FRANÇA: Mont SAINT- MICHEL

L’imponent monestir en la roca només veure’l impressiona però  encara el valore més en acabar de visitar-lo: per història i art que guarda i per la gran mampresa de construir adaptant-se a la roca.

Mont de Saint Michel a la zona francesa de Normadia.
Diuen que és el segon monument frances més visitat després de Paris.

El Mont Saint-Michel és una illa rocosa situada a la regió francesa de Normandia, a un quilòmetre de la costa nord del país, a prop de les ciutats de Caen i Saint Maló. És el segon lloc més visitat de França després de  Paris. La visita ho val i tot el reconeixement que se li faça també.  Es remunta a l’any 708 quan el bisbe d’Avranches va manar construir el santuari dedicat a l’arcàngel després d’aparèixer-li tres vegades en somnis per ordenar-li que construira el temple en el seu honor. Va ser aleshores quan comença a ser lloc de peregrinatge i quan s’hi instal•laren els monjos.

Lloc de peregrinatge a l'antiguitat, el nostre pergrinatge particular comença en el moment d'aparcar..i és que està  allunyat. De lluny el vegem...hi anem...

Els monjos benedictins  fundaren l’abadia l’any 966. En l’occident medieval les tres peregrinacions més importants eren Roma, Santiago de Compostela i Le Mont Saint-Michel. Durant la guerra dels Cent anys al segle XV, va servir de refugi per als cavallers francesos front l’ocupació anglesa i als segles XVIII i XIX es va utilitzar com a presó. L’any 1979 va ser declarat Patrimoni Mundial per Unesco.

Uns vehicles, furgonetes llançaderes, ens apropen i així ens estalviem part de la caminada.

Les espectaculars marees de la badia van contribuir a fer del mont un lloc inassequible. Durant molts segles solament s’hi podia arribar a peu quan la marea baixa deixava pas lliure. Actualment s’hi pot accedir en tot moment perquè es va construir una carretera que arriba fins el peu de la roca. El turisme massificat va començar a acudir-hi per visitar-ho i aleshores es va creure convenient facilitar l’accés.

Però les coses van a canviar, van a donar-li de nou el caràcter marítim que abans tenia. De fet en este moment ja està en procés de remodelació i es vol tornar a l’essència perduda d’abans. Es vol convertir de nou la roca en insula i han començat prohibint l’aparcament de vehicles al peu de la badia. L’any 2005 començaren els treballs sobre el terreny i la previsió és que l’any 2015 estiga acabat. Entre altres obres es vol construir un pont passarel•la que reemplaçarà el dic existent. És necessari. Durant dècades la badia ha anat acumulant sediments amenaçant convertir l’afamada illa de l’abadia de Normandia en una península.

I caminem  i caminem...ja queda menys...

Personalment trobe la nova iniciativa genial, al menys és seguir "l'ordre natural", i ho dic sincerament malgrat estar sofrint en estos moments les conseqüències d’una organització que encara està molt desorganitzada. Parem en l’estacionament que està molt allunyat, a tres quilòmetres del Mont Saint-Michel. El Mont es veu de lluny, en estos moments entre boires perquè l’oratge no ens està acompanyant i dóna indicis de pluja. El vehicle el deixem a uns 50 minuts a peu. I que passa si va gent minusvàlida? No passa res, l’organització et porta directament. Tanmateix hi ha persones que no tenen carnet de minusvàlida i els costa caminar...per a eixos res, tal volta amb molta insistència s’aconseguiria ajuda. El cas és que a l’aparcament s’hi respira un poc de caos i sorgeixen moltes preguntes. Perquè no deixen que el grup dels autobusos baixen en el punt més proper i després el conductor ja va al lloc que li toca? Eixa és una, i altra pregunta sorprenent és per saber on van uns autobusos plens de japonesos. Ells passen directament...Este fet fa pensar en interessos. I és que a prop del Mont hi ha hotels i restaurants, botigues de regals...tot un muntatge preparat. Qui s’hi queda a dormir o menjar té dret a passar. Este fet em fa malpensar. Facilitar l’accés a canvi de despeses als llocs que hi ha al voltant..no, això no m’agrada...

Hi ha qui diu que tants entrebancs llevarà visitants perquè a més a més de la caminada, que tothom no està disposat a fer-la, està el pagament del pàrquing.

Però fora maldecaps, hem vingut a veure el Mont Saint-Michel i res ho pot entorpir. Així que fem el que els organitzadors han mal organitzat i seguim el camí marcat. I pense que els encarregats aniran adonant-se de les errades plantejades i fins que les obres acaben milloraran l’accés. Perquè estic segura que de queixes, en este apartat, en deu acumular moltes.

És un edifici imponent.

Arribem a un punt a uns 5 minuts del pàrquing, sempre relatiu segons el ritme de caminada personal,  on hi ha un cartell que indica que si continues recte vas a peu i tardaràs 40 minuts, i si no vols caminar pots optar anar a l’esquerra a buscar unes llançadores, unes “navettes” gratuïtes que apropen el personal.

Fa molta humitat i està mig plovent així que optem per les “vanettes” que ens acurten el camí. Pujant al vehicle acabem la nostra particular peregrinació cap al lloc on antigament s’hi anava a peregrinar. Ha sigut un llarg tram, des que hem baixat del autobús aparcat al sector nª7 de l’àrea del pàrquing fins arribar al peu de la roca.

Tanmateix, una vegada davant la roca i admirant tanta meravella res importa. El Mont s’ha fet de voler perquè l’hem vist des de la llunyania i després cada vegada més a prop. I ara hi està, a 80 metres d’altura i amb un quilòmetre de circumferència. El monestir d’estil romànic i gòtic, està edificat sobre una roca i totes les dependències s’adeqüen a la base on està. S’hi veu des de l’exterior com s’adapta a la forma de la roca.

Entrem per la porta d’accés al poblet. Tanque els ulls i el puc veure com seria antigament, he vist reproduccions i m’ho puc imaginar: tendes d’artesans, el negoci de les veles era el més important, bullici pel carrer estret que puja en costera cap amunt, carreters amb carros arrossegant el carro ple de provisions al monestir.... Però quan deixe de somniar veig la realitat de la massificació turística, a més a més amuntonada perquè el carrer és molt estret i no hi ha quasi espai.

El carrer està tan ple que opte per fotografiar les parts altes de les cases.

I està ple, a mà dreta i esquerra, d’un grapat de tendes que desvirtuen l’essència del que anem a veure. Però el negoci és el negoci i Saint Michel atrau turistes i les antigues tendes artesanals que abans imaginava ara estan ben asortides de “souvenirs”, i altres productes que segur són cars i sense qualitat. Parle en general, alguna hi haurà que marcarà l’excepció.

El poble manté l'estructura medieval. Tal volta si no fóra pels comerços actuals, les cases haurien caigut i no s'hagueren restaurat. S'ha de veure la part positiva.

Només entrar a la ciutadela medieval ens crida l’atenció un cartell en un restaurant amb el nom  “Mere Poulard”, que té al seu menú com plat principal una “omelette”, una truita, molt afamada, res a veure amb la que nosaltres els espanyols anomenen francesa. En la cuina del restaurant, cara a tothom, uns cuiners mostren el ritual de com es fa l’afamada truita de Mere Poulard. Però nosaltres ho deixem per al final, primer pugem i anem a veure el monestir.

Al monestir s’entra per una escalinata molt llarga dedicada a l’arcàngel san Miguel i dos vegades a l’any   fan peregrinacions en el seu honor.

L'escalinata d'accés.

Després de pujar l'escalinata, passem un arc.

Pugem a una terrassa. Dalt de tot les vistes a la badia expliquen la necessitat de tornar de nou que les aigües circulen naturalment. Estan d’obres i s’hi veu el terreny fangós. De lluny també podem veure l’illa d’on es va extraure el material emprat en la construcció i només era possible el trasllat quan les aigües estaven baixes.

Des de la primera terrassa a la que accedim, seguint l'itinerari marcat, veiem les vistes a la badia i les obres que estan fent de neteja per canalitzar de nou les aigües.
Al fons, un punt negre, és una illa d'on antigament van transportar tot el material necessari per a la construcció de l'edific aprofitant les marees baixes.

Entrem dins l'edifici per visitar-lo i una audioguia ens va explicant el que estem veient. Pas a pas ens traslladem en la imaginació a altre temps. La veu enregistrada que escoltem ens convida a imaginar, ens explica la part històrica, l’artística i la monacal.

El temple, per a les celebracions religioses.

Em sorprén en una de les sales que cada vidriera és diferent, totes miren a l'illa que enfronta la roca.

La veu enregistrada guia la imaginació explicant detalladament el que estem veient. Hem entrat al refectori on imaginem el menjar silenciosament, a la sala de visites, a la cripta construïda per a suportar el cor de l'esglèsia i per això té grossos pilars...tot ho veiem seguint el camí que ens indica la veua enregistrada.

Una polea servia per pujar els aliments.

De tot em quede amb el claustre que  es una meravella construïda l’any 1228 en estil gòtic i va ser restaurat al segle XIX. Té dobles columnetes que creen un efecte interessant de perspectiva.

Els claustres sempre garden misteris. Jo sempre imagine que són els llocs on els monjos deixen per moment els resos i s'hi dediquen a llegir, xerrar o cultivar l'hort...els imagine que són llocs d'esplai dins la rígida vida monacal.

Però el que més m’ha impactat de l'edifici és la construcció, el plànol perfectament estudiat per adaptar-se a la forma piramidal de la roca, amb l’església de 180 metres de llarga al cim sobre criptes. No s’ha d’oblidar que es va construir al segle XIII i que no és fàcil recolzar sobre la pendent de la roca un edifici de tres pisos. Senzillament una meravella arquitectònica.

Per tornar a la porta d’entrada es pot evitar el maremàgnum de gent i anar vorejant la muralla. És un camí estret que dóna per una banda a la badia i per altra a la part de darrere les cases. El que serien els patis ara són terrasses de bars i una continuació de les tendes. I malgrat no abandonar el consumisme en el que s’ha convertit esta antiga ciutadella, esta part resulta agradable, al menys s’hi respira, al menys no  entropessem...I si mires cap amunt, imponent i sobreeixint entre els sostres de pissarra, estan les torres del monestir i te n’adones realment com de costerut és el poble.

Voregem la muralla per evitar la gent...i és un encert.

I baixant hem arribat al punt inicial: el restaurant de Mere Poulard que es remunta a 1879. Ara si que li dediquem temps a mirar. Però només "mirar", perquè l’afamada “omelette", que sembla més un “soufflé” té un preu desorbitant. De tota manera em console pensant que eixa truita amb sal, pebre,  mantega i nata és massa consistent per a mi.

Anette Poulard va tenir ull empresarial i va inventar una truita fàcil i ràpida de preparar per als peregrins que arribaven a Saint Michel cansats i famolencs. Ella va donar el primer pas i el màrqueting posterior ha fet la resta. Actualment Poulard és una industria lucrativa, a més del restaurant i la venda del receptaris de cuina hi ha cafes o tendes, tot encapçalat amb la imatge de mère Poulard.

Restaurant La mère Poulard, l'havíem vist només entrar, però és al final quan ens parem per saber què hi fan.

El joves de la cuina amb finestra oberta al carrer són un reclam i una atracció, estan en una cuina tradicional amb recipients de coure amartellat i porten vestimenta de l’època. A més a més el xic bat els ous  fins i tot amb ritme i musicalitat, és un dels trucs de la truita.

Amb ritme els cuiners fan l'omelette, segons la recepta tradicional. són una atracció

La sorpresa més gran que trobem en eixir del Mont, quan ens anem cap al parquing, és veure que l’oratge ha canviat i podem veure l'edifici espectacular amb altra llum, la del sol. És fluixet però val més això que res. I així la primera imatge tètrica entre boires que hem vist des del pàrquing queda oblidada.

Les cases semblen amuntonades, com si no caberen en la roca, com si disputaren la parcel.la...

Així que abans del "segon peregrinatge", esta vegada cap a l'autobús li fem les últimes fotos a este incomparable monument, que si ja m'ha  impressionat en veure’l a l'inici, en acabar de visitar-lo encara m'impressiona i el valore més.

El sol canvia la panoràmica, li dóna més vida. A les primeres fotos hores enrere anàvem amb paraigües i imperemables.

M'agradaria tornar-hi dins d’uns anys, veure totes les obres acabades i comprovar la variació de les marees. Sobre tot seria bonic veure l’estampa del mont en marea alta, envoltada d’aigua. Ah! i tastar el corder que pastura quan hi ha marea baixa, en menjar eixe herba del terreny banyat amb aigua salada diuen que té un sabor especial.

Una última foto...No ho puc evitar!

TOTES LES FOTOS AMB LA MÚSICA de Los chicos del coro

ho pots veure: CLICANT ACÍ

QUADERN DE VIATGE,  FRANÇA (NORMADIA),  estiu 2012