FOTOS i MÚSICA: RIOPAR ( Albacete)

Aigua i naturalesa...brots de vida.

MÚSICA:

de relaxació

RIOPAR (Albacete): EL NAIXEMENT DE RIO MUNDO

L’aigua cau en picat des de la part més alta, el soroll demostra la vida de la natura, la seua força imperiosa.

A la província d’Albacete trobem un paratge singular i espectacular, amb més cabdal d’aigua o menys, tant se val. Parle del naixement del riu Mundo que a finals de l’any 2005 va ser declarat Parc Natural, títol que comporta algunes prohibicions com les de fer foc, dormir-hi o acampar, així com també està prohibit el bany i l’escalada. 

Hem vingut des de Riopar agafant la carretera direcció a Siles i a uns 6 quilòmetres trobem el desviament.

El lloc bé mereix una visita, un tranquil passeig, perquè no s’ha d’anar amb presses. És un paratge privilegiat, tanta natura, tant aigua! Si es va en estiu millor que siga de bon matí matí, no hi haurà molta gent i no farà tanta calor. 

Les cues per aparcar poden ser interminables i a més a més hi ha un tope de 100 cotxes, no caben més. Per la qual cosa és millor  anar en primavera que ni hi ha gent ni el calor apreta. És quan anem nosaltres i estem quasi a soles, crec que per no haver no hi ha ni guarda per a vigilar el cotxe. Al poc arriba alguns altre cotxe més, però en el camí ni ens veiem.

És de molt fàcil accés, només que l’anada és tot de pujada. Està ben indicat i amb bona organització. Hi ha dos camins, un d’ells pensant per a les persones amb mobilitat reduïda, que puja fins a dalt. Això està molt bé.

La distància de la ruta sencera és curta, només uns 6 quilòmetres, es pot fer sencera o no, pots fer el passeig que vulgues, pel camí que puges, baixes. El recorregut complet dels tres miradors porta al voltant d’una hora i mitja, posem-ne dues per anar més tranquil·lament. 

De camí, hi ha rampes i escales que conviden a parar per mirar el que en ens envolta i sobre tot convida a escoltar el soroll de l’aigua que demostra la vida de la natura, la seua força imperiosa.

Conforme es va pujant la vista de la cascada d’aigua està més a prop. Hi la trobem entre muntanyes. El voltant és impressionant. L’aigua cau en picat des de la part més alta.

S’hi pot pujar sense permís, només cal demanar acreditació si es vol entrar  a la cova. Però s'ha de tenir en compte que no és apta per a persones inexpertes. Jo, com no estic federada en muntanyisme ni sóc espeleòloga, ho deixe per a qui ho domine i entenga.

No hi ha zona de picnic però molt a prop si que hi ha, a uns 3 quilòmetres. Així que el passeig pot acabar amb un dinar o berenar.

QUADERN DE VIATGE, PRIMAVERA, 2014

FOTOS i MÚSICA: EL CASTELL D'ALMANSA ( Albacete)

I el 25 d'abril, el castell va ser escenari per a la història: hi passà una dura lluita amb fatals conseqüencies per als valencians.

Música: 

El cant dels Maulets

 AL TALL

FOTOS i MÚSICA: Ayna: La Suïssa manxega

Ayna a la Manxa: 

 un poblet entre muntayes com si fos Suïssa...

 un lloc escenari d'una gran pel·licula.

Música: 

Go My mind set on you

 Georges Harrison

Pots llegir el text sobre Ayna clicant ací

El castell d'ALMANSA ( Albacete)

Hui pare a Almansa i centre l’atenció al seu Castell. Les poques finestres i els merlets, donen a entendre el seu caràcter defensiu, i és just mirant-ho que em ve al cap aquell refrany que diu: Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”.

Castell d'Almasa.

El castell d’Almansa domina la ciutat, tantes vegades vist de lluny, sempre passant per la carretera i, per fi, hui entrem per visitar-lo, ja tocava. 

La muralla va per tota la muntanyeta adaptant-se a la morfologia del terreny sobre la que està construït, i destaquen les torres amb merlets que li donen bellesa al conjunt total. Poques finestres i merlets, donen entendre el caràcter defensiu. Està dins de la ciutat però com està elevat ressalta entre els edificis que l’envolten i que estan a un pas.

Les cases estan envoltant el castell...

Després ens apropem. M’agrada trobar el castell envoltat per un entramat de carreronets. I és literal. Un grapat de cases màxim de dues plantes, donen la volta a l’enorme roca, el Cerro del Aguila on està l’afamat Castell d’Almansa, que és el millor conservat de la província d'Albacete i el més representatiu de Castilla-La Mancha. També és un dels més bonics. És el que pense al primer colp d’ull.

Si, pense que m’agrada i que té un posat que causa respecte. I com vull comprovar si també m’agrada per dins, busque la porta d’entrada. Per accedir-hi des de la plaça de santa Maria on s’hi troba la Casa Grande o el Palau de los Cirat, així com l’església, s’ha d’anar per una ampla escalinata.

La gran esglesia és protagomista a la plaça de santa Maria.

Pugem. Esta escalinata és escenari anual en les festes de moros i Cristians. Trobem un reixat que és una porta, però està tancada.

El reixat està tancat.. cal buscar altra entrada...

Seguim buscant. I ens endinsem per un carreronet buit de gent, dins i tot massa tranquil, un que li dona la volta al monument. I dic que és massa tranquil perquè no trobem cap persona a qui preguntar per on s’accedeix al monument.

Un tranquil i agradable carreró envolta el castell... busquem el punt d'unformació

Al final arribem a l’oficina d’informació i turisme que s’hi troba al mateix carrer del Castell. I des de l’oficina accedim. Tenim un plànol-guia, però no cal, el Castell no és molt gran. Són 100 metres de llarg i 30 d’ample.

El Castell està format per dos recintes escalonats, els dos defensats per torres semicirculars i murs amb merlets. El recinte inferior del Castell té dues portes una per on s’entrava a peu i altra per on s’entrava a cavall.

Ja estem dins i cal pujar escales...

Caminem per la part defensiva baixa que fa corba la qual cosa permetia millor defensa del Castell, perquè les tropes atacants que volien entrar al Castell havien de maniobrar més.

El castell és gran i està...endevinem que haurem de pujar moltes i moltes escalinates...

Pugem amunt i seguim caminant...

Després accedim al pati d’armes que en realitat era zona reservada per als artesans i magatzems, actualment hi ha una exposició d’instruments de tortura que, només fent un colp d'ull, em posa el pèls de punta. No vull parar molt l’atenció perquè sinó la imaginació se me desborda pensant en situacions que m’esgarrifen. Així que la deixe per a altres, que jo vull passejar agradablement pel Castell i no pensant en tortures i sang.

Hi ha una exposició d'instruments de tortura.

Des d’este pati s’accedeix a distintes part de la fortalesa. Donem una volta ràpida.

L'exposició vista des de dalt.

El que volem és seguir amunt per arribar el més aviat possible, a la Torre del homenaje, el segon recinte, que és de planta quadrada.

Esgotades pel calor i l'esforç físic, arribem fins la part més alta.

Una vegada al lloc encara pugem més amunt, a la terrassa, i ho fem per una estreta escalinata de caragol gòtica tallada en roca, que és veritablement una joia arquitectònica. La torre del homenaje és l’element més característic del monument.

I trobem una escalinata gòtica.

I ja dalt de tot s’hi veu tota Almansa i els camps que l’envolten. Imagine els soldats preparant-se per a l’acció quan des d’este punt tan estratègic veurien arribar l’enemic, imagine l’enrenou, l’activitat, els nervis…

Les vistes a la ciutat són impresionants.

I des d’este punt, que ha vist passar tanta història, cal fer un repàs de l’evolució.  

Amb orígens almohades, la primera reforma del Castell la va fer al segle XIV l’Infant don Juan Manuel, autor del llibre “El conde Lucanor”, però seria al segle XV quan don Juan Pacheco, segon marques de Villena, escut del qual està a la torre de l’homenje, qui el va transformar i li va donar l’aspecte actual.

Quan més endavant, ja no fent les funcions defensives per a les quals va ser construït, el Castell començà a deteriorar-se per abandonament. I conta la historia que estava en tan males condicions que l’any 1919 l’alcalde d’Almansa va denunciar l’estat ruïnós de l’edifici sol•licitant alhora la seua demolició. Sortosament no es va fer. La Real Académia de la Historia i la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando feren uns informes en contra de l’enderrocament al•legant importància històrica i arquitectònica. I no només els informes d’estes entitats foren acceptats, sinó que a més a més, l’any 1921 fou declarat Monument Històric Artístic Nacional.

En la dècada de 1950 el monument va entrar en un procés continu de restauració, reconstrucció i desvalorització com element històric i turístic que a hores d’ara continua. Es tracta de mantenir l’edifici i “el Cerro del Aguila” en lés millors condicions per a que curiosos viatgers o estudiosos puguen gaudir d’ell.  Es per això que al llarg de l’any, i més si cal en estiu, activitats no en falten: concerts, visites nocturnes guiades, algunes teatralitzades... exposicions…

I pel mateix camí que hem entrat...eixim.

QUADERN DE VIATGE, ALMANSA primavera 2014

Per saber més d'Albacete, clica ací.

AYNA (Albacete):LA SUÏSSA MANXEGA

Un inesperat paisatge enmig d’una planura, una agradable visita a un poble de pel·lícula.

Ayna des del Mirador del diablo.

Hui eixim de casa amb una clara destinació, volem anar al poble d’Ayna, a la província d’Albacete. Tenim decidit on volem anar perquè la fama li precedeix, els que han visitat el poble i els voltants parlen meravelles pel contrast que suposa estar en la planura manxega i trobar, de sobte, un paisatge ple de muntanyes altes i escarpades, ple de verd. Són molts quilòmetres d’anada i altres tants de tornada des de casa, però ho val. El nom d’Ayna significa fonts amagades i només això ja motiva i ens dóna la pista del paratge natural que l’envolta. També s'hi pot anar i fer nits en la zona, aprofitant per fer rutes de caminades i gaudir de tranquil.litat.

Cartell al mirador del diablo, parada obligatòria abans d'entrar al poble.

Mapa en mà i cotxe a punt, és l’únic que cal, amb la gana de conduir, clar!. En este cas, l’encarregat del volant gaudeix damunt del cotxe i ni es cansa, més bé és al contrari, només pujar al cotxe, se li’n van tots els mals.

Mapa i sutuació d'Ayna a la provincia d'Albacete.

El mapa ens indica quin és el trajecte més curt que tenim des de casa, direcció a Hellin, d’Hellin a Elche de la Sierra i després agafar direcció Albacete per anar a Ayna. Tanmateix anem direcció Albacete directes, optem per fer uns pocs quilòmetres més i circular per autovia i carretera nacional, així gaudim de bona carretera més temps, i és que una vegada estem en la Suïssa manxega, les carreteres són estretes i sinuoses, i també més perilloses.

Deixem enrere la planura de la resta d'Albacete i ens endinsem en un paratge que no té res a veure.

Estem arribant i quan falta un quilòmetre i mig parem en un mirador espectacular, és el “mirador del diablo”, que té unes vistes magnifiques sobre la Vall i el poble. És zona d’escalada per als intrèpids esportistes de muntanya. Ayna està enclavada a la Serra del Segura, en l’estret de riu Mundo i ha anat creixent segons orografia i cenyint-se a les parets que tanquen el riu.

Vistes d'Ayna i la serra que l'envolta.

Mirador del diablo.

Els 8 pics que l’envolten “los picarzos” són un atractiu més, perquè impressionen pera altitud, 800 metres, i en tot moment els tens presents. Són l’habitatge de les cabres munteses que per esta zona són les ames.

En estes muntanyes, les cabres són les reines.

És en este mirador on trobem el primer cartell que diu, per a qui no ho sàpiga encara, que el poble va ser un dels escenaris de la pel·lícula de Jose luis Cuerda “Amanece que no és poco”, que just fa uns mesos vaig veure.

"Amanece que no és poco", es va estrenar fa 25 anys.

No és l’únic cartell que hi ha, més endavant, abans d’entrar al poble, hi ha altre mirador. Hi, com reclam per a que qui tothom que pare al mirador no deixe de visitar el poble, també hi ha un sidecar similar al que eixia en la pel·lícula.

El sidecar, que és protagonista junt als actors, en la pel.lícula.

La pel·lícula és de les que s’anomenen de culte, una imaginativa originalitat entre poques, una d’eixes pel·lícules que no deixa indiferent, o es venera o s’odia, tot en extrem. Siga la que siga l’opinió que es tinga de la pel·lícula, no podem deixar de qualificar-la com humor surrealista i absurd i una mostra de l’essència albacetenya, la del poble i la seua autentica gent.

La pel.licula: "Amanece que no es poco"

Les vistes a les muntanyes són impressionants, els sotres es veuen de prop.

Parem en altre mirador, Ayna està més prop.

El poble es vanagloria de ser escenari de la gran pel·lícula i ho explota turísticament. O al menys ho intenta, perquè hui, sortosament per a nosaltres que no ens agrada la massificació de gent, no hi ha ni un ànima pels carrers. Cert.  

El primer passeig ens du a la plaça on està l'ajuntament i l'oficina de turisme.

No trobem ni a qui preguntar on podem dinar. Teniem l’esperança de trobar alguna persona local que haguera sigut extra en aquell pel-licula rodada ara fa 25 anys, segur que tindria anècdotes per començar i no acabar. Al final apareix un senyor, l’unic que ens indica és el millor lloc on menjar, però el que no sap el bon home és que hui està tancat.

Lloc que ens aconsellaren per menjar: Rincón de la toba.

No passa res, perquè just enfront hi ha altre lloc on podem menjar bé, quan estàvem al mirador del diablo ja l’hem vist, l'hotel FelipII, ens ha cridat l’atenció per les seues dimensions.

L'hotel Felip II (dreta) l'hem vist des del mirador (esquerre). Hi entrem, també el tenia com a lloc onn s'hi menja bé.

En este lloc, una vegada més, ens recorden que Ayna va ser escenari de pel.lícula. Hi tenim, només entrar dos cartells.fotografies  gegants de la pel.licula i a Jose luis Cuerda que una vegada dins ens saluda.

De nou, la pel.licula.

Seiem a la terrassa des d’on tenim vistes al racó de la Toba, on està el manatial. També hi ha pocs comensals, uns grups familiars que sembla estan fent rutes senderistes pels voltants.

Les vistes no poden ser millors, i el menjar tampoc.

Despres de dinar acabem de veure el poble, és la segona passejada que fem.  A la plaça està l’oficina d’informació i turisme, que alhora és el museu etnològic, però la porta està tancada, normal, són hores de dinar i descansar, però el viatger no para i no sap d’horaris, vol aprofitar el temps i deixa de banda fer la migdiada. De nou busquem a qui preguntar i malauradament la senyora que trobem no sap indicar-nos per on anar ni què fer. Optem per buscar l’església i seguir amunt. I sortosament ho encertem.

El poble té raconets bonics, que no s'escapen a l'objectiu de la càmera.

L’església santa Maria de lo Alto està construïda sobre l’antiga ermita de la Virgen, conserva la torre de silleria del segle XVII.

Esglèsia santa Maria de lo Alto.

Ens endinsem pels carreronets i arribem fins el Mirador los Mayos, situat junt al que queda del castell de la Yedra.

I de camí trobem uns carrers estrets i costeruts.

Ell castell de Yedra era una fortificació originària musulmana, aprofitada pels cristians a partir del segle XIII. Es va construir aprofitant l’existència d’un conjunt rocós amb entrada natural anomenat Cova dels Moros.

En arribar ens trobem una agradable sorpresa, és una cova natural junt al que queda del castell.

"El balcon de los mayos" està enclavat junt al que queda del castell de la Yedra-cova dels moros. Lloc des del qual, antigament cada 30 d’abril, els xics del poble cantaven estrofes donant així a conèixer possibles nuviatges.

La informació queda detallada.

Eixim a l'exterior, al balcó natural, on trobem, de nou, les vistes espectaculars.

I estes són les imatges que es veuen en les dos entrades de la cova, a l'esquerra la de darrere, a la dreta la de davant.

Hi ha una ermita, la de los Remedios, amb aparença externa com si fóra una casa més, tanmateix guarda a l’interior un artesonat mudèjar de fusta de pi del segle XVI, Va ser utilitzada com església principal fins a la inauguració de l’actual església parroquial l’any 1953. No podem entrar hi, perquè per visitar-la cal anar a l’oficina de trusrime, que està tancada.

.

També hi ha unes pintures rupestres, “la cueva del niño”, però no anem-hi, he llegit que es necessita reserva prèvia, millor així ja tenim excusa per tornar a Ayna.

Hi ha una cosa que no m’agrada del poble, no veig uniformitat urbanística, s’han deixat construir cases modernes entre les antigues, cada una està pintada a la seua manera. Això li lleva encant al poble que només per la manera com està construït, seguint la falda de la muntanya, ja té encant. L’encant seria complet si es vigilaren les normes urbanístiques a favor de conservar o recuperar la fesomia d’abans.


QUADERN DE VIATGE, primavera 2014, AYNA Albacete