La ciutat de MÈRIDA a MÈXIC

Si...si...al passat, els espanyols anàrem i els  dominàrem....Els seus habitants actuals tenen la pròpia opinió: hi ha qui mira Espanya com “la madre patria” i no guarda rancor, hi ha qui parla d’Espanya emprant  termes com aniquilació.

És un fet documentat, els espanyols hi anàrem i hi dominàrem... Mèxic, Guatemala, Costa rica...i els seus habitants actuals tenen la seua opinió particular. Per a uns Espanya és “la madre patria”, per a altres Espanya no és tan volguda ni estimada. I és que escorcollant la història trobem que hi va haver de tot. La història conta, i conta molt, virtuts d’alguns pocs personatges i barbàries de molts altres. Els indígenes, i els seus descendents són qui més malament parlen i amb tota la raó. En este viatge tinc temps per escoltar diferents versions i trobar que en el fons d’algun discurs, hi ha molt de rancor. 

Al Yucatán s’hi troba MERIDA, la declarada per Felipe III d’Espanya com "Muy noble y muy leal ciudad de Mérida", una gran ciutat i també una ciutat gran, la més poblada de l’estat del Yucatán. 

Merida és el lloc on estem, però és una estada llamp perquè el viatge té per finalitat trobar l’essència arqueològica maia. Mérida va ser fundada l’any 1542 sobre els vestigis d’una anterior ciutat maia quasi deshabitada quan arribaren els conquistadors. A la ciutat maia coneguda com  “Cinco cerros” segons l’historiador Juan Francisco Molina Solis, hi havia 200 cases de palma ocupades per un miler d’indígenes desnodrits, junt a colossals ruïnes i el que quedava d’edificis sorprenents. La ciutat dominada va rebre el nom de Mérida perquè la Mérida espanyola era el lloc de procedència d’alguns dels conquistadors i perquè algunes de les ruïnes els recordava la Mérida romana que tenien en Espanya. Al moment d’arribar-hi els espanyols trobaren cinc piràmides. Les pedres de les edificacions maies serviren als europeus per construir la nova ciutat.

Trobe que és una ciutat activa, monumental, preocupada per la cultura. No cal mirar molt s’hi veu al primer colp de vista. La visitem al nostre aire, sense presses, ja posats al ritme de país que tot ho fa lentament. 

De la catedral es diu que és la que correspon estar en Perú, i és que hi ha qui conta que al moment de construir es varen intercanviar els plànols. Menuda confusió! És la catedral de San Idelfonso, la més antiga del continent i una de les principals atraccions de la ciutat. Va ser construïda entre 1561 i 1598 emprant, com ja s’ha dit, pedres de les antigues piràmides maies. A l’interior hi ha un crucifix darrere de l’altar que simbolitza la reconciliació de l’herència espanyola i maia de la ciutat. És el que es diu, si la reconciliació és o no real forma part del sentiment personal de cada habitant.

Francisco Montejo y León va ser el fundador que arribà el 6 de gener de 1542 i va prendre possessió del lloc junt a cent famílies espanyoles més. S’hi pot visitar la casa on vivia. Nosaltres parem l’atenció en la façana que correspon a l’estil colonial.

Hi ha molta arquitectura colonial per tot el centre de la ciutat corresponent als segles XVII i XVIII. Durant eixa època per tal de protegir la ciutat de les sublevacions indígenes s’hi va proposar un pla d’emmurallament del qual  nomes va ser dut endavant una part. Actualment queda poc d’esta muralla, solament alguns arcs i un pont. 

Al segle XIX i inicis del XX la ciutat es va “afrancesar”, i així s’hi construïren unes enormes cases que encara s’hi conserven al Passeig Montejo. Era època de bonança econòmica, però la riquesa era només privilegi d’alguns i contrastava amb la pobresa indígena. 

De vegades la història pot resultar contradictòria. De vegades els historiadors fan arribar la seua visió i resulta incompleta. No sé si és el cas. I és que he llegit una part de la història de Mérida escrita per  Michel Antochiw Kolpa on explica perquè se l’anomena  la “ciutat blanca”. Segons conta és degut al desig dels conquistadors Montejo, pare i fill, d’aconseguir una ciutat “blanca” és a dir  per a blancs. I així la van emmurallar, per por a la rebel•lió indígena. Construint una muralla deixaven el barri dels indis fora. Tanmateix el creixement demogràfic i la necessitat de mà d’obra va impedir eixe desig de mantenir-se ètnicament purs.

Hi queda doncs esta versió, tal volta escorcollant en altres manuals històrics en trobem altra.

Monument a al patria. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015

Passeig Montejo. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015

Palau Canton. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015

 Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

 Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

La catedral. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Palau del govern. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

 Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Casa de los Montejo. Foto procedent d'Alba Aparici, any 2015.

Deixem Mérida per seguir per altres ciutats i paratges mexicans...queda molt encara...

QUADERN DE VIATGE, RUTA MAIA MÈXIC-GUATEMALA, estiu 1998

* El relat procedeix del quadern de viatges de l'any del viatge en concret i conserve fotos,  però les he deixat de banda per mostrar les imatges de la Mèrida actual, d'Alba Aparici, que temporalment viu a la ciutat.

RESSENYA de cine: Nader i Simin, una separación

Nader i Simin, una separación

Escrita i dirigida per Asghar Farhadi

Nader i Simin , una separación, és  una valenta pel•lícula d’ Iran rodada al mateix país. Malgrat desavinences politiques del director, al final es va poder estrenar en Teheran amb molt d’èxit, que ha continuat en altres països.

Una parella de joves amb una filla d’onze anys es volen separar després de catorze anys de convinença. O tal volta cal matisar que més que voler, es veuen abocats a separar-se per les circumstàncies. 

Ella, desitja per a la filla una educació diferent a la que s’hi dóna  al país. La pel•lícula està ambientada en Iran, on la modernitat conviu amb el fanatisme religiós. Són dos realitats que hi estan.  Ell tal volta vol el mateix, però no pot anar-se’n del país per responsabilitat filial, donat que té a son pare malalt d’alzheimer i no el vol deixar. És la raó per la qual se separen. 

Com el jutge no veu suficients raons per dictar a favor del divorci, la dona abandona el marit i se’n va  a casa dels pares, la filla mentrestant,  es queda amb el pare i el iaio. Per recomanació de la dona , el marit contracta una dona- cuidadora per a que l’ajude amb el pare i és en eixe moment quan comença la trama que desencadena en tragèdia. 

La dona contractada és una aferrada religiosa submisa d’un  marit sobre protector i controlador i a més econòmicament arruïnat, que no veuria amb bons ulls que la dona treballara en la casa d’un home separat, per la qual cosa, front a la necessitat d’aconseguir alguns guanys, la dona religiosa va a treballar i no diu res al marit. La dona-cuidadora  està embarassada però per por a no ser acceptada per al treball ho calla a tothom. 

Però la faena la desborda, no només per l’embaràs i perquè la tasca li suposa una càrrega sinó perquè atendre el iaio que pateix d’incontinència orinaria és un greu pecat que comet, segons la seua consciència religiosa, ja que no està bé dutxar l’ancià i veure’l nuet. 

Malgrat voler deixar la faena, la dona religiosa continua acudint al treball per necessitat. Però un dia passa un incident, desapareixen uns diners, i el protagonista l’acusa directament, també l’acusa d’haver deixat  son pare en casa a soles. Tot acaba fent-la fora de casa de males maneres, i en donar-li una empenta la dona cuidadora cau per l’escala i avorta. 

A partir d’este moment és quan comença la desgràcia per al protagonista al qui se l’acusa d’assassinar una vida. Els dilemes de si ell sabia o no sabia que estava embarassada, de si la discussió va provocar la caiguda…tot marca una trama molt ben filada que enganxa des del primer moment per ser creïble, on les mentides, les manipulacions, el silenci de les veritats, o veritats a mitges, i els dubtes marquen el ritme. Cada actuació comporta altra pitjor i així successivament, efecte bola de neu, on el problema va fent-se cada vegada major. 

La pel•lícula està basada en fets reals que magistralment el director barreja amb altres ficticis. Està molt ben dirigida. I  està tan ben feta i interpretada que empatitzes amb els personatges i arribes a comprendre’ls, fins i tot al que fa de dolent, la pel•lícula no convida a censures comportamentals perquè cadascú està immers en les seues circumstàncies: entenem les raons de la mare que vol eixir de país, també del  pare que ha de quedar-s’hi tenint cura del seu pare, entenem a la dona religiosa de classe baixa que es mou pel fanatisme, tal volta perquè per ignorància és l’únic que coneix, i s’entén el comportament del marit fanàtic i sobre protector, que front la situació que li ha caigut del cel li arriba l’oportunitat de traure diners. Este comportament és poc lloable, però actua com molts farien en les mateixes circumstàncies. La religió se l’agafa a la seua manera. 

I enmig de tot, com sempre en totes les separacions, la filla, que malgrat l’edat s’hi comporta de manera molt adulta, és la que no deixa de patir ni un instant perquè s’adona de tota la realitat cruel que l’envolta.

 És una història que t’absorbeix pels canvis argumentals i perquè representa una situació amb la qual molta gent s’hi pot sentir identificada. Per això emociona, ens fa sentir el patiment que els protagonistes senten. 

Hi ha qui vol veure critica social que mostra la diferència de classes, el sistema judicial i la lluita entre tradició i modernitat, potser, el que està clar és que la pel•lícula mostra una realitat, Iran és així i el que conta passa. La pel•lícula va ser rodada en la censura i ha acabat sent recolzada pel govern d’Iran en veure la collita de premis que està tenint. 

Va ser oscar, merescut, a la millor pel•lícula estrangera l’any 2012. I cal considerar un gran guany el fet d’obtenir tan gran reconeixement en EEUU, per ser una època on hi havia tanta tensió política entre els dos països. 

POBLES de la COSTA LÍGUR ITALIANA: SEGORBA, DOLCEACCUA i RAPALLO

Les presses deurien estar prohibides si el que es vol és poder arribar a viure i veure com cal els llocs. 

El castell de Rapallo, lloc des d'on visistem la liguria.

Hem començat el viatge a la Ligúria italiana amb la il•lusió de conèixer un tros d’Itàlia que desconeixem. Anem amb la intenció també de fer unes quantes rutes de senderisme, així que ens esperen, a més a més de pobles i ciutats d’asfalt, unes quantes rutes verdes a peu.

Després de travessar França i parar a la ciutat d’Arles,  arribem al nostre destí, la costa ligur italiana. Ja estem als Alps marítims. Passem per terres on es cultiven sobre tot flors i parem a la població de SEGORBA just en la frontera amb França. 

SEGORBA: el poble de les flors.

Este menudet poble viu de les flors i fa ostentació de la importància que tenen. En cada racó se’n veuen decorant, omplint balcons i testos a les portes de casa, als jardins... tot el poble és com un escenari preparat per a ser pintat. El poble està molt bonic i fem un agradable passeig enmig del colorit ambient. 

SEGORBA: el passeig per carrers estrets i empinats, val la pena.

I a més a més de l’olor a flors, al poble s’hi respira el sabor històric amb carrers medievals molt ben conservats. En esta zona hi ha molts vestigis templaris, en el nostre recorregut en veiem.

SEGORBA: Ermita templaria.

Este poble té una peculiaritat, doncs resulta que Segorba s’autoproclamà com principat independent. Era l’any 1960 i basant-se en documents històrics, Giorgio Carbone, el cap d’una cooperativa agrària va crear la idea d’una Segorba independent d’Itàlia. Argumentava dient que Segorba va ser principat independent fins el 1729, any en que Victor Amadeu II, rei de Sardenya comprà el Principat. Des de Segorba s’argumentà que esta compra no va ser mai enregistrada pels sards i el municipi està en una ambigüitat política. A més a més, després de les guerres napoleòniques al congres de Viena l’any 1815, es passà per alt este municipi en la redistribució dels territoris europeus. Tampoc hi ha cap menció de Segorba en la unificació del regne d’Itàlia l’any 1861.

SEGORBA: un poble amb ambigüetat politica.

Amb tots estos aspectes històrics per davant Giorgio Carbone tres anys més tard, 1963, és elegit cap de l’Estat i fins i tot anomenat Princep Giorgio I de Segorba. Dos anys després la població vota una Constitució per a Principat. Clar és que cap d’estes reivindicacions són acceptades ni per Itàlia ni per la Comunitat internacional. Així els descendents dels fundador elegeixen un Princep que regenta l’ostentós títol de Su Tremendidad ,“Sua tremendità” i un consell de 15 ministres que no tenen cap poder efectiu, que ostenta un càrrec com si fos alcalde anomenat sindaco. Alhora Segorba és part d’Itàlia i participa en totes le  votacions de càrrecs públics segons les lleis italianes.

Hi ha qui diu que tot és un muntatge per atraure el turisme, perquè esta peculiaritat atrau a mitjans de comunicació i premsa que està fen-los publicitat. Qui sap? El cas és que l’any 1995 aprovaren una nova constitució i en l’últim referèndum de l’any 2010 dels 308 habitants, 204 es mostraren favorables a mantenir la independència.

Diuen que la peculiaritat politica de SEGORBA és un muntatge turistic per atraure a gent... amb muntatge o no, SEGORBA bé es mereix una visita.

Després  arribem a DOLCEACCUA un típic burg medieval a la vall del riu Nervia. Que bonic! El ponte Veccio uneix la terra i el borgo dominat pel castell del segle XV, conformant tot el conjunt una panoràmica pintada pel pintor Monet en una de les seues estades. És comprensible, per l’harmonia i bellesa del conjunt,  és comprensible que actualment siga una estampa tan fotografiada.

El pont de 35 m és quasi perfecte, al segle XV era molt difícil construir, s’havia de fer un bastiment de fusta per sostenir la construcció i després llevar-lo. Quina diferència amb les construccions actuals, algunes mostren deficiències o cauen en un tres i no res. Ai! si els constructors del passat alçaren el cap!

DOLCEACCUA: el poble medieval

La fortalesa és del segle XV però amb una torre antiga que es remunta al XII, la va edificar la família Doria per combatre els bandolers que robaven pel camí. Els bandolers sabien on estaven els diners... i els propietaris, amos de molt, sabedors de ser punt de mira de roders famolencs, alguns més malèvols que altres, buscaven la protecció i manera de defensar-se.

A l’interior del poble hi ha racons molt acollidors, carrerons estrets i empinats, on les façanes quasi xoquen. Hi ha molt de turisme i els carrers són com formiguers de gent amunt i avall, com els carrers són tan menuts la quantitat de gent sembla ser més gran.

DOLCCEAQUA és molt turístic, costa trobar carrers sense gent.

I despres acabem la nit a la població marítima de RAPALLO, que és on  tenim l’hotel, bonic per fora però amb mancances per dins. Està clar que la catalogació d’estrelles varia segons país. Però hi ha un avantatge, Rapallo és lloc idoni com punt de partida per fer les rutes verdes previstes i per anar a la ciutat de  GENOVA.  Les rutes verdes, per extensió es mereixen capítol a part, també  la ciutat de Genova apareixerà en altre capítol a banda.

De Rapallo destaque el seu pintoresc castell construït al 1551 en el mar per fer front els pirates invasors, el menut port i el passeig marítim. Poc més perquè com és la seu d’anades i tornades no li dediquem temps, així que no pugem al funicular per pujar a Montallegro ni mengem els saborosos mariscs dels seus restaurants.

RAPALLO, el punt base des d'on anem amunt i avall per la Ligúria italiana.

QUADER DE VIATGE de La liguria ITALIANA , primavera del 2007

Si vols saber més sobre La Liguria pots clicar ací.

Si vols saber més sobre Itàlia pots clicar ací.

RESSENYA LITERÀRIA: Yo vivo aqui i altres

Yo vivo aqui

i altres:

Niños del mundo, Mamas del mundo i Tu y yo

Acabe de descobrir una sèrie de llibres fantàstics per mostrar el món als més menuts. En són quatre i pertanyen a una col•lecció de l’editorial galera: El mundo en fotos. Los primeros libros de fotografías para los más pequeños.

És un deliri obrir-los, passar pàgina i passejar pel món amb les meravelloses fotografies que acompanyen el curt text, i és que hi ha solament un màxim de dues frases sota la imatge. És poc el que hi ha escrit però suficient per poder parlar sobre qui són els que hi apareixen, d’on són o què fan, és suficient per mantenir una conversa als menuts i mostrar-los una realitat desconeguda, són mereixedors de la saviesa que més enllà de les nostres fronteres hi ha. Es tracta d’obrir ments, de mostrar què el món no es limita a una capsa tancada.

Els llibres són un deliri no només per a viatgers, qualsevol amant de la bona fotografia gaudirà amb ells. I també per a l’educador, pare o mestre, que vol fomentar els valors.

Amb estos llibres es poden treballar, des de l’escola i la família, temes al voltant del respecte i solidaritat, aspectes bàsics que s’han de fomentar cada dia. L’empatia també sorgeix en cada pàgina perquè les cares, les cases, les situacions exposades són atraients i són perfectes exemples per treballar la diversitat en les xiquetes i els xiquets.

“Yo vivo aquí” ens trasllada als països amb fotos dels habitatges. I així coneixem una casa de fusta de Malàisia, molt diferent a la sueca feta també amb el mateix material, altra de Perú, al costat del llac Titicaca i una de Filipines construïda sobre un pantà. En trobem una de Vietnam que flota sobre l’aigua i altres de Sud-àfrica. També ens mostra terres més fredes com Islàndia, amb cases que tenen moltes finestres per aprofitar les poques hores de Sol que hi arriba,  i també Siberia, fetes amb pells, Groelàndia o Canada, fetes amb gel. Passant pàgines trobem altres indrets més secs com Mongòlia o el desert de Sàhara, on viuen en tendes de campanya perquè són nòmades. També entrem a un laberíntic barri de Marroc i a un carrer de la India, on veiem que les cases no tenen finestres per a que la xafogor no hi entre. I ja en Àfrica veiem moltes cases fetes amb argila, fang o palla, com les de Namíbia, Mali, Camerun o  Ghana. També podem conèixer cases d’Egipte, Líban o Tunísia. Hi ha una imatge d’una atípica casa d’Estat Units,  una granja de França i les cases blanques de Grècia. La visita de les cases arriba fins al Nepal, Paquistan, India o Bhutan. Visitem les cases de metall d’Argentina i els gratacels de Japó. És, certament, un  meravellós viatge al voltant del món. 

“Niños del mundo” i “Mamas” del mundo”, són altres joies precioses  amb paper que m’agraden, i no exagere quan les qualifique de joies perquè per a mi este tipus de llibres són valuosos perquè contribueixen a formar persones completes, que són les que miren el que tenen al costat però també el que està allunyat, i les saben mirar comprenent-les. 

Personalment em perd mirant cares, em perd entre les pàgines observant detalls... hi ha tant a mirar, hi ha tant a analitzar. Estos dos llibres, com el d’abans, són fonamentals per a una educació en la diversitat. M’agraden especialment els que propicien la conversa sobre les escoles o  sobre la importància de l’aigua... Els llibres tenen fotografies d’enorme qualitat artística de tot el món: Nepal, Tailàndia (les dones girafa) India, Mongòlia Afganistan, Equador, Ghana, India, Xina, Perú, Siberia...fins i tot de Papua Nueva Guinea.

I per últim pare l’atenció en “Tu y yo”, que és altra manera de veure el món, la que es fa a traves dels animals de companyia o d’ajuda en cada país, en cada civilització: gossos, cavalls, ossos, cabres, búfals, bous, rucs, elefants, àguiles, tucans, camells, elefants, ovelles, llames, vaques, tortugues, serps o raboses... són part important en el país que es mostra i així estan fotografiats, en perfecta harmonia amb les persones que habiten cada lloc. 

En resum, el que estos llibres mostren: cases, vestimentes i complements, maneres de viure... maneres de ser... és una forma didàctica i lúdica de mostrar el variat continent que habitem, és una manera molt bona d’obrir la mentalitat a les realitats que ens envolten. I altre aspecte interessant és que afavoreix la conversa entre pares i fills que tantes vegades s'oblida o queda relegada a un segon pla. Perquè cada imatge presta per a molt de diàleg sobre les diferències i això és molt important per conscienciar els menuts del privilegi que és viure on vivim i així valorar més el que tenim. I un detall important que cal dir, és que cada llibre està encapçalat per un mapa molt clar per situar cada foto al món. Cert que és una col·lecció que no pot faltar ni en cap casa ni en cap  escola, cada llibre és molt valuós.

TAILÀNDIA nord: Tribu els AKKA i tribu els YAO a les muntanyes baixes.

El llenguatge de gestos funciona arreu del món i el somriure és el millor vocabulari que s’hi pot emprar.

Després del contacte amb les tribus de les muntanyes, el karen  o Padaung, conegudes com les dones girafa,  i quedar-nos amb el dilema, i conflicte, de si són beneficioses o no estes visites turístiques, comencem un nou dia que es preveu tindrem molta activitat. De bon matí ja estem a punt per iniciar la jornada. 

El debat intern acaba amb un pensament. Els visitem amb respecte, amb interès de conèixer què fan i com viuen, si podem aportar-los algun guany millor que millor, també la nostra visió i posterior difussió pot contribuir a que es mire amb altres ulls esta tribu de dones explotades, marginades condenades a una manera de viure primer per tradició i després per interessos econòmics. La llàstima és l’idioma, m'hagura agradat tant saber per boca pròpia el què pensen de com viuen!. La persona local que ens acompanya ho intenta però estos grups tenen llegua pròpia i és difícil la comunicació. Tanmateix el llenguatge de gestos funciona arreu del món i el somriure és el millor vocabulari que s’hi pot emprar, però en situacions que volem saber més, el somriure no es suficient.

Amb esta reflexió final encarem el dia. Ens quedem moltes tribus per visitar.

Primer agafem un 4 x4 per visitar els poblats. Este tipus de vehicle és el més adequat per anar per estos camins de terra que després de la pluja estan plens de bassals.

No tot vehicle pot circular per estos camins... el tot terrreny és idoni.

La vestimenta de les dones Akka, tal volta siga una de les més vistoses comparant-la amb la de la resta de tribus assentades al nord de Tailàndia, excepte les Padaung, que són tan particulars. Actualment no tothom a la tribu porta la vestimenta tradicional, molta gent la barreja amb roba occidental. Trobem de tot, hi ha qui la porta ja amb la intencionalitat de treure profit del turisme, perquè saben que tant de colorit i complements, tant d’exotisme, atrau els visitant. Així que les dones de les tribus, en moltes ocasions, només veuen una càmera de fotos demanen diners. No dóna temps ni a demanar permís per a la foto, automàticament fan el gest assenyalant la quantitat de monedes que volen. Molta gent viu del turisme. I és que realment són vestimentes dignes de plasmar en fotografia i mirar en detall, riques en complements, en alguns casos amb moltes peces. Segons ens conten només es renten una vegada a l’any per no tenir molta aigua a l’abast.

Un euro...un euro..una foto...un euro...

Fem bé hi anant...? també és una manera de poder vendre el seu treball artisanal.

Les creences particulars formen part de la vida local i caracteritzen cada tribu, ens adonem només entrar-hi. Hi ha una part ritual a l’entrada. Tothom ha de passar per la “porta” per ser alliberats dels mals esperits. 

Porta ritual

Allà on s'hi va s’ha de respectar la norma i nosaltres entrem com cal. Fem una passejada  observant el poble on els camins de terra són ara bassals de fang. Mare meua quants bassals!, les pluges torrencials en esta època són una constant, a tot ens acostumem... però si he de fer honor a la veritat, tampoc molesten tant, perquè les pluges passen en un tres i no res.

Plou fort i sovint, de manera ràpida...i deixa uns bassals impresionants.

Observem la gent, les cases i les rutines que fan: fumar opi és una pràctica habitual dels habitants d’estes terres. El cultiu de l'opi és el mig de vida, mentre hi ha qui compre, hi haurà negoci. Des de la dècada de 1970 hi ha intents de canviar les coses, cultivar de manera sostenible, eliminar els camps d’opi i transformar-los en plantacions de cafe i enfocar així l’economia pel camp de l’artesania i el del turisme. Tan de bo que esta idea seguirà endavant i proliferara. 

El respecte és la premisa, sempre. Intentem contactar, els agrada més que si ens limitem a mirar. 

M’agraden molt els xiquets i sempre pare l’atenció quan en veig, tanmateix en este poblat, de vegades resulten angoixants, demanen i demanen... saben que el turista els pot donar coses. 

De nou me n'adone que els ingredients moderns interfereixen... la modernitat també afecta la vestimenta, les generacions més joves ja no porten la roba tradicional i prefereixen els texans americans.

Els xiquets...el futur...

Una vegada feta la visita al poblat de nou agafem el 4x4 i anem a visitar la tribu dels  YAO. Les ètnies conviuen però no es mesclen. No es casen entre ells. 

Despres d'un tram de trajecte arribem. Hi ha moltes paradetes per a vendre artesania. Estan acostumats a rebre visitants. Donem una volta, mirem el que venen, comprem... i així s’emporten guanys i nosaltres un xicotet record material que quedarà en una vitrina de casa i que farà que cada vegada que el mirem retornem a estos paratges allunyats de casa de la zona nort de Tailàndia.

Una cosa ressalte d’esta població i és el posat de les dones de la tribu. Les dones yao porten una vestimenta molt elegant, sense collars i complements vistosos com els akka. Només baixar del 4x4 trobem una dona yao, la senzillesa i elegància formen part d’ella. Porta una estoleta roja molt vistosa. La bellesa dels tailandesos eix de l’interior, les cares no estan ni tenses ni crispades. Esta dona té una bellesa serena i perfecta. 

Les dones yao són d'una bellesa extraordinària, transmeten serenitat...  

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001 

Per saber més de Tailàndia clica ací

FOTOS i MÚSICA: Els mosaics de RAVENNA (Itàlia)

Ravenna és la ciutat dels mosaics... 
Quanta bellesa s'hi respira! 

Música:

Pachebel de Bach

Pachebel amb guitarra acústica.

Pots llegir el text que complementa el video clicant ací.

PORTUGAL: Palau da pena a SINTRA

Tot el poble és Patrimoni de la Humanitat, i s’ho mereix. A Sintra se li ha de dedicar temps, nosaltres comencem la ruta per un palau diferent, que sorprèn.

De Lisboa a Sintra anem amb tren.

Dels dies que estem a Lisboa, un el dediquem a anar a Sintra i ho fem amb tren. Quina comoditat!. Des de l’hotel fins l’estació de Rossio són 5 minuts i una vegada a l’estació, passem directament sense pagar, ho hem fet previàment amb la CARD. A les 9 agafem el tren, el trajecte és curt, dura solament mitja hora.

Estació del Rossio a Lsboa.

Arribem abans de les deu del matí i només baixar del tren, volem buscar l’oficina d’informació i turisme, tanmateix,  quasi sense adonar-nos-en, ens enfilem en una cua per a pujar a uns autobusos.

No hem arribat al punt d’informació però als autobusos venen bitllets per a anar a veure el Palau da Pena, que és just el lloc on volar anar. Hi ha altres autobusos que assorteixen d’altres bitllets combinats, fins i tot hi ha autobusos que van a Cascais passant per Cabo da Roca. Front tanta oferta i sense cap referència tenim dilema, però al capdavall optem per fer el Palau da Pena que està més allunyat i els altres ja els farem a peu. En acabar la visita sabrem que esta elecció ha sigut un encert malgrat anar desorientades, deixant-nos portar, un poc a cegues... i és que ens agrada sempre informar-nos a les oficines de turisme i esta vegada no ho hem fet.

Fem el trajecte còmodament assegudes al seient de l’autobús. Des d’on fa la parada final, encara cal pujar uns 20 minuts a peu per acccedir al Palau... i sempre cap amunt... així i tot, malgrat la costera, paga la pena el que trobem.

La vista des de lluny...

Sintra, és ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat, per UNESCO des de 1995, pel conjunt de poble i palaus alguns dels qual foren residencia d’estiu de la família reial.

Un d’ells és el palau Da Pena, és un palau diferent, té el seu encant, jo li’l trobe, però sé que molta gent no opina el mateix i precisament és per la seua singularitat. Per què serà que el que és nou o diferent espanta?, a mi em passa el contrari, busque la diferència perquè m'agrada.

Entrada al palau...amb molta gent. És un lloc turístic per execel.lencia. És un museu singular, peculiar, amb barreja d'estils, amb color. Per a mi és un maremagnum que malgrat ser caòtic trobe original i carregat de creativitat. 

Va ser construït al segle XIX, al turó muntanyenc on les temperatures d’estiu són més agradables, i concretament al lloc on a l’edat mitja hi havia una capella, després al segle XVI un monestir i després del terratrèmol de 1755 va sofrir seriosos desperfectes. Amb la desamortització l’any 1838 el monestir el va adquirir el rei Fernando II. Seria l’any 1889 quan ja passaria a mans de l’estat i a partir de 1910-1912 es converteix en museu.

És l’expressió màxima del romanticisme del  XIX  que li agradava l’exotisme. Als edificis hi ha tanta barreja d’estil i colors, que reconec que un poc caòtic si que és. Però a mi m’agrada la barreja i els colors, em recorda la casa de Gaudí a Figueres. M’agrada l’alegria que desprèn, m’agrada l’originalitat i eixe trencar normes. M’agrada l’extravagància dels colors emprats en groc i bordeus fonamentalment.

I per cert, colors que de tant en tant s’han de repintar perquè estiguen intactes. Per això trobem uns xics fent “escalada” pel mur del palau, però és una escala forçada. Parlem amb un d’ells, és simpàtic i rialler, ja està acostumant a que li pregunten i ell sempre respon condescendent, és com una atracció afegida, forma part del palau com una torre més.

L'escalador pintor.

El que és evident és que un palau com la resta dels existents arreu de món, cert que no és. Parle de l’exterior, on a més a més hi ha uns jardins amb estàtues, temples, casetes, llacs...és un divers conjunt barrejat que l’envolten.

M'ho passe bé mirant racons... vestigis àrabs hi ha molts.

L’interior mostra les dependències com estaven l’any 1910, i cada saló és diferent. S’hi veuen amb tota la decoració. Salons àrabs hi ha molts, són els que més m’agraden. També passem per la capella, el claustre o per la cuina.

I conforme anem pujant les vistes són millors.

Les vistes des de la part alta són precioses.

Hi ha molta gent, però com el palau és molt gran... tampoc molesta...

És este palau el que va acollir l’últim rei de Portugal, D. Manuel, abans de l’exili, quan s’implantà la República.

Acabat el passeig pel Palau da pena, la visita a Sintra continua. M’agrada. Ara seguirem descobrint-la i ens en anem al Castelo das Mouros... que es mereix capítol a banda.

QUADERN DE VIATGE, LISBOA i voltants, estiu 2014

Per saber més de Portugal, clica ací.

RESSENYA LITERÀRIA: EL VOL DE L’ESPARVER de Francesc Mompó

Hui parle d’un llibre publicat fa dos anys. I ho faig perquè em va agradar tan per estil com per temàtica. Hui parle de “El vol de l’esparver” de Francesc Mompó, un autor del qual podem llegir narrativa curta, literatura juvenil i també poesia.  

Francesc Mompó és un escriptor de la vall d’Albaida, concretament del poble veí al meu, però especifique, de bestreta que, en este moment, no el conec personalment i que el que acabe escrivint a partir d’este moment, si és bo no és per compliment, és perquè ho pense sincerament.*

Comence amb el títol,“El Vol de l’Esparver que denota esperança, enlairar-se suposa llibertat. Amb eixa idea preconcebuda he començat a llegir este llibre carregat d’història camuflada, és a dir una història que l’autor mostra en xicotetes dosis i utilitzant l’excusa d’una tertúlia setmanal en un berenar d’amics. Esta part m’agrada. Sovint llegim compendis d’història que semblen transcripcions de la viquipèdia però en este cas, la història va sorgint en forma de conversa, de manera informal, dissimulada entre un mos de coca de llanda i altre de xocolata. Apareix en forma de debat, en conversa, pregunta i resposta, entre els diferents assistents a la cita del dijous, un berenar-tertúlia que acaba sent un ritual. Hi s’hi mostren diversos punt de vista del que s’hi fa o no s’hi fa, política i socialment, a Madrid o València. I amb els punt de vista dels tertulians el lector va comprenent i va endinsant-se en l’època. 

I m’agrada també perquè, a més d’esta part històrica fàcil de digerir, alhora que els protagonistes mengen la coca de llanda tan típica nostra, tan típica de la Vall d’Albaida, la novel•la té ingredients costumistes que ens mostren el dia a dia quotidià de L’Olleria i dels pobles del voltant entre els quals s’hi troba el meu natal.

Llegir “el vol de l’Esparver” convida a submergir-nos en altre temps. Són els anys quan els moriscs que abans manaven en estes terres, han d’amagar les seues creences, època quan les vides estan supeditades a unes regles dures i estrictes que han de ser obligatòriament seguides. Eixir-se’n de la norma és iniciar un camí nou, diferent i no acceptat fàcilment per la resta de la gent.

No importa si el protagonista és cristià vell o cristià nou, cadascú en el seu terreny té unes normes, de submissió en alguns casos, de protecció o  d’inquisició en altres. I les normes, com passa sempre, es deixen de complir sovint, moltes vegades seguint les directrius del cor, i de l’amor que no sap de cadenes.

La novel•la mostra una gran història d’amor intensa, per prohibida i per clandestina, també ens mostra d’altres secundàries que envolten la primera. I tot està escrit utilitzant una prosa poètica. M’agrada com l’autor va filant les idees, com encertadament adjectiva, com de vegades fa poesia. M’agrada la fluïdesa de llenguatge expressada i m’agrada la riquesa de vocabulari, que sovint barreja amb llenguatge del dia a dia.

La història entre Silvestre i Albina és l’eix que mou el relat i dóna sentit al text però no s’han d’oblidar les històries paral•leles que sorgeixen al llarg de les 360 pàgines que té el llibre. Són històries situades en esta vall que m’envolta, i això contribueix a sentir en tot moment un sentiment de familiaritat. Però no és novel•la localista, també està situada en altres comarques del voltant i la trama que passa podria tenir d’escenari qualsevol altre lloc. Són històries que van desgranant la realitat social, perquè van descrivint retalls de vida: l’obrador de vidre de l’Olleria, el bordell on periòdicament acudeix el comandant, la sega de l’arròs a la Ribera... tots estos aspecte i molts altres més queden plasmats perfectament en la novel•la, deixant constància així de “maneres de fer” que el temps i els avanços s’ha encarregat de canviar.

Tal volta alguna referència està tergiversada. Tant se val si hi ha transgressió o no, és un recurs més a disposició de l’escriptor. Les novel•les no són llibres que s’han d’agafar al peu de la lletra. És un fet i s’ha d’acceptar així. A mi  mateixa m’estranya el nom que sovint utilitza referint-se a Aielo de Malferit, Francesc Mompó l’anomena sempre Aielo del marques quan es refereix a este poble meu, veí del seu. En ocasions he llegit textos d’Aielo emmarcats en eixa època, textos escrits per historiadors que han tret la informació escorcollant en arxius i mai he vist escrit el nom d’Aielo així. Per altra banda l’autor,  tampoc diu cap mentida perquè ben cert era, que en aquella època el poble era del marques i de ningú més. Els impostos abusius i la sobirania feien que tot girara al voltant d’un estricte marquesat que no tenia contemplacions abusant dels treballadors que havien de complir religiosament pagant.

Parlava abans que “el vol de l’Esparver” era una història d’amor, d’estima, una història que promou la tolerància entre pobles i mentalitats, però també és una història política, perquè alhora que mostra la vida dels protagonistes, va desgranant pas a pas el devenir social convuls de l’Espanya durant la Guerra de successió, que acabà desastrosament per a nosaltres en la batalla d’Almansa l’any 1707, quan lluitaren les tropes de Felipe d’Anjou, nét de Luis XIV de França, coronat com Felip V i les tropes de l’arxiduc Carlos d’Àustria. La conseqüència fou que les tropes borbòniques guanyadores ocuparen estes terres nostres i implantaren el decret de nova planta i l’absolutisme de la monarquia espanyola. Entre altres coses, el nou govern central suposà una imposició del castellà i la prohibició de parlar la nostra llengua valenciana, amb càstigs durs per a tot aquell que la parlara.

Es va perdre molt en aquella batalla d’Almansa. A hores d’ara encara hem de lluitar per a que la llengua valenciana, per a mi la materna, la que estimem perquè és la nostra, tinga el valor que es mereix. 

Ressenya publicada el 16 de febrer al periòdic digital VILAWEB

*Hui, mesos després, especifique que al text hi ha un canvi respecte al que deia al seu dia, ara ja puc dir que conec en persona a Francesc Mompó: fa uns dies compartirem activitat literària a la fira del llibre de València. 

El castell d'ALMANSA ( Albacete)

Hui pare a Almansa i centre l’atenció al seu Castell. Les poques finestres i els merlets, donen a entendre el seu caràcter defensiu, i és just mirant-ho que em ve al cap aquell refrany que diu: Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”.

Castell d'Almasa.

El castell d’Almansa domina la ciutat, tantes vegades vist de lluny, sempre passant per la carretera i, per fi, hui entrem per visitar-lo, ja tocava. 

La muralla va per tota la muntanyeta adaptant-se a la morfologia del terreny sobre la que està construït, i destaquen les torres amb merlets que li donen bellesa al conjunt total. Poques finestres i merlets, donen entendre el caràcter defensiu. Està dins de la ciutat però com està elevat ressalta entre els edificis que l’envolten i que estan a un pas.

Les cases estan envoltant el castell...

Després ens apropem. M’agrada trobar el castell envoltat per un entramat de carreronets. I és literal. Un grapat de cases màxim de dues plantes, donen la volta a l’enorme roca, el Cerro del Aguila on està l’afamat Castell d’Almansa, que és el millor conservat de la província d'Albacete i el més representatiu de Castilla-La Mancha. També és un dels més bonics. És el que pense al primer colp d’ull.

Si, pense que m’agrada i que té un posat que causa respecte. I com vull comprovar si també m’agrada per dins, busque la porta d’entrada. Per accedir-hi des de la plaça de santa Maria on s’hi troba la Casa Grande o el Palau de los Cirat, així com l’església, s’ha d’anar per una ampla escalinata.

La gran esglesia és protagomista a la plaça de santa Maria.

Pugem. Esta escalinata és escenari anual en les festes de moros i Cristians. Trobem un reixat que és una porta, però està tancada.

El reixat està tancat.. cal buscar altra entrada...

Seguim buscant. I ens endinsem per un carreronet buit de gent, dins i tot massa tranquil, un que li dona la volta al monument. I dic que és massa tranquil perquè no trobem cap persona a qui preguntar per on s’accedeix al monument.

Un tranquil i agradable carreró envolta el castell... busquem el punt d'unformació

Al final arribem a l’oficina d’informació i turisme que s’hi troba al mateix carrer del Castell. I des de l’oficina accedim. Tenim un plànol-guia, però no cal, el Castell no és molt gran. Són 100 metres de llarg i 30 d’ample.

El Castell està format per dos recintes escalonats, els dos defensats per torres semicirculars i murs amb merlets. El recinte inferior del Castell té dues portes una per on s’entrava a peu i altra per on s’entrava a cavall.

Ja estem dins i cal pujar escales...

Caminem per la part defensiva baixa que fa corba la qual cosa permetia millor defensa del Castell, perquè les tropes atacants que volien entrar al Castell havien de maniobrar més.

El castell és gran i està...endevinem que haurem de pujar moltes i moltes escalinates...

Pugem amunt i seguim caminant...

Després accedim al pati d’armes que en realitat era zona reservada per als artesans i magatzems, actualment hi ha una exposició d’instruments de tortura que, només fent un colp d'ull, em posa el pèls de punta. No vull parar molt l’atenció perquè sinó la imaginació se me desborda pensant en situacions que m’esgarrifen. Així que la deixe per a altres, que jo vull passejar agradablement pel Castell i no pensant en tortures i sang.

Hi ha una exposició d'instruments de tortura.

Des d’este pati s’accedeix a distintes part de la fortalesa. Donem una volta ràpida.

L'exposició vista des de dalt.

El que volem és seguir amunt per arribar el més aviat possible, a la Torre del homenaje, el segon recinte, que és de planta quadrada.

Esgotades pel calor i l'esforç físic, arribem fins la part més alta.

Una vegada al lloc encara pugem més amunt, a la terrassa, i ho fem per una estreta escalinata de caragol gòtica tallada en roca, que és veritablement una joia arquitectònica. La torre del homenaje és l’element més característic del monument.

I trobem una escalinata gòtica.

I ja dalt de tot s’hi veu tota Almansa i els camps que l’envolten. Imagine els soldats preparant-se per a l’acció quan des d’este punt tan estratègic veurien arribar l’enemic, imagine l’enrenou, l’activitat, els nervis…

Les vistes a la ciutat són impresionants.

I des d’este punt, que ha vist passar tanta història, cal fer un repàs de l’evolució.  

Amb orígens almohades, la primera reforma del Castell la va fer al segle XIV l’Infant don Juan Manuel, autor del llibre “El conde Lucanor”, però seria al segle XV quan don Juan Pacheco, segon marques de Villena, escut del qual està a la torre de l’homenje, qui el va transformar i li va donar l’aspecte actual.

Quan més endavant, ja no fent les funcions defensives per a les quals va ser construït, el Castell començà a deteriorar-se per abandonament. I conta la historia que estava en tan males condicions que l’any 1919 l’alcalde d’Almansa va denunciar l’estat ruïnós de l’edifici sol•licitant alhora la seua demolició. Sortosament no es va fer. La Real Académia de la Historia i la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando feren uns informes en contra de l’enderrocament al•legant importància històrica i arquitectònica. I no només els informes d’estes entitats foren acceptats, sinó que a més a més, l’any 1921 fou declarat Monument Històric Artístic Nacional.

En la dècada de 1950 el monument va entrar en un procés continu de restauració, reconstrucció i desvalorització com element històric i turístic que a hores d’ara continua. Es tracta de mantenir l’edifici i “el Cerro del Aguila” en lés millors condicions per a que curiosos viatgers o estudiosos puguen gaudir d’ell.  Es per això que al llarg de l’any, i més si cal en estiu, activitats no en falten: concerts, visites nocturnes guiades, algunes teatralitzades... exposicions…

I pel mateix camí que hem entrat...eixim.

QUADERN DE VIATGE, ALMANSA primavera 2014

Per saber més d'Albacete, clica ací.