LA ADOPCIÓN
Daniela Féjerman
Amb “La adopción”
acompanyem a una parella a un viatge a un país de l’Est, no especifica quin, tal
volta perquè al llarg de la pel·lícula no es diu moltes coses bones sobre ell.
Pot ser Lituània, Ucraïna o qualsevol altre proper a Rússia. Recorde fa uns
anys que esta zona tenia portes obertes a l’adopció i moltes famílies
espanyoles hi anaven per aconseguir el desig de formar una família.
La parella
de protagonistes que mostren una gran sintonia al llarg de tota la pel·lícula, fan un viatge que no és de plaer, és un viatge - somni que comença
amb il·lusió, alegria i expectativa. És una viatge per adopció. Però una vegada
instal·lats al lloc, un menut poble hostil on no troben cap mena d’empatia per
cap lloc, el somni es torna un malson.
La seua intermediària en el procés d’adopció és una simple buròcrata que vol
agradar però no ho aconsegueix perquè es nota la falsedat.
I este
malson s’inicia només baixar de l’avió. La parella comença la seua odissea
adoptiva amb entrebancs que no deixen de passar durant la major part de l’estada
al país de l’Est.
En primer
lloc els perden les maletes, també fa molt de fred i a més a més no tothom entén
l’anglès, i qui l’entén de vegades no és fa entendre. Estos són els primers problemes.
Hi ha ambient hostil i corrupte, arriba un moment després de moltes decepcions,
que ja no es fien de ningú, tampoc de la intermediària que sembla que l’únic que vol és
embutxacar-se els diners.
Perquè a la
fi el que es mostra a la pel·lícula és que l’adopció és una simple transacció econòmica
per als països que aporten els xiquets i també per a les famílies que adopten,
que han arribat esperançades i carregades de sentiments i afectivitat però
acaben enxarxades en eixa negociació
burocràtica. Les famílies es deixen molts diners en el camí, alguns necessaris
per passar els tràmits però altres fruits del corrompiment.
Planteja dilemes
ètics i morals. Està el dilema de que serà
millor per al xiquets, si traure’ls del país o deixar-lo en el seu ambient.
Perquè els xiquets de vegades tenen família
i no sabem per què que no s’ha fet càrrec. Cada xiquet és un món, potser ha
estat abandonat per necessitat econòmica i no perquè no hi ha estima i desig de
tenir cura d’ell.
Tambè està
el dilema de triar un xiquet, i sembla
un mercat. I a més a més, en quines condicions? Fins on s’ha d’aguantar la corrupció
i la demanda indiscriminada de diners per a tot? Les agencies d’adopció presenten
xiquets malats amb deficiències físiques
o mentals i crea malestar als futurs pares per desitjar un xiquet sa. Els
xiquets sans en els mostren immediatament, si els tenen els reserven per a qui més pague. S’aprofiten de les famílies
desesperades que volen un fill i van a per totes. Son enganyats i són sabedors
que els estan enganyant, la qual cosa crea un continu malestar.
I al final
tanta adversitat, tant de problema acaba tambalejant la relació matrimonial.
Pot passar i en este cas passa. Eixe trencament sembla que se soluciona quan el
matrimoni s’emporta el xiquet a casa però l’esquerda està i no sabrem mai si la
parella veurà o no créixer al fill en la
mateixa casa.
Tot el que
es conta és real, la directora i guionista de la pel·lícula va passar pel
mateix procés i plasma la seua experiència sumada a la d’altres persones que com ella han anat a l’estranger a adoptar i han tingut problemes.
La majoria de les persones quan tornen callen per oblidar tots els mals tràngols
que han passat perquè al final ja tenen
el somni complert. Però la directora va voler mostrar la realitat i no fer cas
del consell que en el país diuen, que cal callar i oblidar totes les penalitats.
Pense que
la pel·lícula està bé per mostrar esta realitat viscuda per tantes i tantes famílies
o persones monoparentals que desitgen un fill algunes vegades de manera obsessiva
i opten per esta via d’adopció internacional. Fins i tot pense que és esclaridora
per als fills adoptats i quan tinguen
edat d’entendre puguen veure per tot el calvari que els pares han passat.
Tambè pense
que esta pel·lícula pot llevar les ganes d’adoptar si hi ha persones que ho
tenen en ment, però no s’ha de perdre l’esperança perquè no passa sempre i no en tots el països
hi ha un negoci al voltant de la vida humana, no sempre es viu una espera dolorosa ni apareixen tants entrebancs.
Sortosament hi ha països que controlen el procés. Sortosament
hi ha molts casos d’adopcions fàcils i felices que no tenen res a veure amb
esta realitat que la pel·lícula ha mostrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada