ALGÈRIA: ciutat d’ALGER

En escoltar la crida a l’oració em quedava capficada, absorta, com hipnotitzada escoltant els altaveus. Pareixia que volia comprendre el què l’imam deia. Silenciosa, buscava la torre de la mesquita d’on procedia la veu del muetzí. Des del minaret, es repetia cinc vegades al dia.: “Gran és Déu, no hi ha més Déu que Al.là i Mahoma és el seu profeta”. 

ALGER pareix València, pel mar, per moderna, amb un ambient quasi més espanyol que àrab, amb molta animació i bullici. 

La ciutat d’Alger és blanca. Enlluerna. I és que a la ciutat d’Alger se la coneix com la Blanca per la lluminositat que es desprèn de la mar que la banya i que contrasta amb la pols tan propera del desert. 

En estos moments estem a la zona del port. Mire la mar i per un moment imagine que estic en un vaixell allunyada però apropant-me a la ciutat. Imagine la vista que s’hi veu  dels edificis més elevats: el castell nou, la ciutadella construïda pels espanyols i també la gran mesquita de Pachà que es manté perenne al barri espanyol, i que va ser construïda per a commemorar l’expulsió d’estos d’Algèria. 

L'ampla plaça dels màrtirs, punt d'inici del camí cap a la casbah.

Hi ha una brutícia desmesurada enmig de nombrosos cartells amb frases que conviden al ciutadà a la neteja. Veig pobres asseguts a les voreres dels carrers pidolant... i la resta del món impassible passant per davant. Hi ha molts, de pobres i d'impassibles.No deixa de ser una gran ciutat.

Hi ha molts racons on s'hi veu molta brutícia, sobre tot als carrers poc habitats de  la casbah.

Als balcons dels alts edificis, que temps enrere foren seu de riquesa i benestar, pengen animals morts dispostos per a la dissecció prèvia a la cocció, i estan junt a la bugada assecant-se al Sol. És un compendi d’empobriment i deixadesa que em fa dubtar si és cert que estic a la capital. 

En edificis que tendrien esplendor en temps de dominació francesa s'hi veu algun balcó on hi ha roba estesa i algun animal penjat. A poc a poc els ulls s'acostumen a esta realitat i ja no ens sorprén.

Situat a l’ample carrer que fa de façana al mar, un carrer format per edificis importants amb arcs i d’estil francès que recorden els qui foren amos temps enrere, està l’hotel Safir. Passem per la porta i s'endinsem per escodrinyar. Volem saber per què esta catalogat de luxe. El luxe que trobem no és el mateix que trobem a un país occidental. Mire amb deteniment les parets, els seients, les taules rodones cobertes amb diverses estovalles...està tot deixat un poc de la mà. Cert que l'hotel està abandonat, té una falta de pintura a les parets, mobiliari per renovar...Des dels ulls occidentals cert que no li corresponen les estrelles que té però això és arbitrari i cada país té els seus requisits per atorgar-les. 

Edificis d'estil francès que fan de façana al mar.

Des de la plaça dels Màrtirs, d’estil totalment francès, pugem a la Casbah per capbussar-nos en l’essència del món àrab. La Casbah em sorpren per la seua situació en un turó. Per arribar al cim, a la ciutadella, accedim per rampes, escalinates, carrerons laberíntics estrets i de vegades de difícil accés. Este entramat de carrers esta farcit de xiquets juganers i cridaners. S’hi veien per tot arreu, són els fills dels artesans establerts al barri. 

Ho mire tot amb curiositat, no deixe d’escodrinyar. Tot és objectiu de les meues indiscretes mirades, les cares de les persones, la dels xiquets, les vestimentes, les façanes, fins i tot l’interior de les cases quan trobe una porta entreoberta. Endevine l’existència, portes endins, d’uns menuts tallers, alguns de tèxtil, altres de ferro o cuir. Però tendes en queden poques, segons ens expliquen els locals, els comerços s’han anat traslladant a carrers més transitats on pot haver més negoci. El que hi queda és algú pastisser i també hi ha més d’un carnisser que exposen la mercaderia al carrer.

La Casbah és un entramat de carrerons, estrets i laberíntics, és l'essència de la ciutat.

Les botigues al carrer, com la carnisseria de la foto, és totalment habitual. 
En els carrers destartalats s'hi veuen molts xiquets jugant. Ens miren encuriosits, no és usual vore occidentals en Algèria. 

.

Avançant sempre carrers amunt, arribem a la part més alta. M’impressiona la relativa modernitat d’un gran monument, que té al voltant d'uns 90 metres d’alçada, erigit al final del camí, al llarg del qual he vist tanta casa vella i desarranjada. El contrast és un cop per a la vista, per modern, per alt i per l’enorme espai que ocupa. Al seu voltant hi ha tot un complex cultural, amb biblioteques, teatre a l’aire lliure, cines, tendes i restaurants. Malauradament esta buit i desaprofitat, segurament pense, perquè la majoria dels algerians no tenen temps per al lleure, preocupats per les necessitats vitals del dia a dia.

Element de modernitat que trobem en travessar la part més antiga de la ciutat que és la Casbah.
 Està situat en un centre cultural, malauradament buit i desaprofitat.

Visitem molts mercats, però el més animat, sense cap dubte, és el de Mustapha situat al sud de la ciutat. Hi comprem algunes de les espècies que condimenten tots els plats i  begudes al país.   Els olors   als   mercats absorbeixen tots els sentits, pels colors, pels sabors, per les textures...Olors de menta, absenta o clau, sobre tot emprats per perfumar el te, sèsam, comí i anís negre,  per  donar sabor a  pans i  pastissos,  pebre, timó, canyella...Tot allò es barreja en aquell souk tan atapeït. 

Visitant els mercats, te n'adones del significat d’anar a comprar al món àrab, va molt més enllà del fet d’avituallar-se del què es necessita. Per als algerians és un encontre social amb temps reservat per prendre el te amb els venedors, amb parades esporàdiques al camí per fer salutacions als coneguts, o emprant minuts, fins i tot hores, per fer una xerrada amistosa enmig del bullici. És temps també, per dedicar al regateig en el preu del què es vol adquirir...Quan es va a un mercat les presses s’han d’oblidar.

QUADERN DE VIATGE: ALGERIA 1990

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la 

ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial. 

Face de la novel·la