FRANÇA: Parada a ARLES

A Arles, a la Provença, hi ha molta gent amant de la festa dels bous. Ara que en Espanya ha passat a segon pla, em sorprèn que la feta taurina tinga tanta importància.

L’estada que fem a Arles és breu, fugaç. No sé quasi res d’esta ciutat, només que hi va viure un temps Van Gogh, l’afamat  pintor i és el lloc que representà en molts dels seus coneguts quadres. He vist la pel•lícula sobre el pintor i ara només puc imaginar-lo amb la cara de qui fa de protagonista,m un jove Kirk Douglas. Coses del cine, al final coneixes la història posant-li cares no reals.

Ens trobem amb una ciutat de festa, bulliciosa. En Arles hui és la fira taurina, hi ha molta gent amant de la festa dels bous. Sorprèn. Les corregudes se celebren a l’amfiteatre. Sovint són corregudes a l’estil provençal en les quals els bous no són sacrificats al final, sinó que es fa com un joc esportiu evitant fer patir el bou per aconseguir una banya, això diuen: No ho sé i dubte si no és altra manera de maltractament encara que succedània. 

Passejant per la ciutat anem fins a la porta de l’ajuntament, d’estil barroc, situat a la plaça principal i veiem l’església romànica de gran importància artística.

Ens diuen que la ciutat té un museu dedicat al pintor on s’ha reconstruït la casa on s’hi va allotjar però no hi ha temps per hi entrar. Només dóna temps per fer un passeig breu pels carrers vells i estrets observant antics edificis i parant-se en la plaça principal i els seus voltants, on tothom està. 

L’amfiteatre i Les Arenes, són monuments importants a Arles, en el moment que nosaltres anem estan fent una correguda de bous.  En temps de Van Gogh 1888-1890, no es veia com un monument romà perquè tot eren cases per viure i ningú sospitava que s’amagava al darrere, el pintor Van Gogh vivia enfront i en cap quadre ho va plasmar i això que en foren  més de 300 entre pintures i dibuixos. Van Gogh va estar poc de temps però va ser molt productiu. La salut mental de Van Gogh durant la seua estada a Arles  anà deteriorant-se, cada vegada era més excèntric fins que es tallà l’orella i ja va passar a residir en asils-hospitals. Al final va morir d’una ferida de bala. 

Amb tanta gent i tan poc de temps per visitar la ciutat només parem en monuments importants com les Arenes i l’amfiteatre, que són Patrimoni de la Humanitat des de 1981, per a altra ocasió queden veure amb més deteniment el teatre romà, la necròpolis, les termes, el critopòrtic, l’obelisc i l’aqüeducte, així com l’església romànica.

QUADERN DE VIATGE, camí de la LIGÚRIA italiana estiu 2007

Per saber més de França, clica ací.
Per saber més de la Ligúria clica ací.

BISCAIA: BERMEO i MUNDAKA

Tren, autobús, tramvia... Bilbao és una de les capitals de província més ben comunicades amb els pobles dels voltant de les que conec. 

Estem a Bilbao, visitem les rodalies. Esta vegada ho fem amb tren, des d’Atxuri i anem A BERMEO. Per anar a Atxuri hem agafat prèviament el tramvia. La veritat és que portem un maremàgnum de transports... els hem tastat tots.

Quan es va amb tren a Bermeo es voreja la reserva de la Biosfera de Urdabai declarada per la UNESCO, és per eixe motiu que hem optat anar-hi amb tren. El paisatge de valor ecològic de les marismes ens acompanya fins Bermeo, des de Guernica, una meravella.

BERMEO és un important port pesquer amb quasi 17000 habitants amb importància històrica rellevant. És una de les poblacions més poblades de la comarca i on la tradició marinera i l’economia basada en la pesca i conserves té importància. Hi ha activitat pesquera al port vell i s’hi veu els pescadors dedicats de ple a tasques pròpies i necessàries per tindre a punt el vaixell per al dia següent, siga descarregant peix fresc o siga cosint xarxes. També està condicionat com port esportiu des de l’any 2006. 

El poble està construït en pendent, de manera que de lluny resulta una vista bonica. Les cases dels pescadors que voregen el mar tenen tres alçades i la majoria estan rehabilitades. Es nota un poble cuidat i preparat per rebre visitant. 

Encara que sens epedre la manera de ser i canviar costums d’abans. Ací, la roba estesa al carrer és pràctica habitual.

A casc antic hi ha un carrer que dóna a una muralla amb l’antiga porta d’entrada, només creuar la porta-muralla apareix el Bermeo modern i d’edificis alts. 

Però el que més destaca i a mi m'agrada,  és el casc antic on hi ha atractius turístics com la atalaya, un conservat patrimoni antic com La Torre de Ercilla, que és actualmnet el museu del pescador. La “torre de Ercilla” sobreïx entre les multicolors cases del poble. 

Hi va nàixer Alonso de Ercilla i Zuñiga, poeta i soldat autor de “La araucana”. L’edifici va ser construït al segle XV. Esta torre defensiva és l’única que es manté en peu en tot el minicipi on hi havia antigament altres. Està situada  a la xona alta del port vell i l’any 1944 va ser declarada Monument històric artístic i des de 1947 és propietat de diputació de Biscaia.

També al casc antic està la casa consistorial front a l’església de Santa Maria. Em sorprèn. Sembla més un temple romà que catòlic. Va ser construït al segle XVIII i remodelat l’any 1929. L’església de sant Maria de la Asunción és la més nova de Bermeo data al segle XIX, construïda per necessitat d’albergar la gran quantitat de fidels que no cabien en les altres dos existents. Hi havia tanta urgència que es va inaugurar encara amb obres per enllestir. L’edifici és neoclàssic amb torres als costats. Al costat dret hi ha un campanar i l’altre no es va arribar a construir.

Passegem pel moll. Les cases són les  típiques marineres, menudetes i de colors.

Al moll hi ha unes estàtues modernes que simbolitzen les ones i la lluita de l’home front a les inclemències. Al costat de les estàtues hi ha uns seients de marbre en forma de quatre que és un lloc molt agradable per descansar, prendre el sol o simplement gaudir de l’ambient pesquer que s’hi respira.

Seguint la tònica general de varietat de transport, després de dinar molt bé en una plaça enjardinada que dóna al port, per tornar a Bilbao agafem l’autobús i volem fer parada a Mundaka.

El poble de MUNDAKA el veiem en un tres i no res: és xicotet i la visita la fem ràpida. De Mundaka es diu que té una de les platges més boniques i propicies per fer surf de fet es diu que és el paradís del surf per tenir l’ona esquerra millor del món.

De nou agafem el bus amb la intenció de parar en Guernica. Però ens quedem amb la intenció perquè incomprensiblement, ens adormim al seient de l’autobús i quan ens despertem ja es tard, així que continuem el camí fins Bilbao malgrat no tenir bitllet perquè l’havíem pagat fins Guernica. I és que tant de trot amunt i avall, al final acaba amb les forces... Sortosament ja coneixem Guernica d’un viatge anterior.

QUADERN DE VIATGE, BILBAO i voltants, primavera 2011

FOTOS i MÚSICA: Volcà EL ARENAL (Costa Rica)

La imatge d'un volcà és contradicció, 
per una banda atrau i per altra espanta. 

Música: Spiral

El text que complemeta el video el pots llegir aci.

GIJÓN: la ciutat rival d’Oviedo

Gijón està solament a 27 quilòmetres d’Oviedo, el tòpic de la rivalitat és un fet declarat entre estes dues localitats veïnes.

Gijón m’agrada i no sabria dir per què. M’agrada la seua platja, els seus antics carrers i la seua gent. 

El port

Del conjunt històric i artístic de Gijón s’ha perdut molt. La industrialització dels anys 60 i l’urgent necessitat de donar casa als treballadors va fer que es construïren molts edificis que des del punt de vista arquitectònic i artístic són poc rellevants. Era una població industrial i va experimentar un creixement important al llarg del segle XX, però amb la crisi de la siderúrgia i el sector naval, la ciutat s’ha tornat centre turístic, universitari i de serveis.

Centre històric

En esta ocasió fem un breu passeig per Gijón. És la segona vegada que vinc i com ja va passar en la primera ocasió, esta també és per poc temps. De la primera recorde sobre tot, les hores que passàrem a una taverna bevent sidra amb un joves locals que amablement ens mostraren què s’havia de fer amb el beuratge afamat de la zona, no s’havia de beure com la resta, s’havia de fer amb el sistema anomenat ”escanciar”. El beuratge al que em refereisc és la sidra sense embotellar, ja ho haureu endevinat. És així com els locals la beuen i té sabor diferent, ni punt de comparació amb la que a la resta del món i d’Espanya ens arriba. Tant se val si parlem de la que es publicita com si ho fem de  “conocida en el mundo entero”, tant se val que siga coneguda o desconeguda, la sidra “escanciada” és la "vertadera". Si es va a Astúries s’ha de beure la que, amb mestria que només dominen els experts i els que posen empeny en aprendre, serveixen posant la botella en alt i abocant la beguda al got de boca ampla, si, l'autèntica és la que s’ha de beure d’un glop i si en queda al got, la resta cal tirar-la.

La sidra...que s'ha de beure com cal...

En este segon passeig per la ciutat fem un breu recorregut començant per la plaça de l’ajuntament, que és un racó acollidor que dóna pas a la part antiga i a la platja de san Lorenzo.

Platja de san Lorenzo

Antigament, el barri de Cimavilla de Gijón era residencia de mariners, el constitueixen uns carres entramats i amb cases de colors, algunes rehabilitades però malauradament la majoria poc conservades i amb males condicions d’habitabilitat. Actualment moltes d’elles, com veiem en el nostre deambular sense  ruta fixa, dedicades a locals d’oci nocturn.

Centre històric

A prop de l’ajuntament, parem l’atenció a la casa museu de Baltasar Melchor Gaspar Maria de Jovellanos (1744-1811) escriptor, jurista i polític il•lustrat del segle XVIII. Jovellanos va escriure poesia i teatre però va ser reconegut sobre tot pels seus assajos sobre economia, politica, agricultura, filosofia i costums des de l’esperit reformador dels Despotisme il•lustrat.

Casa-museu de Jovellanos

El que es conserva del Gijón monumental està en este barri, situat al sud del “cerro de Santa Catalina”, jardí on està l’escultura “Elogio del horizonte” de Chillida que nosaltres observem des de la llunyania i ja fa endevinar les gran proporcions que deu tenir.  

Este enorme monument l’estem observant mentre passegem vora la platja de San Lorenzo, quan anem caminant a pas assossegat per l’ample i llarg passeig en un dia solejat que malgrat no ser encara època, convida al bany. És un lloc turístic, es veu al primer colp d’ull perquè està al cor de la ciutat i hi ha molta extensió d’arena neta. Segur que a l’estiu està sempre la platja plena. 

Platja de san Lorenzo

El nostre caminar és lent, sense presses, gaudint del bon oratge. Hi ha més d’un quilòmetre i mig de punta a punta. A meitat camí parem. Les vistes són boniques: si mirem cap a l’horitzó, la immensitat del mar, si mirem a un costat, el Nord, tenim l’església de San Pedro, si mirem a l’altre està l’escultura de Chillida. Anem tan espai en el nostre passeig que no tenim temps d’arribar fins l’extrem i  veure l’escultura de prop, ho deixem per a l’altra, Gijón és un preciós lloc per a tornar.  

Però el que si visitem és l’església de san Pedro Apòstol que està situada en lloc privilegiat mirant el mar i configura l’estampa més emblemàtica de la ciutat. És l’església on va ser batejat Jovellanos. L’edifici actual és  relativament nou construït l’any 1936 sobre altre més antic del segle XV, però va haver de ser reconstruït després de la guerra civil i les obres acabaren l’any 1955. Així que està restaurat amb diferents estils: preromànic, gòtic , neoclàssic... destaca la torre central i a l’interior uns mosaics i una valuosa custodia de plata. Al costat de l’edifici estan les ruïnes de les muralles romanes i el palau “de los Valdes”.

Esglèsia de san Pedro Apostol

He començat dient que Gijón m’agrada i no sabria dir per què. Després d’acabar el recorregut tal volta puga donar una visió diferent, que sempre serà subjectiva i censurable. Oviedo és més monumental,  Gijón també té monuments  però en esta ciutat destaca la  platja que Oviedo no té i que li dona a Gijón una atmosfera nítida i clara, un ambient que atrau a la gent. 

La platja: el punt a favor que té Gijón respecte a Oviedo.

Tornaria a Gijón per recórrer tota la platja des de l’església de san Pedro fins el monument de Chillida allà al Cerro, tornaria...si, tornaré.

QUADERN DE VIATGE: ASTURIES 2006

Per saber més sobre Astúries, clica l'etiqueta corresponent

RESSENYES de cine: SAMBA

SAMBA

Eric Toledano i Olivier Nakache

Samba és una pel•lícula actual,(2014), sobre la immigració amb escenari fiancés, que parla sobre la vida dura i el drama que suposa el viure i malviure dels sense papers. És gent que s’ha de buscar dia a dia la supervivència laboral i també ha de fugir constantment de la policia que els pot descobrir i fer retornar al país de naixença, d’on han fugit perquè les condicions eren insuportables, alguns fugen de la  guerra, altres  de la pobresa. Tots busquen una vida digna, una vida en la qual a més a més de guanyar diners per al seu dia a dia, han de fer-ho per poder enviar als seus familiars que s’han quedat en casa.

Samba és un drama fidel testimoni de la vida real que passa davant nostre desapercebut. El volem veure? Volem saber què passa amb esta gent que ens envolta? La majoria de les vegades ens quedem observant les aparences i sense preguntar adoptem els estereotips que circulen per tot arreu, i així jutgem els emigrants sense saber, parlem per parlar i repetim el que es repeteix. Per això esta pel•lícula m’agrada, per eixa “didàctica moral” que de vegades és incomoda perquè ens mostra una veritat que no és de color rosa, i està bé que camufle consciència social i sobre tot perquè ho fa tractant el tema sense endinsar-se en problemes politics ni socials.

Samba parla de la identitat de l’emigrant. La necessitat els obliga a canviar de nom, unes vegades en tenen un i són d’un país i altres tenen altre i adopten altra nacionalitat. Tot depèn del carnet de treball que aconsegueixen comprar al mercat negre. Així, l’explotador només mira que la foto del carnet tinga el mateix color de la pell i que siga del mateix sexe. Això fa pensar en què poc significa l’emigrant per al món occidental, només es vol com a mà d’obra barata i  no es mira ni la persona, simplement agafen el carnet sense comprovar la veracitat. Això, per altra banda,  és beneficiós per al treballador sense papers que així pot aconseguir unes míseres hores de treball, encara que denote la falta d’un tracte humà. 

El bon tracte personal de vegades el troben amb les organitzacions que treballen fent de mediadores. És el cas de la pel•lícula on el protagonista troba una jove que l’ajuda, o al menys ho intenta, és una jove que s’implica personalment, malgrat estar advertida de la no conveniència de crear cap vincle afectiu per evitar patiments quan el desenllaç final de l’immigrant és deportar-los. Així i tot, sovint estes seus socials, malgrat el distaciament relatiu que es vol crea i no sempre s'aconsegueix, són els únics llocs on els desemparats immigrants troben comprensió. Però la comprensió no és suficient i hi ha vegades que ni els mateixos intermediaris socials poden trobar la solució als seus problemes perquè la burocràcia política i jurídica està per damunt de tot.

Samba també és una pel•lícula sobre l’amor i el voler espantar fantasmes i temors que ens envolten. El protagonista té por contínua per viure sense documents i viu amb angoixa per buscar treball dia a dia. La protagonista, de treball li’n sobra i és víctima de l’esgotament laboral. Tots dos s’ajunten i a poc a poc dos sers diferents troben el punt d’unió que els ajuda a superar els propis problemes.

El protagonista, Samba, fa un bon treball com actor, malgrat arrossegar l’estigma d’un paper anterior en una pel•lícula amb el mateix director, es tracta de la genial pel•lícula “Intocables”. I és que la interpretació d’aquell simpàtic, guapo, elegant i rialler que ajuda sobre manera a la persona paraplègica de qui té cura, era magnifica i passarà a la història. En esta ocasió el jove ja no va tan ben vestit i ja no riu tant, i cert que sembla fins i tot altra persona. I és que el poder del somriure és més valuós dels que tothom pensa. Però deixant a banda les comparacions, que no duen enlloc, cal dir que el protagonista representa a la perfecció al jove senegalès,  desesperat per la situació que s’hi troba, i el personatge enganxa encara que poques vegades trau eixe captivador somriure que ompli la pantalla i que sovint lluïa en “Intocables”. El personatge és exemple de bona virtut i sensatesa, encara que es demostra que les circumstàncies porten a desenllaços inesperats que posen en prova tanta noblesa i bona educació rebuda.

La protagonista, Alice, és una executiva mitja depressiva i amb feble voluntat que cau en la xarxa amorosa que ella mateixa crea i que l’ajuda a superar la crisis que està passant. Fa el paper de gateta ferida que necessita algun que tinga cura d’ella.

Però qui dóna el toc d’humor i simpatia, la part de comèdia dins del drama,  és el paper i el treball de l’actor secundari, el Wilson amic del protagonista. Eixe amic que diu ser d’un lloc i és d’altre, eixe xic que sap sortir-se’n de problemes i alhora ajuda els altres. És un paper atractiu que cau bé, per com és i com actua i m’ha agradat per l’actitud front a la vida.

Tal volta la pel•lícula és massa llarga i arribat un moment ja no diu més del que ha dit però a mi particularment no se me va fer pesada. Crec que, amb defectes i virtuts, Samba és una pel.licula necessària. Hui en dia està perdut el valor de l’empatia i pel•lícules com esta ajuden a recuperar-lo.

  

JORDÀNIA: la ciutat d’Amman

El món àrab s’ha de saber mirar, s’han d’evitar els prejudicis i s’ha de voler estimar.

Panorámica de la ciutat d'Amman.

El món àrab m’atrau, no ho puc evitar, la rítmica i variada música, l’amabilitat de la gent, els incomparables deserts, els abarrotats mercats... tot és com un imant. 

Conec Algèria  i la seua gent, ja fa anys que hi vaig estar i no dubte, malgrat els fanàtics que sempre ronden enlloc, que el país deu continuar sent meravellós i el seu desert captivador. De la mateixa manera que ho és el desert de Palmira a Síria, un desert que em va encisar com antigament ho va fer a la reina Palmira, i també conec el desert d’arenes rosades que amaga la ciutat de Pedra en Jordània i el desert marroquí, amb la gran duna de Merzuga o el de Tunísia d’arenes quasi blanques.

Un poc de tots els deserts...tots iguals, tots diferents...

Però del món àrab, no només m’atrauen els deserts, també les seues ciutats plenes de colors, sabors i olors; i l’amabilitat de la gent, res a veure amb els tòpics negatius que la majoria de gent té per ser desconeixedora de la realitat. I és que ciutats àrabs enormes com les capitals, el Caire en Egipte o Amman en Jordània, o menudes com era Aleppo en l’atraient Siria, tenen característiques pròpies que les fan incomparables. 

L’ultima vegada que vaig tenir contacte amb el món àrab va ser a Amman. Jo ja coneixia la ciutat. En esta segon ocasió, va ser una estada curta d’un dia, que dit siga de pas, va ser regal de la companyia aèria jordana.

Dos fotos juntes formant una mostrant la ciutat.

Dies abans de l’inici del viatge a Tailàndia, els viatgers de la companyia aèria contractada rebérem un avis preguntant-nos si teníem inconvenient d’ajornar la tornada a Espanya un dia més perquè havien sorgit problemes d’excés de passatgers. Nosaltres no dubtàrem en acceptar la proposta, no teníem inconvenient. Al capdavall el preu no s’encaria i anàvem a estar un dia més de vacances viatgeres.

I així va ser, després d’haver-nos impregnat de l’ambient asiàtic d’aquelles terres tailandeses paràrem a l’aeroport d’Amman. Mentre esperàvem que al dia següent eixira el vol, la majoria dels viatgers que optàrem per allargar les vacances un dia més com nosaltres, decidiren visitar Petra o el Mar Mort. Tres del grup, que ja coneixíem eixes meravelles naturals, decidírem fer una passejada per la capital Amman. 

I ens retrobàrem, de nou, amb una ciutat moderna que acull un 90% de musulmans i la resta cristians. Hi conviuen edificis moderns de noves urbanitzacions amb les cases velles del centre. 

Les tres occidentals enmig del caos oriental rebérem en tot moment atenció i amabilitat. 

No hi havia res de turisme, l’efecte devastador de l’ integrisme no només afecta a occident, també els països àrabs amb el terrorisme han perdut una font d’ingressos important. Anàvem tres xiques soles pels carrers de la capital on no hi havia occidentals. No en vam veure cap en tot el dia que passàrem deambulant, la majoria del temps, sense rumb fixe pels seus carrers.

El que impera sempre, és el respecte mutu.

Visitàrem la Ciutadella, situada a 800 metres en el cim d’una de les set colines de la ciutat.

La ciutadela, visita a soles: no ens trobàrem cap turista, cap curios, cap viatger...

I visitàrem el teatre romà, d’entrada lliure i el més gran de tot Orient, es construí per a 6000 persones.

El teatre romà.

Anàrem a la mesquita del rei Addullah, la de la cúpula blava, moderna i preciosa. I entrarem respectant els costums i tapant-nos de dalt a baix. És la mesquita més gran de Jordània i l’única oberta als no musulmans. L’edifici és octogonal amb adorns i inscripcions en mosaic de color blau.

La mesquita del rei Addullah.

També visitàrem la mesquita de Al Hussein.

La mesquita de Al Hussein.

 Visitarem el suk i lliurement passejarem parant-nos a beure un suc de taronja en un de les paradetes de carrer de les nombroses que hi ha pels carrers de la ciutat.

Carrers de cami al suk.

Amman és una ciutat moderna on es barregen edificis moderns amb les cases del centre al suk i fora de la ciutat hi ha uns magnifiques cases de luxe que, nomes mirar-les per fora, em van bocabadar.

Cases de luxe als afores conviuen amb les més modestes del centre de la ciutat.

En cap moment sentírem incomoditat, no ens refusaren ni per ser de fora ni per ser dones, ni notarem mirades intransigents per anar amb els braços destapats i les cames a l’aire. Més bé al contrari els jordans procuraven en tot moment atendre les nostres demandes. Em sap realment greu que la intransigència religiosa d’uns pocs perjudique la majoria. Moltes persones, a hores d’ara no poden viure del turisme com ho feien abans.

És por a una violència terrorista que es pot trobar en qualsevol lloc del món. Sense anar molt lluny, 10 dies després d’aquell dia tranquil pels carrers d’Amman explotaven les torres bessones de Nueva York. I és que el  terrorisme pot actuar en qualsevol lloc.

El capvespre, ja fora de la ciutat.

REFLEXIONS POSTERIORS....sobre JORDANIA, estiu 2001

Si vols saber més sobre Jordània clica ací.