VALÈNCIA: TORRES DE QUART

Testimoni de la història i de l’arquitectura urbanística, de lluites i guerres... Quantes vegades passem impassibles per davant sense adonar-nos de la saviesa que contenen. Ah! si els murs parlaren!

Seguim amb el passeig per València, assaborint cada racó i monument, visitant, com una turista més, el que tinc tan a prop i he vist mil vegades. Tanmateix no és el mateix mirar que veure. Mirar ho fan els ulls, veure ho fa la ment i dona peu  preguntar-se què significa o quin història hi ha darrere.

Ja li vaig dedicar espai en este racó viatger a les Torres de Serrans, hui li toca el torn a les altres portes amb torres fortificades que formaven part de la muralla medieval de València, parle de les Torres de Quart, construïdes al segle XV i declarades l’any 1931 Monument Nacional. També se les coneixia com les Torres de Cal perquè s’exigia que la cal que entrara a la ciutat ho fera per esta porta.

Les de Quart junt a les de Serrans són les úniques torres que queden d’aquella època. La resta de portes que envoltaven la ciutat vella desaparegueren al segle XIX en enderrocar la muralla pe eixamplar la ciutat.

Sempre he arribat a les Torres de Quart seguint l’avinguda Guillem de Castro i hui, per canviar de perspectiva anem hi des del carrer Quart. Venim de la catedral i després de visitar-la per fora,  per dins  i pujar al Micalet,  ens hem enfilat pel carrer Cavallers que ens ha dut al carrer que entropessa amb les monumentals portes.  Hem seguit el mateix camí que antigament unia el centre de la ciutat amb Quart de Poblet.

Me n’adone que mai havia caminat per esta part del carrer. Mai havia vist les Torres des d’esta perspectiva. Cada vegada ens apropem més.....Me n’adone també de la bandera espanyola, crec recordar que en la Torre de Serrans només estava la Senyera. Més tard sabré la raó per la qual oneja la bandera espanyola.

Al segle XVI s’utilitzà com presó provisional després d’un incendi provocat pels mateixos presoners a la Casa de la Ciutat. Aleshores s’habilitaren les Torres de Serrans per a traslladar-los i en 1626 s’utilitza com presó de dones. En 1813 passà a ser presó militar fins l’any 1932. 

Arribem. En eixa observació atenta, que no és simple mirar, gire el cap amunt per veure la grandiositat i veig que les Torres, que a diferència de les de Serrans són semi cilíndriques, tenen una peculiaritat. I és que  no son simètriques. En realitat no és cap errada arquitectònica, més bé al contrari,  fou intencionadament com un recurs per millorar l’edificació. L’edifici està disposat en obliquo per adaptar-se al traçat del camí de quart, que no era perpendicular a la muralla sinó que s’obria en diagonal.

Les dos torres estan unides per un cos central on està la gran porta amb arc de mig punt. La porta no s’hi col·locà fins cinquanta anys després del començament de l’obra. Les parts que miren a l’interior estan cobertes de voltes.

És una construcció d’estil gòtic militar valencià tardà. I em recorden molt a  Castel Nuovo en Napols ,que fou construït també per mestres constructors de la Corona d’Aragó quan Nàpols fou conquistada per Alfonso el Magnànim. És l’estil que predomina també en ciutat italiana de Genova.

Enmig de la porta hi ha un balcó que servia per vigilar i alhora per atacar l’enemic.  i  

També parem atenció en  un escut de València, abans hi havia un àngel custodi.

Abans de pujar mirem de nou tot. A cada lateral hi ha una porteta que veiem a l’altura del primer pis, que comunicava amb el passeig de ronda de les muralles.

I mirem altre aspecte interessant de les Torres, em refereixo a uns  forats que fan pensar en mil històries. Construïdes mig segle després de les de Serrans, no havia de ser una replica, s’havia  de pensar en perfeccionar l’estructura  per a que l’edifici complirà amb  la funció protectora contra els nou canons que s’estaven implantant que tenien més força destructora.  Per això s’hi feren les Torres semicilíndriques, que suportaven  millor els atacs en les guerres. I així va ser en la de la independència dels francesos, la de successió,  la dels cantons i la guerra civil espanyola. Les petjades hi estan. S’hi poden veure als murs impactes dels canons especialment els de la guerra de 1808 quan les tropes de Napoleó  volien entrar a la ciutat.  El dia 28 de juny de 1808 fou especialment cruel i les tropes espanyoles havien arribat per ajudar en la confrontació. Per aixó llueix la bandera espanyola, com agraïment per l’ajuda que oferien a En els processos de restauració es van voler deixar com testimonis de la història.  València en moments tan durs. Hi ha més de 130 i més de mil senyals de perforacions de fusell.

En els processos de restauració es deixaren com testimonis de la història.  Encara que, com sempre passa, hi ha qui diu una versió oposada, que els forats són simplement deteriorament pel pas del temps. Siga el que siga també serveixen de tant en tant, de nius a algunes aus.

Pugem a la part alta. Ho fem per una escala monumental feta al segle XX, entre 1976 i 1982, amb materials de l’antic palau de Parcent.

Per la seu funció militar no hi ha quasi decoració. Donem una volta sense presses, mirat les vistes de la ciutat i la façana de l’església de santa Úrsula que està tot just al costat.

I amb tot em quede contenta. M’alegra haver pujat a les Torres de Quart i saber un poc més de València.

.QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA tardor 2020

NÀPOLS: L’aventura desventurada III PART

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada I 

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada II 

Des que havíem conegut la malastruga havíem perdut tres coses: un avió, una nit de vacances a Nàpols i unes maletes. I jo particularment també un poc de la seguretat i optimisme que em caracteritzava.

I el que encara no sabia, era que la cosa anava a continuar.

Sincerament, mai he tingut por de volar, sempre he pensat que l’avió és dels mitjans més segurs de transport. Aquell matí l’única manera d’arribar a Nàpols era via Barcelona, així que havíem de fer dos vols: primer de Madrid a Barcelona i després de Barcelona a Nàpols. I  jo només tenia al cap les paraules de la malastruga que estava al meu costat:. Solo me queda sufrir un accidente. 

Sortosament no sofrirem cap accident d'avió i al final gaudirem de la ciutat.

A més a més, el seu estat de nervis empitjorà, ara corria pressa  per arribar al soterrar i cridava fort el seu pesar i criticava tothom en veu forta sense parar. 

Per fi arribàrem a Nàpols. Per fi...nosaltres ja estàvem a la ciutat desitjada però les maletes no...si pogueren relatar els països que degueren creuar!. De Madrid les enviaren a Nàpols via Venècia i de Venècia...cap persona encarregada sabia més. Les buscarien i ens les enviarien a l’hotel, és l’únic que obtinguérem per resposta.

Certament que el que m’estava passant era nou per a mi. Mig món recorregut i era la primera vegada que perdia l’ avió i les maletes. I ja sé que són fets que desgraciadament solen passar, però és que a mi no. No és normal que culpara la malastruga de semblant adversitat?

Les galeries comercials estaven en un edifici bonic...Va ser el primer que visitàrem
 i  aleshores que allunyada estava jo de saber el que m'anava a passar...

Pobra malastruga, la feia culpable però alhora l’ajudava perquè ho estava passant mal. Si corria agafaria el ferry cap a Capri i arribaria al soterrar. Com anàvem sense equipatge decidirem acompanyar la malastruga al port on l’esperava un germà per anar junts cap a Capri.

Inconscientment siguè un gest per assegurar-me que agafara el vaixell i s’apartara de mi, que se n’anara ben lluny i ja sé que nomes pensar-ho resultava una maldat. I ara em penedeisc, però aleshores no ho podia evitar. Estava convençuda que la mala sort existia i que ella era una portadora.

I és que no va parar. Des de Madrid fins el moment de l’acomiadament no parava d’augurar males coses, 

-cuidado con los napolitanos d’esta ciudad, nosotros los de Capri somos diferentes, repetia i repetia...

-cuidado, dos chicas solas...ese movil que no te lo vean...

 Nàpols...per fi!!!

El Vesubi s'hi veia des de l'avió impressionant.

Va insistir en que la visitàrem en anar a Capri i sincerament jo, i em sap greu admetre-ho perquè en el fons ella no tenia cap culpa,  més que tornar-la a vore, el que volia era perdre-la de vista ja. És cert, la volia ben lluny.

El que mai m’esperaria  era que els efectes de la seua mala sort s’havien arrelat en mi. Faltava molt poc per evidenciar-se.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...

NÀPOLS: L’aventura desventurada - I PART

El bon viatger no ha de fer cas dels estereotips que venen marcats per guies de viatge o idees preconcebudes...el bon viatger ha de veure les coses sense prejudicis...
Però de vegades passa, i allò que tantes vegades t’han dit i altres tantes t’han advertit, es converteixen en realitat.

La mala sort existeix? I la bona? Ara ho dubte. No sé què pensar.
Sempre he proclamat a qui volia escoltar, que la sort se l’havia de buscar cadascú, que s’havia de fer front amb optimisme cada situació per molt malaurada que fóra i pensar que els mals moments s’acaben i no tornen. I això de la malastrugança...això de “ser gafe”... eren contes inventats.

Innocent de mi! Des del meu món d’optimisme i  fins el moment carregat de bona sort,  pensava, igual que molts dels que esteu llegint este escrit, que els malastrucs no existien, que eren fruit de la invenció d’algun imaginatiu escriptor de novel•les o de guions de cine. Eixe era l’inici del mite, pensava. Els malastrucs han donat peu a acudits i diverses històries, que jo pensava era tot literatura, tot invenció, tot ficció. Això creia jo. Pobres personatges els malastrucs! Em deia quan els veia com en la ficció se’ls representava sarcàsticament, quina maldat per part dels creadors! Si. Era el que pensava fa temps. Ah! dolça innocència, en cap moment se me va ocórrer que podien existir en la realitat.  Ara ja no opine igual, vaig canviar de parer, tot just des que vaig conéixer un malastruc de debò, de carn i os i no de ficció.

L'aventura desventurada  començà abans de pujar a l'avió

Si, aquell personatge que aparegué de sobte en la meua vida, era un portador de mala sort, un ser al qual solament li arribaven adversitats. I malauradament, en este cas, no només li queien del cel, sinó que n’eren tants els contratemps, que els  repartia pels voltants. No, no és una exageració, i amb açò conteste a qui en este moment ho està pensant, qui creu que m’ho invente i el que pretenc és crear més invenció al respecte. No, ho assegure, no és cap exageració malgrat semblar-ho. Parle amb coneixement de causa, perquè malauradament vaig eixir perjudicada quan el destí em posà en un moment determinat al costat d’un ser malastruc.

I entre núvols la malastruga començà a
exercir el seu influix.



Fa anys ja que m’aparegué el portador i repartidor de la mala sort que a més de tenir males experiències personals i extraordinàries també les escampava. Fa anys i encara no l’he oblidat.Contràriament als meus desitjos unes vacances previstes i imaginades com perfectes es tornaren negres.

La meua aventura (quasi) desventurada, com el títol d’un llibre d’ Empar de Lanuza que vaig llegir fa molts anys, començà en iniciar un viatge a Nàpols sense res preparat ni dirigit. Anava amb la meua acompanyant, una germana tan viatgera com jo. Només teníem la reserva en un hotel i unes guies de viatge i plànols de la ciutat estudiats a la perfecció. Tot començà ja en l’avió que ens portava al descans, a la desconnexió estival. En el mateix moment de pujar a l'avió, el malastruc em buscà, em trobà i amb mi s’hi va quedar durant un grapat d’hores.

El nostre destí era Nàpols, un viatge on
només teniem molts plans pensats però només
estava previst l'hotel.

 

Voliem visitar l'illa de Capri

Vore i pujar el Vesubi era un dels atractius que

ens va moure a decidir-se este estiu per

Nàpols.



Si, va ser ja al primer avió València- Madrid quan inicià la mala sort a fer notar els seus efectes perquè el malastruc també viatjava al mateix vol. I el primer efecte va ser un retard. El trajecte previst d’avió va tardar al voltant d’una hora en eixir. Primer contratemps. Casualitat? En eixe moment vaig culpar a Iberia, amb la mala fama de ser sempre tan informal. Tampoc calia exagerar la situació. No va ser molt de temps si es té en compte que hi ha moltes vegades que són més hores les que els viatgers esperem desesperats als aeroports. Encara estàvem començant i la visió optimista predominava.

Així i tot, malgrat l’innat optimisme que generalment  m’acompanya, per a nosaltres, en eixa especial ocasió, era massa temps el que esperàvem perquè teníem el temps just per a la connexió amb el següent vol que eixia de Madrid cap a Nàpols. I cal matisar que el fastigueig de l’hora de retard no solament el teníem nosaltres dues, altra passatgera més, també pensava igual. Érem just les tres d’entre tot el passatge les úniques que anàvem a perdre la connexió amb altre avió. 

A partir d’este moment la malastrugança ja tenia cara i nom.

Estàvem patint el primer contratemps amb el retard del vol. Encara no sabíem la resta dels seus mals efectes, encara no. Però no  tardaríem.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà....

ITÀLIA: Els temples dòrics de PAESTUM

Una joia de l’arqueologia italiana afamada pels espectaculars temples dòrics.

Paestum: una visita recomanable.

Agafem un tren per anar a Paestum on hi ha una important ciutat greco-romana, una joia de l’arqueologia italiana, afamada pels espectaculars temples dòrics.

Està a la regió de Campania, a la costa occidental sobre el golf de Salermo, al voltant d’uns 90 quilòmetres des de la capital Nàpols. No sabem exactament com funciona el tren en este país i actuem mirant el que fan la resta de la gent, no obstant això encara deixem de fer una validació de ticket i quan estem de camí tenim problemes amb el revisor. Ens parla en italià o algun dialecte local i no l’entenem, parlem com podem per fer-se entendre i no ho aconseguim. La història acaba amb l’explicació de la  jove asseguda enfront nostre dient-li que som unes estrangeres que no sabíem què és el que havíem de fer. El poder de persuasió de la jove ha funcionat i el revisor ens deixa en pau. L’italià no és exactament el nostre fort, entenem perquè és molt semblant al valencià però parlar-ne…ja es altra cosa. Així i tot en la ciutat no hem tingut cap problema per parlar ni per a que ens entenguen, així que és en éste on ens trobem  el primer entrebanc lingüístic, i especifique allò de “ lingüístic” perquè altre entrebanc si que he tingut nomes xafar terres italianes. 

Per fi arribem, el tren té la parada a prop de les ruïnes. No ens podem perdre. 

La ciutat va ser fundada 600 anys abans de Crist, pels grecs de Sybaris, una important ciutat grega de Calabria, ràpidament es va convertir en un centre important de la Mediterrània. Anomenaren a la ciutat Poseidonia en honor al deu grec del mar Poseidon. Després fou conquistada pels romans que li donaren el nom de Paestum. I va ser, quan va caure l’imperi romà, que esta ciutat va començarà a perdre la importància que tenia. 

Des de l'estació del tren és fàcil accedir-hi.

Al segle IX degut als nombrosos atacs dels sarracens i  l’ambient malsà de paludisme que s’hi respirava degut a la proximitat dels pantans i el riu Sele, la ciutat va ser abandonada i hi va estar oblidada durant quasi 900 anys. Quan s’estaven construint  nous camins foren descoberts els temples de la ciutat que s’hi trobaven ben conservats i foren excavats.

Paestum està envoltada d’una muralla de blocs de pedra calcària i per un fossat exterior. Les construccions s’han conservat perquè durant una època el mar va cobrir la zona totalment: els temples de Posidònia són els millors conservats de la Grècia antiga, les grans meravelles són els tres temples dòrics dels segle V a. C., erigits enfront del mar,  destaquen el Hereo o temple dòric de Hera de mitjans del segle VI aC,  el més antic, dedicat a la  deessa de la fertilitat germana i dona de Zeus i conegut actualment com la basílica.

Temple dòric de Hera

També està el temple dòric de Poseidon o temple de Neptu (el Neptú de la mitologia romana) i dedicat en realitat a Apolo, de mitjans del segle V a de C , construït quasi al mateix temps que el Partenon d’Atenes. És segons els entesos el temple dòric millor conservat del món.

Temple dòric de Poseidon o temple de Neptú.

I  també està el temple de Ceres que en realitat va ser dedicat a Atenea, és el més menut dels tres, construït 500anys abans de Crist.

Temple de Ceres.

La basílica i el temple de Neptú estan molt prop un de l’altre i el conjunt forma un bonica estampa.

La basílica i el temple de Neptú estan molt prop un de l’altre.

A més a més d’estos temples, en tota l’àrea hi ha altres ruïnes i també estan les muralles, que recorren 5 quilòmetres que segons els experts, són de les millors conservades de tota la Grècia clàssica. 

A més a més de temples hi ha altres ruïnes importants.

HI ha  un museu que conserva importants vestigis del sud d’Itàlia.

El museu comserva molts vestigis del sud d'Itàlia

És lloc turístic, el poeta Goethe va ser un dels primers en admirar la bellesa del conjunt només tres dècades després que foren re descobertes, va ser en un viatge a Itàlia que va fer l’any 1787 i va quedar impactat. A Goethe li seguirien altres visitants fins a l’actualitat.

Paestum compta amb una completa infraestructura per rebre el visitant, hi ha des d’hotels de 4 estrelles fins a càmpings per a qui viatja amb pressupost més retallat. Hi ha gent a qui no interessen els vestigis i que visita la xona per la platja, però en arribar-hi descobreix la història sense buscar-la, perquè és impossible, per poc interès que es demostre per l’arquitectura i el passat clàssic, no meravellar-se davant d’estos enormes edificis que des de ben lluny destaquen i es veuen sense mirar. 

Temple de Ceres que en realitat va ser dedicat a Atenea.

Espere que tanta infraestructura no vaja enfosquint la tranquil•litat que encara hui s’hi respira, de vegades buscant la comoditat del client que aporta la divisa es fan malbé  paradisos. Espere.

QUADERN DE VIATGE, NAPOLS i voltants, estiu 2004

NÀPOLS: L’aventura desventurada - II PART

Per a llegir NÀPOLS:  l'aventura desventurada I 

La  malastruga era de Capri. Estava casada amb un espanyol i vivia en una de les nostres platges on regentava una pizzeria.

Moments abans de pujar al primer avió, de sobte vaig notar que algú m’agafava del muscle. Era Ella, una dona nerviosa que em deia frases precipitades que en un principi no arribava a entendre. Parlava bé l’espanyol però l’estat en que s’hi trobava la feia xarrar sense control. Anàvem  a perdre el vol! Vaig entendre al final després de fer-li ho repetir. Que m’estava dient? Jo ja ho sabia, ja ho imaginava, no calia que aquell manoll de nervis m’ho recordara. En parar-me a pensar un poc en l’estranya situació que aquella italiana estava protagonitzant em vaig quedar dubtosa pensant com sabia que nosaltres anàvem a la mateixa destinació que ella. Em vaig quedar amb la mosca en l‘orella.

Després m’assabentaria que havia estat preguntant en informació qui érem, d’entre tots el passatge, els que segurament perdríem el vol cap a Nàpols. I allí li contestaren que només érem tres les que anàvem cap a la ciutat italiana. No m’agradà que em fera eixe control. Va endevinar qui érem al moment perquè en informació li digueren que es tractava de dos germanes. Ella inspeccionà tot el passatge que esperàvem el moment de pujar i fàcilment ens identificà, no sigué difícil trobar-nos perquè físicament la meua germana i jo ens assemblem.

Es va entossudir que volia que viatjarem totes tres juntes, estava fora de si i es posà a demanar el canvi de  seient. I nerviosa i entossudida com estava, parlava  a crits exigint i reclamant com un dret seure al nostre costat. Amablement el meu esporàdic company de viatge, el que de debò m’havia tocat, va cedir a les demandes d’aquell ser que es mostrava tan desesperat. Ho exigia així perquè arribat el moment una vegada en Madrid les tres juntes ja veuríem què passava si al capdavall perdíem l’avió. Així va ser com sense esperar-ho i sense poder fer res, de sobte tenia una nova companya de viatge diferent al jove que tocava. Els nervis la feien parlar a crits i de manera no molt educada. El pitjor era que parlava fort per a tots i en nom de les tres. I nosaltres només  feia cinc minuts que la coneixíem.

Una vegada enlairats es va tranquil•litzar, al menys aparentment, va baixar el to de veu i la resta del passatge ja no va saber més d’ella fins el final del trajecte.

La resta dels passatgers no però jo si. La companya inesperada de seient comença a parlar-me. Em vaig comportar de manera  educada i vaig escoltar, però cert que en eixa ocasió no m’abellia res ni miqueta saber que contava, perquè xarrava i xarrava sense parar i sense donar peu a la conversa.

I més poc m’abellia escoltar el que m’estava relatant.

Començà a explicar un seguit d’incidències viatgeres que li havien passat en altres circumstàncies amb els avions, amb el personal de vol, amb les maletes, amb la seua vida... Res bo. Tot malaventures. I a mi que em contava?



La malastruga era de Capri, lloc que teníem
previst visitar.



Feia anys que viatjava arreu del món i mai m’havia passat res del que ella estava contant, sortosament. Mai, ni pèrdua de maletes, ni pèrdua de connexions de vol, ni retards exagerats i inoportuns. Res de res. Desprès de més de vint anys viatjant, esta era la primera vegada que anava a perdre una connexió de vol.

I de sobte em digué “es que soy gafe”. M’hi vaig quedar bocabadada, no sabia si riure o plorar. Ella em mirà la cara d’espant i ho repetí per deixar-ho clar. Es verdad, soy gafe, me pasa de todo y nunca nada bueno.

Però jo no eixia de l’espant, no pel que em deia, que no acabava de creure’m,  sinó per la impassibilitat com ho deia, amb sang freda i fins i tot contenta, vanagloriant-se, com si això de ser malastruc fos una virtut. La meua ment no encaixava bé el que deia, m’estava prenent el pèl? Tal volta era una manera de justificar tot allò que en la vida no li anava bé.

Incomprensible!. Era com una carta de presentació: Sóc malastruga i tu?

Capri és una illa de turisme exclusiu, hi ha un
carrer ple de botigues amb les millors i més
cares  marques.

Jo, incrèdula en este aspecte fins el moment, vaig començar a replantejar-m’ho. Ni vaig intentar al•legar en contra. Ella ho tenia clar i no seria jo qui la fera canviar d’opinió.No sé el per què del meu canvi de parer, no ho sé però conforme més en parlava aquella dona nerviosa i desesperada més em fiançava en què allò de la malastrugança no era solament ficció.El que m’estava contant no m’agradava gens ni miqueta. Em contava totes les desgràcies que li passaven sovint desgràcies que mai arribaven soles i mai li passaven a ella solament.

La meua ment començà a reaccionar malament, a imaginar situacions nefastes que aquell ser encara li quedaven per passar i que jo com estava asseguda al seu costat també sofriria. Que m’estava passant? De sobte vaig sentir por per si l’avió s’esgavellava perquè aquell ser que  seia al meu costat ho aventurava. “solo me queda sufrir un accidente aéreo” deia sense pensar que aquelles paraules m’estaven influenciant. Calla calla, li repetia jo sense parar.

Sóc optimista per naturalesa i eixos mals pensaments els havia d’allunyar. Vaig començar a fer mentalment  un balanç de la meua bona sort  de sempre i per moments em tranquil•litzà però això no lleva que a partir d’eixe encontre, creuria en l’existència de sers als que tot els eix mal.

Allunyant-se del centre de l'illa es poden trobar
paratges amb vistes precioses.

La napolitana, oriünda de l’illa de Capri, necessitava arribar el més aviat possible a casa perquè sa  mare es moria i si no agafava la connexió de vol en Madrid, no arribaria a hora Esta era l’explicació de tant de nervi i desesperació, per culpa d’Iberia no veuria sa mare en els últims moments de vida. I malauradament així va ser.

El primer avió va aterrar a Madrid com era d’esperar tard. No varem poder agafar el nostre següent vol i haguérem de passar la nit les tres en un hotel del mateix aeroport. I si no era poc, sense maletes, de les quals Iberia no sabia ni on podien estar. La meua germana i jo ens passàrem la nit consolant la malastruga que va rebre la noticia de la mort de la mare davant nostre. Pretenia passar-se tota la nit parlant perquè no volia dormir en habitació individual. I xarrant, parlotejant ella, passaren moltes hores fins que de tant parlar es va esgotar i va decidir fer l’esforç de passar la nit sola.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...