RESSENYA LITERÀRIA: A LA PLATJA DE CAMÚS

A LA PLATJA DE CAMUS

Elvira Cambrils

En el món literari hi ha molts autors i autores, alguns noms ens sonen més que altres, tenen més publicitat o públic, tenen més èxit de vendes o estan més mimats per les llibreries i editorials que els promocionen. L’atzar em va portar un dia a saber sobre Elvira Cambrils, sobre la seua afició viatgera i sobre els seus llibres en els quals estan presents les realitats que va  descobrint. 

Només unes primeres paraules virtuals em van servir per saber que Elvira i jo teníem molt en comú. Quan vaig escoltar de què tractava el seu darrer llibre “ A la plaja de Camus”  ja tenia clar que tenia que llegir-lo.  I a més a més necessitava conèixer-la. Tenia que parlar amb ella. No va ser fàcil, ella de la Safor i jo de la vall d'Albaida, però al final es va donar l’oportunitat durant la setmana del llibre en català a Barcelona, quan les dos anàvem a presentar una novel·la. Llàstima que fora un encontre breu, però les xarxes socials ens permeten xerrar de tant en tant i compartir pensaments.

“A la platja de Camús” parla sobre Algèria. Qui em coneix sap que Algèria és l’eix principal d’una de les meues novel·les, “Entre dos mons”,  basada en un viatge personal a un país que, estant tan prop, alhora està tan allunyat del nostre. Per això sabia que Elvira i jo teníem moltes coses a xerrar. Ens unia Algèria. Sabia que d’alguna manera o altra, el seu llibre, “A la platja de Camús” complementaria el meu llibre “Entre dos mons”. Sabia que serien mirades diferents però focalitzades en un mateix lloc i en èpoques diferents però al capdavall mostrant un país que la majoria de les persones desconeix i del qual es creen  idees tergiversades.

El llibre d’Elvira recrea l’Algèria quan hi vivien els valencians que anaren a Alger buscant una vida millor. La buscaren i la trobaren. I no n'eren pocs, eren moltes families les que deixaren tot per refer la seua vida. Espanya estava en postguerra i hi havia pocs mitjos per sobreviure. Per altra banda l’Algèria francesa era moderna. L'Algeria francesa els va rebre amb una mentalitat oberta. I quan aquells joves, xics i xiques, tornaven de tant en tant al seu poble, destacaven per avançats i progressistes, tenien idees més modernes comparant-les amb les idees tancades que existien en els pobles on havien nascut.

A la novel·la  també s’hi veu la vida dels àrabs envaïts pels francesos i la dels francesos que es convertiren en “Pieds Noirs” en ser expulsats del país. Aquella data va ser històrica. Va ser el 5 de juliol de 1962 quan França va reconèixer la independència d’Algèria i va suposar l’expulsió d’un milió de colons europeus, així com també van haver d’eixir minories ètniques religioses com els jueus. Jo tenia un amic, Guy, malauradament va morir fa uns anys i francès nascut a Algèria, que en sabia molt del tema. Guy va ser expulsat de França i considerat un Pied Noir. Gràcies a la novel·la d'Elvira Cambrils “A la platja de Camús” he pogut reviure les fructíferes xerrades amb Guy quan estava preparant la novel.la “Entre dos mons”. I m’ha alegrat recordar-lo emocionat parlant del seu estimat país on va néixer i que considerava propi.

Guy, que tenia avantpassats valencians com els personatges de  “A la platja de Camús”, em transportà a l’Algèria del passat. Guy m’explicà aspectes familiars com el que son pare era cantant aficionat, em contà sobre una Verge a la que anaven musulmans i cristians tots junts a resar... em contà sobre la riquesa del país en petroli i  gas... i sobre la història. 

I  la part que més l'emocionava i en la que sempre acabava amb llàgrimes als ulls era la de la guerra. Quan arribà la guerra a Algeria Guy tenia uns 20 anys i es va veure obligat a lluitar i anar en contra d’alguns que fins el moment eren amics. Així són totes les guerres i així va ser la guerra de la independència algeriana que acabà l’any 1962, una guerra  que tan bé mostra Elvira en la novel·la. Molt del que em contava Guy ho he vist escrit en " A la platja de Camús". I destaque entre tot, les idees contraposades dels que hi vivien: “estem a casa però sabem que també es casa seua”. Com deia Guy, no sempre se n’adonaven que els algerians, amos de la terra, estaven vivint com a ciutadans de segona,  però era així i algun dia havia d’esclatar la guerra.

I quan va arribar el final del conflicte, els valencians i els francesos considerats invasors, van haver d’exiliar-se de nou. Per als valencians era un segon exili. I van tindre que fer vida en ciutats que els miraven amb recel. Van tindre que començar de nou amb la càrrega de la vida viscuda a Algèria a les esquenes.

En la novel.la hi ha molta investigació, es nota. Hi ha estidi previ dels llibres de Camús, de cançons franceses, de la vida dels valencians en aquelles terres... I altre detall interessant és que l’autora diu que ha escrit sobre d'Alger sense conèixer la ciutat però, jo que si la conec, puc dir que ho ha fet bé perquè amb el seu relat ens hi trasllada. De la mateixa manera que ens trasllada a Perpinyà o Narbona, ciutat que m'agrada molt i trobe acollidora amb el seu canal de Robine, un preciós pont de flors i el mercat les Halles, que també anomena en la novel·la. 

I és que, viatjar maleta en mà  és un gran plaer però viatjar llegint també ho és.

Emprant un llenguatge curat i bonic i saltant en diferents èpoques on va deixant parlar a diferents personatges, Elvira ens mostra estes vides del passat junt a uns nous protagonistes del present, alguns hereus d’aquella vida i altres desitjosos de conèixer-la. I també va mostrant temes que preocupaven aleshores i a hores d’ara preocupen. Parla del tema de la territorialitat tan en boga últimament així com del tema de les venjances i de com tirar endavant les relacions humanes que es deriven front a tant de conflicte. Però per damunt de tot, està l’amor com un tema fonamental, junt a la idea d’optar per la concòrdia per a conviure, com deia Camús, un Pied Noir que fins l’últim moment va lluitar per eixa convivència. Camús és un protagonista més de la novel·la.

Rellegint el que he escrit pense que tal volta la ressenya ha quedat molt personal i siga subjectiva. Segurament és cert, però hi queda, és el que “ A la platja de Camús” m’ha inspirat. És el que en pense i vull contar.  Espere que estes apreciacions personals no importen per motivar a llegir este interessant llibre del que m’ha agradat tot: el que conta i com ho conta. És important conèixer el que passa o ha passat pel món i també és important saber part de la nostra història i Elvira ho fa traient a la llum la vida d’alguns valencians que durant molts anys foren feliços en terres algerianes.

Ara sé que a Elvira i a mi ens uneix a més a més del plaer d’escriure i de viatjar,  la visió de la vida. Totes dues pensem "fermament" que el món s’ha de veure amb ulls de tolerància i  respecte, i amb el cor obert front a la diversitat.