NÀPOLS: L’aventura desventurada - I PART

El bon viatger no ha de fer cas dels estereotips que venen marcats per guies de viatge o idees preconcebudes...el bon viatger ha de veure les coses sense prejudicis...
Però de vegades passa, i allò que tantes vegades t’han dit i altres tantes t’han advertit, es converteixen en realitat.

La mala sort existeix? I la bona? Ara ho dubte. No sé què pensar.
Sempre he proclamat a qui volia escoltar, que la sort se l’havia de buscar cadascú, que s’havia de fer front amb optimisme cada situació per molt malaurada que fóra i pensar que els mals moments s’acaben i no tornen. I això de la malastrugança...això de “ser gafe”... eren contes inventats.

Innocent de mi! Des del meu món d’optimisme i  fins el moment carregat de bona sort,  pensava, igual que molts dels que esteu llegint este escrit, que els malastrucs no existien, que eren fruit de la invenció d’algun imaginatiu escriptor de novel•les o de guions de cine. Eixe era l’inici del mite, pensava. Els malastrucs han donat peu a acudits i diverses històries, que jo pensava era tot literatura, tot invenció, tot ficció. Això creia jo. Pobres personatges els malastrucs! Em deia quan els veia com en la ficció se’ls representava sarcàsticament, quina maldat per part dels creadors! Si. Era el que pensava fa temps. Ah! dolça innocència, en cap moment se me va ocórrer que podien existir en la realitat.  Ara ja no opine igual, vaig canviar de parer, tot just des que vaig conéixer un malastruc de debò, de carn i os i no de ficció.

L'aventura desventurada  començà abans de pujar a l'avió

Si, aquell personatge que aparegué de sobte en la meua vida, era un portador de mala sort, un ser al qual solament li arribaven adversitats. I malauradament, en este cas, no només li queien del cel, sinó que n’eren tants els contratemps, que els  repartia pels voltants. No, no és una exageració, i amb açò conteste a qui en este moment ho està pensant, qui creu que m’ho invente i el que pretenc és crear més invenció al respecte. No, ho assegure, no és cap exageració malgrat semblar-ho. Parle amb coneixement de causa, perquè malauradament vaig eixir perjudicada quan el destí em posà en un moment determinat al costat d’un ser malastruc.

I entre núvols la malastruga començà a
exercir el seu influix.



Fa anys ja que m’aparegué el portador i repartidor de la mala sort que a més de tenir males experiències personals i extraordinàries també les escampava. Fa anys i encara no l’he oblidat.Contràriament als meus desitjos unes vacances previstes i imaginades com perfectes es tornaren negres.

La meua aventura (quasi) desventurada, com el títol d’un llibre d’ Empar de Lanuza que vaig llegir fa molts anys, començà en iniciar un viatge a Nàpols sense res preparat ni dirigit. Anava amb la meua acompanyant, una germana tan viatgera com jo. Només teníem la reserva en un hotel i unes guies de viatge i plànols de la ciutat estudiats a la perfecció. Tot començà ja en l’avió que ens portava al descans, a la desconnexió estival. En el mateix moment de pujar a l'avió, el malastruc em buscà, em trobà i amb mi s’hi va quedar durant un grapat d’hores.

El nostre destí era Nàpols, un viatge on
només teniem molts plans pensats però només
estava previst l'hotel.

 

Voliem visitar l'illa de Capri

Vore i pujar el Vesubi era un dels atractius que

ens va moure a decidir-se este estiu per

Nàpols.



Si, va ser ja al primer avió València- Madrid quan inicià la mala sort a fer notar els seus efectes perquè el malastruc també viatjava al mateix vol. I el primer efecte va ser un retard. El trajecte previst d’avió va tardar al voltant d’una hora en eixir. Primer contratemps. Casualitat? En eixe moment vaig culpar a Iberia, amb la mala fama de ser sempre tan informal. Tampoc calia exagerar la situació. No va ser molt de temps si es té en compte que hi ha moltes vegades que són més hores les que els viatgers esperem desesperats als aeroports. Encara estàvem començant i la visió optimista predominava.

Així i tot, malgrat l’innat optimisme que generalment  m’acompanya, per a nosaltres, en eixa especial ocasió, era massa temps el que esperàvem perquè teníem el temps just per a la connexió amb el següent vol que eixia de Madrid cap a Nàpols. I cal matisar que el fastigueig de l’hora de retard no solament el teníem nosaltres dues, altra passatgera més, també pensava igual. Érem just les tres d’entre tot el passatge les úniques que anàvem a perdre la connexió amb altre avió. 

A partir d’este moment la malastrugança ja tenia cara i nom.

Estàvem patint el primer contratemps amb el retard del vol. Encara no sabíem la resta dels seus mals efectes, encara no. Però no  tardaríem.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà....