Una platja singular...
Una de les coses que més em va agradar d’Algèria va ser la diversitat de paisatge i la quantitat d’ambients que s’hi podien respirar. Començàrem a la capital i ens anàvem al desert. La primera de les parades de camí al Sud va ser a Zeralda.
La capital era un bullici constant però solament calia uns pocs quilòmetres per endinsar-nos en la tranquil•litat i serenitat que proporcionava anar per estos paratges.
1-Foto procedent de: http://www.tripadvisor.es/LocationPhotos-g488092-Zeralda_Tipasa_Province.html |
Des de la capital seguint la costa, s’hi trobaven un grapat de poblets menudets de pescadors que tenien un encís particular, una vida pròpia dirigida pels alts i baixos de la mar.
Zeralda, era aleshores essencialment una llarga platja d’uns cinc quilòmetres i poc més convertit en un complex turístic amb un tram de passeig al llarg de la mar que no era del tot segur per als transeünts. Han passat molts anys. Tot ha canviat, ho he comprovat buscant a la xarxa fotos actuals. Del viatge no en conserve, no hi havia molt que mostrar. Zeralda s’ha transformat, el que escric són els records viscuts al passat i mostre les imatges de la platja actuals.
2- Foto procedent de: http://www.algeriahotels-direct.com/zeralda/info |
Aleshores el turisme era un bé econòmic descobert feia poc. Algèria tenia poc a visitar, si de monuments es parla, així que una vegada trobat un punt de referència a explotar turísticament com era Zeralda, van fer el que qualsevol país faria, iniciar el procés d’implantació turística creant infraestructura. Zeralda començava a ser punt de trobada de turisme foraster de sol. Els pocs visitants estrangers, deixàvem divises que proporcionàvem riquesa en els hotels, en el sector alimentari o en el comerç. El turisme es busca, el turisme agrada al sector que se n’aprofita. Fins i tot les dones berbers del desert, allunyades de tot i de tots, trobaven eixida a les seues elaborades estores fetes a mà.
No recorde de manera grata Zeralda, hi havia uns pocs hotels turístics, res a veure amb el complex actual, i els robatoris eren diaris, sense mirar a qui. Tal volta la cosa ha canviat, segur que si, perquè la delinqüència ha d’estar controlada senzillament perquè espanta la clientela i no interessa.
Aleshores, la platja estava deserta. Els pocs forasters que per estos indrets arribàvem ja arribàvem avisats. Sabíem per on no havíem d’anar. No calia l’advertiment, des de la finestra de l’habitació de l’hotel que donava a la platja s’hi veia la ronda dels delinqüents buscant qualsevol cosa per a robar. És per això que les platges estaven desertes. Hi estaven solament ells, vigilants i expectants.
Zeralda va ser lloc de pas, hi vam passar una vesprada i una nit, al sendemà seguíem la ruta cap al sud. La vesprada es va fer llarga, el passeig per la platja va ser curt i en tot moment a l’aguait. Aviat tornàrem a l’habitació, poc més podíem, fer per això recorde amb detall un fet que ens mostrà un poc més la realitat que estàvem visitant.
De sobte algú va trucar a la porta, qui podia ser? Ens vam preguntar, no sabíem què fer. Al final obrírem, un poc amb la mosca a l’orella. Eren uns xics que d’amagat volien fer el canvi de moneda, un canvi en negre i no oficial. Ho deixàrem córrer. Al llarg del viatge tindríem moltes més oportunitats de fer eixe canvi, que encara que prohibit ens resultava més avantatjós.
6- Foto procedent de: http://www.tripmondo.com/algeria/wilaya-d-alger/zeralda/picture-gallery-of-zeralda/ |
Mirant des de la finestra l’arena, vaig pensar-hi sobre el contrast, Espanya-Algèria. Hi havia diferència de les platges amb les d’Espanya; la mateixa arena, la mateixa aigua però no tenien el mateix significat. Les platges nostres són sinònim de llibertat, les algerianes que aleshores tenia davant no. No sé si actualment haurà canviat.
Estava segura que el temps portaria canvis i renovació perquè la mateixa societat demana l’evolució, malgrat els insistents brots fanàtics, malgrat tot. És simple deducció pensant en la nostra Espanya. L’Espanya de fa vint anys no tenia res a veure amb l’Espanya actual, així, segur que a Algèria passaria el mateix. De fet s’hi veia en l’ambient que els algerians volien avançar seguint el camí propi mantenint la identitat.
Algèria és un país impactant, per contrast, per bellesa i per la gent. Mai s’ha de generalitzar. Mai. No hem de jutjar sense saber, no hem de malpensar de tothom pensant en les accions d’uns pocs. Jo no parlaré mai malament d’un lloc com este país que em va agradar tant i que em va obrir els ulls sobre la diversitat.
REFLEXIONS POSTERIORS, ALGÈRIA, primavera 1990
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada