RESSENYA LITERÀRIA: PARIS DESPERTABA TARDE

PARIS DESPERTABA TARDE

Màxim Huerta

Hui us ressenye una novel·la romàntica, però que també parla de l’amistat fidel. És de Màxim Huerta, “París depertaba tarde”, i està rigorosament documentada, ben escrita, curada fins l’última paraula. Es nota que cada frase està pensada i requetepensada i només per açò és totalment recomanable. Pense que Màxim Huerta és un escriptor en majúscules. Sap escriure i amb la seua prosa poètica, en esta ocasió arrossega al lector a conèixer la història de dues dones en Paris, la ciutat que les envolta. Fa temps, vaig començar a llegir “Adios Pequeño”de l’autor i no el vaig enllestir perquè el vaig trobar massa trist, em feia patir. No tenia el cos per a tanta pena. Aleshores ja vaig veure que escrivia amb una prosa esmerada. Després vaig llegir el llibre “Mi lugar en el mundo eres tu” de temàtica viatgera que vaig trobar bonic i curiós, que se n’ix del que és habitual. L’amor a la vida en cada país es veu perfectament reflectit amb sentències, pensaments viatgers i de vida que és un plaer llegir i rellegir. El llibre ja està ressenyar al blog.

I després de començar destacant la forma, perquè realment m’ha agradat l’estil com està escrit, continue amb el contingut, que també és important. La ciutat escenari és Paris. Huerta descriu perfectament l’ambient de Montparnasse i Montmartre, el dels anys 20 del segle passat. La ciutat acaba de passar una guerra i vol oblidar. L’art s’hi respira en cada racó i predominen les ganes de diversió. Per la novel·la passen tots els artistes rellevants, pintors, escriptors, fins i tot Coco Chanel. També hi ha brots anarquistes. La novel·la és un miratge de l’època, que és frenètica, plena de color i bullici, canviant, tot està permès, res està mal vist. És una ciutat enlluernant on es viuen el jocs olímpics, gràcies als quals s’engalana i s’embelleix encara més si cal. La bona vida de gent acomodada junt a la mala dels que no poden viure tan bé, s’ajunten formant un conjunt perfecte.

Hi ha dues veus protagonistes, són dues amigues que porten per nom Alice, les dues  són d’origen humil. I existiren realment. En la novel·la l’autor les cobreix de ficció. I és que la barreja de ficció i realitat és un joc literari emprat per la majoria dels escriptors, per despistar al lector que ha de d’intuir que és real o no.

Una de les protagonistes és Alice Humpert, que és modista, l’altra és Kiki Montparnase, la reina de les festes, que l’únic que fa és traure-li el suc a la vida i cultivar l’amistat amb l’amiga modista. Abans eren models de pintors, mendicant cada dia per posar nuetes davant l’artista  i poder guanyar-se el menjar de cada dia. Les dues tenen ferides que han de cicatritzar i ara  s’hi rebel·len contra aquella vida, en la que les maltractaven considerant-les com objectes.

Són molt amigues i molt diferents. La modista mor per amor de manera esgarrada, l’amor de la seua vida se n’ha anat a Nova York i li ha deixat de regal la botiga que serà el seu futur sustento de vida. L’enyor i dolor l’expressa amb cartes a l’amor perdut, unes cartes que escriu i no envia. És el personatge que representa el dolor. Kiki, en canvi representa l’alegria. Viu i viu sense parar, sense pensar en demà. Kiki anima i reconforta a Alice, que és responsable de dos germans menuts i viu penedida pel passat. Alice s’ha de reconstruir, ha de saber qui és i què vol. Però no tot està perdut per a Alice, la modista, que enyorant l’amor perdut coneix un polonès que li recorda que està viva.

La novel·la et transporta a Paris, molts dels carrers i restaurants que nomena encara perduren. M’ha agradat molt la part que parla de les vidrieres del la capella de San Ignacio de Loyola en Sacre Coeur. És un fet sorprenent que haja dues falleres valencianes junt al pantocràtor. M’ha fet ganes de tornar a Paris i descobrir les valencianes vestides per la modista. Realment curiós. Gràcies Màxim per contar-ho.

Quan llig m’he de creure la història, per això no llig literatura fantàstica, per això vull esmentar uns detalls que en certa mesura m’han fet perdre credibilitat: la protagonista, la modista, és “massa” perfecta pensant, actuant…i és que tot ho fa ben fet!. Els seus nuvis són tots perfectes i les amigues riques també. No penseu que en la vida real la imperfecció existeix i és el que predomina?. De nou recorde que és opinió subjectiva. Just acabe de parlar amb una amiga que parlant sobre estes apreciacions no ha vist res del que he dit.

Amb tot, recomane que es llisga la novel·la i que descobriu, si no ho heu fet encara, la prosa de Màxim Huerta tan treballada. Recomane el llibre perquè val la pena conèixer a Kiki, que em cau molt bé perquè contagia alegria: tothom hauríem de tenir una Kiki al costat. Aixi com el recomane si voleu saber com era el Paris dels artistes i bohemis que anaven a la ciutat de la llum per triomfar.

Destaque que Màxim Huerta traga a la llum les dones invisibles maltractades pels pintors. Sé que a partir d’ara contemplaré els quadres amb dones protagonistes d’altra manera, miraré les xiques i no podré evitar imaginar possibles vides viscudes que amb tota seguretat mai seran ni agradables ni felices.

 

LA TOSCANA: LUCCA

Lucca manté intacte el seu centre històric amb petjades etrusques i romanes, amb les torres i esglésies medievals...i unes  muralles que hi estan, perennes en el temps, custodiant el patrimoni.

Estem en Lucca, la ciutat coneguda com la de les cent torres i esglésies. Hem entrat per la porta de la muralla de San Pietro. Després d’uns minuts caminant cap al casc antic arribem a la Piazza Napoleone, la piazza grande,  centre del poder polític, amb un palau del segle XVI, l’actual palau ducal. La plaça fou inaugurada en 1806 per Elisa Baciocchi, princesa de Lucca i germana de l’emperador Napoleó. És un lloc generalment animat ple de paradetes de venta ambulant i cafeteries i botigues i hotels…Nosaltres trobem quietud perquè és matí encara. Des de 1998 tots els estius en juny i juliol és escenari de concerts de música,  Lucca Summer Festival, on han actuat estrelles italianes i internacionals com Bon Dylan, James Brown, Ray Charles, Elton John, Rolling Stones, Mark Knopfler…

Anem per  via Pozzotorelli i no puc evitar mirar, i endinsar-me,  pels carrers perpendiculars menys transitats, així com  girar la mirada cap amunt observant les torres vivenda. Estem prop d’una església, veiem la torre de lluny...

Efectivament, arribem a la plaça de San Miguel, presidida per l’església San Miguel in Foro. Esta situada on antigament estava el foro romà. En l'edat Mitjana era el lloc de pas dels comerciants de la seda. Hi s’hi feien negocis i els canvistes  aprofitaven les compravendes. Les cases que envolten la plaça tenen l’arc de mig punt, murs de rajola i finestres amb vidres característiques  medievals. Hi està el palazzo Pretorio de 1492 seu del Potestà i de les oficines judicials, amb la loggia que acull estàtues de personatges famosos de Lucca. Actualment, com abans, la plaça és el cor del centre històric, molts carrers desemboquen en a la plaça. Abans del segle XVIII hi havia un paviment de rajols en espiga del segle XV que fou substitut per pedra grisa. Alhora també s’afegiren pilars amb cadenes metàl·liques envoltant la plaça. Des de 1863 enmig de la plaça està l’estàtua Burlamacchi, polític de Lucca del segle XVI.

A la plaça veig una escultura un poc estranya. Moderna. Tanmateix està feta amb una tècnica antiga, la del paper maixé, en italià “ cartaixa”. En els mesos d’estiu hi ha un festival d’obres realitzades amb este material i les obres estan per les places de la ciutat. Durant la visita en veiem unes quantes més.

La construcció de l’església romànica de san Miguel in Foro  es remunta al segle VIII, amb moltes reformes posteriors. A la façana del segle XIII hi ha moltes escultures reconstruïdes al segle XIX.  Hi ha molt on mirar, tan en les quatre galeries de la part alta, com en la part de baix:  escultures, columnes, incrustacions...hi ha elements  en ferro per contrarestar el vent. A la part més alta està l’estàtua de marbre de l’arcàngel Miguel victoriós clavant la llança al  drac i a cada costat té un àngel. En un cantó està la Madonna de 1480 que s’hi col·locà per celebrar la plaga de 1476. La torre campanar està a la part del creuer dret i s’hi construí entre els segles XII i XIV.

L’interior és fosc. Té planta de creu llatina influenciada per l’estil romànic pisà. La nau s’hi recolza sobre columnes monolítiques. Entre les obres d’art destaca” La virgen con el niño” de terracota de Lucca dell Robbia i un panel amb quatre sants de Filippino Lippi.

Ens enfilem per via Poggio i arribem a la menudeta plaça Citadella on està l’estàtua del personatge universal  Puccini, nascut a Lucca en una casa molt a prop. Fou  músic compositor de finals del segle XIX i inicis del XX.

Estem fent un passeig pels carrers que envolten l’església que acabem de visitar. La història de Lucca està present en cada pas que donem. Molts rètols de les botigues s'hi mantenen des del passat i així,  per posar un exemple,  és una cafeteria i el rètol antic posa que abans era  farmàcia...també hi ha art nouveau: sobre escaparates veiem els  putti, motius ornamentals en forma de xiquets, angelets... nuets i alats. 

Hi ha altra curiositat: veiem com anelles al voltant de moltes finestres i té una explicació. Són preparatius per a celebrar la festivitat  Lumninara de la Santa Croce, el 13 de setembre. És una processó històrica amb vestimenta d’època i alguns edificis civils i religiosos s’il·luminen  amb xicotetes veles mentre que a la ciutat s’apaga tota la llum elèctrica. Deu ser emocionant presenciar esta acte. En esta festa especialment es consumeix el buccellato de Lucca, que veiem en moltes pastisseries i és el dolç típic de la ciutat.

Hi ha molt de comerç, botigues amb marques locals i altres dedicades al turisme,  especialment a la Via Fillungo que continua en via Cenami. Quan estem al final de Via Fillungo, passem per davant de l’església de san Cristoforo que és del segle X amb modificacions en segles posteriors. En 1944, en la  postguerra es convertí en memorial per als soldats caiguts. Des que he començat el passeig per Lucca estic observant hi ha molts bancs, tal volta herència de l’activitat mercantil que ja es donava en el passat. Aixi que a allò de la ciutat de les cent torres i mil esglesies jo afegiria també la dels bancs, però no els de seure, sinó com institució financera. Hi ha per  tot arreu. Antigament els bancs, els fianacers, tenien una espècie de lloc per a seure adossat a la façana, així els clients esperaven el torn fins ser atesos, nosaltres l’emprem per descansar del passeig. Quan arribem a la Piazza san Giusto trobem l’església de san Giusto i Casa Rispamio que és una caixa d’estalvis.

Tot seguit arribem a la plaça San Giovanni, amb l’església de Santos Giovanni y Reparata…que està junt a la piazza san Martino. Són uns metres per anar d’una a l’altra. Parem atenció en l’església, en el lateral i la casa actual que té al costat un gran jardí, sembla un palau…deu ser preciós. Hi també es el centre cultural El Palazzo delle Esposizioni i altra entitat finacera. Altra més.  

Al capdavall arribem al punt més important de Lucca. Tenim davant la catedral de San Martin. Em recorda la de Pisa. Els orígens es remunten al segle VI, al segle XI fou totalment recosntruida i consagrada. Les obres continuaren  fins al segle XVII. Observe l’arquitectura, observe la decoració, els relleus, el marbre decorat, els arcs...per cert, sota la porxada de la catedral s’hi posaven els canvistes per a fer els seus negocis amb els peregrins de la via Francigena, l’antic camí de Roma que passava per Lucca.

Retornem als carrers comercials.  Entre palaus i botigues passem per davant de la Torre medieval delle Ore, amb el característic rellotge que marca l’hora dels habitants de la ciutat, és una torre elegant i esvelta. Té 50 metres. La més alta de les 130 construïdes durant l’edat mitjana. Les torres denotaven poder i riquesa. Originàriament pertanyia a una família privada però fou adquirida pel consell general de Lucca en 1490 acabant amb una sèrie de disputes entre dos famílies. S’hi pot pujar el 207 escalons de fusta original perfectament conservada.

I també passem per piazza Guidiccioni, que és l’arxiu nacional. De lluny veiem altra la torre  de les poques que es mantenen en peu, Torre Guinigi, de 44’25 m d’altura, que es caracteritza pel jardí d’alzines centenàries de quasi 45 metres d’altura,  que té en la part superior. La torre va ser donada per l’última hereva de la família Guinigi a la ciutat de Lucca.

Tot seguit anem a la piazza san Frediano. Hi trobem un os i una vaca de paper maixé, formant part de l’exposició Cartaixa. Presideix la plaça una de les esglésies més antigues de la ciutat, del segle VI. És famosa pel mosaic de la façana, del segle XIII, que és una meravella poc comú en l’estil romànic. El campanar es construí entre el segle XII i XIII. Des d’esta església eix la processó de la santa Croce de la qual parlava abans, la dels ciris per la ciutat.

 

Pel lateral de l’església està el camí per pujar a les muralles. És una avinguda plena d’arbres on la gent va de passeig o a fer esport. Des de dalt veiem les muralles i de fons, part del palazzo renaixentista  i jardins Pfanner d’estil barroc, del segle XVII i XVIII, així com l’esvelta torre de San Frediano. La ciutat passà de mà a mà durant segles però intentà mantenir la independència fins la unificació definitiva al regne d’Itàlia al segle XIX. D’este sentiment d’autonomia s’entén que era fonamental la protecció amb forts murs defensius contra els possibles atacants. Les muralles que veiem s’hi construïren entre els segles XVI i XVII sobre ruïnes d’altres anteriors.

I acabem la visita de Lucca en la plaça de l’amfiteatre, construïda sobre les ruïnes de l’antic amfiteatre dels segle II,  és peculiar, el·líptica i envoltada d’edificis que a la part baixa són botigues o restaurants. M’agrada. És acollidora. Hi ha molt d’ambient.

Ens acomiadem de Lucca. Per eixir busquem la muralla i la Porta de Santa Maria…ja des del autobús...mirant part dels quatre quilometres de muralla, diem adéu a una ciutat activa, agradable i bulliciosa.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA

MUSEU de CERÀMICA DE L’ALCORA (Castelló)

De L’Alcora destaca la seua artesania, única, procedent de la Real Fàbrica del Comte Aranda.

Venim de Vilafamés de passejar pel poble i gaudir del seu gran museu d’artcontemporani... Doncs ara anem a altre museu, al de la ceràmica de l’Alcora. I  anem directament, el poble no el visitem. I és millor no fer-ho després de la bellesa del poble veí de Vilafames del qual dista només uns vint minuts en cotxe. Hi hauria comparacions... així que tal volta en altra ocasió li dediquem tot el temps a la visita a l’Alcora sense tenir temptacions de comparar. Està clar que cada poble té les seues singularitats, i este, amb més de 10000 habitants també les tindrà. 

L’Alcora ha estat reconegut històricament per la ceràmica produïda per la Reial Fàbrica de Pisa (Loza) fina i porcellana i és just el que anem a veure.

És el museu al voltant de la fàbrica tan important fundada en 1722 pel IX comte de Aranda, Buenaventura Pedro de Alcántara Jiménez de Urrea y Abarca de Bolea, després de visitar fabriques a Marsella, Nevers i Moustiers. En desaparèixer la casa dels Aranda en 1798 la fàbrica experimentà un període de declivi. En l’actualitat la indústria de ceràmica a l’Alcora competeix amb moltes de la zona. ​

L’autobús aparca davant l’antiga fàbrica...ja queda poc del que era. S’ha fet restauració de la façana.

De camí al museu no puc evitar parar en detalls que em criden l’atenció, com la façana de l’ajuntament o l’edifici del Sindicat agrícola... o l’església a de la Asuncion del segle XV-XIX. També veig ceràmica moderna en parets, m’aprope al cartell explicatiu i veig que és una obra premiada, és com un mur dins d'un mur.

Parem davant d’un cridaner panell ceràmic. Està en l’arc gòtic adossat a una antiga casona, prop de la plaça de l’església. Fou inaugurat l’any 2016 i elaborat de manera manual seguint l’estil de la Real Fàbrica del comte de Aranda del segle XVII. Representa una arrelada tradició, la del rotllo, que commemora el milacre del patró San Cristòfol, amb la romeria dels infants. 

Us conte un poc de què tracta.  Segons conta la tradició popular l’inici de la romeria data del segle XVIII, quan en una època de greu sequera que perjudicava els camps, es resava tothora el sant per a que ploguera. Calia fer més. Les autoritats decidiren que foren el xiquets menors de set anys el que anaren a l’ermita de san Cristòfol i des d’alli, més prop del cel, resaren suplicant l’aigua. Els resos dels infants van fer efecte. Va ploure i el conreu es va salvar. En agraïment una veïna donà sacs de farina amb els que s’hi feren rotllos que es distribuïren per tots els xiquets del poble. Esta festivitat declarada d’interès turístic provincial des de 2009, atrau milers de persones de tota la regió.

​El museu està ubicat en una casona construïda en 1907, primer pertanyia a Juan Gil del Castillo i després a la familia Nomdedeu fins a 1988, quan l’ajuntament la comprà per a crear hi el museu de  ceràmica. Són tres pisos en els quals hi ha al voltant de 1000 peces distribuïdes en tres exposicions: la Ceràmica de l’Alcora (de la Reial Fàbrica del Comte D’Aranda fins als nostres dies), Terrisseria Popular i Ceràmica Contemporània. La planta baixa acull exposicions temporals. L’edifici té un pati al primer pis al voltant del qual estan les sales. 

El pati està cobert d’alumini i metacrilat. Hi ha decoració en rajols de principis del segle XX.

Entrem en una sala de la primera planta on un gran panel mostra com era la fàbrica i distintes vitrines guarden les peces procedents de la Reial Fabrica. Més de dos segles i mig de producció, principalment vaixella de pisa,”loza”  fina i porcellana.

Hi veiem des des de les primeres peces amb influència de les terrisseries franceses de Moustiers, d'estil barroc als conjunts rococó. Hi ha molt, més de 300 obres de la fàbrica: centres de taula, amb ramells de flors, piràmides amb amorets, aiguamans, escrivanies,  pots de farmàcia...

La Reial fàbrica de Pisa i Porcellana fou fundada pel IX comte d’Aranda en 1727 amb el vist-i plau dels Borbons i la seua Cort. El comte va saber elegir el lloc per establir la fàbrica, sabia de la tradició alfarera que el poble ja tenia i que tenia al voltant recursos i materials que necessitaria. A més era un coneixedor  de la gastronomia francesa, la qual cosa propicià que intruduira en Espanya la vaixella, primer per abastir a l’aristocràcia francesa que havia vingut amb Felip V i desprès a partir de Carlos III a la noblesa no cortesana

Al museu també s'exposa una col·lecció de plats d'engany amb relleus de fruites policromades. Semblen reals! Era una manera de fer broma...com un joc..

M’agraden els panells ceràmics, que hi ha en diferents sales i de diferents grandàries: enormes, grans, menuts, diminuts...

Cal mirar i llegir-ho tota la informació complementària. Sempre hi ha dades interessants. Entre unes peces amb papallones delicades dibuixades veig una gran placa rodona. Representa l’al·legoria de la Pau i l’abundància. Fou un obsequi del Comte de Aranda, quan era ambaixador en Paris, als diplomàtics que prengueren part en el Tractat de Paris de 1783, el que posà fi a la Guerra de la independència de les colònies d’Amèrica del Nord.

Entrem a una sala on hi ha exposada una sèrie de peces especials, no són de luxe, com les que hem vist fins el moment. Són peces que comercialitzaven els traginers en mercats ambulants. Estan decorades senzillament amb floretes, branquetes o fruits, generalment en color blau, groc i ocre. I són especials perquè un quadre de Goya, un que es conserva al Museu del Prado de Madrid les immortalitzà. I és que la cerpamica de l’Alcora era universal. El quadre que Goya pintà en 1879 és “El Cacharrero”, d’estil rococó representant una carrossa de nobles que es paren per veure els plats i vaixelles que exposen a la venda els arriers de l’Alcora.

Hi ha un secció dedicada a làpides sepulcrals del seglel XIX...realment curiosa per la gran informació que aporten.

No ens cansem de mirar...hi ha molt...i de tot, la majoria són peces delicades...peces de luxe només destinades a un sector de la població.

Pugem una espectacular escala que es conserva del passat, feta amb ferro colat...Que bonica!

La segona planta conserva les bigues del sostre. En estes sales veiem representada la tradició terrissera popular de l’Alcora, la majoria de les peces són de la família Nomdedéu, els últims canterers de l’Alcora, què tancaren la seua terrisseria en 2002 després de 7 generacions i més de 200 anys d’ofici. 

Hi ha cànters, botiges per a l’aigua, gerres d’oli,i per a conservar aliments, llibrells, menjadorsi bevedors  per a animals, cossis per a la bugada...eines de cantereria...un antic torn  de peu...

L’última part del museu que visitem està dedicada a la ceràmica contemporània. Veig que moltes de les obres estan premiades. De sobte recorde el panel que he vist pel carrer que també era una obra premiada. I és que a l’Alcora mantenen viva la tradició ceramista i la potencien amb un concurs que començà en 1981 sent nacional i des de 1999 ja és convertí internacional. És un concurs que cada dia té més prestigi i han guanyat per artistes espanyols però també de Finlàndia, de la Xina, del Japó, d’Àustria, de l’Argentina, del Regne Unit...

Hi ha molta varietat d’obres i d’estils...unes són bocabants, altres estranyes, hi ha ben curioses i algunes que trobe realment precioses.

Ja queda clar que l’Alcora és important per la seua ceràmica però caldria afegir que també se la coneix per la seua “Rompida de la hora” una tradició del divendres sant en la qual milers de tambors sonem a l’hora, festivitat declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO i Festa d'Interès Turístic Autonòmic i Bé d'Interès Cultural. 

Tal volta estaria bé tornar per Pasqua i presenciar en directe l’expressió dels sentiments per la mort de Jesús mitjançant l'estrèpit so de bombos i tambors. Estaria bé escoltar en directe com els carrers del nucli antic de l'Alcora retrunyin amb força. 

És l’excusa perfecta per fer la visita de poble completa.

QUADERN DE VIATGE, VILAFAMÉS i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN

 

MUSEU D’ART CONTEMPORANI A VILAFAMÉS (Castelló)

Com pot haver un museu d’art contemporani de tanta qualitat en un poble tant menut?Doncs la resposta està clara: per la tenacitat, decisió i capacitat de convenciment del critic d'art Vicente Aguilera Cerni.

Hem visitat el poble.   Vilafamés encisa. Ara anem al musu museu de l’art contemporani Vicente Aguilera Cerni, que està situat en una palau del segle XV, el palau del Batlle, i conté una gran exposició d’obres d’artistes importants. Millor dit, importantíssims. L’edifici és d’estil gòtic valencià i fou construït sobre la roca de rodeno en el segles XIV i XV . Va servir de residencia de l’administració real, després passà a ser la residècia de l’ordre de Montesa. L’estructura és la típica de les cases palau amb un pati interior on hi ha una torre de planta rectangular. La gran façana i la portada amb un gran arc de mig punt, donen pas al museu que és una meravella.

Les obres d’art estan repartides en 29 sales, combinant pintura i escultura contemporània. Us conte un poc sobre el que hi ha i els orígens. Hi ha sales menudetes i moltes escales, hi ha obres per tot arreu, obres d’art impressionants, algunes senzilles, altres cridaneres. Les sales estan numerades però l’art atrapa i de vegades em deixe portar per algun quadre o peça escultòrica que veig de lluny i em perd l’ordre establert. No importa si repetim sala, el pesar és si amb tant d’anar amunt i avall ens deixem sales o racons per veure. A mi m’ha passat perquè a posteriori, en veure el llistat d’autors que hi tenen art exposat  me n’adone de quant que no he vist. Així que estaria bé tornar. Només entrar esta la botiga, però pare l’atenció en l’escala i en la porta, en la restauració s’han conservat algunes elements del palau antic.

No sóc cap entesa en art, però m’agrada veure quadres i escultures, m’agrada observar la combinació de colors i l’harmonia de les formes. La meua crítica sempre serà la d’una simple observadora. Per a crítics, Vicente Aguilera Cerni, nascut a València en 1920 que va morir en 2005. Era l’ànima mater del museu, el que va saber captar nombrosos artistes per a que exposaren al poble, que feren cessions o donacions de les seues obres, un model de gestió pioner en el qual no hi ha compra de l’obra i la col·lecció és més dinàmica.

L’origen del museu es remunta a l’any 1968 quan Vicente Aguilera Cerni arribà al poble per visitar un familiar i quedà meravellat. Tant que proposà a les autoritats locals la creació d’un museu d’art contemporani. La idea s’acceptà i així començà el museu. El fet que es restaurara un edifici antic per acollir-lo fou molt important per al desenvolupament i l’èxit del projecte. L’adequació està feta respectant la grandària de les diferents dependències, com era l’antic edifici. Hi podem veure l’antiga cuina amb rajols de ceràmica en el sòcol i la capella plena de detalls en la decoració. M’agrada perquè són testimonis del passat que conviuen junt a la modernitat que ho ha envaït tot.  

Vaig de sala a sala... veig un Miró i un Matisse... en altra un Chagall….i un quadre de Mariscal…increible! quants artistas de renom!

En 1969  es va fer una primera exposició de 15 obres en la Casa dels Quatre Cantons, on actualment està l’oficina d’informació i turisme. He llegit per algun lloc que la condició, aleshores, era que els artistes havien de ser del poble o tenir casa. Això propicià la compra de moltes cases per part dels artistes. No era difícil perquè del casc històric estaven abandonades per la preferència de viure en carrers amb més accessibilitat. He preguntat a la responsable del museu al respecte i m’ha dit que no en sabia res, ara no existeix eixa condició. Continue anant de sala a sala…

I ara veig un quadre de Miquel Barceló i una adaptació de la Meninas singular…i un  amb mil detalls o altre amb perspectiva…

Continue amb els orígens. A l’any 1970 ja hagué 23 obres i més artistes compraren cases. S’ha de valorar la tasca que estos artistes atrets pel museu i amics o coneguts del promotor, feren a favor de la conservació del patrimoni del poble. En este any començaren a crear estatuts per a la constitució del fons, la qual cosa atrauria més artistes. Vicente Aguilera no parava en el seu empeny de donar a conèixer la creació del museu. En 1971 ja en són 80 les obres recopilades. Esta vegada s’exposen en la biblioteca municipal i foren invitades les autoritats provincials. Un encert perquè comprovaren de primera mà l’envergadura del museu i la necessitat d’un edifici propi. La Diputació provincial de Castelló comprà el palau del Batlle i es va comprometre a la restauració i adequació.

En 1972 el museu obrí les portes amb 150 obres. Des d’aleshores ja han passat anys i el conjunt de peces d’art ha augmentat. Un triomf per l’encert en la gestió i  un exemple per a molts pobles que no saben què fer per donar-se a conèixer perquè no tenen en compte que la cultura obri portes i ments. Gràcies al crític d’art ara nosaltres podem gaudir del poble i del seu museu. I gaudim de debó: tot crida l’atenció. Em sembla veure de lluny la cara de Picasso, m’aprope, és un homenatge d’altre autor al pintor.

Així començà a ser Vilafamés un poble compromès amb l’art, on no només té el museu sinó que es fan  exposicions temporals en diferents llocs i també trobades de cultura. Els artistes i la gent del poble conviuen perfectament. Jo continue pujant escales i  arribem a les golfes, dalt de tot. Les sales són més grans, no hi ha tàbics de separació. Sempre hi ha algun quadre o peça que atrau més que altra, tal volta és la mirada penetrant en una cara o el color cridaner en un quadre que sembla tenir perspectiva. Sense ànim de comparar, el museu em recorda molt al que l’any passat visitarem el grup de NAU GRAN Ontinyent en València, el centre d’art Hortensia Herrero. 

La restauració i adequació de noves sales continuà fins a la dècada de 1990, quan tingué lloc l’última fase de restauració, la qual cosa comportà que durant una temporada el museu es tancara. En 1991 obrí de nou les portes i l’activitat no ha parat. Des de l’any 2000 hi ha inventari i s’ha passat a format digital. Està bé conèixer els orígens del que veiem. No penseu el mateix? Acabem ja la vista del museu, guardonat en nombroses ocasions per mèrits propis,  tan per la quantitat d’obres, (actualment té unes 700 obres) com per la qualitat. Així és. Hi ha representació d’artistes referents de la Vanguardia artística a nivell nacional i internacional. Ha estat tot un plaer la visita. 

Abans d’eixir fem una ullada al pati, amb la seua torre quadrada, el pou, amb més elements artístics i vistes al poble…i una placa en el jardí en memòria del promotor del projecte museístic. Este pati també m’ha fet recordar un espai d’art modern que hi ha a Ontinyent, que si no coneixeu, us el recomane, és el de la fundació Salvador Mollá, ubicat en una antiga fàbrica textil, que ja l’exterior augura la singularitat de l’interior. 

Amb els ulls i el cap plens d’art, ens acomiadem del poble fent una última mirada... A més del palau seu del museu, hem vist cases fortificades, com  la Casa  Babiloni-Bardoll, edifici residencial fortificat datat 1561, o altres cases més modestes amagades en racons... Vilafamés és preciós.

QUADERN DE VIATGE, VILAFAMES i L’ALCORA, OCTUBRE 2024 NAU GRAN