ADÚ
Salvador Calvo
Adú és una bona pel·lícula espanyola que m’ha emocionat
pel seu fons humà. M’alegra anar al cine i gaudir amb pel·lícules de qualitat
que, a més a més, aporten un grau de conscienciació a la societat per a que siguem tots un poc millor. En este cas per a que siguem més tolerants front al tema de la emigració.
Quan eixes del cine queda clara la idea que cap persona abandona família i amics per anar-se’n a altre país on no té res ni a
ningú conegut, cap persona ho fa si no és per una bona raó. Perquè en esta pel·lícula es veu un poc de
la problemàtica que pateixen els emigrants abans d’arribar a les nostres
fronteres. I encara que la pel·lícula és realment dura, crec que encara és poc el
que mostra en comparació al que realment passa. El director ha mostrat
una mínima part. Hi ha tantes casos com persones, i tots els casos esgarrifants.
El director conta tres històries que conflueixen en una,
són diferents i alhora connectades. La més important i la que dona el nom a la
pel·lícula és la historia d’Adú, un xiquet camerunès de sis anys que fugint de
la mort segura i junt a la germana s’amaga
en les bodegues d’un avió. Tanmateix en el camí perd a la germana i es
queda sol. Per sort troba altre acompanyant que és somali i amb qui descobreix
la veritable amistat. Tots dos s’entenen, un parlant en angles i altre en francés,
barrejant paraules. Els idiomes no són barreres quan hi ha intenció de comunicar-se.
La innocència d’Adú contrasta amb la realitat que
l’envolta, el seu somriure és el raig d’esperança i els seus grans ulls ho diuen tot. Els seus ulls podrien
entendre’s com una metàfora i així cada vegada que Adú ens mostra eixos gran
ulls en pantalla, obri els ulls i els cors de l’espectador. Encara que per
altra banda estic segura, que l’espectador que va a este tipus de pel·lícules no cal
molt que li obriguen els ulls perquè ja té empatia amb la problemàtica i l’entén.
Per això tal volta seria convenient que "Adu" fora tema vist i tractat en els
instituts per anar ensenyant els valors des de menuts. Adú és del tipus de
pel·lícules necessàries en una societat on cada vegada en som més de totes les
races. Es necessari per fer-nos preguntes sobre els que viuen al nostre costat
o seuen junt a nosaltres en les escoles.
La interpretació del xiquet és fabulosa i hem de valorar cada
minut davant de la pantalla perquè és un xiquet que no sap ni llegir ni
escriure i que aprenia el que havia de dir de memòria. Per fer-li entendre el
que estava passant en la pel·lícula el director li va mostrar per primera vegada un elefant, que
no havia vist mai, també va tindre que aprendre a nadar. El xiquet és pura naturalitat i
esponaneitat.
Els altres dos temes complementen la trama però són
secundàries.
La història del pare i de la filla és un tema de
generacions confrontades. Està el pare que vol educar bé i no sap i la filla mal-educada
sense valors. Tots dos són pobres en intel·ligència emocional i els costa
gestionar els sentiments. Tal volta el personatge de la filla s’hi podria
haver involucrat més en el tema de la immigració, veure’l de prop i adonar-se
més de la realitat, i no ho fa. El viatge a una realitat tan dura no la fa
canviar perquè no es para mirar. Este tema
és un cercle tancat entre pare i filla i de fons tracta la cacera furtiva.
La història dels guardià civils està situada en la tanca
de Melilla i els subsaharians que la volen traspassar. L’escena inicial de la pel·lícula és realment forta i alhora real:
la lluita per la supervivència d’uns i el compliment del deure i les ordres per
part d’altres. I mostra amb cruesa el que és i
passa: actuacions de persones que fan bé les cosesse sent remordiments de consciencia per saber que no s’ha fet justícia.
Les tres històries estan d’alguna manera connectades. La bicicleta
uneix Adú amb Sandra. I Adú alhora està relacionat amb el guàrdia civil honest
que és qui el salva. El que està clar que en les tres històries als protagonistes
de cada trama els canvia la vida. Adú buscant una vida millor, la filla
canviant d’actitud respecte al pare i penedint-se de tota la ràbia sentida. I
el guàrdia civil honrat que al capdavall salvant una vida queda compensant de
la mort d’altre emigrant.
La pel·lícula està ben feta i ben ordenada. En un
principi recorda a la pel·lícula “El cuaderno de Sara”, per estar també
ambientada en Africa però en "Adú" no hi ha saturació de violència com passà en
l’altra. En Adú hi ha sentiments i m’agrada que es ressalte este aspecte i que
prime abans d’entrar en aspectes morbosos que podrien tergiversar l’autenticitat
que desperta la història.
Només acabar la pel·lícula reflexione-hi. Pense que els
nostres problemes diaris són nimietats comparant amb els grans problemes reals
amb els quals s’han d’enfrontar els emigrants cada dia, bé abans de fugir o una
vegada arribats on volien, si és que arriben. Perquè les històries dels
emigrants al país que els acull mai acaben, contínuament troben entrebancs i
cada dia ho presenciem. Som així, malauradament, per això és bo conèixer les
realitats viscudes pels que no han tinguts els nostres privilegis i han nascut
en un país avançat lliure de malfies que exploten al més necessitat. Tan de bo el mateix que estic pensant jo ho pense més gent. El món seria altra cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada