PORTO I-PART(PORTUGAL) Zona de BOAVISTA, FOZ I EL CARMO

Porto té carisma, té personalitat, com Lisboa…són  ciutat rivals... però pense que no cal comparar, cadascuna té les seues coses que les defineixen, que les identifiquen…

Després de molts anys, estic de nou, a la ciutat portuguesa de Porto. Recorde poc de la primera vegada, fa massa temps, només dir que en aquella estada visitant les ciutats més importants de Portugal vaig celebrar els 18 anys...Si, d’això fa moltíssims anys i ja tenia ganes de tornar!

Comencem la visita de Porto anant per l’avinguda de Boavista cap a la part de la costa.  A través de la finestra del vehicle veig que és un barri elegant. He llegit que fins la a meitat del segle XIX hi havia dos fileres de frondosos plataners i que tot anà fora per a afavorir el trànsit de la ciutat i edificar mansions. És el que hi ha: cases riques del passat que ara conviuen amb modernes vivendes. Observe els xalets o edificis i botigues exclusives, es nota que en esta zona no pot viure qualsevol. Ens conten que els residents són empresaris, artistes, futbolistes... gent amb possibilitat econòmica elevada...i per cert, en un d’estos edificis de luxe que mira a l’oceà, va viure durant cinc anys Iker Casillas i Sara Carbonero amb els fills, en l’etapa futbolística portuguesa. Menudes vistes tenien!  L’avinguda té 5’5km i acaba en la praça Gonsalvez Zarco.

Després agafem una bonica avinguda que voreja l’atlàntic, l’avinguda Montevideu que continua amb l’avinguda de Brasil. Les aigües es veuen braves, les platges són de roca i hi ha poca arena. No hi ha molta gent, només uns quants mirant les ones com salten per les roques i altres fent un passeig matutí.

Parem en la Foz del Duero, on el riu desemboca en l’atlàntic. De lluny veiem el far de Felgueiras en un espigó. No ens apropem. Llàstima. Estaría bé tindre més temps, veure’l de prop i gaudir de la brisa del passeig fins allà. Les gavines, l’escuma de l’aigua, les roques... són una bonica imatge. El far té 10 metres d’altura i és de planta hexagonal. S’inicià la constricció en l’any 1790 i tardarem cent anys en enllestir-lo! Actualment emet un senyal sonor però no il·lumina durant les nits, com ho feia en el passat.

Enfront hi ha un jardí amb una caseta d’arquitectura modernista, són lavabos públics que val la pena visitar per la decoració, i és que l’art amb rajolets és una meravella estiga on estiga.

Seguim gaudint d’una bonica panoràmica que ara ens du per l’antic barri de pescadors Miragaia, que es diu així perquè els balcons miren a l’altra banda del riu, a Vila Nova de Gaia. Observe les cases, la gent als balcons...la roba estesa al carrer... El barri està un poc abandonat. Veiem el pont Arrabida i passem per davant del museo do carro, o museu del tramvia, dedicat al transport i als primer tramvies que són símbol de Porto. En 1872 es va obrir la primera línia i actualment n’hi ha tres dedicades especialment al turisme. En estos dies no funcionen totes per culpa de les obres del metro que han obligat a tancar carrers.

Anant per rua Restarauçao hem arribat al parc romàntic de Cordoaria, amb uns arbres antiquíssims i monumentals que per la llum del sol creen unes ombres fantasmagòriques.    

També es coneix com la zona de Camp dos Martires da Patria i enfront està la Torre de los clerigos, que forma part d’ una església. Fou construïda a meitat del segle XVIII i és la torre més alta de Portugal i un dels monuments mes característics de Porto. Té 76 metres d’altura i 225 escalons, i si es vol pujar...des de dalt hi ha bones vistes. És de lo poc que recorde de quan vaig vindre, quan tenia 18 anys...

Hi ha molt a veure pels voltants. Per exemple està el palau de justícia que, es reconeix per l’escultura de la porta. En este cas no porta els ulls tapats amb una bena ni porta una balança a les mans, és perquè és va construir durant la dictadura de Salazar i la justícia en aquella època s’entenia d’altra manera, imposant segons criteris de qui manava.

Passem per davant de l’antiga presó de Porto, cadeia de relacao, on van estar tancades algunes personalitats portugueses. Actualment és el museu de fotografia. Just davant del gran edifici hi ha una estàtua que crida l’atenció. Són dos amants abraçant-se. Ella està nua per darrere. Porta per títol Amor de perdició, Amor de Perdiçao, que també dona nom a l’avinguda i alhora és el títol d’un famós llibre de la literatura portuguesa. El llibre fou escrit per l’escriptor Camilo Castelo Branco, nascut en 1825, que durant un temps que estigue tancat a la presó. L’insinuant escultura de la parella d’enamorats és un homenatge al seu llibre escrit en 1862 que està basat en una  tràgica història real. Narra un amor intens i prohibit, un amor impossible i desgraciat.  Precisament a  Camilo l’empresonaren per viure un tema amorós turbulent, concretament per adulteri, que també fou una història de perdició, com el títol del seu llibre catapultat a la fama. Va ser el marit de l’amant qui va denunciar la parella.  A l’amant, Ana Placido, escriptora com ell que firmava amb pseudònims, també la tancaren per viure eixe amor prohibit. Els dos formaven part de famílies nobles, foren jutjats i després absolts. Més tard es casaren però no visqueren feliços, Camilo ple de malalties acabà suïcidant-se en 1890.

 

Després anem a la gran i bonica plaça Gomez Teixereta. Enmig destaca la gran font dels lleons alats col·locada en 1878 que fou construïda en Paris i després muntada en Porto.

I destaca un conjunt religiós, i dic conjunt perquè no és una església, en són dos... Totes dues són uns importants reclams per a visitar Porto. Es tracta de l’església dels Carmelites, a l’esquerra, del segle XVII amb un campanar cobert de rajols blaus i l’església del Carmo, d’estil rococó, del segle XVIII que és la de la dreta. Així que malgrat que semblen una església solament, en son dos. Per entrar a la del Carmo s’ha de pagar i no entrem però si parem atenció en la seua façana lateral plena de rajols blaus  que són una preciositat i que destaquen en la llunyania. Els rajols de Porto foren utilitzats especialment durant el Barroc, donat que la producció era barata i lluïen molt estèticament. Primer, els colors preferits eren el blau i el groc i després ja passà a ser més el blau i el blanc. Els colors eren per influència xinesa perquè aleshores  la porcellana que venia del país asiàtic era sinònim de bon gust. A més la decoració en rajols era bonica, es conservava bé i a més a més els rajoles resistien l’aigua si estaven  a la  intempèrie. Per tot, l’ús de rajols era una gran opció que començà a geneeralitzar-se fins aconseguir ser símbol de la ciutat i nacional.

Entrem a l’església dels Carmelites que no es paga entrada i és una meravella on predomina el daurat decoratiu, en capelles o en l’altar major.

He dit que en són dos, no? doncs en realitat són tres edificis. Cal mirar bé perquè enmig de les dos esglésies hi ha una casa que té al voltant d’un metre d’ampla, tal volta serà una de les més estretes de Porto i d’Europa.

Una vegada eixim de l’església veiem al costat altre edifici que és part de la  universitat. També es veu, al fons, la façana de l’edifici neoclàssic de l’hospital vell de san Antonio. Quantes coses a veure i poc de temps! En som conscients, tanmateix decidim passejar tranquil·lament i anar sense presses. A la plaça hi ha botigues tradicionals que anuncien els productes a bon preu i parem a mirar l’escaparata. És nota l’antiguitat i és que són els magatzem Cunhas de la dècada de 1930. Parem també a mirar un artista ambulant. En esta ocasió és un dansarí que amb molt d’estil, balla amb una nina. La veritat és que en trau un somriure per ballar amb tant de ritme i coordinació.  De lluny, veiem la  Torre del clerigo, la tenim prop.

A la plaça veiem el museu d’història natural i ciència natural i la facultat de ciències, que forma part de la universitat, abans havíem vist ja el lateral.

Veiem un carrer transversal que està ple de gent. Hi ha una filera llarga amb molta joves i xicalla. Ens apropem per curiositat i entenem la raó. És la famosa llibreria Lello, famosa per l’escalinata central, per la decoració modernista i perquè diuen que és de les més boniques del món. Tanmateix la majoria de la gent hi va per altra cosa...va perquè l’autora de Harry Potter es va inspirar en ella per a escriure la saga de llibres...coses de màrqueting...

Enfront de la llibreria hi ha un tranquil jardí on la gent gaudeix del sol. Des del jardí veiem per una banda, la  part superior de la façana de la llibreria i per altra, la Torre de los clerigos, que s’imposa en la llunyania mostrant autoritat. Cap allà anem de nou.

I donem una volta per la zona. Hi ha una església, San José das tapias, i de lluny veig un edifici amb sostre redó i verd, el primer que pense és que sembla una nau espacial, però és el palau de cristal un centre cultural i esdeveniments que està envoltat d’un espaiós i agradable  jardí.

Però el que a mi m’agrada són les cases i botigues antigues. És el característic ambient portuguès, és tradició centenària i l’essència que malgrat tot no es perd. No deu perdre’s. No em puc imaginar Portugal sense estes construccions que podrien contar tantes històries...

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

RESSENYA LITERÀRIA: BUENAS NOCHES SEÑOR LENIN i altres de Tiziano Terzani

 

“ BUENAS NOCHES SEÑOR LENIN” Buonanotte, signor Lenin

“EL FIN ES MI PRINCIPIO” La fine è il mio inizio

“UN ADIVINO ME DIJO” Un indovino mi disse

 AUTOR: Tiziano Terzani

Este any he sabut d'un autor italià, Tiziano Terzani (Florència, 1938 - Orsigna 2004) i després de llegir algunes de les seues obres he de dir que m’agrada molt. M’agrada el que diu, com ho diu i la seua manera de pensar i fer al llarg de la seua vida.  És un autor que  recomane especialment a viatgers però també a qui li agrade llegir textos que són ensenyaments de vida. Així que hui vos parle de tres obres en lloc d’una i ressalte característiques generals en lloc de filar prim en obres en concret. Pretenc que agafeu alguns del llibres de Terzani i gaudiu llegint, viatjant o reflexionant, de la mateixa manera que jo he fet.  

Com no ha d’agradar-me l’autor? Tiziano Terzani escrivia molt bé i a més sobre realitats diferents, sobre mentalitats d’arreu del món…sobre viatges. I és que ho feia mentre treballava perquè era periodista corresponsal de guerra que anava de país en país i mai parava. I mentre treballava vivia la vida esprement-la al màxim. El seu periodisme es diferenciava perquè parava en l’essència humana. Era un home curiós per la vida i les persones. En 1973 publicà el seu primer llibre i després en vingueren altres. Amb un gran humanisme  crític, els seus relats mostren la realitat crua, la que veia en primera persona, per la qual cosa amb els seus llibres podem entendre la història i l’evolució dels països políticament i socialment. Feia un periodisme  d’acció, el de descriure de primera mà els fets i els sentiments, les historiés reals que tal,volta semblaven secundàries però al capdavall eren la realitat.

Llegir alguns dels seus llibres m’ha recordat Javier Reverte del qual tinc algun  llibre  ressenyat al blog com és “El sueño de Africa” . Altre autor que m’ha vingut al cap ha sigut el gran Manu Leguineche del que al blog podeu llegir la ressenya del seu llibre, ja un clàssic,  “ El camino mas corto." També he pensat amb Cristina Morato, per com et fa veure la part humana del món. Morato és una gran escriptora de viatges, que sempre redacta atrapant el lector, té llibres interessants com “Cautiva en Arabia” que vaig ressenya fa molt. I és que pensar en uns autors fa recordar altres que tenen en comú ser grans viatgers, periodistes i professionals, com ho és Terzani.

Llegint els llibres de Terzani es pot conèixer la seua trajectòria periodística i de pensament però possiblement és en l'obra pòstuma, “El fin es mi principio”,  on millor es veu. El llibre és un resum de vida, una conversa amb el fill, Folko, filòleg i filòsof, que coneix bé qui té davant i sap com encarrilar la xerrada. Folko és un gran professional que fa encertades aportacions al diàleg fruit de la seua experiència com documentalista i també recordant la infantesa familiar.

El llibre té un format senzill: pare i fill cara a cara. Comencen la conversa al mes de març de 2004. El fill va preguntant adaptant-se a l’estat d’ànim i cansament del pare, així van parlant, de tant en tant paren i reprenen la conversa. Tot es fa sense pressa però sense pausa. No es pot perdre el temps, Terzani està a les acaballes de la seua vida. Estan tres mesos parlant, Terzani dona per enllestit el relat i mor en juliol.

És el pare qui demana fer la conversa, vol regalar-li al fill el relat final de la seua intensa vida des que va nàixer. És un llibre sincer perquè hi ha molta confiança i estima entre els dos, la qual cosa afavoreix el relat.  El llibre és el testament de l’autor, són les seues memòries, és la seua vida en forma de paraules escrites, és el seu viatge al llarg del camí passant per molts països. Explica el que va viure i aprendre i parla obertament del que sent front a la mort. El pare ha acceptat “deixar el cos” com ell l’anomena. Per a mi, esta part final és la més intensa i dura de llegir malgrat veure una actitud estoica. Personalment m’ha agradat més la resta del llibre on explica la seua filosofia vivint i treballant, fent ambues coses com un joc. M’ha agradat saber sobre la seua vida que ha estat una constant aventura amb bons moments però també mals tràngols i és un exemple com ha afrontat els moments dolents.

Al llibre hi ha molta saviesa acumulada, molts pensaments fruits de l’experiència per Asia. De jove començà a estudiar la carrera de Dret però el periodisme era el que li agradava. Obsessionat des de l’inici per la Xina, des de 1971 treballà de corresponsal en Asia per a un periòdic alemany de prestigi que va entendre el seu treball i el va deixar fer, també col·laborava en premsa  italiana. Visqué amb la dona i els fills en  Singapur, Bangkok, Hong Kong, Pekín, Tokio i Nova Delhi. Acabà en l’Himàlaia, on es retirà quan li diagnosticaren el càncer. Volia viure com un ermità i reflexionar-hi. Hi estigué una temporada però al capdavall preferí acabar les seues dies al costat de la seua família en Orsigna, Itàlia.

En realitat a Terzani no l’he "descobert" jo, me’l va recomanar l’amiga italiana Mariateresa Gallo, que només em va conèixer va saber que m’agradarien els llibres d’este autor italià. A Mariateresa també li agraden, i molt. És originària de Calabria i viu a Espanya des de fa quasi vint anys, és filòloga i orientalista, llicenciada en llengües i Civilitzacions orientals i actualment treballa ensenyant idiomes. Jo la vaig conèixer impartint valencià. El  parla perfectament,  quasi ni se li nota l’accent italià. És un goig parlar amb ella sobre literatura i viatges en general i especialment sobre este autor al que coneix tant a fons i admira. La seua admiració és especial.  De fet acaba de publicar una traducció d’una de les seus obres: “Buonanotte, signor Lenin”, en castellà "Buenas noches señor Lenin", un interessant llibre que estava ja traduït a anglès, alemany i polonès. Ara, gràcies a l’amiga italiana, ja està en castellà també. Conèixer Mariateresa m’ha fet pensar en la tasca dels traductors. Pense que també és interessant saber sobre esta faceta, de la que quasi mai es parla. Jo mateixa m’autoinculpe i me n’adone de la meua errada no posant el focus d’atenció en qui fa la traducció en els llibres d’autors estrangers. Ja no em tornarà a passar mai més.

Mariateresa descobrí l’autor l’any que va morir, en 2004, li digueren que era un periodista excepcional però no va ser fins el 2010 quan veritablement va parar l’atenció en la seua obra i començà a voler saber-ne més. Llegint “El fins és mi principio” fou quan realment va comprendre el continent asiàtic. Terzani és un autor que com diuen els que el coneixen, “penetra en els països i en l’ànima de la gent” i això motiva conèixer els llocs que mostra, així que en 2016, desprès de llegir “Buonanotte, signor Lenin”,  Gallo se n’anà a Uzbekistan. Quan tornà del viatge començà a rondar-li la idea de traduir l’obra i més sabent que tindre’l en espanyol, era un dels somnis  no complert de l’autor.

I amb la decisió ferma, tot seguit, per mig d’un agent literari es posà en contacte amb la dona de Terzani, Angela, Staude, per a tractar la possibilitat de traduir el seu llibre. Al capdavall, i després de negociacions no lliures de dificultats, aconseguí el vist i plau per a la traducció. El tema editorial és a banda, però amb el gran treball, l’esforç i la tossudesa de Gallo, hi està “Buenas noches, señor Lenin” que Mariateresa  ha publicat en espanyol, com volia l’autor.

És un llibre on veiem com Terzani, s’assabenta del colp d’estat contra Gorbachov que acaba de tindre lloc a Moscou. Estava viatjant per Siberia, prop de Xina, amb altres periodistes internacionals. Durant dos mesos travessant Siberia i les repúbliques soviètiques arribà a la capital. Terzani viu i descriu l’ocàs de l’imperi soviètic, el naixement dels nacionalismes i dels fonamentalisme islàmic…viu en primera persona quan les estàtues de Lenin són demolides. És un testimoni directe excepcional, amb reflexions, fotos i com en tots els seus llibres, ple d’experiències pròpies i reflexions extretes per  converses.

En “El fin és mi principio” Terzani  també li conta un poc al fill esta experiència perquè realment fou única. Així com també parla sobre el llibre “Un adivino me dijo”, que també he llegit i m’ha agradat perquè és molt singular. Parteix d’un fet que realment ho és, que fa que Terzani descobreisca un art de viatjar diferent a com ho feia fins el moment. Tot comença quan coneix un vident que li pronostica un greu accident si, durant l’any 1993 agafa un avió. És un dilema creure o no creure-ho. Terzani li fa cas i durant 1993 seguint l’ofici de periodista per anar d’un país a altre, empra tot tipus de mitjans de locomoció excepte l’avió, que segon l’endeví, li pot comportar la mort.

I passa l’any trepitjant els països amb una mirada més propera i reflexiva especialment para l’atenció en el procés de canvi i modernització que han patit els països d’orient volent imitar Occident. En este llibre la sort, la màgia, l’espiritualitat, tot s’ajunta i al capdavall Terzani salva la vida. Perquè l’endeví tenia raó i en marc de 1993 va haver un accident aeri mortal. Hi anava el col·lega alemany que havia ocupat el seu lloc.

Terzani era un periodista compromès, i segons diu ell mateix, res objectiu, perquè per escriure s’ha d’entendre i posar l’ànima. Estic totalment d’acord amb ell. M’agraden molt les reflexions que fa, convida a que el lector també les faça i altra cosa molt important: es nota un gran domini de la paraula escrita amb frases perfectes i concises, sense escriure sobrants i redundàncies. Llegiu Terzani, no us defraudarà.

TARRAGONA: MONTBLANC

“Vila de Montblanc, que gran vas ser, els teus monuments ho ensenyen…”

Fem un passeig d’unes hores per Montblanc, un poble medieval situat en un punt antigament considerat estratègic entre Tarragona i Lleida. Tenia un castell en un turó, del que no queda quasi res, i les cases creixeren al seu voltant. Les cases disposades com si fossin una muralla feien de protecció. Amb els privilegis concedits per a poder organitzar fires de ramat i mercats, Montblanc es desenvolupà  i començaren a acudir a la població gent i nobles que edificaren les seues cases. S’edificaren molts edificis civils i religiosos, així com la muralla. Era finals del segle XIII i principis de XIV. Fou època bona fins el segle XVII quan començaren les guerres i les revoltes i la ciutat va perdre estatus i esplendor. Al segle XVIII començà un període de prosperitat amb les vinyes, però la fil·loxera afectà al sector vitivinícola. Després de la guerra civil Montblanc es convertí en població industrial i actualment té uns 7000 habitants.

Estem en extramurs, el poble està salvaguardat pels murs enormes. Ens apropem a les muralles. Estem a la plaça de sant Francesc, una gran esplanada punt idoni per aconseguir una bonica panoràmica d’un gran tram de la muralla. La mirada va cap a elles però també crida l’atenció en un edifici d'enfront, un cartell en llatí, que daltabaix ve a dir que al poble hi ha molt a veure:  VILA MONTIS ALBI, QUANTA FUIT, IPSA MONUMENTA DOCENT “Vila de Montblanc, que gran vas ser, els teus monuments ho ensenyen…”

Així que anem a buscar-los… I el primer monument el  trobem sense anar molt lluny, just al costat del cartell que acabem de llegir, és l’antiga església que pertanyia al convent de sant Francesc del segle XII, que antigament va ser un centre cultural molt important d’ensenyaments filosofics. L’actual església substituiria la romànica. Al segle XIX amb la desamortització l’edifici va perdre importància i acabà abandonant-se.  Fou presó, també escola, estació telegrafica...i fins i tot fàbrica de vins i aiguardents. Al segle XX,  l’any 1981, l’edifici fou adqurit per la Generalitat i en 1987 l’església i el claustre es restaurà per a convertit-ho en un centre cultural, com havia sigut l’antic convent. La capella barroca de l’església és actualment l’oficina de turisme. Donar als monuments un segon ús, és una manera de conservar-los i evitar que per abandó acaben per caure. Mirem la façana de l’església. És austera amb un campanar quadrat que no ressalta. L’edifici fa 18 metres d’alçada, quasi 12 metres d’ampla i 43 metres de llarga.  

Davant la muralla hi ha un monument dedicat a la sardana creat per l’escultor Jordi Figueras, s’inaugurà en 2018, l’any que Montblanc fou capital de la sardana i es feren moltes activitats relacionades amb el ball típic català.

Hi ha una font de 1829, la Font de Sant Francesc, amb un cos quadrat i quatre canelles d’on eix l’aigua. Damunt hi ha un obelisc sostingut per quatre boles. Quan a principi del segle XIX el poble començà a créixer es va veure la necessitat de dues fonts en els extrems de la localitat, cadascuna amb abeuradors i rentadors. i s'hi crearen. En un principi es pensà en la plaça de sant Francesc i en el Raval. Després canviaren d’opinió pensant la de sant Francesc estava massa allunyada del centre i que era millor en la plaça de sant Miguel al carrer major. I començaren les obres. Tanmateix es trobaren una realitat en la que no havien pensat, hi havia ossos humans perquè allò era un antic cementeri, així que es tornà a la idea inicial.

Des de la plaça entrem a la localitat per una de les portes… Donarem una volta pel poble i tornarem de nou a esta plaça tan espaiosa que permet veure bé la imponent muralla. Cal observar-la i apreciar la importància històrica que representa com a testimonis del passat. Si, la muralla és imponent i després d’una efectiva restauració, ens transporta al passat medieval. Envolta el casc històric. Es construí entre els anys 1366 i 1397 amb una longitud de 1700 metres, una altura mitja de 6 metres i un espessor d’1’20 metres. En l’actualitat hi ha 25 torres defensives, antigament hi havia unes 30. En 1947 fou declarada junt al casc antic, conjunt monumental i artístic.

Ja estem en intramurs. Seguim pel casc històric que està molt ben restaurat. Caminen pel carrer Major, antic carrer real, amb cases que conserven l’arquitectura medieval.

Trobem l’església de San Miguel, d’estructura gòtica i portada romànica. Davant d’esta església es on es volia posar la font de sant Francesc...

Al costat de l’esglesia està el palau fortalesa Castlà del segle XV, un edifici de propietat privada que fou la seu del “castlà" o castellano, és a dir, el representant militar del rei. És un edifici quadrat i curiosament té els cantons en angles rodons per questos defensives. Tenia un hort que arribava fins la muralla on es va obrir un portal particular. Quan al segle XX es restaurà la façana es trobaren unes finestres renaixentistes de gran valor artístic.

Anem per darrere l’església. Hi està la plaça 1 d’octubre inaugurada en 2018 i el monument a Pau Queralt, que fou rector i el primer restaurador de l’església  de sant Miguel.

I retornem al carrer Major. Hi ha comerç i una gelateria a la que volem tornar després per fer-nos un gelat. Primer volem anar a la plaça principal del casc antic. Caminant mirem a un costat i altre els carreronets perpendiculars. Montblanc és un poble amb encant.

De nou tenim altra temptació golosa, una pastisseria amb uns dolços cridaners a la vista. El dolç típic és el merlet, que és creà en una pastisseria de mitjan del segle XX, seguint una proposta de l’Ajuntament per dotar a la població d’un producte local específic. Sempre ha estat considerat un producte emblemàtic de la vila. Tanmateix uns anys més tard,  altra pastisseria de la ciutat va començar a elaborar un producte similar, els montblanquins, i avui dia tots dos es comercialitzen sota denominacions diferents.  Nosaltres caiguem en la temptació de tastar els merlets, però el que tenen són els montblanquins.  Tan se val, al capdavall, sense llevar cap  mèrit, un i altre no són més que ametla envoltada de sucre, com la garapinyada valenciana.

Arribem a la plaça Major amb típica construcció catalana. Hi està l’ajuntament. En realitat, en un primer moment poc podem apreciar-la perquè és dia de mercat i hi ha molta gent en els paradetes. Després tornem-hi per observar-la millor. Hi ha cafeteries,  terrasses i porxos. Com m’agraden les places que  conserven les porxades! És una plaça amb essència, amb a antiguitat...Si ens endinsem per carrerons amb tota seguretat trobarem més d’eixa autenticitat que no ha perdut del passat...

En una lateral estan els porxos de Cal Milet, segons alguns historiadors l’edifici fou seu de l’ajuntament, es on està el pesador de gra oficial que funcionà de 1752 a 1905. És com una pila de pedra amb capacitat justa establerta, on es posava el gra i mitjançant una trampeta es deixava caure en el sac.

Pare l’atenció en un trompe-l’oeil o artifici, un d’eixos dibuixos que semblen que siguen reals i enganyen l’ull, està pintat en una façana  i representen unes finestres i gent escodrinyat... típic de poble.

Des d’un lateral ja es veu l’església de Santa Maria que és la principal del poble, laconeguda com la caatedral de la muntanya. Està en la part alta, pujant unes escales...

Abans d'arribar, a meitat camí i amb l’església enfront, a mà dreta trobem el casal dels Josa, un edifici fet entre els segles XIV i XVIII. Actualment és seu del museu comarcal de la Conca de Barberà.

Ja tenim l’església davant, la porta està oberta i ens alegrem, però quan preguntem per poder entrar, ens diuen que no és possible perquè van a tancar. Fins la vesprada no obrin de nou. Així que ens quedem sense veure-la per dins.

La primera base romànica es construí l’any 1163 i fou en 1310 quan es decidí fer la catedral gòtica. Les obres s’allargaren i al segle XV encara no estava construïda ni la façana principal ni el campanar. Crida l’atenció el pis de la xicoteta plaça on està situada. És de pedretes de diversos colors formant figures geomètriques.

Retornem a la plaça i al carrer Major, però en lloc de seguir-lo ens enfilem pel carrer Riber i trobem uns carrerons on també es respira essència del passat... es nota en les cases, en el comerç que fa publicitat d’un comerç viu amb l’eslògan “històries d’antes”  i amb fotografies antigues. Tambè es veu en el traçat dels carrers estrets i places menudetes... fins i tot veiem vestigis jueus.

Se’ns ha fet tard, hem de tornar a la plaça sant Francesc. Sabem que se’ns ha quedat molt per veure...anar per més carrers, entrar a més llocs....però no podem quedar-nos més. Tornem pel carrer paral·lel al major, el carrer de la Fusteria que dona al Portal de Castlà. Hi veiem altra caracteristica que defineix la localitat. Montblanc és ciutat gegantera, hi està el monument als gegants.

I amb tot…acabem la visita just el en punt on l'hem començada …a les muralles, a la plaça de sant Francesc. 

De debó que m’ha agradat Montblanc. El passeig ha estat molt bé.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VAL D’ARAN

12 ANIVERSARI del RACÓ VIATGER de MARILÓ

1-El temps passa volant…no penseu el mateix? Cal aprofitar cada dia, cada moment…Viu…somnia…estima…pregunta…aprèn… llig…viatja...Sabies que llegir és la manera més econòmica de viatjar?Jo sé que tu ho fas: llegir...viatjar...viatjar llegint...I m’alegra,  has seguit una bona opció  perquè viatjar és l’inici per trencar fronteres,  per aprendre tolerància i respecte, per conèixer el que pensa l’altre i posar-se al seu lloc…Com d’important és l’empatia...

 2-Viatjar es viure en altre lloc que no és el teu..així com llegir és viure altra vida que no és la teua…continua llegint…continua viatjant…

 3-Gràcies per acompanyar-me en aquest racó de viatges... llegint...el racó dels llocs propers o Europa, Amèrica, Asia o Africa...el racó de literatura mostrant-te l’Algèria d’Entre dos mons, o els secrets en una casa verda de Guatemala  o parlant-te d’un diari de silencis,  que és la vida de Paulette Weil.el racó de pensaments,el racó on guarde les ressenyes de cine i de llibres...o el racó de FOTOS i MÚSICA... i el canal Youtube...al racó viatger hi ha això i més...

 4-M’agrada escriure, m’agrada viatjar...m’agrada compartir el que sé...són les inquietuds que em mouen... i que han contribuït a traure més de 1000 publicacions...una mitja de 7 al mes i quasi 80 a l’any...

 5-Faig balanç de tot el que hi ha al blog i estic contenta...mantenir-lo amb publicacions periòdiques durant 12 anys és una bona recompensa...perquè escric de manera desinteressada, no hi ha patrocinadors que posen la seua falca publicitària.

Seguint fent balanç, llig  el que vaig escriure fa 12 anys quan publicava per primera vegada... me n’adone que les intencions són les mateixes i he seguit el camí que volia.  

 6-Fa 12 anys deia...

 UN POC SOBRE QUI ESCRIU...

 Sóc d’aquelles persones a qui li agrada no perdre detall del món que ens envolta i no para de meravellar-se cada moment, analitzant xicotets detalls que passen per davant. Sortosament sóc com molts... com tu mateix….Sóc també un pou sempre a punt per omplir amb tot allò que cada racó ofereix. Un racó que pot estar en casa, en la comarca, al país o a altre continent. No importa si ve de lluny o de prop, importa sentir-lo. Al pou només caben descripcions sentides de llocs, d’olors, d’imatges que m’impactaren, de vida viscuda, de vegades millor, de vegades pitjor, de vegades comprenent el que es viu-veu, de vegades lluitant contra el que no pot ser, moltes vegades impassible per saber que no es pot fer res més.El pou va omplint-se amb cada passada feta, unes vegades simplement mirant, altra observant amb més deteniment, també conversant per contrastar i sobre tot escoltant. M’agrada escoltar. Però sobre tot m’agrada escriure i m’agrada viatjar.…Som el que vivim i experimentem, tot viatge va formant part del nostre bagatge personal que una vegada adquirit mai s’abandona.

 UN POC SOBRE EL BLOG

... seran doncs, històries viscudes i escrites amb la declarada i pretensiosa intenció de fer-les viure a qualsevol o reviure a qui ja les ha viscut.Si, és molt pretensiós. Ho reconec.…Vull que ho mireu tot amb els meus ulls, que sentiu com jo en el seu dia vaig sentir.Que bó que fóra així...somniem, viatgem…El somni de viatjar és fàcil d’aconseguir.

 8-Gràcies…per llegir…per ser fidels…als que em seguiu des de l’inici i als que us heu anant incorporant any rere any…M’alegra acumular lectors…sou el motor que estimula l’escriptura.