat hi ha altres capelles, mentre les observem també anem veient el temple des de perspectives diverses.

Entrem a la capella de la comunió, construïda en dues fases, al segle XVII i al segle XIX. És un espai dividit per dues cúpules amb decoració de ceràmiques valencianes i molt de daurat. Contrasta trobar tanta lluminositat.

Estem just al peu de l’edifici,  davant de la porta gòtica i de la rosassa també gòtica. La rosassa es  veu millor des de lluny, representa  l’estrella de David.  Destaca entre les pintures a més a més  perquè al seu costat estan els seus pintors Antonio Palomino i Dionis Vidal conversant sobre els frescos .

Seguim el camí entre les capelles donant la volta a l’esglèsia, està la capella baptismal, la de Sant Vicent, la de la Santíssima verge, la de Sant Judes...no tenim prou ulls per mirar.

La parròquia custòdia una relíquia de san Nicolau que està en un relicari del segle XVIII.

Hi ha molta gent, grups organitzats que segueixen a un guia que els va fent l’explicació en veu alta. Molesta. L’església deuria ser lloc de silenci i no entenc la raó per què ells no porten l’audioguia que permet escoltar en silenci. Procure no pensar-hi. Els grups entren i se’n van prompte, fan visita fugaç. És un inconvenient contra el que no es pot lluitar. Es una església bonica i tothom té dret a  gaudir de la bellesa.

Ens acomiadem de sant Nicolau mirant una imatge d’una capella, és una icona de Nostra senyora del Perpetu socors,  denota tristesa però  alhora serenitat i amb este sentiment final ens hem d'acomiadar.

Però abans d’eixir... una última mirada, encara que ja tinc els frescos a la retina.

QUADERN DE VIATGE, abril 2018