ALMERIA: TABERNAS I EL DESERT

M’agraden els deserts, els trobe magnètics, els d’arena el que més, però els àrids també són paisatges suggestius per la seua atraient desolació.

Hui anem a visitar el poble de Tabernas a uns 35 quilometres d’Almeria i especialment volem visitar el seu desert. I parlem d’un desert de debò. El desert té 280 quilometres quadrats i està declarat Parc Natural des de 1989.

El desert de Tabernas és l’únic desert europeu. I és que Almeria és la província més seca d’Europa. Si parlem tècnicament és veritablement un desert pel seu ecosistema excepcional amb un microclima general per les muntanyes que ho envolten.

Les condicions climatològiques especials han configurat el terreny característic que li dona valor geològic i paisatgístic, també botànic i faunístic. El paratge està declarat zona d’especial protecció per a les aus, per la riquesa avifauna. I és que poca pluja i una zona envoltada d’unes imponents muntanyes comporta l’aridesa i el qualificatiu de calor infernal que es deu suportar en època estival. Hi ha temperatures extremes que van de 40 graus diürns a -5 nocturns. Encara que inusualment, durant esta setmana passada han hagut inundacions en la provincia i també en esta zona.

La població de Tabernas no té res d’especial, i tal volta si que ho tinga però amb les ganes de trepitjar el desert no donem importància al que veiem i ens sembla una població secundaria.

I si parem a Tabernas és perquè anem amb una guia local que ens dirigeix les passes. El primer que fem és entrar al centre d’interpretació que explica tot al voltant del desert,  sobre l’ecosistema, els animals, la fauna, la flora de la zona...i ho mirem...però amb presses...hi ha molt que llegir i estem ansiosos perquè el que volem és veure els paisatges que ens envolten.

De lluny veiem les ruïnes del castell de Tabernas construït als segle XI durat lèpoca de dominació àrab.

Anem a la plaça principal del poble per visitar l’església de la Encarnación. Del segle XVII i d’estil mudèjar tardà.

Donem una volta pels voltants de la plaça, i en una paret trobem a Clint Eastwood... perquè segur que passaria pel poble alguna vegada. Tabernas, el desert i Almeria era i és, escenari de pel.licules.

I ara si, agafem l'autobús per anar al punt de partida d’una caminada. No entenc de geologia però si sé observar les formes que l’erosió han configurat. Sé observar i imaginar, és el que m'agrada. Mirant a traves del cristall de l’autobús no perd detall del paisatge, sembla que estem en Arizona. Nomes hi ha un poc de verd, alguns pins i eucaliptus donen un toc de color verdós entre els matisos del color terra, grocs, ocres i marrons. Em pregunte com aguanten estos pins amb tanta sequera.

Passem de llarg els poblats de l’oest que tantes vegades van atraure a directors de cinema. I és que van veure en el desert espanyol una manera d’estalviar diners. Hui en dia munten espectacles turístics recreant l'antic oest americà. També veiem de lluny el que queda de decorats de pel.licules....com fortaleses, poblats, muralles o alguna torre.

Me n’adone que hi ha algunes cases abandonades, caserius que no han pogut suportar la vida del desert que sense cap dubte no ha de ser gens fàcil. Altres caserius aguanten aprofitant la vena turística.  Imagine quantes persones hauran sigut extres en totes les pel·liculers rodades, espanyoles italianes o americanes sovint en necessitarien i segur que per a la gent de la província seria un al·licient participar-hi: ser actor per un dia!.

Sovint m’he preguntat perquè a les pel·lícules europees de l’oest se les anomenen spaguetti western, ara ja ho sé. I a més a més m’he assabentant que també se les anomenaven "xoriç western" o "paella western". M’he posat les mans al cap. Tot es cosa dels americans. Si, aixi és. Eren els qualificatius que empraven despectivament els crítics americans que les consideraven inferiors als westerns americans de collita pròpia. Espaguetti per a les que s’hi feien italianes i xoriç o paella a les espanyoles. Encara que algunes de les pel·lícules  es van salvar del rebuig generalitzat i van ser tractades amb benevolència.

I és que este tipus de pel·lícules es van posar de moda a la dècada de 1960 i 1970 i eren sempre de producció  europea, la majoria ern d'Itàlia i d'España,  a diferència de les del gènere que eren americanes. Durant estos anys s’hi feren centenars de pel·lícules perquè  tenien molta demanda. Amb la “Trilogia del dólar” del director Sergio Leone el subgènere  va aconseguir ser un fenòmen de masses. “Por un puñado de dolares” va ser la primera de la sèrie produïda en Espanya l’any 1964 i el desert de Tabernas l’escenari escollit, concretament el que hui és el parc temàtic Oasys Mini Holliwood, que nosaltres veiem de lluny. La segona pel·lícula “ La muerte tenia un precio” i la tercera” El bueno, el feo y el malo” també foren filmades al mateix lloc. Eren massa violentes però al capdavall la critica americana no va tindre mes remei que acceptar este tipus de  pel·lícules com un subgènere més i deixar d’infravalorar-lo. No cabien comparacions amb les americanes perquè el pressupost era molt inferior i a més a més tenien característiques que les diferenciaven. I amb el preu està la diferència. I així i tot tampoc quedaven tan malament. Es rodava en Espanya en lloc d’anar als escenaris naturals americans. La forma per estalviar era reutilitzar decorats per rodar diferents pel·lícules.

I un ingredient molt important i innovador que van incorporar  i que va ser un encert va ser la banda sonora original, composada per Ennio Morricone barrejant instruments inusuals amb elements diferents com dispars o xiulets. La música donava èmfasi a moments clau de la pel·lícula.

Després de l’èxit de Sergio Leone els escenaris espanyols es feren famosos  i  també vingueren americans a rodar les seues pel·lícules western i també altres que no pertanyien al gènere.

A poc a poc el western europeu va anar perdent adeptes A partir de 1970 tanta violència va començar a cansar i el subgènere va adoptar un altre estil, menys violència i més humor amb “Le llamaban Trinidad”, però al final acabà cansant i acabà desapareixent.

Encara s’hi filmen pel·lícules, sèries  i espots publicitaris perquè el paisatge continua sent fotogènic. I no només arriben cineastes d’àmbit espanyol també s’ha filmat material, especialment sèries americanes. Esta constant demanda fa que les instal·lacions es  mantinguin intactes.

Arribem a un punt en concret i l'autobús para. Baixem per iniciar la caminada. Ho fem pel llit del riu Aguas. I el priemer que em ve al cap és el joc semàntic i pense sobre la contradicció, perquè és un riu que va sec la majoria de l’any. Anem a buscar l’oasi que va servir d’escenari per a la pel·lícula “Laurence d’Arabia”.

I caminant caminant per un camí fàcil, salvant xicotets tolls d’aigua i grapats de pedres arrossegades degut a unes recents pluges i entre un fabulós paisatge, arribem a l’oasi que va servir d’escenari  de la pel·lícula Laurence d’Aràbia.

És un paisatge inusual que m’ha sorprès.  És un paisatge desolat, àrid i per formes capricioses que les muntanyes han dissenyat entenc que l’agafaren d’escenari de pel·lícules de l’oest o en este cas simulant un desert àrab.

Veig microcràters provocats per les gotes de pluja, rambles enfonsades, xemeneies de fades, solcs o regueres, capes de terrenys plegades, muntanyes que semblen de paper, com les que fèiem de xicotets per muntar el betlem...

És un lloc fabulós per pensar en la gran varietat paisatgística que tenim a Espanya i que de vegades s’infravalora. El sol està amagant-se, cal reprendre el camí de tornada.

Faig la caminada en solitari pensant en la bellesa de la mare Naturalesa i també pensant amb tots els famosos del cine americà europeu que arribaren a Almeria i gaudiren d’estos escenaris naturals incomparables, actors, actrius o directors tan coneguts com Charles Bronson, Claudia Cardinale, Brigitte Bardot, Clint Eastwood, Steve McQueen, Yul Brunner, Faye Dunaway, Sean Connery, Bud Spencer, Terence Hill, Gregory Peck, Harrison Ford, Henry Fonda, Steven Spielberg, Orson Welles, Mankiewicz, Burt Lancaster,  Richard Burton, Charlon Heston, Jack Nicholson Gene Hackman, Anthony Quinn, Fane Dunaway  Arnold Achwarzenegger, Michael Caine, Rachel Wiech, Ursula Andress i molts més. Fins i tot John Lennon... Però  especialment pense amb Peter O'Toole que va trepitjar este mateix lloc on m’hi trobe... i enmig del silenci puc imaginar tots els enrenous del rodatge. Fa ganes de veure de nou la pel.licula.

I de fet, ho faig quan torne a casa i cert que he reconegut les escenes en la pel.liculaon apareix l'oasi i les palmeres. 

QUADERN DE VIATGE, ALMERIA, desembre 2019