RESSENYA LITERÀRIA: EL FOTOGRAFO DE MAUTHAUSEN còmic i pel.licula

 

EL FOTÓGRAFO DE MAUTHAUSEN

Còmic

Salva Rubio, Pedro J. Colombo i Aintzane Landa

Pel·lícula

 dirigida per Mar Targarona.

 “El fotógrafo de Mauthausen” és una història que podem veure en pel.licula i llegir en còmic, basat en la vida real de Francisco Boix, un jove espanyol que va ser deportat a Manthausen junt a altres espanyols. El còmic és una copia exacta de la versió francesa també editada per la mateixa Norma editorial. La pel·lícula és posterior.

 Francisco Boix nascut a Barcelona l’any 1920 amb inquietuds politiques republicanes des de jove, s’exilià a França en guanyar Franco la guerra espanyola. Al país veí va combatre amb l’exèrcit francès i va ser empresonat durant la Segona Guerra Mundial. Després de passar per un parell de confinaments, l’any 1941 va ser  traslladat a Manthausen, un camp on l majoria eren presoners politics destinats a treballar fins a l’extermini.

 Una vegada al destí final, dins de la malaurança va tindre sort. La majoria dels companys perdien un poc de vida cada dia en l’esgotador treball en la cantera de pedra on hi anaven per construir la que posteriorment seria la famosa escalera dels espanyols, amb 186 graons. Bé es pot dir  que els presoners d’Espanya foren qui la construïren  amb sofriment. Però com Boix tenia coneixements de fotografia perquè el pare era una gran aficionat,  en lloc d’anar a picar pedra, el posaren a treballar junt a un comandant fotògraf, el comandant Ricken, que gaudia fotografiant l’horror de l’extermini camuflant la realitat. Li agradava fer muntatges artístics i on hi havia assassinats ell representava intents de suïcidi o intents de fuga.

 Francisco era l’ajudant principal del comandant en el laboratori i només arribar se n’adona que podia aprofitar la seua posició privilegiada per amagar els negatius de les fotos que plasmaven la vida al camp, per a que en el futur serviren de testimoni de la realitat. Quan l’avanç dels russos era un fet va rebre l’ordre de destruir totes les proves fotografiades i és quan Boix es va arriscar més per a evitar-ho i salavar la maxima quantitat de material.

 Al capdavall, amb l’ajuda d’un companys va aconseguir salvar molts negatius que delataven la crueltat nazi i ell mateix va participar en els judicis de Nuremberg. No va explicar tot el que va voler, tenia molt que mostrar, però al menys el seu testimoni va ser clau per condemnar a un dels criminals SS nazis del camp, Ernst Kaltenbrunner, la mà dreta de Himmler. Al còmic es mostra un poc la decepció que li causa el fet que no el deixen mostrar tot el que té i la decepció general que van sentir els espanyols supervivents amb el govern d’Espanya, aliat de Hitler i Mussolini. Boix acabà exiliat a França. El còmic pretén ser un homenatge a un personatge que ben lluny de ser aclamat és molt desconegut, és una lluita per traure a la llum una veritat que ha estat en segon pla  que en Mauthausen  moriren uns 4000 republicans espanyols.

 El còmic escrit en primera persona per Francisco com si li escrivira una carta a la germana Núria. Se centra en l’etapa de presoner i el dia a dia al camp alemany lluitant com pot pel partit comunista. El còmic és un treball d’equip: Salva Rubio és l’ historiador i guionista, Colombo l’historietista i Aintzane Landa qui dona color als dibuixos. L’obra està molt ben documentada, sobre la història i sobre els camp. També sobre la vida del protagonista treta amb seguretat de la biografia de Francisco publicada per Benito Bermejo l’any 2002 per l’editorial RBA i revisada posteriorment, l’any 2016, qui va investigar Boix durant anys, la vida, les seues fotografies i els arxius fotogràfics capturats als SS del camp de concentració Mauthausen Gusen. També hi ha un documental de l’any 2000 de Lorenzo Soler que mostra la biografia on apareixen fotografies de Francisco Boix i el so de la seua declaració en Nuremberg.

 El format còmic facilita que l’obra siga atraient per a la gent jove, que ha de conèixer els fets històrics per a evitar caure de nou en radicalismes extrems. És una obra que es podria qualificar de  didàctica perquè a més a més, inclou una segona part explicativa de la part històrica que està dibuixada amb articles interessants sobre els fets i l’època.

 L’adaptació del contingut està bé, tenint en compte la limitació que suposa el format còmic. És evident que seria impossible incloure tota la vida de Francisco i s’ha de  resumir, per la qual cosa  tracta només el tema del camp i  a grans trets. També, al meu parer,  li falta un punt d’emotivitat, no transmet l’angoixa dels presoners i la desesperació de la situació, simplement es limita a relatar els fets. Faltaria aprofundir per poder empatitzar.

 Però no s’ha d’obviar que esta novel·la gràfica està molt ben documentada, des del punt de vista històric i escenogràfic: en fets, ambientació de lloc o en la vestimenta. El color fosc predominant, especialment el blavós i grisenc contribueix a donar-li eixe atmosfera obscura i tètrica que hi hauria realment en el camp. Quan hi ha un fet important o es vol ressaltar la gama de colors canvia. Les imatges a doble pagina ajuden a veure amb major magnitud Mauthausen i mostrar-lo tal com era, gran in important. Plasma l’horror, sense recrear-se en imatges macabres ni sanguinolentes, explicant la part essencial en la vida del fotògraf

 Hi ha un detall que em deixà encuriosida, tots els personatges secundaris semblen tenir la mateixa cara, després he sabut que va ser intencionat, per mostrar com veien els alemanys als presoners: individus sense noms i tots iguals. I era així, de fet amb l’uniforme a ratlles i el cap pelat, tots semblaven igual. Però els autors del còmic van més enllà, i també dibuixen els soldats alemanys amb cares semblants, perquè en realitat per als presoners també tots eren igual i es comportaven de la mateixa mala i sàdica manera.

 La pel·lícula, mostra igualment, com el còmic, l’horror de Mauthausen. L’he vista dues vegades i la segona vegada m’agradà més que la primera, tal volta perquè sabia més del tema i a més a més el mateix dia tenia entre mans la lectura del còmic i anava comparant. També la segona vegada vaig trobar un Mario Casas bon actor que abans no havia vist tal volta perquè en aquella primera vegada vaig anar al cine amb el  prejudici de que l’actor no m’agradava i el vaig veure amb mala mirada. I ara dic que Mario Casas convenç, en esta i en altres pel·lícules, ha evolucionat com actor i demostra professionalitat i que sap moure’s en diversos registres.

 Al capdavall després de la segona vegada de veure la pel·lícula crec que Mario i la resta dels actors fan creïble els personatges creant emotivitat i això és molt. I així a la pel·lícula trobem preocupació o angoixa, tranquil·litat i també moments de tendresa protagonitzats pel xiquet i la dona Anna Pointner que salva els negatius. I també veiem molta bogeria, en els guàrdies i especialment impactant la del fill del comandant en la festa al jardí protagonitzant l’escena de la pistola. El xiquet fill de la SS juga a matar, és l’únic joc al que sap jugar.

 Al final de la pel·lícula apareixen les fotos reals del camp amb els protagonistes reals, i tot  ajuda a entendre més la dramàtica realitat i posar-se en el lloc de les víctimes.

 Pense que este tipus de llibres o pel·lícules malgrat que sempre son resums i es queden a mitges del contingut, estan molt bé per a mostrar la història i que no es repeteisca. I és que per molt que es conte, sempre són porcions perquè malauradament la realitat total encara va ser més dura.