RESSENYA de cine: LA CASA DE MI PADRE

LA CASA DE MI PADRE

Gorka Merchán

 Esta pel·lícula la ressenye amb una cura especial perquè és de les desapercebudes  pel públic, de les que la gran majoria de la gent no en sap. I no vull que siga així perquè és una pel·lícula bona, de les que mostren realitats, de les que fan falta per esclarir situacions que es viuen i que no se’n parla massa. A més a més és una pel·lícula valenta, tracta el tema d’ETA i es va fer quan el problema encara estava vigent. Amb este comentari li faig un reconeixement al director que va primar la necessitat de parlar sobre una societat en termes de pau quan encara la pau no estava hi establerta.

Esta pel·lícula es mereix més lloances  de les se li van fer en el seu dia. No és novetat d’estos últims anys, fa anys que es va estrenar, l’any 2008 i tal volta eixa és la raó per la qual va tenir poca acollida per part de l’espectador i de la societat basca en general.

Jo deduiesc dues raons, primer perquè és cine espanyol. Mai entendré el per què la gent fuig del cine nostre sense mirar de què va, qui l’ha fet o el protagonitza. Prefereix l’americà. Per sort en estos últims anys ja no passa tant i note, crec (o vull) notar, un cert ressorgiment del cine de casa. Sempre dic que no cal anar a buscar cine fora, encara que a mi m’agrada també l’europeu en general.

L’altra raó per la qual crec que esta pel·lícula no va tenir el ressó que es mereixia va ser perquè tracta un tema espinós en boga en el moment d’estrenar la pel·lícula, temps on  encara qualsevol referència obria ferides.

En este any, un llibre PATRIA, encapçala les llistes de llibres llegits, és un llibre que  em va agradar per com havia tracta el tema etarra. Doncs, he de dir que la pel·lícula “ La casa de mi padre” és exactament el mateix tema i el mateix contingut. Per què el llibre ha tingut tanta acceptació i la pel·lícula no? Senzillament, pense, com he dit abans,  perquè es va fer quan la gent encara no estava preparada per veure’s reflectida. A l’any 2008 hi havia brots d’esperança, ganes de canviar les coses, però res clar. Encara els bascos no sabien mirar-se els uns als altres, com deia el director en un entrevista.

No vull contar molt sobre el contingut, només dic que a la pel·lícula, Txomin Garay és un empresari i antic pelotari de renom que se’n va anar a l’Argentina fugint de les amenaces d’ETA. Hi viu amb la dona i la filla.  Després de deu anys tornen  al País Basc perquè el germà, concejal abertzale amb el que no es parlava, està morint-se. En arribar al poble, es retroba amb la família: la cunyada, el germà i el nebot, Gaizka, un prometedor pelotari que està capficat en la kale borroca i veu a l’oncle com un traïdor. El germà, pare de Gaizca, abans de morir li encomana una tasca: que traga al fill de la kale borroca i l’encamine a altre tipus de vida més profitosa.

I l’oncle a poc a poc va convencent al nebot per a que dirigeisca les seues passes a ser pelotari i deixe el camí de la violència nacionalista i radical i  el de l’odi sense  sentit. Però el camí d’ETA continua i mata sense mirar a qui i un dia de la nit al mati, com passa en tots els atemptats, es trunca la tasca de Txomin. Hi ha un final obert a l’esperança.

Carmelo Gomez i Emma Suarez, així com Juan José Ballesta i Verónica Echegui fan un bon paper. Alex Angulo en el paper d’un periodista sense por també. Amb este personatge la pel·lícula fa homenatge als que defensant la llibertat, sabent de les possibles conseqüències, es negaven a portar escolta.

Conta una realitat, els dos bàndols, les dues maneres de pensar, cadascú veu una societat. Uns parlen d’uns, altres parlen dels altres, el món rural i els parlotejos de les persones que no veuen bé al qui no pensa com elles. Parla sobre la violència de la joventut que es mou més per seguir la tribu i fer el que fan el demés, parla sobre la por als atemptats i estar sempre a l’aguait per si de cas... Ha sigut una coincidència estar llegint el llibre PATRIA i veure la pel·lícula i no he pogut evitar comparar.

Tot este contingut és el que resumeix la pel·lícula i que també he llegit a PATRIA. Els mateixos temes trets a la llum en diferents dècades i en diferents formats, però tots dos mostrant els mateixos sentiments i situacions derivades del fanatisme independentista i radical que mata per aconseguir el que vol.

La pel·lícula segons el director naix per estar fart de tanta violència, per fer veure que l’estima als orígens és fonamental però mai l’estima a la terra pròpia ha d’acabar en violència. Mostra la realitat d’un costat i de l’altre i es nota que hi ha molta documentació darrere, no està feta a l’atzar.

MADRID: PUERTA DEL SOL

Estem al centre de Madrid, al punt zero, enmig de la ciutat i enmig

del caos.

Madrid és una ciutat gran però no deixa de ser acollidora, sobre tot si ens passegem pel seu centre històric. M'agrada, i quan hi vaig no deixe de fer el mateix passeig recorrent uns carrers i places que guarden el sabor del passat i mantenen viu el present. No cansa veure el mateix, perquè la llum canvia i tambè la gent que hi és.

Puerta del Sol és una de les places més famoses de Madrid, la seua construcció començà a meitat del segle XVIII i un segle més tard va prendre la forma definitiva. Ja al segle XX s’afegiren els jardins i la font i es va ampliar la zona pe a vianants.

Seguint un poc amb la història, cal dir que Puerta del Sol era una de les entrades de la muralla que envoltava el Madrid del segle XV. El nom li ve per un sol que hi havia a la porta, la qual cosa vol dir que temps enrere esta plaça no era el centre de la ciutat  sinó un punt extern. Les coses han canviat. Amb el  pas dels anys i dels segles, la ciutat va anar creixent cap a l’est i hui en dia és el centre de la capital.

Si, així és. És punt neuràlgic també per trobar moltes pensions barates i ben condicionades on hostatjar-se si es va amb curt pressupost. També en carrers principals i cèntrics hi ha hotels de moltes estrelles on poder quedar s'hi a passar les nits. I és que el punt de la plaça de Puerta de Sol és immillorable. 

Tot el que s’ha de visitar està a la mà, i sinó es vol caminar també hi ha parada de metro i autobusos que et porten a qualsevol part de la ciutat. Puerta del Sol és la capçalera de nombroses línies de metro que comuniquen el centre  amb la resta de barris de la ciutat i amb les estacions de tren.

El punt simbolitzat pel quilòmetre 0 representa, des de 1950, el lloc exacte per on ixen les carreteres espanyoles,  és un simbol que tothom fotografia i sovint hi ha cues de gent esperant. 

Hi és el meu peu i el de les amigues que m'acompanyen.

Puerta del sol esta`envoltada de catorze edificis. Molts cartells publicitaris carismàtics els coronen i els identifiquen. El del Tio Pepe destaca. De fet està considerat símbol de la Puerta del Sol i de Madrid. El cartell hi és des de 1935. Però l’any 2011 el retiraren, es digué que era per afavorir les tasques de rehabilitació de les obres de l’edifici on s’hi trobava però en realitat era perquè el nou amo de l’edifici no el volia a la seua la façana. El desmuntaren peça a peça i el traslladaren a un magatzem per restaurar-lo. La plaça quedà buida sense aquell cartell tan visible i característic. 

Però allò no es podia consentir. Així que els habitants de Madrid es mobilitzaren i aconseguiren amb firmes que el cartell tornara a la plaça.

L’edifici mes important, al menys el més antic, és l’edifici de la Casa de Correus dels segle XVIII, que acull la seu de la presidència de la comunitat de Madrid. A l’edifici destaca la torre del rellotge del segle XIX, encarregat de les campanades de les 12 de la nit del 31 de desembre i que indiquen canvi d’any i quan s'ha de menjar el raïm tradicional, qui vulga, clar!. Des de 1962 la televisió ho retransmet en directe. És tot un ritual.

També està, d’interès especial, l’estàtua de l’os i l’arboç (el madroño en castellà) de finals del segle XX. L’os sempre té algú damunt a punt per a fer-se foto. Tothom se’l vol emportar en fotografia com a record del pas per la capital d’Espanya. Per poder trobar-lo a soles s’ha d’anar-hi de bon matí o per la nit, és quan l’allau de turistes no hi són perquè és quan descansen o estan en restaurants o bars.

La figura eqüestre de Carlos III, de 9 metres d’altura, tambè identifica la plaça.

Sense cap dubte Puerta del sol és símbol de la ciutat i lloc d’encontre, un lloc de pas quan es va d’una part a altra de la ciutat i visita ineludible per a tots aquells viatgers o turistes. 

Actualment, ja en el segle XXI actual, alguns edifiquis importants i emblemàtics del passat han donat pas a altres usos, la majoria són franquícies, sales de joc o restaurants de menjar ràpid.

Per la qual cosa té valor afegit que sobrevisca la centenària cafeteria pastisseria “La mallorquina”, entre el carrer Major i el carrer Arenal. No m’estranya que continue en funcionament i amb l amateixa bona fama, el que fan es exquisit i val la pena fer parada per desdejunar-hi o berenar i agafar forces per iniciar o seguir la visitat.

La plaça sempre està de gom a gom, no cap ni una agulla, la gent hi arriba per veure els edificis que l’envolten o de pas cap algun carrer. I és que en són molts els que van a parar –hi. En són deu: carrer d’Alcalà, carrera de san Jerónimo, carrer Espoz  i Mina, carrer de les carreres, carrer del correu, carre major, calle del arenal, carrer de preciados, carrer del carmen, carrer de la montera.

Els voltants són carrers plens de vida, de comerç  i de tabernes, bars o restaurants  on menjar. També hi ha no molt lluny, una llibreria que convida a parar i fullejar un dels exemplars exposats.

 Per la nit  s’hi pot passejar amb més tranquil·litat perquè ja no hi ha tanta gent, encara que els llocs de menjar continuen amb la mateixa activitat diürna, o més si cal.

Madrid és cita  imprescindible per a tothom que li agrade viatjar,  on s’ha d’anar per respirar l’ambient de la història d’Espanya i  per assaborir una gran ciutat acollidora i elegant i el pas per esta plaça no pot faltar.

M’agrada Madrid i quan més hi vaig més m’agrada. Té molt per visitar, en altre moment continuaré el  passeig  mostrant-vos altre racó, plaça o parc.

QUADER DE VIATGE, MADRID, tardor 2015

FOTOS i MÚSICA : ALCALÁ DE HENARES

On està la casa de Cervantes... i molt més...

Música:

Malikan

CIUTAT de XÀTIVA (València)

Un passeig entre els molts que es poden fer a la capital de la Costera.

Hui us convide a fer un passeig per Xàtiva, un passeig entre els molts que es poden fer a la capital de la Costera. Un dia ja us vaig mostrar una ruta entre torres i muralles. Quin goig! Altre dia us vaig acompanyar pel Castell contant-vos un poc de la història, una meravella! En altra ocasió vaig mostrar el seu betlem monumental, el que cada Nadal es munta en l’Albereda Jaume I. Grandiós! 

I hui recorrerem una xicoteta part urbana però eixirem també per sendes rondant el castell, per tornar després de nou a trepitjar els seus carrers i parar en raconets especials. En conjunt és un passeig agradable. M’agrada molt Xàtiva i no puc evitar parlar amb lloances.

La ruta que us mostre proposada per un grup d’amants dels paratges del País valencià, parteix de la Font del lleó, lloc cèntric punt de trobada de molta gent. També és el punt concret on he quedat hui amb els que seran els meus companys de ruta,  un grup de facebookers a qui no conec, que compartim el gust pels paisatges que ens envolten. Generalment quan visite un poble o ciutat m’agrada anar al meu aire, però s’han de fer excepcions...i esta és l’ocasió idònia. Al final m’alegre molt d’haver-me deixat guiar per esta ciutat on vinc sovint i fins i tot he estat treballant,  perquè he descobert carrers per on mai havia passat. Ara us els mostre a vosaltres per a que els visiteu també i gaudiu, com jo, del passeig.

Eixim de la Font del lleó, porta d’entrada en l’antiguitat. La reproducció del que era la porta antiga està en una redona molt important que també dona la benvinguda als cotxes que actualment entren a Xàtiva.

La Font del Lleó.

Una vegada estem tots acreditats, (hi ha molt bona organització),  iniciem el trajecte enfilant-nos pel carrer del portal del lleó. Seguim a Juanra que és un “socarrat”, que és, que per als que no ho saben, com anomenen als nascuts a Xàtiva. Si escarbeu en la història, sabreu la raó. Jo no em pare hui en qüestions històriques, tal volta altre dia que visite a Felip II a l’almodí, el museu on s’hi troba cap avall, hom faça.

Foto feta per  l'amic Pascual, Dturisme, guia de turisme de Xàtiva, amb una aplicació de mòbil que representa la xàtiva cremada pel rei, comdemnat pels xativins a viure cap avall ales parets del museu.

 En perpendicular al carrer per on anem hi ha, altre molt bonic, al meu parer el més bonic i senyorial de Xàtiva, és el carrer Moncada, ple d’història, ja us explicaré més, es mereix atenció especial. 

Estem prop de la plaça la Seu, la de Calixte III, però fem parada davant d’una farmàcia. Però no és qualsevol farmàcia. És la botica central i retaule rococó de ca Artigues, del segle XVIII.  Només la façana és rellevant perquè hi ha un gran retaule de taulells dedicat a la Verge de la Seu. La Verge hi és envoltada de personatges de Xàtiva que arribaren a un nivell important dins del mon eclesiàstic o els que foren santificats. S’hi veu la ciutat emmurallada amb altres personatges importants de l’època.

Retaule a ca Artigues, la botica central.

La plaça la Seu és molt espaiosa i acull dos monuments importants. La Seu i l’actual centre de salut publica. En esta ocasió no entrem dins dels edificis, només donem una volta per fora la Seu i entrem al pati de l’antic hospital.

De l’exterior de l’església Col·legial basílica la Seu destaca que falta una torre, que s’inicià i no s’acabà…és per això que es diu “tardes més que les obres de la Seu”.

La Seu.

Front a la col·legiata està un dels monuments més bonics de Xàtiva, el que va ser l’hospital real fundat per Jaume I l’any 1244. És bé d’interès cultural des de 1981. En altra ocasió entraré per veure les sales o la capella, hui només entrem a pati per escodrinyar i parem l’atenció en la façana amb arcs, pinacles, àngels, músics envoltant la Verge... pilastres i quatre finestrals...tot barrejant estils de diferents èpoques però creant harmonia. El conjunt està coronat per una galeria de menuts arcs de mig punt, que recorden als dels palaus de Florència..

L'hospital real.

Després agafem el carrer sant Domènech, el sabor medieval es respira a cada pas, i trobem  el  convent de sant Domènech  que iniciat per Jaume II va anar evolucionant. Situat en lloc estratègic entre poder civil i religiós, la tasca realitzada pel monjos va ser molt important des de l’època medieval quan va ser centre important de traducció de llengües, fins a la desamortització al segle XIX quan passà a mans privades. I el convent va complir diverses funcions, jo ho recorde com a teatre i cinema. A la dècada de 1960 i part de la dècada següent, per política urbanística començaren a enderrocar l’edifici però el procés es paralitzà per protesta  de  persones compromeses amb Xàtiva i la seua història, aconseguint la protecció com a monument nacional i adequació del que quedava de l’edifici per  a ús cultural.

Sant Domenech.

Eixim i seguint el carrer, passem per un col·legi públic que em porta bons records, l’escola d’adults i el conservatori. 

Anem per la part antiga ...entre carrerons estrets molt allunyats del que la Xàtiva comercial representa.

Tot just en este punt ens enfilem cap amunt per un preciós carrer. Estem en la part  que queda del barri medieval jueu, és el carrer de las santas. Mai havia passat per este carrer! Em sembla que no estiga caminant per Xàtiva! Esta zona és el que queda del nucli jueu i el carrer és peculiar, bonic, acollidor i es té cura de tenir-ho tot net i emblanquinat.

Carrer Les Santes.

Així estem deixant la part urbana per començar a trepitjar per sendes. La primera és un camí de terra ben condicionat amb vistes a la ciutat que seguim gaudint d’unes vistes precioses de la ciutat.

Camí del mirador Bellveret.

Fins a arribar al mirador Bellveret, on des de 1992 hi ha una escultura de l’artista de l’Alcúdia Manolo Boix dedicada a la pilota valenciana, l’esport autòcton, és l’anomenat Arc daurat. M’agrada, són dos braços amb uns mans que s’ajunten.

escultura de Manolo Boix

Des del mirador anem a l’església de sant Feliu, que tenim a mà dreta.

De lluny, l'esglèsia de sant Feliu

Però abans passem per davant de l’església de sant Josep i santa Barbera patrons dels fusters i dels obrers on hi ha un lloc molt agradable per descansar i fer-se un refresc. És un moment, només per mirar l’anomenada porta d’Aljama de la muralla àrab, per on diuen entrà Jaume I després de conquerir la ciutat l’any 1244.

Sant Josep i santa Barbera

De camí a sant Feliu passem pel que queda d'un palau àrab.

Palau àrab.

Sant Feliu és una  joia d’art, una de les esglésies més antigues valencianes. Va ser construïda sobre restes d’una antiga església visigòtica. l’any 1265 després de la conquesta de Jaume I coincidint amb l’expansió del gòtic per València, per al qual cosa crida l’atenció que la  portada siga romànica, és un element peculiar per ser un dels pocs exemples que queden per estes terres.

Sant Feliu.

L’havia vista per fora però ara entre dins per admirar el que custodia. Hi ha un retaule iniciat al  segle XV és la peça més important pels jurats, magistrats municipals, per la qual cosa estan els escuts de la ciutat i el real de la corona d’Aragó.

La Verge i San  Cristòfol hi són. A les parets hi ha valuoses pintures de meitat del segle XIV, en part restaurades formant el conjunt medieval més important de la comunitat valenciana.

Sant Feliu.

Després de sant Feliu agafem camp a traves i una senda ens porta a la nevera on ja vaig estar quan vaig fer la ruta per les muralles. I mentrestant admirem la nevera,  fem un descans perquè el calor comença a molestar. 

De nou descendim  baixant per camins de terra, roques i pedres. Com el grup va al seu aire els que anem en la capçalera no sabem bé si encertem o no la senda però com anem cap avall sabem que anem ben encaminats. 

I al final trobem la carretera i cases, hem arribat al carrer Gaiata i anem al carrer Blanc, carrer on va nàixer el cantant Raimón.

De camí a la plaça de sant Jordi

De tornada em pare a observar amb detall una escultura al la plaça de sant Jordi, és preciosa, i és cert que ho és. Està recent inaugurada. Encara que qui em coneix pot pensar que és un pensament subjectiu  perquè conec als autors, Olivares i Amoros, i sap que sempre parle bé d’ells.

Escultura d'Olivares i Amoros.

Jo m’he acomiadat del grup en el que he fet la ruta, ells pugen al castell que és una bona opció, dinar i fer un passeig pels dos castells.

El castell menor des del castell major.

Altra opció és dinar a qualsevol restaurant de Xàtiva i seguir fent passeig per Xàtiva. Per a qui vulga saber més seguiré mostrant-vos Xàtiva per a seguir el passeig per la vesprada...no ho dubteu...

QUADERN DE VIATGE, primavera (30-4-2017)

FOTOS i MÚSICA: AIGUES MORTES ( França)

I de sobte... un poblet envoltant totalment de muralles que resguarden com en l'antiguitat les cases i els habitants. 

Però ara ja no arriben enemics per envair la ciutat, sinò turisme atret pel seu encant. 

Música: 

la RUE KETANOU

Tu parles trop

CROÀCIA: DUBROVNIK, III PART: Des de les altures

Des de les altures trobem les millors vistes.

La silueta de les muralles envoltant el casc antic de Dubrovnik és característica. Canvia molt veure la ciutat des de la perspectiva de “a peu” que agafant altura. Si volem veure el casc antic des de dalt hi ha diverses opcions.

En primer lloc s’hi pot pujar a les muralles i fer el camí de ronda observant la ciutat a traves de les teules ataronjades. Només entrar per la porta Pile s’hi veuen les escalinates d’accés, al costat de ’oficina de turisme que éss on es venen entrades. Hi ha altres accessos, al Fuerte San Juan i a la torre de San Lucas, prop de la torre Ploce.

Escala d'accés al passeig per les muralles.

Hi ha intrèpids que no tenen por ni a caminar ni al sol. La caminada es fa a 25 metres d’altura i es distingeixen les teulades velles de les noves despres de la restauració a partir de la guerra de la independencia. Hi ha dos quilòmetres que caminar, jo no m’anime i simplement la mire i mire als valents que ho fan, Hi ha gent amb coratge, de debó. Amb els 32º que fa al migdia i tenen forces i ànim per fer el recorregut per la muralla. El trajecte li dóna la volta, va en una direcció solament, afortunadament perquè així hi ha més fluïdesa de gent que no entropessa amb altra gent de cara.

Passeig per les muralles.

En el camí alhora que es poden  observar les teulades de la ciutat intramurs van trobant-se les diferents torres i portes: la porta de Pile, on està l’estatua de san Blas, la fortalesa Bokar,la fortalesa de San Juan, la torre de san Lucas, el fuerte Revellin, la porta de Ploce, la porta de Buza i la fortalesa Minceta, que està situada en la part més alta de la ciutat.

En segon lloc podem pujar al telefèric, (cable car) és el que jo faig,  3 minuts dura el trajecte en una cabina que caben al voltant de 25 persones. També s’hi pot pujar a peu seguint una cami que fa ziga zaga.  Està a  la muntanya anomenda Srdj a 385 metres. L’eixida està situada al nord dels murs de la ciutat. Hi ha dues maneres d’accedir-hi. Per dins de la ciutat pujant uns pesades escales  s’eix pel Fuerte Minceta i en creuar la carretera està el  punt on venen els bitllets.

Fuerte Minceta.

Però si estàs fora de les muralles,  abans d’entrar per la porta Pile, cal agafar un carrer que voreja la muralla i seguint el camí sempre amunt,  en un tres i no res hi és la torre. És el camí més aconsellable, més lleuger i curt que l’altre.

Les teulades de Dubrovnik, es distingeixen les velles de les restaurades.

El telefèric va ser inaugurat l’any 1969 però durant la guerra dels Balcans. a la dècada de 1990, va ser destruït. Es va tornar a posar en funcionament l’any 2010, des d’aleshores hi és, a 405 metres sobre el nivell del mar.

Vistes pujant amb el telefèric.

Val la pena pujar-hi per gaudir de les incomparable vistes de la ciutat, la costa i els arxipèlags de l’Adriàtic. Hi ha dos pisos.

Vistes de de Srdj.

Entre vista i vista donem una volta. També hi és el restaurant Panorama on cuinen menjar croata. La posada de sol des d’este punt deu ser fascinant. Altra cosa que se me queda pendent per a quan torne a Dubrovnik, contemplar des d’este lloc l’amagada del sol i com l’astre rei cau al mar.

Vistes de de Srdj.

S’està molt bé allà dalt, el calor no es nota tant. No tenim pressa ni horari però cal baixar, la visita a la ciutat s’ha de continuar.

Vistes baixant amb el telefèric.

I altra manera en la que es veu Dubrovnik des de les altures és des de la carretera que va a l’aeroport que va vorejant la costa. Esta va ser la primera sorpresa que vaig rebre en arribar al país: el poder gaudir al llarg de 21 quilòmetres que dura el trajecte de l’aeroport a la ciutat d’unes vistes precioses, primer dels poblets costaners i després del casc antic de la ciutat que anava  a visitar. La muralla envoltant uns carrers empresonats s’hi veia preciosa amb l’illa Lokrum al costat. Tot anunciava que el que anava a visitar era bonic i especial.

Vistes des de la carretera que va de l'aeroport a la ciutat.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA