Pàgines

dissabte, 30 de novembre del 2019

DESCOBRIM CROÀCIA I ESLOVÈNIA

Croàcia on la llum del sol enlluerna...i la seua gent intenta agradar al foraster i així anar reeixint de la guerra patida fa relativament poc de temps.

No oblides entrar als enllaços on hi ha explicació més detallada del viatge.


Croàcia és sinònim de sol i platja, però també guarda patrimoni històric i artístic que cal descobrir. Croàcia està ressorgint de les conseqüències d’una cruel guerra i necessita el turisme que va enriquint econòmicament el país. Però encara no tenen pràctica rebent gentada, no estan acostumats i de vegades no saben com actuar quan els arriba l’allau de persones als restaurants, als hotels…a poc a poc el país anirà aprenent i acostumant-se, si el que volen és continuar rebent turistes. No tenen més remei.

El país m’agradà, però no la massificació que trobàrem en estiu. Si torne algun dia, serà en altra època de l’any, l’agost croata ja l’he experimentat i de calor i gent vaig anar sobrada.

Vaig fer una ruta molt completa que va començar a Dubrovnik, una ciutat encisadora, que vaig gaudir de debò, bé pujant a les parts altes o passejantpels carrers i pel port... tan se valia. Dubrovnik és bonica mirant-la des d’on siga. 


Un dia férem una escapada a les illes Ilifati. Generalment les platges són de pedra però aquell dia anàrem a una on hi havia un espai menudet d’arena ... però res en comparació a les nostres platges. El trajcte en vaixell va ser agradable per l'aire i el sol...el paisatge...



De Dubrovnik anàrem a Split, una ciutat blanca que m’agradà. Bocabada perquè està construida dins d'un palau.



De Split anàrem a Trogir, una autèntica joia anomenada la Venècia de l’Adriàtic,  declarada Patrimoni de la Humanitat. Una ciutat amb saborb medieval realment acollidora.



De Trogir, seguint ruta,  pararem a Sibenik per veure la catedral que és Patrimoni de la Humanitat. No donà temps a molt més...



I és que anàvem a dormir a Zadar. Tot un encert perquè eixirem per la nit a donar una passejada i gaudirem d’un inusual espectacle de llum  i altre molt curiós de so, escoltant l’orgue del mar. Un espectacle inusual.



El següent punt de visita va ser Plitvice, una meravella natural a la que també li faltava més control de la massificació turística. Però llevat de la gent, és un paratge nacional Patrimoni de la humanitat de gran bellesa amb unes aigües d’un color turquesa especial.



Després ja calia anar a Zagreb, però abans férem una escapada a un país veí, Eslovènia, que està molt a prop. Visitàrem  la capital Libjuana i el llac Bled, plovent i tot és un paratge preciós i gaudírem d’un agradable passeig al voltant de l’illa del llac.  Eslovènia és dels llocs on vull tornar, se me va fer curta l’estada i emvaig quedar amb ganes de més.




De nou a Croàcia, també anàrem a conèixer la població de Varazdin que estava de festa i molt animada, i on destaca el seu castell.



I acabàrem el viatge a la capital del país, Zagreb, des d’on teníem el vol de tornada. 

Zagreb em va encisar, vaig trobar la ciutat acollidora i amb una atractiu que no sabria explicar la raó. Tal volta era pels carrers al voltant de la catedral...tal volta pel mercat de les ombrel.les roges...per l'esglèsia de san Marcos...o per la part de modernitat que hi ha i que constrasta amb el conjunt total.

Zagreb altar de les ciutats, que en deixar-la vaig dir. A Zagreb vull tornar.



REFLEXIONS POSTERIORS, CROÀCIA, estiu 2017

CROÀCIA
Parc Natural de  PLITIVICE....PATRIMONI DE LA HUMANITAT
      FOTOS i MÚSICA de PLITVICE....PATRIMONI DE LA HUMANITAT
DUBROVNIK-I PART...............PATRIMONI DE LA HUMANIDAD

DUBROVNIK-II PART..............PATRIMONI DE LA HUMANIDAD
DUBROVNIK-III PART.............PATRIMONI DE LA HUMANIDAD
ILLES ELAFITI
SPLIT..........................................PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
TROGIR
SIBENIK.....................................PATRIMONI DE LA HUMANITAT
CROACIA OBLIDANT LA GUERRA
ZADAR
ZAGREB I PART
ZAGREB II PART
ZAGREB III PART
ZAGREB IV PART
VARAZDIN-I PART
VARAZDIN II PART

ESLOVÈNIA

dijous, 28 de novembre del 2019

FRAGMENTS (propis) LITERARIS I VIATGERS: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA-4


Una mare guarda uns secrets importants, que ha de contar a la filla. Se n'adona que ja no pot esperar més. Decideix que escriure els seus pensaments i els secrets guardats des de fa temps, li serà d'ajuda per poder explicar unes veritats tan doloroses. 


ELS SECRETS DE LA CASA VERDA ( pàgina 45)
Mariló Sanz Mora. Edicions 96 

diumenge, 24 de novembre del 2019

RESSENYA LITERÀRIA: A LA PLATJA DE CAMÚS




A LA PLATJA DE CAMUS
Elvira Cambrils

En el món literari hi ha molts autors i autores, alguns noms ens sonen més que altres, tenen més publicitat o públic, tenen més èxit de vendes o estan més mimats per les llibreries i editorials que els promocionen. L’atzar em va portar un dia a saber sobre Elvira Cambrils, sobre la seua afició viatgera i sobre els seus llibres en els quals estan presents les realitats que va  descobrint. 


Només unes primeres paraules virtuals em van servir per saber que Elvira i jo teníem molt en comú. Quan vaig escoltar de què tractava el seu darrer llibre “ A la plaja de Camus”  ja tenia clar que tenia que llegir-lo.  I a més a més necessitava conèixer-la. Tenia que parlar amb ella. No va ser fàcil, ella de la Safor i jo de la vall d'Albaida, però al final es va donar l’oportunitat durant la setmana del llibre en català a Barcelona, quan les dos anàvem a presentar una novel·la. Llàstima que fora un encontre breu, però les xarxes socials ens permeten xerrar de tant en tant i compartir pensaments.

“A la platja de Camús” parla sobre Algèria. Qui em coneix sap que Algèria és l’eix principal d’una de les meues novel·les, “Entre dos mons”,  basada en un viatge personal a un país que, estant tan prop, alhora està tan allunyat del nostre. Per això sabia que Elvira i jo teníem moltes coses a xerrar. Ens unia Algèria. Sabia que d’alguna manera o altra, el seu llibre, “A la platja de Camús” complementaria el meu llibre “Entre dos mons”. Sabia que serien mirades diferents però focalitzades en un mateix lloc i en èpoques diferents però al capdavall mostrant un país que la majoria de les persones desconeix i del qual es creen  idees tergiversades.

El llibre d’Elvira recrea l’Algèria quan hi vivien els valencians que anaren a Alger buscant una vida millor. La buscaren i la trobaren. I no n'eren pocs, eren moltes families les que deixaren tot per refer la seua vida. Espanya estava en postguerra i hi havia pocs mitjos per sobreviure. Per altra banda l’Algèria francesa era moderna. L'Algeria francesa els va rebre amb una mentalitat oberta. I quan aquells joves, xics i xiques, tornaven de tant en tant al seu poble, destacaven per avançats i progressistes, tenien idees més modernes comparant-les amb les idees tancades que existien en els pobles on havien nascut.

A la novel·la  també s’hi veu la vida dels àrabs envaïts pels francesos i la dels francesos que es convertiren en “Pieds Noirs” en ser expulsats del país. Aquella data va ser històrica. Va ser el 5 de juliol de 1962 quan França va reconèixer la independència d’Algèria i va suposar l’expulsió d’un milió de colons europeus, així com també van haver d’eixir minories ètniques religioses com els jueus. Jo tenia un amic, Guy, malauradament va morir fa uns anys i francès nascut a Algèria, que en sabia molt del tema. Guy va ser expulsat de França i considerat un Pied Noir. Gràcies a la novel·la d'Elvira Cambrils “A la platja de Camús” he pogut reviure les fructíferes xerrades amb Guy quan estava preparant la novel.la “Entre dos mons”. I m’ha alegrat recordar-lo emocionat parlant del seu estimat país on va néixer i que considerava propi.

Guy, que tenia avantpassats valencians com els personatges de  “A la platja de Camús”, em transportà a l’Algèria del passat. Guy m’explicà aspectes familiars com el que son pare era cantant aficionat, em contà sobre una Verge a la que anaven musulmans i cristians tots junts a resar... em contà sobre la riquesa del país en petroli i  gas... i sobre la història. 

I  la part que més l'emocionava i en la que sempre acabava amb llàgrimes als ulls era la de la guerra. Quan arribà la guerra a Algeria Guy tenia uns 20 anys i es va veure obligat a lluitar i anar en contra d’alguns que fins el moment eren amics. Així són totes les guerres i així va ser la guerra de la independència algeriana que acabà l’any 1962, una guerra  que tan bé mostra Elvira en la novel·la. Molt del que em contava Guy ho he vist escrit en " A la platja de Camús". I destaque entre tot, les idees contraposades dels que hi vivien: “estem a casa però sabem que també es casa seua”. Com deia Guy, no sempre se n’adonaven que els algerians, amos de la terra, estaven vivint com a ciutadans de segona,  però era així i algun dia havia d’esclatar la guerra.

I quan va arribar el final del conflicte, els valencians i els francesos considerats invasors, van haver d’exiliar-se de nou. Per als valencians era un segon exili. I van tindre que fer vida en ciutats que els miraven amb recel. Van tindre que començar de nou amb la càrrega de la vida viscuda a Algèria a les esquenes.

En la novel.la hi ha molta investigació, es nota. Hi ha estidi previ dels llibres de Camús, de cançons franceses, de la vida dels valencians en aquelles terres... I altre detall interessant és que l’autora diu que ha escrit sobre d'Alger sense conèixer la ciutat però, jo que si la conec, puc dir que ho ha fet bé perquè amb el seu relat ens hi trasllada. De la mateixa manera que ens trasllada a Perpinyà o Narbona, ciutat que m'agrada molt i trobe acollidora amb el seu canal de Robine, un preciós pont de flors i el mercat les Halles, que també anomena en la novel·la. 

I és que, viatjar maleta en mà  és un gran plaer però viatjar llegint també ho és.

Emprant un llenguatge curat i bonic i saltant en diferents èpoques on va deixant parlar a diferents personatges, Elvira ens mostra estes vides del passat junt a uns nous protagonistes del present, alguns hereus d’aquella vida i altres desitjosos de conèixer-la. I també va mostrant temes que preocupaven aleshores i a hores d’ara preocupen. Parla del tema de la territorialitat tan en boga últimament així com del tema de les venjances i de com tirar endavant les relacions humanes que es deriven front a tant de conflicte. Però per damunt de tot, està l’amor com un tema fonamental, junt a la idea d’optar per la concòrdia per a conviure, com deia Camús, un Pied Noir que fins l’últim moment va lluitar per eixa convivència. Camús és un protagonista més de la novel·la.

Rellegint el que he escrit pense que tal volta la ressenya ha quedat molt personal i siga subjectiva. Segurament és cert, però hi queda, és el que “ A la platja de Camús” m’ha inspirat. És el que en pense i vull contar.  Espere que estes apreciacions personals no importen per motivar a llegir este interessant llibre del que m’ha agradat tot: el que conta i com ho conta. És important conèixer el que passa o ha passat pel món i també és important saber part de la nostra història i Elvira ho fa traient a la llum la vida d’alguns valencians que durant molts anys foren feliços en terres algerianes.

Ara sé que a Elvira i a mi ens uneix a més a més del plaer d’escriure i de viatjar,  la visió de la vida. Totes dues pensem "fermament" que el món s’ha de veure amb ulls de tolerància i  respecte, i amb el cor obert front a la diversitat.

dijous, 21 de novembre del 2019

FOTOS i MÚSICA de NORD DE NORUEGA


Una meravella. Paisatges de naturalesa i nits blanques...ciutats d'ambient gelat...El nord de Noruega és especial. 


Música: 
Loki Annbjorj Lien

diumenge, 17 de novembre del 2019

DESCOBRINT EL NORD DE NORUEGA

Paisatges de muntanya i d’aigua... illes i carreteres que les uneixen...ciutats especials... rens que són els amos de la carretera i l’espectacle de les nits blanques on mai es nit fosca.

Aquell any volíem fresqueta... i que millor que anar al nord de Noruega?



Temps enrere havia estat a Noruega en un circuit per Escandinava  i coneixia un poc del país, però aleshores em vaig quedar amb gana de més. És que Noruega s’ho mereix. Així que aquell any tocava retornar al país de les nits blanques i dels fiords esperant trobar-ne alltres tan bonics com el que ja coneixia: el fiord Hardanger




Agafàrem primer un  vol cap a Copenhage, i després altre cap a Oslo. Amb totes les hores de vol i transbords, arribàrem, per fi, al país des d’on anàvem a encetar una ruta cap al punt més septentrional d’Europa.

I en el camí Cap al nord passàrem per cascades, rius i fiords que encara recorde passats els  anys perquè hi ha imatges difícils d’oblidar. Els rens manen per la zona i se’ls podríem trobar en qualsevol lloc pasturant i també enmig de la carretera.








Recorde que de camí veiérem la vivenda típica lapona, feta amb fusta i revestida amb les pells d’animals que ells mateix cacen. Veure salmons assecar al sol també era una escena habitual per esta zona. I és que hi ha molt, de salmón. Que bo està! Paràrem al museu rupestre ALTA que  representen la vida que portaven els avantpassats, demostrant la presencia humana per estes latituds entre 4200 al 500 a de crist.




Per anar a l’illa de Mageroya, s’ha de passar un túnel de 7 quilometres que va per davall de l’aigua. Tota una exèriència! i un agran obra d'enginyeria! Pensar que tal volta hi havia un vaixell per damunt nosaltres! Al traspassar-lo s’havia de pagar un peatge d’entrada a l’illa del Cap nord. En eixir del túnel el  paisatge era muntanyós i pelat, solament una xicoteta verdor cobria el terra.

I per fi arribarem al desitjat Cap Nord, on presenciarem l’espectable de la nit blanca, eren les 10 de la nit i els sol s’amagà. A les dues hores tornà a eixir. Recorde que en el moment de màxima obscuritat s’hi podia llegir perfectament un paper escrit.




Per a baixar cap al sud vàrem agafar el vaixell Hurtigrute des del port de Hammerfest. Per arribar al port de nou travessàrem carreteres en les que havíem de parar per a que els rens creuaren. Tot és un espectacle, el paisatge, els animals solts, le muntanyes, els pont unint illes…una meravella natural i també arquitectònica per afavorir la vida de la gent.




El trajecte amb el vaixell Hurtigurute és un goig. El Hurtigrute és el vaixell que fa recorregut habitual entre illes, com si fóra l’autobús de línia regular, S'hi poden passar dies o simplement passar hores per anar d’una illa a l’altra. Que bonic contemplar el paisatge des del mar!




Amb el Hurtigrute anàrem a les illes Vesteralen visitant ciutat com Hartstad on hi havia un bon ambient juvenil.  I també  paràrem  a Tromso. Quina ciutat més bonica! És ciutat universitària, ciutat de colors i llum, on cases modernes conviuen amb les antigues de fusta que s’hi conserven. M’agradà. Recorde que em va sorprendre la confiança general que s’hi tenia amb el turista, i és que compràvem tiquets d’entrada als recintes per a visitar però poques vegades el demanaven  a l’entrada. També em sorprengué veure gent vestida a la manera tradicional, que és  sinònim d’elegància.



Foto catedral
Paràrem a Harstad a l’illa de Hinoya i després  anàrem a Andana, una de les ciutat més grans de Vesteralen. Mai oblidaré l’excursió a l’illa de Bleik per observar aus de diferents especies. Em vaig prendre fins i tot una pastilla del mareig i aixó que mai m’ha fet falta. Però este vaixell menudet era diferent i ja de bestreta ens digueren que anava   a moure’s molt i fins i tot ens aprovisionaren d’impermeables perquè la remullada era segura. Mai ho oblidaré.

Després d’haver estat a les illes Vesteralen anàrem cal a les illes de Lofoten amb ferry.  I en esta illa hi havia un canvi de paisatge sorprenent. Ara hi havia muntanyes altes, i trepitjàrem per les seues platges. El poble de Reine em va agradar molt.




Després agafàrem un vaixell que ens portà a Bodo ja en el continent.
Anavem cap al Cercle Polar Àrtic




De camí veiérem unes corrents d’aigua que son com sanefes que decoren l’aigua en certs moments del dia. Són regals que dóna la natura.





El paisatge ja no era tan espectacular com a les illes i s’assemblava més al d’Espanya. Tanmateix, si es vol veure paisatge espectacular i bonic només cal fer una caminada per buscar-lo. Nosaltres anàrem a la glacera Svartisen  i és una experiència única, pel cami i per l’espectacle que trobes en arribar. 




Veure glaceres, fiords... boscos...cascades és el que és habitual en Noruega. Els amants de la naturalesa no poden deixar de visitar el seu nord. 

Després d’un tram llarg per carretera arribàrem a Trondheim on donà temps a fer una passejada solament i així va concloure este fabulós viatge.

REFLEXIONS POSTERIORS,  NORUEGA, estiu 1999

EL QUE HI HA AL BLOG de NORUEGA 


dimecres, 13 de novembre del 2019

RESSENYA de cine: LA VIDA DE LOS OTROS



LA VIDA DE LOS OTROS
Florian Henckel von Donnersmarck

La vida de los otros” és una gran pel·lícula ambientada en el Berlin de l’Est durant els últims anys de la guerra freda, concretament des de l’any 1984 fins a l’any 1989 i mostra com s’hi vivia en la zona soviètica berlinesa. Al final la pel·lícula s’allarga fins l’any 1993 per mostrar un desenllaç que, per ser tan simple, és perfecte i adquireix força.
Vaig veure la pel·lícula per primera vegada ja fa temps i m’agradà, i molt. Però aleshores em va resultar impossible escriure ressenya perquè només pensar en la situació m’esgarrifava posant-me en la pell dels protagonistes i de la gent que vivia en la part de l’Est berlinès. I pensar-hi em feia pensar en la meua ignorància. No em podia creure que tot allò passara en el mateix any just que jo havia aprovat una oposició de treball i estava feliç. I no deixava de pensar que mentre jo estava tan contenta amb el meu lloc de treball assegurat, en altra part d’Europa hi havia gent condicionada i pressionada pel govern. La coincidència de l’any em va fer reflexionar-hi sobre les bombolles personals en les quals vivim sense assabentar-nos del que passa en l’exterior.
Així era. Havia llegit sobre el tema, havia escoltat noticies, havia vist la pel·lícula “Good ByeLenin”, que siga dit de pas és divertida i agradable de veure mostrant la tragèdia en forma de nostàlgia i no de manera tan contundent...però realment no m’havia parat a pensar en el seu significat plenament. Veure “La vida de los otros”, em va obrir uns ulls que fins el moment veien però tal volta no miraven, i hi ha molta diferencia entre els verbs. Em vaig adonar que era una ignorant i eixe era el motiu pel qual no en podia parlar, m’avergonyia no ser conscient de la història que m’envoltava. La pel·lícula es va fer l’any 2006 i és cert que fins el moment no havia vist de forma tan evident les funcions de la policia Stasi en la República Democràtica Alemanya, que de democràtica no tenia res.
I quin control sobre la gent! Eren més de 100000 empleats en la policia Stasi, a més a més de milers d’informants reclutats.  S’obligava espiar als amics, familiars i veïns,  i la gent ho feia bé per amor al comunisme o per por a represàlies si no es complia.
Els intel·lectuals estaven en el punt de mira perquè havien de ser transmissors dels valors del govern i podien adoctrinar amb el que feien o deien. I intel·lectuals hi havia de tot tipus: els que acceptaven el règim convençuts, els que vivien resignats i els inconformistes. A estos dos últims grups pertanyien la majoria i eren els que més patien la paranoia del regim comunista. I tanta paranoia acabà fent que els millors artistes acabaren exiliant-se, fugint o suïcidant-se. Eren els que veien clarament el que passava i no ho acceptaven. Mirant la pel·lícula pensava en la hipòtesi què jo mateixa haguera pogut ser una de les persones controlades, l’atzar va fer que jo nasquera en un lloc i no en altre.
Este estiu he estat a Alemanya i durant el viatge vaig tornar a veure la pel·lícula i de nou  em va atrapar. No podia deixar de mirar-la. Com ja sabia la trama em vaig dedicar a no perdre detall de cada imatge i intentant posar-me en la pell de cada personatge.
Dels considerats sospitosos se sabia tot el que feien. I gent sospitosa hi havia molta. Els edificis estaven plens de micròfons i càmeres. La policia escoltava les converses que pogueren delatar a la persona espiada i veien cada minut de la seu vida. Quan estava per Berlin fa uns mesos,  vaig veure alguns dels edificis que estaven totalment cablejats. Una  vegada tombat el Mur, en restaurar-los es van descobrir parets plenes de cables amagats. I la gent ni sabia que ho tenia!. I la gent vivia i parlava despreocupada mentre la policia escodrinyava la seua vida.
La pel·lícula es va filmar en Berlín l’any 2004, en els llocs autèntics havent d’adaptar alguns espais a l’estètica del passat. Tot Berlin en va impactar per la diversitat o per la història que comporta, però va ser molt interessant passar per davant de l’edifici de la Stasi o també per altres llocs que van servir d’escenari a la pel·lícula, com  Karl-Max-Allee. I quan passejava pels seus carrers i m’entropessava amb gent gran, mentalment i incoscientment calculava l'edat per si hauria viscut durant eixos anys separats pel Mur, no podia evitar pensar en quin costat viuria i què pensava del passat.
Curiosament recordava la pel·lícula en blanc i negre i en veure-la per segonavegada em vaig adonar que no ho és. Però és que tot en la pel·lícula és gris: l’ambient de desconfiança és gris, els policies són ombres fosques que pul·lulen al voltant dels sospitosos espiats i especialment el policia protagonista és el més gris de tots vivint la vida dels altres a traves de càmeres i veus enregistrades. No té vida pròpia sempre tancat entre les quatre parets sense mobles, alimentant-se de menjar preparat i rebent la visita d’una prostituta. A més a més el govern feia llistes negres.
“La vida de los otros” parla entre altres temes  de corrupció,  de perdó, de supervivència o de conviccions. En tot cas és la vida en RDA basada en dos protagonistes oposats però que en realitat no estan tan allunyats un de l’altre. Tot el que va viure el personatge protagonita intel·lectual acaba escrit en un llibre dedicat al policia que a poc a poc evoluciona en les seues  contradiccions i desenganys. No dic més per no desvetllar contingut ni final. 
La pel·lícula va guanyar l’any 2006, un merescut Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Va ser el moment quan tothom vam saber més sobre RDA i el continu espionatge. Este estiu en Alemanya, i concretament en Berlín, he aprofundit en el tema de la separació entre la zona oriental i occidental i ara si que sóc conscient de la vida que portaria la gent durant els 28 anys que va estar en peu el Mur de la Vergonya.

dissabte, 9 de novembre del 2019

ALEMANYA: BERLIN, el mur de la vergonya

I hi ha venedors  oferint el que diuen són trossos del mur enderrocat. A saber el que estan venent! Tal volta és un tros de la paret de sa casa! 




Esta és una de les situacions que no m'entren al cap, no puc entendre com de la nit al matí,  construint uns llargs murs, es pot arribar a l’extrem de separar famílies, amics, companys... trencant històries de vida i amor, i imposant maneres de viure.
El 9 de novembre del 2019, es compleixen 30 anys de la caiguda del Mur de Berlin, un fet transcendental per als berlinesos però també per al món sencer. A partir d’eixe moment començaren a caure els països comunistes del voltant, la societat tambalejava. Enderrocar el mur de Berlin va donar empenta a la resta.
En temps de reunificació es va plantejar que esta data fora assenyalada com dia de la festa nacional però es va desestimar la idea perquè coincideix amb dies negres de la història: aniversari de la instauració de la república de Weimar en 1918, el fracàs d’intent de colp d’estat de Hitler a Berlín en 1923, l’aniversari del primer pogrom nazi contra els jueus en 1938 en l’anomenada nit dels cristalls trencats...així que, millor desestimar-la.
Recordem un poc del que passà. Com a conseqüència de la guerra, l’any 1945 Berlin quedà dividida i s’inicià la guerra freda entre comunistes i capitalistes. Quatre anys després es fundaren les dues repúbliques alemanyes, la de l’est, República democràtica controlada per la Unió Soviètica i la de l’oest, república federal controlada pels EEUU i Gran Bretanya.
A la part est, el bloqueig era cada vegada més fort i moltes persones fugien. Ja no només per la rigidesa i control policial sinó perquè la separació ideològica va comportar partir famílies, i amics, i vides… I va diferenciar maneres de viure, perquè des d’aleshores cada part, apostà per camins distints per a desenvolupar-se. I per evitar que fugiren més persones, optaren per la mesura radical de crear el mur, així fugir seria més complicat. Tot sense pensar més que en interessos polítics propis.
Va ser un mur construit de la nit al matí, sense avisar. La nit del 12 al 13 d’agost de l’any 1961, va aparèixer una separació de dos metres de ciment coronada amb fil amb punxes i en les setmanes següents el mur va anar rodejant la ciutat. I cada dia que passava es buscava la manera de perfeccionar la protecció fronterera. El Mur va evolucionar en quatre generacions i va acabar mesurant 3’6 metres d’altura i es reforçà la grossària en alguns punts.
Quan es parla del Mur se l’anomena sempre en singular, però en realitat en foren dos, un era més menut i l’altre més alt i més protegit. Hi ha qui especifica dient que n’eren quatre, dos de formigó i dos de filat de ferro. Hi havia una franja de terreny pel mig en el qual hi havia tota una sèrie de precaucions per pillar si algú saltava el Mur. Si algú ho feia, s’hi trobava amb electrificació connectada a una alarma, gossos vigilants nugats a una llarga cadena amb llibertat per atacar al possible estrany,  mines amagades, pinxos metàl·lics, camins de patrullada, torres de vigilància... Allò era el Mur de la por.
Qui intentava fugir del Berlín oriental s’exposava a la mort. Quina barbaritat, quan ho pense m’esgarrifa. Per evitar fuga dels orientals, tancaren la ciutat lliure occidental. La República Democràtica alemanya tenia poc de democràtica, perquè hi havia control policial, presos politics, censura l d’opinió. Tots aquells que anava en contra eren  apressats. Hi està la gran pel·lícula “ la vida de los otros” fidel testimoni del que passava.
El mur de la vergonya va estar durant 28 anys envoltant el Berlin Occidental com un cercle al seu voltant però sense tocar el seu territori, sempre en territori soviètic. Hi va estar fins el 9 de novembre de 1989. Una doble línia en terra feta amb rajols rojos, marca el camí per on anava, és la  línia de la memòria. Seguint la línia trobem fragments i alguns trams més llargs testimoni del passat.



Els millors llocs per veure parts del Mur i entendre un poc la història són La Topografia del Terror, Gedenkstätte Berliner Mauer que és Memorial i  centre de documentació del Mur i el  més famós, East Side Gallery.
En primer lloc visite La Topografia del Terror, molt prop de la Postdamer platz que també va patir la separació. Per tota la ciutat queden xicotets fragments, un dels més cèntrics son els de la plaça Postdamer, però el lloc és realment significatiu perquè el Mur en aquell punt va arribar a tindre una grossor considerable.
La Topografia del terror està junt a Martin-Gropius-Bau, un edifici renaixentista inspirat en els palaus italians que acull una de les galeries més importants de Berlin.


 I també està  junt a altre majestuós edifici d’estil neo renaixentosta que va ser seu del Parlamnet Prusià l’ant 1899, en epoca nazi seu dels tribunals fins que es va convertir en club d’oficials. Després de la reunificació ocupa el Parlament estatal de Berlin.


En la Topografia del terror hi ha una exposició gratuïta situada a l’aire lliure, en les ruïnes del que va ser la seu principal de la Gestapo, la policia secreta dels nazis coneguda també per les SS. És una exposició esgarrifant, realment dura.



Hi s’explica la tasca de control del programa nacionalsocialista d’extermini i persecució. S’hi veuen els horrors en els actuacions de la Gestapo. I  podem veure un llarg fragment del Mur original sense pintar, de 200 metres de llarg, que van aconseguir salvar justament per estar al costat de les oficines policials.



         
Altra visita interessant per  entendre la guerra freda és Gedenkstätte berliner mauer, que  és un espai per recordar l'atrocitat de la separació viscuda des de l’any 1998. Junt a la línia fronterera de la Bernauer Straße hi ha un tros del Mur principal, un de  la franja de la Mort i altre de l’interior, també hi ha una torre de vigilància. Es veu el Mur de formigó i part reconstruït en ferros.




Trepitjant aquell lloc s’entén com es construïren les instal·lacions frontereres i la conseqüent angoixa de qui les va patir. Observem tot amb respecte i silenci. Una guia local explica la història i ho fa amb tant de detall que fàcilment s’entén tota la barbàrie, també ens mostra fotografies antigues i es recolza amb una maqueta.  L’explicació és molt didàctica i completa. M’agrada quan m’expliquen la història del que estic veient amb tanta professionalitat i vehemència.



Podem imaginar el carrer dividit. I és que abans del Mur, hi existia un carrer de només 8 metres d’ample. On estaven les façanes de les cases es construí el Mur i tots els edificis del costat Oriental s’enderrocaren i en el lloc de les cases es creà la franja de la mort. A partir d’eixe moment, quan els veïns de l’oest treien el cap per la finestra veien el Mur i les torres de control on sempre hi havia guàrdies disposats a disparar al mínim moviment sospitós.
Hi ha molt que veure i fa reflexionar sobre la barbàrie humana i fins on pot arribar.


Una part que emociona molt, és la dedicada a les persones que van morir travessant el Mur: són dones, homes, soldats, xiquets... tots amb nom i cognoms, amb vides truncades.



De sobte, enmig de l'explicació plante l'orella. I és que la guia, situada davant d'una fotografia, està parlant de la cançó "Libre" de Nino Bravo. Qui em coneix sap que  no puc quedar-me impassible quan escolte el nom del cantant del meu poble. M'enorgueix que siga tan estimat per tot arreu. La guia està contant una història sobre el soldat al que, suposadament, se li va dedicar la cançó "Libre", història que he llegit  sovint a les xarxes socials i no sé si és certa. Per això, en el moment no dic res, ni ho corrobore.



Sé que la guia és una experta, però una vegada en casa he volgut indagar sobre el tema i m'he assabentat que la cançó  no va ser un homenatge al soldat, sinò que en el seu origen, és un cant a la llibertat en general, la que aleshores escassejava. Jose Luis Armenteros, un dels compositors, ho va deixar clar en una entrevista l'any 2013. El que és una realitat és que no s'ha de fer cas de tot el que la xarxa diu, i este en concret  és un exemple de veritat tergirversada que va corrent com la polvora. També hi ha una entrevista de 1972, de quan aparegué la cançó que podem veure i escoltar al youtube, en la que Nino Bravo explica que la cançó tracta sobre un tema social mundial com és la llibertat. 


Murs i barreres. Imagine els sentiments que despertaria esta situació de separació. Hi hauria incomprensió, ràbia, impotència, dolor o tristor. Ho imagine però sentir-ho en carn pròpia seria esborronant per a tothom. Cert que la visita d’este lloc no deixa impassible. Abans del Mur hi havia un cementeri, el de  Sophien-Friedhof, que va desaparèixer en acabar dins de la franja de la Mort, algunes tombes foren exhumades i altres ignorades. Imagine la situació dels familiars dels enterrats...



Dins la franja de la mort també hi havia una església amb torre que, com tapava visibilitat en la vigilància, s’enderrocà l’any 1985. En el seu lloc es construí l’any 2000, la capella de la Reconciliació.



El que queda en peu és la torre de vigilància. Mirem a traves d’una ranura que hi ha en el mur de formigó imaginat tot l’enrenou que hi hauria al voltant de la torre per poder complir al màxim la tasca d’evitar que cap dissident traspassara la frontera establerta. De nou se me ppsa la carn de gallina.



Junt al Mur, hi ha un centre de documentació construït l’any 2009 que mostra la història de la construcció del Mur i com la ciutat quedà dividida. Hi està la torre mirador  per poder veure la franja de la Mort des de l’altura i així  poder imaginar quina vista tindrien  els veïns  occidentals.



El lloc remou empatia front al sofriment viscut en un passat no tan allunyat. Un passat que no s’ha d’oblidar per a que no torne a passar.
East Side Gallery és el fragment més popular de Mur. Està situat vora el riu Spree i en la part Est. També és el fragment més llarg amb 1’3 quilòmetres. Nosaltres hi anem, abans de fer el recorregut admirem el pont Oberbaumbrücke. A Berlín, segons diuen, hi ha més ponts que a Venècia, doncs este, és un dels més especials perquè enllaça dos districtes separants pel Mur i es va convertir en simbol de la reunificació. Per damunt passa el tren.






East Side Gallery és la part alegre que deixem per al final després de visitar els altres llocs més negres. És visita obligada per les més de cent grafitis i pintures pintades l’any 1990. Són  obres d’art de més de cent artistes famosos arribats de més de 20 països. És la  major galeria d’art a l’aire lliure del món.
Iniciem amb interès el camí per la vorera... Hi ha molta gent. Al Mur East Side Gallery sempre n’hi ha. Observe que el mur era molt prim, a diferència d’altres parts on es va reforçar i era molt gros.


Quanta creativitat! Imagine els pintors amb pinzells, esprais de pintura a la mà i el seu disseny pensat celebrant la festa de l’enderrocament del Mur i l’opressió que representava... imagine l’alegria per omplir un lloc tan gris i trist,  de color, optimisme  i bona sintonia.



El graffiti més conegut és el del bes entre Leonidas Breschnew, cap d'Estat de la Unió Soviètica de l'època i i Erich Honecker, president del que aleshores era la República Democràtica d'Alemanya, però hi ha molts més.


Alguns expressen pau, unió,  esperança i altres critica. M’agraden.


El Mur a l’intempèrie es deteriora i des de fa uns anys les autoritats van restaurant-lo. Entenc que amb el pas del temps es faça malbé, però no m’entra en el cap el vandalisme dels radicals o la incosciència d’uns ignorants escrivint sobre este símbol de la ciutat i de la història patida. I són realment ignorants perquè sense problema posen el seu nom i d’on són.


Sense cap dubte, East side gallery, junt al riu Spree, és un lloc especial entre tots els especials.





Acabe esta visita pels fragments més representatius del Mur creat per dividir, mostrant una escultura que té un significat unificador i per això em resulta interessant, el seu lema és: “Trobar la totalitat i unitat dins del món”. 

Es tracta de Mollecular Man, una enorme escultura  de 30 metres flotant i 45 tones de pes,  situada enmig del sriu Spree, a només 30 minuts caminant des de Easy Side Gallery seguit el riu. Forma part d’una sèrie d’escultures similars de l’artista en diferents parts del món. Esta formada per tres figures masculines de peu fetes d’alumini que plenes de forats  s’uneixen per crear un Tot. Son figures que semblen abraçar-se mentre caminen per l’aigua.  Són unes figures espectaculars.



QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019