RESSENYA LITERÀRIA nº 41: EL BOLÍGRAFO DE GEL VERDE

nº41-EL BOLIGRAFO DE GEL VERDE

Eloy Moreno

Este llibre m’agrada, me’l vaig llegir quan l’editorial Espasa l’acabava d’editar i me l’he tornat a llegir ara per a fer esta ressenya. El vaig agafar per curiositat, no sé exactament qui me’l va recomanar o què em va impulsar a escollir-lo i emportar-me’l en préstec de la meua biblioteca habitual. Tal volta perquè havia escoltat, en algun mitjà de comunicació o xarxa social, la història de com la novel•la va passar de manuscrit a llibre. I m’impactà el convenciment de l’autor que el que havia escrit anava a triomfar. I és que Eloy Moreno va escriure la novel•la, i com generalment les portes de les editorials no estan obertes de bat a bat per als desconeguts, va decidir fer una autoedició i això suposa la difícil tasca de fer-se també tota l’auto promoció. Segur que va ser dur fer molts quilòmetres de llibreria en llibreria per col•locar el fruit del seu treball al costat d’altres novel•les d’autors consagrats, alguns amb fama motivada i altres que ocupen les prestatgeries i no s’ho mereixen tant. 

Les xarxes socials també li donaren una empenta. I eixe màrqueting i les hores fent de comercial del seu propi producte donaren bon resultat. Eloy no ho va fer gens malament. A més a més, com  mostrava i venia un “producte” de qualitat el “boca a boca” va funcionar, i així arribà a l’editorial Espasa que li va donar major difusió.

Quan agafes el llibre i li dones una primera ullada observes que té una ressenya de presentació intrigant i original, no diu res exactament i pica la curiositat per obrir el llibre i començar a estripar de què va. I el fet d’observar en esta primera ullada que la novel•la està escrita en capítols curts augura que serà de fàcil i ràpida lectura, i este detall, sempre anima.

I ja, quan comencem a llegir trobem que el que conta i com ho conta enganxa, i és perquè retrata una rutina quotidiana que passa a qualsevol. I a més a més la conta en primera persona que ajuda a identificar-nos amb el protagonista. 

El llibre m’agrada, ja ho he dit, però a més a més ocupa este espai viatger perquè té a veure amb els viatges. Sabem qui és i què li passa al protagonista mentre ens ho conta quan està fent un viatge allunyant-se de casa. Primer va amb tren, després agafa un autobús i finalment continua el camí a peu presentant-nos els paisatges del Pirineu i els seus llacs, descrivint-nos el seu deambular de refugi en refugi com un caminant o turista més. Com viatgera i aficionada a caminar per sendes de muntanya que sóc, sense tindre molta idea, hi ha parts del relat de l’ascensió per la muntanya en els quals m’he sentit plenament identificada, estan molt ben escrites. La sensació d’angoixa per l’esforç es transmet a la perfecció. 

En realitat el protagonista no fa un viatge de plaer, és una fugida i fa molts quilòmetres de trajecte fins la destinació escollida, són molts moments de solitud  que dedica a recordar diversos passatges de la seua vida laboral i personal, i també fa repàs dels esdeveniments que l’han portat a eixa decisió.

L’estil d’escriptura és senzill, com la mateixa novel•la,  utilitzant una trama plena d’intriga. La novel•la  mostra com el protagonista perd el temps que és el mateix que perdre a poc a poc la vida per no assaborir-la,  i també mostra el camí que mamprèn fins arribar a la nova destinació on acaba encarrilant la seua vida.

Eloy Moreno ha jugat amb el llenguatge i  així cada capítol està carregat de reiteracions, de paraules o de frases que recalquen eixa monotonia en la que el protagonista està immers. I eixes reiteracions no deixen de ser un joc lingüístic en el qual l’autor es recrea gaudint en cada frase estructurada creant tocs de poesia. Els trobem en la primera part de la novel•la explicant el  ritme dia a dia, i també estan presents en la segona part, quan ens mostra l’inici del canvi de vida.

És una novel•la entretinguda que a més a més té una reflexió important i certa sobre la societat actual, de vegades deixant passar moments preciosos, sense gaudir i sense actuar. I així, convida a parar-nos i mirar-nos, ens incita a preguntar-nos si el que vivim és el que realment voldríem i si la resposta és no, encoratja cap a un possible canvi.

Definitivament dic que m’he fet seguidora d’este jove autor,  sé que tot el que escriga m’agradarà, així que una vegada llegida esta primera novel•la, cal llegir la segona, “Lo que encontre bajo el sofa”, no dubte que serà tan interessant com la primera, i més si cal per estar ambientada en la preciosa ciutat de Toledo, tan atraient i misteriosa.