RESSENYA LITERÀRIA: PARIS DESPERTABA TARDE

PARIS DESPERTABA TARDE

Màxim Huerta

Hui us ressenye una novel·la romàntica, però que també parla de l’amistat fidel. És de Màxim Huerta, “París depertaba tarde”, i està rigorosament documentada, ben escrita, curada fins l’última paraula. Es nota que cada frase està pensada i requetepensada i només per açò és totalment recomanable. Pense que Màxim Huerta és un escriptor en majúscules. Sap escriure i amb la seua prosa poètica, en esta ocasió arrossega al lector a conèixer la història de dues dones en Paris, la ciutat que les envolta. Fa temps, vaig començar a llegir “Adios Pequeño”de l’autor i no el vaig enllestir perquè el vaig trobar massa trist, em feia patir. No tenia el cos per a tanta pena. Aleshores ja vaig veure que escrivia amb una prosa esmerada. Després vaig llegir el llibre “Mi lugar en el mundo eres tu” de temàtica viatgera que vaig trobar bonic i curiós, que se n’ix del que és habitual. L’amor a la vida en cada país es veu perfectament reflectit amb sentències, pensaments viatgers i de vida que és un plaer llegir i rellegir. El llibre ja està ressenyar al blog.

I després de començar destacant la forma, perquè realment m’ha agradat l’estil com està escrit, continue amb el contingut, que també és important. La ciutat escenari és Paris. Huerta descriu perfectament l’ambient de Montparnasse i Montmartre, el dels anys 20 del segle passat. La ciutat acaba de passar una guerra i vol oblidar. L’art s’hi respira en cada racó i predominen les ganes de diversió. Per la novel·la passen tots els artistes rellevants, pintors, escriptors, fins i tot Coco Chanel. També hi ha brots anarquistes. La novel·la és un miratge de l’època, que és frenètica, plena de color i bullici, canviant, tot està permès, res està mal vist. És una ciutat enlluernant on es viuen el jocs olímpics, gràcies als quals s’engalana i s’embelleix encara més si cal. La bona vida de gent acomodada junt a la mala dels que no poden viure tan bé, s’ajunten formant un conjunt perfecte.

Hi ha dues veus protagonistes, són dues amigues que porten per nom Alice, les dues  són d’origen humil. I existiren realment. En la novel·la l’autor les cobreix de ficció. I és que la barreja de ficció i realitat és un joc literari emprat per la majoria dels escriptors, per despistar al lector que ha de d’intuir que és real o no.

Una de les protagonistes és Alice Humpert, que és modista, l’altra és Kiki Montparnase, la reina de les festes, que l’únic que fa és traure-li el suc a la vida i cultivar l’amistat amb l’amiga modista. Abans eren models de pintors, mendicant cada dia per posar nuetes davant l’artista  i poder guanyar-se el menjar de cada dia. Les dues tenen ferides que han de cicatritzar i ara  s’hi rebel·len contra aquella vida, en la que les maltractaven considerant-les com objectes.

Són molt amigues i molt diferents. La modista mor per amor de manera esgarrada, l’amor de la seua vida se n’ha anat a Nova York i li ha deixat de regal la botiga que serà el seu futur sustento de vida. L’enyor i dolor l’expressa amb cartes a l’amor perdut, unes cartes que escriu i no envia. És el personatge que representa el dolor. Kiki, en canvi representa l’alegria. Viu i viu sense parar, sense pensar en demà. Kiki anima i reconforta a Alice, que és responsable de dos germans menuts i viu penedida pel passat. Alice s’ha de reconstruir, ha de saber qui és i què vol. Però no tot està perdut per a Alice, la modista, que enyorant l’amor perdut coneix un polonès que li recorda que està viva.

La novel·la et transporta a Paris, molts dels carrers i restaurants que nomena encara perduren. M’ha agradat molt la part que parla de les vidrieres del la capella de San Ignacio de Loyola en Sacre Coeur. És un fet sorprenent que haja dues falleres valencianes junt al pantocràtor. M’ha fet ganes de tornar a Paris i descobrir les valencianes vestides per la modista. Realment curiós. Gràcies Màxim per contar-ho.

Quan llig m’he de creure la història, per això no llig literatura fantàstica, per això vull esmentar uns detalls que en certa mesura m’han fet perdre credibilitat: la protagonista, la modista, és “massa” perfecta pensant, actuant…i és que tot ho fa ben fet!. Els seus nuvis són tots perfectes i les amigues riques també. No penseu que en la vida real la imperfecció existeix i és el que predomina?. De nou recorde que és opinió subjectiva. Just acabe de parlar amb una amiga que parlant sobre estes apreciacions no ha vist res del que he dit.

Amb tot, recomane que es llisga la novel·la i que descobriu, si no ho heu fet encara, la prosa de Màxim Huerta tan treballada. Recomane el llibre perquè val la pena conèixer a Kiki, que em cau molt bé perquè contagia alegria: tothom hauríem de tenir una Kiki al costat. Aixi com el recomane si voleu saber com era el Paris dels artistes i bohemis que anaven a la ciutat de la llum per triomfar.

Destaque que Màxim Huerta traga a la llum les dones invisibles maltractades pels pintors. Sé que a partir d’ara contemplaré els quadres amb dones protagonistes d’altra manera, miraré les xiques i no podré evitar imaginar possibles vides viscudes que amb tota seguretat mai seran ni agradables ni felices.