MUSEU de CERÀMICA DE L’ALCORA (Castelló)

De L’Alcora destaca la seua artesania, única, procedent de la Real Fàbrica del Comte Aranda.

Venim de Vilafamés de passejar pel poble i gaudir del seu gran museu d’artcontemporani... Doncs ara anem a altre museu, al de la ceràmica de l’Alcora. I  anem directament, el poble no el visitem. I és millor no fer-ho després de la bellesa del poble veí de Vilafames del qual dista només uns vint minuts en cotxe. Hi hauria comparacions... així que tal volta en altra ocasió li dediquem tot el temps a la visita a l’Alcora sense tenir temptacions de comparar. Està clar que cada poble té les seues singularitats, i este, amb més de 10000 habitants també les tindrà. 

L’Alcora ha estat reconegut històricament per la ceràmica produïda per la Reial Fàbrica de Pisa (Loza) fina i porcellana i és just el que anem a veure.

És el museu al voltant de la fàbrica tan important fundada en 1722 pel IX comte de Aranda, Buenaventura Pedro de Alcántara Jiménez de Urrea y Abarca de Bolea, després de visitar fabriques a Marsella, Nevers i Moustiers. En desaparèixer la casa dels Aranda en 1798 la fàbrica experimentà un període de declivi. En l’actualitat la indústria de ceràmica a l’Alcora competeix amb moltes de la zona. ​

L’autobús aparca davant l’antiga fàbrica...ja queda poc del que era. S’ha fet restauració de la façana.

De camí al museu no puc evitar parar en detalls que em criden l’atenció, com la façana de l’ajuntament o l’edifici del Sindicat agrícola... o l’església a de la Asuncion del segle XV-XIX. També veig ceràmica moderna en parets, m’aprope al cartell explicatiu i veig que és una obra premiada, és com un mur dins d'un mur.

Parem davant d’un cridaner panell ceràmic. Està en l’arc gòtic adossat a una antiga casona, prop de la plaça de l’església. Fou inaugurat l’any 2016 i elaborat de manera manual seguint l’estil de la Real Fàbrica del comte de Aranda del segle XVII. Representa una arrelada tradició, la del rotllo, que commemora el milacre del patró San Cristòfol, amb la romeria dels infants. 

Us conte un poc de què tracta.  Segons conta la tradició popular l’inici de la romeria data del segle XVIII, quan en una època de greu sequera que perjudicava els camps, es resava tothora el sant per a que ploguera. Calia fer més. Les autoritats decidiren que foren el xiquets menors de set anys el que anaren a l’ermita de san Cristòfol i des d’alli, més prop del cel, resaren suplicant l’aigua. Els resos dels infants van fer efecte. Va ploure i el conreu es va salvar. En agraïment una veïna donà sacs de farina amb els que s’hi feren rotllos que es distribuïren per tots els xiquets del poble. Esta festivitat declarada d’interès turístic provincial des de 2009, atrau milers de persones de tota la regió.

​El museu està ubicat en una casona construïda en 1907, primer pertanyia a Juan Gil del Castillo i després a la familia Nomdedeu fins a 1988, quan l’ajuntament la comprà per a crear hi el museu de  ceràmica. Són tres pisos en els quals hi ha al voltant de 1000 peces distribuïdes en tres exposicions: la Ceràmica de l’Alcora (de la Reial Fàbrica del Comte D’Aranda fins als nostres dies), Terrisseria Popular i Ceràmica Contemporània. La planta baixa acull exposicions temporals. L’edifici té un pati al primer pis al voltant del qual estan les sales. 

El pati està cobert d’alumini i metacrilat. Hi ha decoració en rajols de principis del segle XX.

Entrem en una sala de la primera planta on un gran panel mostra com era la fàbrica i distintes vitrines guarden les peces procedents de la Reial Fabrica. Més de dos segles i mig de producció, principalment vaixella de pisa,”loza”  fina i porcellana.

Hi veiem des des de les primeres peces amb influència de les terrisseries franceses de Moustiers, d'estil barroc als conjunts rococó. Hi ha molt, més de 300 obres de la fàbrica: centres de taula, amb ramells de flors, piràmides amb amorets, aiguamans, escrivanies,  pots de farmàcia...

La Reial fàbrica de Pisa i Porcellana fou fundada pel IX comte d’Aranda en 1727 amb el vist-i plau dels Borbons i la seua Cort. El comte va saber elegir el lloc per establir la fàbrica, sabia de la tradició alfarera que el poble ja tenia i que tenia al voltant recursos i materials que necessitaria. A més era un coneixedor  de la gastronomia francesa, la qual cosa propicià que intruduira en Espanya la vaixella, primer per abastir a l’aristocràcia francesa que havia vingut amb Felip V i desprès a partir de Carlos III a la noblesa no cortesana

Al museu també s'exposa una col·lecció de plats d'engany amb relleus de fruites policromades. Semblen reals! Era una manera de fer broma...com un joc..

M’agraden els panells ceràmics, que hi ha en diferents sales i de diferents grandàries: enormes, grans, menuts, diminuts...

Cal mirar i llegir-ho tota la informació complementària. Sempre hi ha dades interessants. Entre unes peces amb papallones delicades dibuixades veig una gran placa rodona. Representa l’al·legoria de la Pau i l’abundància. Fou un obsequi del Comte de Aranda, quan era ambaixador en Paris, als diplomàtics que prengueren part en el Tractat de Paris de 1783, el que posà fi a la Guerra de la independència de les colònies d’Amèrica del Nord.

Entrem a una sala on hi ha exposada una sèrie de peces especials, no són de luxe, com les que hem vist fins el moment. Són peces que comercialitzaven els traginers en mercats ambulants. Estan decorades senzillament amb floretes, branquetes o fruits, generalment en color blau, groc i ocre. I són especials perquè un quadre de Goya, un que es conserva al Museu del Prado de Madrid les immortalitzà. I és que la cerpamica de l’Alcora era universal. El quadre que Goya pintà en 1879 és “El Cacharrero”, d’estil rococó representant una carrossa de nobles que es paren per veure els plats i vaixelles que exposen a la venda els arriers de l’Alcora.

Hi ha un secció dedicada a làpides sepulcrals del seglel XIX...realment curiosa per la gran informació que aporten.

No ens cansem de mirar...hi ha molt...i de tot, la majoria són peces delicades...peces de luxe només destinades a un sector de la població.

Pugem una espectacular escala que es conserva del passat, feta amb ferro colat...Que bonica!

La segona planta conserva les bigues del sostre. En estes sales veiem representada la tradició terrissera popular de l’Alcora, la majoria de les peces són de la família Nomdedéu, els últims canterers de l’Alcora, què tancaren la seua terrisseria en 2002 després de 7 generacions i més de 200 anys d’ofici. 

Hi ha cànters, botiges per a l’aigua, gerres d’oli,i per a conservar aliments, llibrells, menjadorsi bevedors  per a animals, cossis per a la bugada...eines de cantereria...un antic torn  de peu...

L’última part del museu que visitem està dedicada a la ceràmica contemporània. Veig que moltes de les obres estan premiades. De sobte recorde el panel que he vist pel carrer que també era una obra premiada. I és que a l’Alcora mantenen viva la tradició ceramista i la potencien amb un concurs que començà en 1981 sent nacional i des de 1999 ja és convertí internacional. És un concurs que cada dia té més prestigi i han guanyat per artistes espanyols però també de Finlàndia, de la Xina, del Japó, d’Àustria, de l’Argentina, del Regne Unit...

Hi ha molta varietat d’obres i d’estils...unes són bocabants, altres estranyes, hi ha ben curioses i algunes que trobe realment precioses.

Ja queda clar que l’Alcora és important per la seua ceràmica però caldria afegir que també se la coneix per la seua “Rompida de la hora” una tradició del divendres sant en la qual milers de tambors sonem a l’hora, festivitat declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO i Festa d'Interès Turístic Autonòmic i Bé d'Interès Cultural. 

Tal volta estaria bé tornar per Pasqua i presenciar en directe l’expressió dels sentiments per la mort de Jesús mitjançant l'estrèpit so de bombos i tambors. Estaria bé escoltar en directe com els carrers del nucli antic de l'Alcora retrunyin amb força. 

És l’excusa perfecta per fer la visita de poble completa.

QUADERN DE VIATGE, VILAFAMÉS i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN

 

MUSEU D’ART CONTEMPORANI A VILAFAMÉS (Castelló)

Com pot haver un museu d’art contemporani de tanta qualitat en un poble tant menut?Doncs la resposta està clara: per la tenacitat, decisió i capacitat de convenciment del critic d'art Vicente Aguilera Cerni.

Hem visitat el poble.   Vilafamés encisa. Ara anem al musu museu de l’art contemporani Vicente Aguilera Cerni, que està situat en una palau del segle XV, el palau del Batlle, i conté una gran exposició d’obres d’artistes importants. Millor dit, importantíssims. L’edifici és d’estil gòtic valencià i fou construït sobre la roca de rodeno en el segles XIV i XV . Va servir de residencia de l’administració real, després passà a ser la residècia de l’ordre de Montesa. L’estructura és la típica de les cases palau amb un pati interior on hi ha una torre de planta rectangular. La gran façana i la portada amb un gran arc de mig punt, donen pas al museu que és una meravella.

Les obres d’art estan repartides en 29 sales, combinant pintura i escultura contemporània. Us conte un poc sobre el que hi ha i els orígens. Hi ha sales menudetes i moltes escales, hi ha obres per tot arreu, obres d’art impressionants, algunes senzilles, altres cridaneres. Les sales estan numerades però l’art atrapa i de vegades em deixe portar per algun quadre o peça escultòrica que veig de lluny i em perd l’ordre establert. No importa si repetim sala, el pesar és si amb tant d’anar amunt i avall ens deixem sales o racons per veure. A mi m’ha passat perquè a posteriori, en veure el llistat d’autors que hi tenen art exposat  me n’adone de quant que no he vist. Així que estaria bé tornar. Només entrar esta la botiga, però pare l’atenció en l’escala i en la porta, en la restauració s’han conservat algunes elements del palau antic.

No sóc cap entesa en art, però m’agrada veure quadres i escultures, m’agrada observar la combinació de colors i l’harmonia de les formes. La meua crítica sempre serà la d’una simple observadora. Per a crítics, Vicente Aguilera Cerni, nascut a València en 1920 que va morir en 2005. Era l’ànima mater del museu, el que va saber captar nombrosos artistes per a que exposaren al poble, que feren cessions o donacions de les seues obres, un model de gestió pioner en el qual no hi ha compra de l’obra i la col·lecció és més dinàmica.

L’origen del museu es remunta a l’any 1968 quan Vicente Aguilera Cerni arribà al poble per visitar un familiar i quedà meravellat. Tant que proposà a les autoritats locals la creació d’un museu d’art contemporani. La idea s’acceptà i així començà el museu. El fet que es restaurara un edifici antic per acollir-lo fou molt important per al desenvolupament i l’èxit del projecte. L’adequació està feta respectant la grandària de les diferents dependències, com era l’antic edifici. Hi podem veure l’antiga cuina amb rajols de ceràmica en el sòcol i la capella plena de detalls en la decoració. M’agrada perquè són testimonis del passat que conviuen junt a la modernitat que ho ha envaït tot.  

Vaig de sala a sala... veig un Miró i un Matisse... en altra un Chagall….i un quadre de Mariscal…increible! quants artistas de renom!

En 1969  es va fer una primera exposició de 15 obres en la Casa dels Quatre Cantons, on actualment està l’oficina d’informació i turisme. He llegit per algun lloc que la condició, aleshores, era que els artistes havien de ser del poble o tenir casa. Això propicià la compra de moltes cases per part dels artistes. No era difícil perquè del casc històric estaven abandonades per la preferència de viure en carrers amb més accessibilitat. He preguntat a la responsable del museu al respecte i m’ha dit que no en sabia res, ara no existeix eixa condició. Continue anant de sala a sala…

I ara veig un quadre de Miquel Barceló i una adaptació de la Meninas singular…i un  amb mil detalls o altre amb perspectiva…

Continue amb els orígens. A l’any 1970 ja hagué 23 obres i més artistes compraren cases. S’ha de valorar la tasca que estos artistes atrets pel museu i amics o coneguts del promotor, feren a favor de la conservació del patrimoni del poble. En este any començaren a crear estatuts per a la constitució del fons, la qual cosa atrauria més artistes. Vicente Aguilera no parava en el seu empeny de donar a conèixer la creació del museu. En 1971 ja en són 80 les obres recopilades. Esta vegada s’exposen en la biblioteca municipal i foren invitades les autoritats provincials. Un encert perquè comprovaren de primera mà l’envergadura del museu i la necessitat d’un edifici propi. La Diputació provincial de Castelló comprà el palau del Batlle i es va comprometre a la restauració i adequació.

En 1972 el museu obrí les portes amb 150 obres. Des d’aleshores ja han passat anys i el conjunt de peces d’art ha augmentat. Un triomf per l’encert en la gestió i  un exemple per a molts pobles que no saben què fer per donar-se a conèixer perquè no tenen en compte que la cultura obri portes i ments. Gràcies al crític d’art ara nosaltres podem gaudir del poble i del seu museu. I gaudim de debó: tot crida l’atenció. Em sembla veure de lluny la cara de Picasso, m’aprope, és un homenatge d’altre autor al pintor.

Així començà a ser Vilafamés un poble compromès amb l’art, on no només té el museu sinó que es fan  exposicions temporals en diferents llocs i també trobades de cultura. Els artistes i la gent del poble conviuen perfectament. Jo continue pujant escales i  arribem a les golfes, dalt de tot. Les sales són més grans, no hi ha tàbics de separació. Sempre hi ha algun quadre o peça que atrau més que altra, tal volta és la mirada penetrant en una cara o el color cridaner en un quadre que sembla tenir perspectiva. Sense ànim de comparar, el museu em recorda molt al que l’any passat visitarem el grup de NAU GRAN Ontinyent en València, el centre d’art Hortensia Herrero. 

La restauració i adequació de noves sales continuà fins a la dècada de 1990, quan tingué lloc l’última fase de restauració, la qual cosa comportà que durant una temporada el museu es tancara. En 1991 obrí de nou les portes i l’activitat no ha parat. Des de l’any 2000 hi ha inventari i s’ha passat a format digital. Està bé conèixer els orígens del que veiem. No penseu el mateix? Acabem ja la vista del museu, guardonat en nombroses ocasions per mèrits propis,  tan per la quantitat d’obres, (actualment té unes 700 obres) com per la qualitat. Així és. Hi ha representació d’artistes referents de la Vanguardia artística a nivell nacional i internacional. Ha estat tot un plaer la visita. 

Abans d’eixir fem una ullada al pati, amb la seua torre quadrada, el pou, amb més elements artístics i vistes al poble…i una placa en el jardí en memòria del promotor del projecte museístic. Este pati també m’ha fet recordar un espai d’art modern que hi ha a Ontinyent, que si no coneixeu, us el recomane, és el de la fundació Salvador Mollá, ubicat en una antiga fàbrica textil, que ja l’exterior augura la singularitat de l’interior. 

Amb els ulls i el cap plens d’art, ens acomiadem del poble fent una última mirada... A més del palau seu del museu, hem vist cases fortificades, com  la Casa  Babiloni-Bardoll, edifici residencial fortificat datat 1561, o altres cases més modestes amagades en racons... Vilafamés és preciós.

QUADERN DE VIATGE, VILAFAMES i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN

 

 

 

VILAFAMÉS (Castelló)

Història i natura, art… un lloc amb encant i màgia catalogat com un dels pobles més bonics d’Espanya des de 2015.

Vaig amb el grup de la universitat la NAU GRAN Ontinyent. Este mes visitem Vilafamés, poble castellonenc declarat  Bé d’Interès Cultural en 2005.  És un poble tranquil. També turístic. Una cosa no li lleva l’altra. El poble és bonic per mèrits propis, però té un al·licient que li dona punts per a convertir-lo en visita imprescindible. Té un museu d’art contemporani considerat dels millors de la comunitat Valenciana per la gran quantitat d’afamats autors que hi tenen obra exposada. Sobre el museu ja us parlaré en altre capítol a banda, perquè s’ho val. Hem de tenir en compte que estem parlant d’un poble  menut que té uns 2000 habitants. I que molts artistes, pintors o escultors tenen hi casa, que han restaurat de les antigues medievals, contribuint així  a la conservació del patrimoni.  

El poble té dos parts, la part baixa amb un traçat lineal i adaptat a la topografia i la part alta ple de carrers estrets  que fan zigzag. La part més alta de totes, és la medieval amb el castell i un barri singular. No cal dir que al poble hi ha moltes costeres. En alguns punts les escales salven la costera empinada. Quan hem entrat he vist un safareix, del segle XX, he parat l’atenció per gran, però ho he vist de passada perquè anàvem en el autobús encara.

Una vegada baixem de l’autobús, caminem pel carrer La Font i passem per davant d’una. És curiós però la tendència és anar mirant amunt cap amunt, cap a eixa part alta on està la església i el castell coronant el poble.  Vilafamés m’agrada només iniciar el passeig. Mateo el guia, ens conta que l’origen musulmà ja queda plasmat en el nom. Era Beniffamez. D’aquella època queden alguns vestigis, com la cimentació del castell, el traçat urbà que envolta el castell, algunes torres i llenços de muralla. Tot ho anirem veient.

Seguint el mateix carrer, de sobte, hi ha una roca bocabadant, de pedra arenisca roja de rodeno. És la Roca Grossa, un punt on tothom para. És una formació geològica situada en terreny inclinat als peus de l’església parroquial. Sembla que va a caure, però no. Hi està des de fa  milions d’anys. La gent del poble no té por que caiga, saben que aguanta gràcies al propi pes. Uns rajolets en un lateral detallen les característiques, el pes, la grandària...

Veiem moltes construccions sobre roques per eixa adaptació al terreny de la qual en parlava que li dona singularitat a la població. Algunes cases tenen les façanes blanques i la pedra natural, per davall està coberta per la calç. També hi ha construccions en les quals es barreja el blanc i la pedra. Però el que més destaca és la uniformitat rogenca. I també predomina el color verd. Hi ha tantes plantes, tanta vegetació!. La combinació verd i roig en tota la població li dona encís al conjunt.

Caminem espai, sempre pujant i quan agafem altura les vistes a la part baixa del poble són una bonica estampa, la zona que va anar creixent a partir de la dominació cristiana.

Seguim carrer amunt sense deixar de mirar els carrers que deixem a un costat i altre… Vilafamés té molt per a veure, a més de la bellesa natural i el conjunt urbanístic. L’església la tenim molt a prop, però no anem directes...

Passem per l’ajuntament situat en una antiga casona renaixentista, exemple d’arquitectura civil.

És un goig passejar per este poble. Gaudim de debò mirant-ho tot. Passem per l’edifici dels Quatre Cantons on està on està l’oficina d’informació i turisme, per cases palau que s’han transformat en cases rural o hotels…per restos de portals o muralles...

Parem davant de l’església parroquial, Iglesia de la Asunción, construïda amb l’ampliació cristiana. Quan jaume I conquistà estes terres, paassà a mans de l’ordre de Montesa.la construcció sS’inicià en 1594 la portada està datada en 1601..¡ Al segle XVIII es reformà i s’amplià.

Entrem, tenim sort de trobar-la oberta. Sorprèn per gran. Té una sola nau de quatre trams més presbiteri, creuer i capelles entre contraforts. Veig pilastres corínties, arcs de mig punt amb aplics daurats, volta decorada amb elements barrocs i alguns elements gòtics. I en les capelles sòcols de ceràmica valenciana del segle XVIII. En la sagristia està el museu de la parròquia amb peces d’orfebreria, pintura i indumentària litúrgica.

El retaule major és del principi del segle XVII. Una de les pintures és una fotografia, substituint la que desaparegué en guerra.

Encara cal caminar salvant costeres…el castell està més amunt… en una talaia està la Torreta,  una torre vigia de l’època medieval. Veig roba estesa, em fa pensar en que és un poble viu, sempre obrint la porta al que hi vol anar.  Rep turisme d’un dia, o de dos...i fins i tot alguns, captivats per la bellesa del lloc, decideixen tenir-hi la segona vivenda. Vilafamés està

Ja hi som a la part més alta…en El portalet, un antic portal d’entrada del que s’hi conserva un lateral i l’inici de la muralla. La construcció de les muralles data del segle XIV. Ara veiem grans llenços que s’hi conserven. A més d’esta porta estava El Portal, el Portell, el Portal d’Onda. En este punt, El Portalet donava accés al recinte primitiu on està el castell, l’antiga vil·la i l’església de la Sang.

Abans d’accedir al recinte del castell, als seus peus, hi ha una part molt interessant que cal veure, com la plaça Sang on està l’església de la Sang, d’origen medieval i reformada en estil barroc al segle XVII. Està tancada. També hi ha altra curiositat. Mateo, el guia, ens indica on hi ha un pelleric, com un forat en la roca,  on nugaven els delinqüents, o lladres menors en l’edat mitjana per a exposar-los i els servira d’escarment.

Abans del castell, des de la plaça també cal anar al nucli més antic con vivia la gent: el Quartijo. Quin goig passejar pels seus carrets tan  estrets i amb tanta vegetació. Actualment hi ha moltes vivendes restaurades, algunes són cases rurals, altres són segones vivendes. Moltes  són d’artistes que ha trobat al poble un lloc idoni per passar dies tranquils de vacances.

Li hem donat la volta al Quartijo i eixim de nou a la plaça per pujar ja, ara si, al castell que  data del segle XIV i es construí sobre la roca, com la majoria de les cases del poble,

El castell conserva pràcticament tota l’estructura original, així com restos de l’època romana, musulmana i cristiana. Ja en mans cristianes En 1371 quan Vilafames passà a l’ordre de Montesa, el Maestre obligà a reforçar i reparar fortificacions i el castell es  transformà en un gran castell palau.

Al llarg dels segles va patir reformes i una notable, fou la constricció de la torre circular central,  per a evitar els atacs carlistes. El castell conserva muralles quasi completes i dependencies del palau. Enfront la torre hi ha un espai rectangular com un pati, on hi ha bacons militars que sobreeixien de la muralla en sentit horitzontal amb la funció de defensa. Esta part fou reformada a segle XIX i s’afegiren espitlleres, les obertures estretes i allargades per a veure l’exterior i llençar projectils sense perill de rebre’n des de fora. Al pati també hi ha un aljub per emmagatzemar aigua vestigi de l’època musulmana. Ah...i al fons a la llunyania, al peu de Les Useres,  veiem el Penyagolosa! Que bonic està magestuós...imponent...com sempre...

En acabar de veure el castell ens queda anar al palau del Batlle, on està el museu. I de camí, pensant en les guerres i lluites que protagonitzaria el castell, no puc evitar parar en racons que tenen una bellesa harmoniosa que transmeten pau.

I respirant la tranquil·litat que hi ha a Vilafamés, arribem al museu…

QUADERN DE VIATGE, VILAFAMES i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN