AMARANTE(Portugal) Breu passeig per una ciutat fotogènica

 Amarante m’ha sorprès, no pel seu sant venerat i virtuós del segle XII, San Gonçalo,“el Santo Casamenteiro”, sinò pel pont sobre unes aigües multicolors per l’efecte de sol que conviden a un passeig tranquil i agradable a la vora del riu.

Seguint les visites de Porto i els voltants del qual ja he mostrat 4 parts: PORTO I, PORTOII, PORTOIII , PORTO IV, aixi com VIANA DO CASTELO, PONTE DE LIMA, COÏMBRA, AVEIRO, GUIMARAES i BRAGA, hui acabem estos dies per Portugal visitant Amarante, ciutat envoltada per les vinyes de l’Alt Duero. Té un sant famós, un riu d’aigües tranquil·les i un pont amb història...i malgrat tot, és una ciutat poc coneguda i hi ha pocs turistes. No sé que en pensaran els que viuen a Amarante però jo m’alegre perquè això permet gaudir d’una calma que en estos dies de Setmana Santa no trobem enlloc. I que dure més temps! Parle de la calma... perquè la massificació turística, de vegades, fa malbé els llocs.

Entrem pel carrer principal. Hi ha unes quantes botigues, els que hi viuen ja saben que el carrer és pas obligat per arribar al pont i a l’església: els dos símbols d’Amarante. En molts establiments veiem a sant Gonçal, que és famós perquè està considerat com el sant valentí portuguès. La ciutat d’Amarante és coneguda des que el dominic portuguès s’hi va establir al segle XIII, per al seu retir espiritual. Hi va arribar després de peregrinar a Roma i Jerusalem i tot canvià en aquell paratge. Ell fou qui ajudà a construir el pont que afavoria el pas dels que anaven buscant-lo. Curiosament fou beatificat en 1560 però mai santificat, però se li diu sant perquè fou molt popular i va realitzar una gran tasca evangelitzadora.

Diu la llegenda que qui toca el seu sepulcre tindrà sort en l’amor. També se li atribueix el poder d’ajudar contra la infertilitat. Així que fadrins i fadrines buscant amor i parelles amb ganes de ser pares, passen per davant del sant i no deixen de fer el ritual. I quina creença! Em fa reflexionar-hi. Com ens deixem portar per idees sense fonaments! Molts toquen al sant com un joc, per diversió, amb un somriure a la boca i dient “per si de cas...” La veritat és que no sé qui s’inventaria les virtuts del sant... amb tota seguretat que algú amb mentalitat mercantilista, perquè per tot arreu es venen estatuetes del sant. En les pastisseries se’l relaciona amb idees eròtiques, com per exemple dolços en forma de penis gegant, tot per a mostrar un vigor sexual fent al·lusió al seu poder sobre la fertilitat.

Al final del carrer està el pont de sant Gonçal, que uneix dos parts de la ciutat. El pont que travessem és del segle XVIII, encara que al segle XIII hi havia altre que es va enfonsar en una crescuda del riu Tamega. Estem en un punt històric, a més del passat medieval en el qual seria escenari de transeünts buscant al sant predicador, al segle XIX durant la segona invasió  napoleònica fou testimoni d’una llarga i sanguinolenta batalla que durà 14 dies i que al capdavall donà la victòria als portuguesos. 

Caminem sense poder evitar mirar a un costat i altre del riu. El magnetisme de l’aigua, d’esta aigua... comença a fer efecte...fa ganes de baixar i estar a prop del riu.

Ho farem més tard, abans anem a veure el convent i l’església que està al final del pont, que porta el mateix nom del famós sant.

Parem davant de l’església i el convent, un conjunt imponent iniciat al segle XVI i ampliat en els segles següents. Està ubicat en el lloc de la capella on es creu està enterrat el sant. És un edifici que ajunta molts estils: renaixentista, barroc, manierista...parem atenció al pòrtic decorat amb sants. Al costat hi ha una galeria d’uns 30 metres d’altura, presidida per estàtues dels reis que governaren Portugal mentre es construïa el monestir: Joao II i Catalina d’Àustria, que foren els que l’iniciaren i també Sebastiao i Felipe I. La llàstima és que hi ha obres en la plaça i cotxes enmig...no es veu bé... Segurament sense obres i sense cotxes aparcats serà una plaça idònia per a prendre alguna cosa en alguna terrassa mirant el pont i amb el gran edifici davant. Entenc que són necessàries i ens hem de conformar.

A l’interior de l’església destaca el daurat altar barroc. També m’agrada l’orgue.

El que no m’agrada tant són unes peces de marbre que fan de faristol de peu i d’altar, al  meu parer desentonen del conjunt.

Veiem el claustre...

Passem per la sagristia, amb quadres barrocs valuosos i llibres antics...i uns sostres que no puc deixar de mirar...

I com no? visitem la menuda capella on està el sepulcre del beat “san” Gonçal. Pobre! Està desgastat! Ja sabeu el motiu. Així com pel carrer no hem vist molta gent, just ací,  dins l’església, hi ha cua davant de la capella!... Passem d’un en un esperant que cadascú es faça la foto abans d’eixir. Paciència! No només és tocar-lo...tothom vol la foto testimoniant-ho. És impossible fer una foto amb el sant a soles. No importa. És el que hi ha, així està i estarà la capella i el sepulcre mentre estiga oberta l’església al públic. Sant Gonçal no es pot queixar, sempre acompanyat! Per cert, la capella és molt menuda, ricament decorada  i bonica.  

Eixim a l’exterior. La resta del convent està convertit en el museu Souza Cardoso, un dels artistes més importants de la ciutat.  Per damunt del convent i església, al fons, es veu l’església de sant Domingo o Nuestro Señor de los afligidos, redona i d’estil barroc, data del segle XVIII i actualment acull el museu d’art sacre.

D’Amarante veiem poc més…cap dels seus estrets carrers, cap de les velles mansions que tenen balcons de fusta pintada i reixes de ferro forjat... L’efecte magnètic del qual parlava al principi ha fet un fort efecte i desitgem baixar al riu el més aviat possible. I és on passem temps. Veiem el pont de prop i l’altra part d’Amarante...

Hi ha una senda que seguim per poder tindre diverses perspectives... quina meravella: passejar i escoltar els pardalets i veure ànecs...i seure en un banc i no fer res...només contemplar el paisatge...

Amarante és fotògenica, les imatges que veiem i fotografiem són com postals. Per les simetries, pels mil colors de l’aigua pel reflex del sol. Encisa. Captiva. És un goig gaudir d’estos moments en els qual la natura és bellesa serena. 

M’imagine parelles d’enamorats dient-se paraules dolces i tendres a cau d’orella,  colles d’amics celebrant l’amistat, xiquets menudets gaudint mirant els ànecs amb els seus pares vigilant que no facen un mal pas i caiguen a l’aigua…solitaris amb un llibre a la mà...M’imagine que amb el bon oratge serà lloc de bany estiuenc... i lloc de gaudir de passejos en barca…

Seguim el passeig i veiem l’altra cara del pont…i continuen les mateixes imatges bucòliques de simetria, de jocs de llum i aigua…és una meravella.

Amarante és l’últim lloc que visitem en este viatge al nord de Portugal. I em quede amb  una agradable sensació de pau. Ja queda oblidada tota la xafogor d’alguns dies... i la gentada per ser Setmana Santa…

Al capdavall la ciutat ha estat  com un bàlsam reconfortant i només pense en la sort que tenen els habitants d’Amarante de tindre  a la mà, un lloc tan agradable.

QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

FOTOS i MÚSICA de places i racons de LISBOA (Portugal)

 

Quina ciutat!! i quin gust estar una setmana trepitjant-la...Rivalitza amb Porto...però no cal comparar..les dues tenen encís especial.

BRAGA (Portugal): El casc antic i el santuari del Bon Jesus

Visitem una ciutat engalanada per Setmana Santa i una preciós Santuari patrimoni de la humanitat,  i és que en Braga la religió, des de sempre, ha tingut un paper rellevant.

Fundada pels romans i centre religiós del país durant l’edat mitjana, és una ciutat que concentra molt de patrimoni interessant. Hi ha més de 40 esglésies i altres monuments destacats…i carrers estrets i avingudes amples… Era  lloc de pas del camí de Santiago. Hui en dia és la tercera ciutat en grandària darrere de Lisboa i Porto. És ciutat estudiantil, però ara els estudiants estan de vacances i no els veien enlloc. Estudiants no, però visitants, hi ha per tot arreu. Hi ha una raó especial, és Setmana Santa i la de Braga és famosa. I és que, sent diòcesi des del segle III, la religió continua tenint un paper rellevant i les festivitats se celebren amb vehemència.

Braga està totalment engalanada amb cintes, teles... flors,  llums especials... predomina el color morat. Quasi ni es pot caminar per la gentada i és la part negativa, però la positiva és que veiem obertes les capelles, els passos que representen la via sacra, la del calvari, que la resta de l’any estan tancades. En veiem moltes al llarg del passeig. I també botigues que venen motius religiosos al·lusius a la festivitat.

Optem per deixar-nos arrossegar per la gent i simplement fem un passeig des de l’Arc de Porta Nova fins a la plaça de la República. Amb tot, en el camí veiem edificis majestuosos, alguns privats i altres públics i veiem l’ambient...i el fervor...l’espiritualitat... L’Arc de Porta Nova té els orígens en una antiga porta medieval, fou reconstruït al segle XVIII en estil barroc. Destaca per l’escut d’armes de l’arquebisbe de Bragança.

Seguim caminant. Passem per la catedral de Santa Maria de Braga, però decidim no entrar, de moment. I és que la nostra visita coincideix amb dijous sant, un dels dies més solemnes de la setmana santa a Braga i  a la porta hi ha molta gent. Esperarem que acabe la missa per entrar-hi. En estos dies hi ha moltes celebracions, activitats, concerts...Tenim la sort de veure passar un dels rituals més tradicionals: el dels “farricocos”.  La seua funció és  cridar l’atenció per anunciar la processó de l’Ecce Homo, que té lloc en la matinada de dijous a divendres. Escoltar quan fan sonar una gran matraca, és un espectacle. La tradicional processó dels “farricocos” homes descalços, amb túniques fosques cenyides a la cintura, amb el cap tapat que porten torxes colgades és una reminiscència de la pràctica de la reconciliació dels penitents públics.

Després  parem en una menuda plaça, Largo do Paço, on està l’edifici del Rectorat de la Universitat. Observem la font de davant i una exposició en la que, entre altres, es parla de Garcia Lorca i Oriola. En un lateral hi ha altra capella de la via sacra i també observem amb curiositat els edificis d’enfront, alguns decadents però que guarden bellesa, per les façanes amb rajols, pels balcons...És l’ambient que es repeteix sovint en Portugal.

L’espiritualitat festiva està per tot arreu, pels cartells...per la decoració...per les capelles del passos...Hi ha una especial en la que parem més atenció: la casa i la capella dels Coimbra, que és una de les més antigues i  monument nacional des de 1910. La capella tenia la base en la residència eclesiàstica de la família Coimbra, el patriarca comprà la casa al segle XVI. La capella d’origen romànic es reconstruí uns pocs anys després.

Molt a prop està la Casa dos Cribos, o casa de les gelosies, és de fusta i l’única que queda d’este tipus i que abundaven tant al segle XVII i XVIII. Demostra la religiositat que impregnava la societat d’aleshores perquè estaven dissenyades per guardar la intimitat, sense obertures a l’exterior, per a no mostrar la vida portes endins.

Ja estem prop de  la plaça de la República. Només arribar, hi ha dos monuments que destaquen.

Un és l’església de la santa Cruz amb una impressionant façana barroca, on diuen que hi ha tres galls amagats, esculpits en pedra. No tinc paciència per mirar. La construcció s’inicià al segle XVII i s’enllestí al XVIII per la qual cosa hi ha barreja d’estils, entre manierista i barroc.

I l’altre edifici és del segle XVI, antigament l’hospital de San Marcos, construït en l’emplaçament on hi havia una ermita dedicada al sant, un convent i una hostatge. Actualment és un hotel de 4 estelles que  manté l’estructura original i alguns elements a l’interior com els sostres de voltes.

També destaquen les  lletres amb el nom de la ciutat, que tenen de fons l’hotel. No hi ha visitant de Braga que no es faça la foto amb el cartell darrere. Nosaltres ens la fem també i donem una volta...

La plaça d’origen medieval, és punt neuràlgic de Braga i està molt animada. Hi ha gran quantitat de cafès, alguns històrics, o comerços sota les porxades que l’envolten. En la gran font central sempre hi ha gent asseguda descansant o simplement mirant i deixant passar el temps. És una plaça espaiosa i molt propicia per al passeig perquè està  tancada als cotxes. Hi ha edificis interessants com el Convent de los Congregados, enfront i que ja havíem vist quan entravem en autobús a Braga,  l’església de Nuestra Señora de Lapa, que està enmig de les porxades i el banc de Portugal, el de la cúpula blanca. Per darrere de les porxades sobreïx la Torre de l’homenatge, un afegit a  la muralla defensiva.

Des de la plaça eix la gran avinguda da Liberdade, la zona comercial. Em sembla una zona elegant. Fem un curt passeig per l’avinguda i descansem fent-nos un gelat. Després retornem a la catedral. Ens adonem que no és un edifici solament, el que hi ha és un conjunt catedralici format per varies capelles adossades on hi ha personalitats i arquebisbes enterrats. La més important és la capella del reis, on a més d’un arquebisbe estan enterrats Enrique de Borgoña i l’espanyola Teresa de Leon, pares del primer rei, Alfons I de Portugal. La  xicoteta capella de Nuestra Señora de la Gloria des de l’exterior destaca pels merlets i té adossada una torre d’aspecte militar. Just enfront està la porta d’entrada de l’església de la Misericòrdia del segle XVI. Algunes fonts consultades diuen que forma part del  conjunt de la catedral i altres que és un edifici a banda. Des del carrer, pugem unes escalinates i la trobem a la dreta.

Busquem la porta principal de la catedral fundada al segle XII. És la més antiga de Portugal. Rivalitzava pel poder religiós amb la catedral de Santiago de Compostela. És un temple romànic amb façana clàssica i destaquen les dos torres campanar. En la façana podem veure l’escultura de la Verge de Braga, la patrona de la ciutat.

Entrem a la catedral pel claustre de san Amaro. Hi ha algunes ruïnes arqueològiques. No ens demanen pagar perquè és dijous sant, dia de celebració litúrgica especial. Seguim caminat sense saber molt bé si anem a trobar una entrada a la catedral,  i quan passem pel claustre principal  trobem una capella amb la sepultura d’un arquebisbe.  El claustre amb la font central que veiem és el substitut d’un anterior gòtic, que estava en estat ruïnós.

Al capdavall accedim a l’interior. Farem una mirada ràpida. Són molts anys d’història i concentra diferents elements  artístics: romànic, gòtic, manuelí i barroc.  I comprovem que, de la mateixa manera que està engalanada la ciutat també està l’interior de la catedral. Hi ha moltes cortines de color púrpura, el color del dol. Hi ha tres naus i pare l’atenció en la coberta de fusta. m’agrada veure el minuciosos treball dels artesans de la fusta. També destaquen els orgues de tubs del segle XVIII, que funcionen en ocasions especials com en estos dies de setmana santa o alguns casaments.  Em puc imaginar la solemnitat de la celebració que han fet fa només unes hores, fent sonar els orgues de manera magistral. S’hi respira espiritualitat.

La visita a Braga s’acaba. Encara fem  una última mirada rapida a la ciutat, a jardins... a carrers amb botigues populars que poc tenen a veure amb els que hem vist al carrer Liberdade... A Braga, com passa en tantes ciutats, hi ha contrastos socials.

I amb tot,  deixem la ciutat impregnats de l’ambient i l’olor de la Setmana Santa perquè cal canviar d’aires.  I que millor que pujar al cim d’una muntanya? Ens anem al Santuari del Bom Jesus,  el conjunt monumental més visitat de Braga, Patrimoni de la humanitat des de 2019. Està a cinc quilometres de Braga i és un dels principals llocs de peregrinació de Portugal, el segon després de Fàtima. El camí, sempre pujant, és un paisatge preciós envoltat d’eucaliptus. Passem per la porta del  santuari de Falperra,un edifici barroc amb una elegant escalinata barroca davant i després pel de Sameiro, que és un dels més recents i un dels punts més alts de Braga. El santuari que nosaltres volem visitar està uns pocs quilòmetres més avant. En no res arribem i dinem allí mateix,  on hi ha alguns restaurants, així que bé podem dir, que ho fem en una muntanya ”sagrada”.

 Després de dinar, per accedir al santuari travessem un gran parc, que dona a la part de darrere i des d’on tenim unes bones vistes de Braga.

I quan arribem...Que bonic! El santuari és un complex format per una gran església i l’escalinata famosa que atrau tanta gent. Tanmateix no s’ha d’oblidar que els jardins amb una cova artificial inclosa a la que no li falta detall, contribueixen a que el conjunt siga especial. Hi ha gent, però no molta, la setmana anterior segurament estaria de gom a gom per la romeria anual en honor al patró, un gran esdeveniment que es remunta al segle XVI.

L’església és neoclàssica del segle XVIII, d’inspiració italiana. L’interior és sobri i ampli.

Però el que realment bocabada és l’emblemàtica escalinata barroca. Cert que és una gran obra arquitectònica harmònica i bella. Té 17 replanells amb fonts per a purificar l’ànima, estacions del passos de Jesus en el calvari, fonts al·legòriques, capelles, estàtues...Fa un calor sufocant que no convida a fer l’esforç de baixar-la fins el primer replanell,  així que en baixem només uns quants, els suficients per adonar-se de la  magnitud del l’escalinata. En altres circumstàncies tal volta la baixaria o agafaria el  funicular del segle XIX, el primer que s’instal·là en Portugal, però realment el calor inusual per a l’època de l’any fa que el cos no desitge molta activitat, així que gaudim del jardí, que és una preciositat.

Realment és un lloc que mereix una visita i a ser possible amb més temps...Veig que hi ha hotels...No estaria gens malament passar alguna nit en este paratge...què en penseu?

QUADERN DE VIATGE, OPORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

PORTUGAL: GUIMARÃES

Diuen que en Guimarães nasqué el que seria el primer rei de Portugal, Alfonso Henriques el Conquistador, per la qual cosa se la coneix com el bressol de Portugal.

Només entrar a Guimarães està l’estàtua del rei Alfonso Henriques, el que fou tan venerat i símbol  de la ciutat i del país, el que es va aconseguir la independència de Lleó. Ja ho diuen ben enorgullits: “Aquí nasceu Portugal”. De bronze i sobre pedestal de pedra, l’estàtua està situada junt al palau dels Ducs de Bragança. Just quan nosaltres anem, hi ha gent amb càmeres professionals filmant-la, estan fent un reportatge, fins i tot veiem que estan entrevistant a una persona que simula ser el rei...Hui és un dia festiu...

Tenim reservats els tickets per entrar al palau, hem d’esperar i aprofite per fotografiar l’exterior. Sembla una fortalesa. A més dels que estem esperant en la cua, hi ha algunes furgonetes descarregant caixes i artilugis perquè al pati del palau hi ha una fira medieval i tenen previstes diverses activitats. 

El Palau dels Ducs de Bragança, fou construït a principis del segle XV per  Alfonso I, fill il·legítim del rei Joao I. I segons diuen... per a les trobades amoroses del rei amb una de les amants. Ho sabia tothom. Durant el segle XVI, també fou utilitzat com residència dels Ducs però a poc a poc anà abandonant-se i acabant en estat ruïnós. Al segle XIX durant les invasions franceses es va condicionar com quarter militar. I ja al segle següent es va fer una restauració, durant la dictadura de Salazar per convertir-la en la residència oficial del President, en 1959 es transformà en la Residència oficial del President de la República en el nord de Portugal i es va obrir al públic com museu, “recreació” de com es vivia en altres èpoques.

Accedim a l’interior passant pel pati on trobem els preparatius de muntatge de la fira medieval. Al pati l’envolten galeries, que donen accés a les diferents sales. Parem atenció a les xemeneies i al sostre inclinat de la capella.

I seguint una jove guia visitem sala a sala... El palau és molt gran. Té dos pisos. Al primer pis, hi ha uns grans salons concebuts per acollir els quatre tapissos flamencs de Pastrana, del segle XV, que narren les conquistes africanes del rei Alfonso V de Portugal. Però no són els reals, són una copia de la mateixa grandària: onze metres de llargària i quatre d’altura. Hi estan des del temps del dictador portuguès Salazar. Hi ha algun historiador que diu que Salazar els va adquirir per a Portugal i altres que, al·legant la bona amistat amb Espanya, els demanà al dictador Franco. Salazar volia els tapissos originals del segle XV, però Franco es negà i a canvi en 1944 li va cedir les copies que en temps de Manuel Azaña s’encarregaren a la Fàbrica Nacional de Tapices. Salazar, es va haver de conformar i com aleshores estava reformant el palau, va crear les sales per a que els tapissos lluïren perfectament i foren admirats per tothom. Són una meravella...els tapissos i tots els objectes que anem veient a les sales i de camí entre unes i altres. Veiem una curiositat a la part alta d’una de les parets: un xicotet forat que era el sistema de vigilància. I altra curiositat és el sostre que reprodueix el casc bolcat d’una caravel·la en homenatge als descobriments marítims. Realment és un gran museu d’art decoratiu que ajunta objectes pròpies d’una vivenda noble i senyorial entre el segle XVII i XVIII: armes, mobles, xemeneies, gerres, estores, baguls....

Les salen envolten el pati, quan anem d’una sala a altra  veiem la diversió medieval que hi ha, amb danses i jocs...des de la planta alta es veuen millor les xemeneies i posant atenció veiem altra curiositat més, i és que moltes són falses, i és que les xemeneies demostraven riquesa, tot era aparença.

Una part important del palau és la capella. Quan s’inicià la restauració a la dècada de 1930, encara estaven les parets, la finestra sense vidres, la porta i l’escala, poc més. Fou decorada com el que se suposa seria una capella del segle XV. En esta no falten els seients per als Ducs.  

Va haver molta polèmica en la restauració pels canvis respecte a l’original, però el que es mantenen de l’antic palau són algunes obres d’art com quadres, estores o tapissos. La resta, són peces artístiques que es portaren des de diversos llocs per recrear i alhora adornar el palau com si fora l’original. 

L’últim que visitem són dos dormitoris: el del Duc de Bragança i l’altre el que se suposa deuria ser de Catarina de Bragança perquè hi ha un retrat seu.  Catarina era filla del rei Joao IV i Luisa de Guzman, que es casà amb el rei Carlos II, convertint-se en reina consort del regne d’Anglaterra, regne d’Escòcia i Regne d’Irlanda, poc després d’enviudar va regressar a Portugal.

Acabada la visita, eixim pel pati i fem una última mirada a la fira medieval.

Darrere del palau està el castell de San Jorge, en la part alta, el castell de les set torres i una de les set meravelles de Portugal. És del segle X i la comtessa Mumadona, el  manà construir per protecció contra els  atacs musulmans. Primer es va fer de fusta i fang,  després en pedra, que es com es veu actualment. Un segle després fou la residència del rei Alfonso Henriques després de conquistar Lisboa en 1147. Hi ha qui diu que és on nasqué, i altres diuen que nasqué en la ciutat de Viseu, on la mare residia llargues temporades. Siga on siga, el cas és que a Guimarães se la cataloga com el bressol de Portugal, i que per no saber, no se sap ni la data exacta del naixement. 

El castell té un bonic entorn. Des del castell, de lluny, veiem la façana de la Capela de San Antonio, que forma part d’un antic convent de caputxins del segle XVII. Després l’edifici passà a mans de la institució que té els orígens al segle XVI, Santa Casa de la Misericordia, per a fer un hospital i continua sent de la seua propietat. Mentre s’edificava el convent, els caputxins es quedaren provisionalment en la capella de san Miguel del castell.

I és precisament la xicoteta església tardo romànica de san Miguel la que veiem només deixem el castell. Malauradament està tancada per obres de restauració. A l’interior es guarda la pila baptismal dels segle XII, utilitzada per al bateig d Alfonso Henriques.

Seguim el passeig. La part intramurs és Patrimoni de la humanitat per Unesco des de 2001. Es veu una ciutat menuda i tal volta passa desapercebuda entre les grans ciutats portugueses, però m’estic adonant que té personalitat. Veig uns carrers, uniformes, elegants, és nota que es té cura del patrimoni històric. Tot el que volem veure està concentrat. És una avantatge perquè ho podem fer a peu. La nostra visita a Guimarães comença en l’encreuament entre Rua conde de Henrique i largo de Martin Sarmento i seguim cap al Jardi del Carmo. És la part de la ciutat creada al segle XIX. Passem  pel convent i l’església Nuestra Señora del Carmo i la Capella a la Verge Maria, també passem per les portes de l’asil de santa Estefania que des de 1863 fa obra social. Estem en Setmana Santa i trobem oberta una capella que és part de la via sacra. És una sort poder veure-la, perquè llevat d’estos dies, la resta de l’any té les portes tancades.

Seguim pel carrer de Santa Maria, un dels més antics perquè es creà per connectar el castell i la plaça largo de Oliveira on estava el convent que fundà al segle X la comtessa Mumadona. I és que, com ja s’ha dit, el castell havia de servir per defensar-se en cas d’atacs àrabs i havia d’haver un camí directe. És un dels més bonics i de valor arquitectònic perquè s’hi conserven cases medievals i antigues esglésies. En el passat hi vivien nobles, clergues importants, mercaders acomodats  i altres persones amb prestigi.

Entre altres cases nobles i edificis d’interès, passem per la casa gòtica dos Valadares i  trobem altra capella de les que formen part en la via sacra. I arribem a la plaça on està el convent de Santa Clara, del segle XII, actualment l’ajuntament.

I passem per la casa de l’arc amb un xicotet pont blasonat sobre el carrer. En alguns moments hem trepitjat el símbol que ens diu que Guimarães forma part del camí de  Santiago, i just este carrer ens du a la plaça que porta el nom de l’apòstol.

La plaça de Santiago conserva l’ambient medieval del segles XVI i XVII. La plaça i to Guimarães en general, té molta historia. És una ciutat molt pintoresca. Són cases, la majoria de tres plantes i balcons de fusta, el que denota que el gremi de fusters seria important. Són carrers vius, no és u museu a l’aire lliure perquè es veu que a les cases viuen. Hi ha roba estesa. A més hi ha molta gent amunt i avall. Molts som turistes però també hi va la gent local. Hi ha molts restaurants i terrasses per seure i passar el temps. És molt acollidora i agradable.

Hi ha unes porxades que donen pas a altra plaça important: La plaça de Oliveira de la que es conta una llegenda.

I de nou em meravella, també és especial, igualment animada, plena de restaurants i terrasses i envoltada d’arquitectura medieval ben conservada que la plaça del costat. La llegenda diu que en la plaça hi havia una olivera que es va secar fins que el cruceiro el va protegir i tornà a brotar. Actualment veiem una olivera plantada en el mateix lloc on estava l’antiga, per a recordar aquell fet que es conta des de temps passats. Les porxades que hem traspassat formen part de l’edifici de l’antic ajuntament construït al segle XIV, que es distingeix per gran, pels merlets afegits al segle XVI i una escultura del segle XIX a la part alta, anomenada Setinel. Actualment l’edifici és una delegació de turisme. En la plaça també destaca el monument Padrao do Salado. És un templet amb una creu coberta, tot construït amb pedra en 1342 per a celebrar la victòria en la batalla del salado, que va enfrontar als castellans i portuguesos front als musulmans.

Al costat està l’església de Nostra Senyora de Oliveira, que es remunta al segle XII quan fou fundada per la comtessa Mumadona, la mateixa que va construir el castell. Mirant la torre amb merlets sembla una fortalesa medieval Segles després es va reconstruir en estil gòtic i posteriorment ha patit noves remodelacions.

Són dos places molt acollidores de les que conviden a passar hores i hores. Donem una volta per veure els carrers que estan prop. De lluny  veiem una torre, la Torre dos Almadas, construïda al segle XV sobre altra torre anterior per a ser residència d’un noble, Pedro de Almada,  té dos pisos i planta baixa. Actualment és la seu de l’associació estudiantil fundada en 1961 que organitza les festes nicolines en honor a San Nicolau de Mira.

Alguns carrers són estrets i empedrats, altres ja extramurs...són més amples. Per cert...trobem altra capella de la via sacra, les que només estan obertes en Setmana Santa.

En Guimarães es respira tranquil·litat... és una ciutat antiga que emprant materials i tècniques de construcció tradicionals ha sabut conservar l’autenticitat d’edificis del segle XV al XIX. I curiosament es veu una ciutat moderna. No es veu decadència...Fem el passeig tan encalmat que es deixem part de Guimarães per veure com l’espaiosa plaça de Toural que està en el límit de la ciutat antiga i la nova, on està la inscripció que diu que allí va nàixer Portugal. I és que de lluny ja en extramurs, veiem un jardí i una església de fons que fan efecte imant. No importa no veure la plaça,  hem gaudit de cada pas que és el que importa.

És just en l’església de Nostra Senyora de la Consolació i Sants pasos on acaba la nostra visita. Està al final d’una llarga avinguda. És d’estil barroc i rococó construïda al segle XVIII, que destaca per les dos altes torres que es veuen des de tota la ciutat. Hi ha un jardí preciós davant. No entrem perquè està tancada però si veiem la façana amb rajols i estem una bona estona en l’escalinata, gaudint del sol i contemplant, la ciutat, les flors i les plantes del jardí de davant que són una meravella.

Guimarães és una ciutat harmoniosa, la decoració de ferro de les baranes o balcons o pòrtics, les cases senyorials, els arcs que uneixen carrerons estret, les lloses que trepitgem i per les quals durant tants segles altres han trepitjat, les torres …tot recorda el món medieval. Així que, quan aneu pel nord de Portugal, us recomane la visita...Jo sincerament, m’he quedat amb ganes d’estar més temps i poder conèixer més racons i places.

QUADERN DE VIATGE, PORTO i VOLTANTS, PRIMAVERA 2023