LA TOSCANA: LUCCA

Lucca manté intacte el seu centre històric amb petjades etrusques i romanes, amb les torres i esglésies medievals...i unes  muralles que hi estan, perennes en el temps, custodiant el patrimoni.

Estem en Lucca, la ciutat coneguda com la de les cent torres i esglésies. Hem entrat per la porta de la muralla de San Pietro. Després d’uns minuts caminant cap al casc antic arribem a la Piazza Napoleone, la piazza grande,  centre del poder polític, amb un palau del segle XVI, l’actual palau ducal. La plaça fou inaugurada en 1806 per Elisa Baciocchi, princesa de Lucca i germana de l’emperador Napoleó. És un lloc generalment animat ple de paradetes de venta ambulant i cafeteries i botigues i hotels…Nosaltres trobem quietud perquè és matí encara. Des de 1998 tots els estius en juny i juliol és escenari de concerts de música,  Lucca Summer Festival, on han actuat estrelles italianes i internacionals com Bon Dylan, James Brown, Ray Charles, Elton John, Rolling Stones, Mark Knopfler…

Anem per  via Pozzotorelli i no puc evitar mirar, i endinsar-me,  pels carrers perpendiculars menys transitats, així com  girar la mirada cap amunt observant les torres vivenda. Estem prop d’una església, veiem la torre de lluny...

Efectivament, arribem a la plaça de San Miguel, presidida per l’església San Miguel in Foro. Esta situada on antigament estava el foro romà. En l'edat Mitjana era el lloc de pas dels comerciants de la seda. Hi s’hi feien negocis i els canvistes  aprofitaven les compravendes. Les cases que envolten la plaça tenen l’arc de mig punt, murs de rajola i finestres amb vidres característiques  medievals. Hi està el palazzo Pretorio de 1492 seu del Potestà i de les oficines judicials, amb la loggia que acull estàtues de personatges famosos de Lucca. Actualment, com abans, la plaça és el cor del centre històric, molts carrers desemboquen en a la plaça. Abans del segle XVIII hi havia un paviment de rajols en espiga del segle XV que fou substitut per pedra grisa. Alhora també s’afegiren pilars amb cadenes metàl·liques envoltant la plaça. Des de 1863 enmig de la plaça està l’estàtua Burlamacchi, polític de Lucca del segle XVI.

A la plaça veig una escultura un poc estranya. Moderna. Tanmateix està feta amb una tècnica antiga, la del paper maixé, en italià “ cartaixa”. En els mesos d’estiu hi ha un festival d’obres realitzades amb este material i les obres estan per les places de la ciutat. Durant la visita en veiem unes quantes més.

La construcció de l’església romànica de san Miguel in Foro  es remunta al segle VIII, amb moltes reformes posteriors. A la façana del segle XIII hi ha moltes escultures reconstruïdes al segle XIX.  Hi ha molt on mirar, tan en les quatre galeries de la part alta, com en la part de baix:  escultures, columnes, incrustacions...hi ha elements  en ferro per contrarestar el vent. A la part més alta està l’estàtua de marbre de l’arcàngel Miguel victoriós clavant la llança al  drac i a cada costat té un àngel. En un cantó està la Madonna de 1480 que s’hi col·locà per celebrar la plaga de 1476. La torre campanar està a la part del creuer dret i s’hi construí entre els segles XII i XIV.

L’interior és fosc. Té planta de creu llatina influenciada per l’estil romànic pisà. La nau s’hi recolza sobre columnes monolítiques. Entre les obres d’art destaca” La virgen con el niño” de terracota de Lucca dell Robbia i un panel amb quatre sants de Filippino Lippi.

Ens enfilem per via Poggio i arribem a la menudeta plaça Citadella on està l’estàtua del personatge universal  Puccini, nascut a Lucca en una casa molt a prop. Fou  músic compositor de finals del segle XIX i inicis del XX.

Estem fent un passeig pels carrers que envolten l’església que acabem de visitar. La història de Lucca està present en cada pas que donem. Molts rètols de les botigues s'hi mantenen des del passat i així,  per posar un exemple,  és una cafeteria i el rètol antic posa que abans era  farmàcia...també hi ha art nouveau: sobre escaparates veiem els  putti, motius ornamentals en forma de xiquets, angelets... nuets i alats. 

Hi ha altra curiositat: veiem com anelles al voltant de moltes finestres i té una explicació. Són preparatius per a celebrar la festivitat  Lumninara de la Santa Croce, el 13 de setembre. És una processó històrica amb vestimenta d’època i alguns edificis civils i religiosos s’il·luminen  amb xicotetes veles mentre que a la ciutat s’apaga tota la llum elèctrica. Deu ser emocionant presenciar esta acte. En esta festa especialment es consumeix el buccellato de Lucca, que veiem en moltes pastisseries i és el dolç típic de la ciutat.

Hi ha molt de comerç, botigues amb marques locals i altres dedicades al turisme,  especialment a la Via Fillungo que continua en via Cenami. Quan estem al final de Via Fillungo, passem per davant de l’església de san Cristoforo que és del segle X amb modificacions en segles posteriors. En 1944, en la  postguerra es convertí en memorial per als soldats caiguts. Des que he començat el passeig per Lucca estic observant hi ha molts bancs, tal volta herència de l’activitat mercantil que ja es donava en el passat. Aixi que a allò de la ciutat de les cent torres i mil esglesies jo afegiria també la dels bancs, però no els de seure, sinó com institució financera. Hi ha per  tot arreu. Antigament els bancs, els fianacers, tenien una espècie de lloc per a seure adossat a la façana, així els clients esperaven el torn fins ser atesos, nosaltres l’emprem per descansar del passeig. Quan arribem a la Piazza san Giusto trobem l’església de san Giusto i Casa Rispamio que és una caixa d’estalvis.

Tot seguit arribem a la plaça San Giovanni, amb l’església de Santos Giovanni y Reparata…que està junt a la piazza san Martino. Són uns metres per anar d’una a l’altra. Parem atenció en l’església, en el lateral i la casa actual que té al costat un gran jardí, sembla un palau…deu ser preciós. Hi també es el centre cultural El Palazzo delle Esposizioni i altra entitat finacera. Altra més.  

Al capdavall arribem al punt més important de Lucca. Tenim davant la catedral de San Martin. Em recorda la de Pisa. Els orígens es remunten al segle VI, al segle XI fou totalment recosntruida i consagrada. Les obres continuaren  fins al segle XVII. Observe l’arquitectura, observe la decoració, els relleus, el marbre decorat, els arcs...per cert, sota la porxada de la catedral s’hi posaven els canvistes per a fer els seus negocis amb els peregrins de la via Francigena, l’antic camí de Roma que passava per Lucca.

Retornem als carrers comercials.  Entre palaus i botigues passem per davant de la Torre medieval delle Ore, amb el característic rellotge que marca l’hora dels habitants de la ciutat, és una torre elegant i esvelta. Té 50 metres. La més alta de les 130 construïdes durant l’edat mitjana. Les torres denotaven poder i riquesa. Originàriament pertanyia a una família privada però fou adquirida pel consell general de Lucca en 1490 acabant amb una sèrie de disputes entre dos famílies. S’hi pot pujar el 207 escalons de fusta original perfectament conservada.

I també passem per piazza Guidiccioni, que és l’arxiu nacional. De lluny veiem altra la torre  de les poques que es mantenen en peu, Torre Guinigi, de 44’25 m d’altura, que es caracteritza pel jardí d’alzines centenàries de quasi 45 metres d’altura,  que té en la part superior. La torre va ser donada per l’última hereva de la família Guinigi a la ciutat de Lucca.

Tot seguit anem a la piazza san Frediano. Hi trobem un os i una vaca de paper maixé, formant part de l’exposició Cartaixa. Presideix la plaça una de les esglésies més antigues de la ciutat, del segle VI. És famosa pel mosaic de la façana, del segle XIII, que és una meravella poc comú en l’estil romànic. El campanar es construí entre el segle XII i XIII. Des d’esta església eix la processó de la santa Croce de la qual parlava abans, la dels ciris per la ciutat.

 

Pel lateral de l’església està el camí per pujar a les muralles. És una avinguda plena d’arbres on la gent va de passeig o a fer esport. Des de dalt veiem les muralles i de fons, part del palazzo renaixentista  i jardins Pfanner d’estil barroc, del segle XVII i XVIII, així com l’esvelta torre de San Frediano. La ciutat passà de mà a mà durant segles però intentà mantenir la independència fins la unificació definitiva al regne d’Itàlia al segle XIX. D’este sentiment d’autonomia s’entén que era fonamental la protecció amb forts murs defensius contra els possibles atacants. Les muralles que veiem s’hi construïren entre els segles XVI i XVII sobre ruïnes d’altres anteriors.

I acabem la visita de Lucca en la plaça de l’amfiteatre, construïda sobre les ruïnes de l’antic amfiteatre dels segle II,  és peculiar, el·líptica i envoltada d’edificis que a la part baixa són botigues o restaurants. M’agrada. És acollidora. Hi ha molt d’ambient.

Ens acomiadem de Lucca. Per eixir busquem la muralla i la Porta de Santa Maria…ja des del autobús...mirant part dels quatre quilometres de muralla, diem adéu a una ciutat activa, agradable i bulliciosa.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2024, LA TOSCANA