POBLES de la COSTA LÍGUR ITALIANA: SEGORBA, DOLCEACCUA i RAPALLO

Les presses deurien estar prohibides si el que es vol és poder arribar a viure i veure com cal els llocs. 

El castell de Rapallo, lloc des d'on visistem la liguria.

Hem començat el viatge a la Ligúria italiana amb la il•lusió de conèixer un tros d’Itàlia que desconeixem. Anem amb la intenció també de fer unes quantes rutes de senderisme, així que ens esperen, a més a més de pobles i ciutats d’asfalt, unes quantes rutes verdes a peu.

Després de travessar França i parar a la ciutat d’Arles,  arribem al nostre destí, la costa ligur italiana. Ja estem als Alps marítims. Passem per terres on es cultiven sobre tot flors i parem a la població de SEGORBA just en la frontera amb França. 

SEGORBA: el poble de les flors.

Este menudet poble viu de les flors i fa ostentació de la importància que tenen. En cada racó se’n veuen decorant, omplint balcons i testos a les portes de casa, als jardins... tot el poble és com un escenari preparat per a ser pintat. El poble està molt bonic i fem un agradable passeig enmig del colorit ambient. 

SEGORBA: el passeig per carrers estrets i empinats, val la pena.

I a més a més de l’olor a flors, al poble s’hi respira el sabor històric amb carrers medievals molt ben conservats. En esta zona hi ha molts vestigis templaris, en el nostre recorregut en veiem.

SEGORBA: Ermita templaria.

Este poble té una peculiaritat, doncs resulta que Segorba s’autoproclamà com principat independent. Era l’any 1960 i basant-se en documents històrics, Giorgio Carbone, el cap d’una cooperativa agrària va crear la idea d’una Segorba independent d’Itàlia. Argumentava dient que Segorba va ser principat independent fins el 1729, any en que Victor Amadeu II, rei de Sardenya comprà el Principat. Des de Segorba s’argumentà que esta compra no va ser mai enregistrada pels sards i el municipi està en una ambigüitat política. A més a més, després de les guerres napoleòniques al congres de Viena l’any 1815, es passà per alt este municipi en la redistribució dels territoris europeus. Tampoc hi ha cap menció de Segorba en la unificació del regne d’Itàlia l’any 1861.

SEGORBA: un poble amb ambigüetat politica.

Amb tots estos aspectes històrics per davant Giorgio Carbone tres anys més tard, 1963, és elegit cap de l’Estat i fins i tot anomenat Princep Giorgio I de Segorba. Dos anys després la població vota una Constitució per a Principat. Clar és que cap d’estes reivindicacions són acceptades ni per Itàlia ni per la Comunitat internacional. Així els descendents dels fundador elegeixen un Princep que regenta l’ostentós títol de Su Tremendidad ,“Sua tremendità” i un consell de 15 ministres que no tenen cap poder efectiu, que ostenta un càrrec com si fos alcalde anomenat sindaco. Alhora Segorba és part d’Itàlia i participa en totes le  votacions de càrrecs públics segons les lleis italianes.

Hi ha qui diu que tot és un muntatge per atraure el turisme, perquè esta peculiaritat atrau a mitjans de comunicació i premsa que està fen-los publicitat. Qui sap? El cas és que l’any 1995 aprovaren una nova constitució i en l’últim referèndum de l’any 2010 dels 308 habitants, 204 es mostraren favorables a mantenir la independència.

Diuen que la peculiaritat politica de SEGORBA és un muntatge turistic per atraure a gent... amb muntatge o no, SEGORBA bé es mereix una visita.

Després  arribem a DOLCEACCUA un típic burg medieval a la vall del riu Nervia. Que bonic! El ponte Veccio uneix la terra i el borgo dominat pel castell del segle XV, conformant tot el conjunt una panoràmica pintada pel pintor Monet en una de les seues estades. És comprensible, per l’harmonia i bellesa del conjunt,  és comprensible que actualment siga una estampa tan fotografiada.

El pont de 35 m és quasi perfecte, al segle XV era molt difícil construir, s’havia de fer un bastiment de fusta per sostenir la construcció i després llevar-lo. Quina diferència amb les construccions actuals, algunes mostren deficiències o cauen en un tres i no res. Ai! si els constructors del passat alçaren el cap!

DOLCEACCUA: el poble medieval

La fortalesa és del segle XV però amb una torre antiga que es remunta al XII, la va edificar la família Doria per combatre els bandolers que robaven pel camí. Els bandolers sabien on estaven els diners... i els propietaris, amos de molt, sabedors de ser punt de mira de roders famolencs, alguns més malèvols que altres, buscaven la protecció i manera de defensar-se.

A l’interior del poble hi ha racons molt acollidors, carrerons estrets i empinats, on les façanes quasi xoquen. Hi ha molt de turisme i els carrers són com formiguers de gent amunt i avall, com els carrers són tan menuts la quantitat de gent sembla ser més gran.

DOLCCEAQUA és molt turístic, costa trobar carrers sense gent.

I despres acabem la nit a la població marítima de RAPALLO, que és on  tenim l’hotel, bonic per fora però amb mancances per dins. Està clar que la catalogació d’estrelles varia segons país. Però hi ha un avantatge, Rapallo és lloc idoni com punt de partida per fer les rutes verdes previstes i per anar a la ciutat de  GENOVA.  Les rutes verdes, per extensió es mereixen capítol a part, també  la ciutat de Genova apareixerà en altre capítol a banda.

De Rapallo destaque el seu pintoresc castell construït al 1551 en el mar per fer front els pirates invasors, el menut port i el passeig marítim. Poc més perquè com és la seu d’anades i tornades no li dediquem temps, així que no pugem al funicular per pujar a Montallegro ni mengem els saborosos mariscs dels seus restaurants.

RAPALLO, el punt base des d'on anem amunt i avall per la Ligúria italiana.

QUADER DE VIATGE de La liguria ITALIANA , primavera del 2007

Si vols saber més sobre La Liguria pots clicar ací.

Si vols saber més sobre Itàlia pots clicar ací.