GUATEMALA: Convivint amb una família maia

M’agrada pensar que fins ara, sense ser una “aventurera de debò”, he viscut intensament cada viatge, he pogut admirar en molts països moments de vida local que m’han descobert part de l’essència del país, i guarde a la memòria moments memorables que mai oblidaré.

En este "pseudo solidari" viatge a Guatemala contractat a un belga casat amb una indígena maia, els guanys anaven a parar a famílies locals i hostages no incorporats als paquets turístics. Ens va fascinar la idea de poder visitar, a més a més de la típica Guatemala turística, altres raconets amagats que només coneix l’habitant local i poder mirar a traves dels seus ulls. Sobre tot em captivava la idea perquè era la segona vegada que anava al país i m’abellia experimentar altres situacions diferents a les vistes i viscudes molts anys abans.

I així, buscant conèixer el país de primera mà, un dia estava previst dormir en una casa de les muntanyes i conviure amb una família maia: Carlos, Carolina i la filla Heidi.

A mitjan vesprada, Aroldo, el nostre conductor, ens va portar a la casa situada enmig del camp en una muntanya a molta altitud. Ens va deixar en mans de Carlos dient-nos irònicament que de segur al dia següent tindríem moltes ganes de veure’l. Eixe comentari ens va deixar  un poc amb la mosca a l’orella.

Era una caseta modesta, velleta, amb un pati central. Tenia dos dependències de nova edificació a la dreta i dos habitacions més velles a l’esquerra, una era la cuina i l’altra era una espècie de menjador gran, ple de trastos amuntonats com cadires, armaris, taules... on hi havia a més a més, un llit desfet i segurament algun ratolinet amagat entre tant de racó. En eixe destartalat llit una parella de les tres que formàvem el grup, havia de passar la nit.

Vivien en una modesta casa. Amb els guanys aconseguits tenint en casa de tant en tant inquilins l’havien ampliada i havien fet millores.

Com la impressió de l’habitació dels trastos va ser nefasta, demanàrem a Carlos que posara un matalàs en una de les noves habitacions. D’eixa manera dormiríem els sis en les altres dos, acordant entre nosaltres que els tres xics ho farien en una i les tres xiques a l’altra. Per una nit trencaríem un matrimoni, separant així l’única parella del grup.

Al final els sis acabàrem en les dependencies noves, la sensació d'habitació nova era millor per  poder dormir.

Sortosament la idea va ser acceptada per Carlos i Carolina, que segurament no entendrien la nostra negativa a dormir en aquell lloc que ells consideraven adequat i en condicions perfectes.Cadascú mira les coses des d'una perspectiva diferent i en este cas les prespectives estaven molt allunyades.

He dit que va ser una sort trobar una solució per no dormir a l'habitació dels trastos però també dic que si no ens hagueren donat altra possibiltat ho haguèrem fet. Hi ha moments i situacions de les quals no es pot fugir. Perquè a la fi, ho reconec, tot eren prejudicis: la por que donava l'habitació, l'enorme llit que no semblava molt còmode, el ratolinet que podria hi estar i molt bé podria ficar-se entre els llençols arrugats...

Ditxosos prejudicis inculcats per la nostra educació en un entorn privilegiat i que ens fan donar passades enrere en algunes ocasions... 

Ditxosos prejudicis que són el primer que s'hem de deixar en casa quan s'eix fora...

Ditxosos prejudicis que ens fan mirar la realitat des d'una perspectiva diferent...

Em ve al cap en estos moments un rodamons que conec, qui ha passat per mil aventures, ha dormit en mil llocs i sempre sense "manies" i pensany amb ell ja sé la solució contra els prejudicis. La simple solució és passar per la situació que siga i a la segona vegada que de nou es presenta, el prejudici segur que ha desaparegut. 

El ratolinet que creiem eixiria de l’habitació dels trastos, el vam veure en una quadra d’animals on hi havia un habitacle menudet que feia de dutxa i que al final cap de nosaltres vam usar. De nou els ditxosos prejudicis!.I és que inconscientment vam decidir que la higiene diària la completaríem al patí, utilitzant una aixeta i una pica que hi havia al costat de la menudeta dependència on estava el servici per on passàvem tots. No, especifique, tots no hi passàvem, alguns dels xics van preferir en algun moment eixir fora de la casa i buscar un bancal més acollidor entre panís. 

En eixe raconet del pati ens ajuntàvem per rentar-nos les mans, les dents, la cara i tot el que calia rentar. I ho fèiem de manera rapideta perquè l’aigua estava molt gelada i estàvem a la vista de la família acollidora que sense dubte estarien mirant amb curiositat des de les dependències d’enfront, les rutines diàries que cadascú de nosaltres feia. Ara, des de la prespectiva del temps passat, dubte si esta era millor solució per a la higiene diària que la de la dutxa en companyia del ratolinet i els altres animalets que envoltaven aquell habitacle...ho dubte i recordar de nou aquelles hores em trau un somriure.

A banda de tot, va ser una bonica i enriquidora experiència. Vam estar tota la vesprada i la nit parlant i parlant sense parar,“platicando”, com deien ells. Abans de sopar férem un passeig entre camps de panís i camins de terra, que ens va portar al col•legi de la filla situat a mitja hora de camí de la casa. Recorde part de la conversa en la qual Carlos ens ensenyava vocabulari maia i ens avaluava la pronuncia.

En acabar el passeig i fent-se l’hora de sopar, ajudàrem a parar taula, a rentar i  assecar els plats i gots que anàvem a utilitzar...Mentre ajudàvem ho miràvem tot. La cuina tenia les parets fumades i penjats d’uns claus hi havia uns perols amb un dit de pols. De nou l'ombra dels prejudicis feien percatar-nos d'estos detalls! "Esta dependencia es la parte mas antigua y tiene 200 años” deia Carlos quan veia que els nostres ulls se n’anaven cap als polsosos perols. Però en esta ocasió els prejudicis desapareixeren al moment. Cert. Ens acostumàrem inmediatament a aquell entorn i a aquelles negres parets. A més a més el sopar que va fer Carolina feia molt bona oloreta i semblava estar molt bo.

Cada utensili de cuina estava molt ben col•locat al seu lloc, llevat d'algunes coses amb pols, la resta estava net. Tambè Carlos i Carolina tenien unes mans perfectes amb  ungles retallades i netes.

Al final va resultar una vetllada molt familiar i una xerrada agradable. No paràrem de parlar, Carlos preguntant, nosaltres responent. I a l’inrevés, nosaltres preguntant i ell contestant. Carolina més submisa estava més callada.

Acabàrem de sopar i Carolina va treure un teler per demostrar-nos com feia això de brodar les teles. La xiqueta, Heidi, en tot moment estava juganera amb tots els que li fèiem cas i Carlos va continuar explicant-nos el seu pensar, els seus desitjos i les seues il•lusions. Tot somnis de futur que no sé si aconseguirà.

Sopàrem molt bé, però el més interessant va ser la tertúlia de després.

Aquell personatge era un maia atípic, se n’eixia de la norma, era un rebel que havia decidit trencar el que impedia evolucionar. Malgrat no tenir estudis bàsics tenia unes inquietuds sorprenents per saber. Volia aprendre francés per no perdre oportunitats de treball i sabia angles que havia anat aprenent com havia pogut i segons ens va dir " los padres evangelistas nos ayudaron”. Desitjava un millor futur per a la filla Heidi que aspirava a ser doctora.

Eren desitjos que no sé si satisfarà perquè encara tenia molt per aconseguir i molt de camí per avançar. Eixe era el dia que ni Carolina ni Heidi havien visitat mai Antigua o el llac Atiltlan que estava només a dos hores en cotxe. “Estoy planeando ir y volver el mismo dia, però es muy caro, aunque lo haré”. Vivien amb unes condicions mínimes, amb pocs recursos, patint a més a més pel futur dels pares quan es feren majors.

Carolina era, com totes les dones maies, una experta en l'art de teixir.

Carlos preguntava i preguntava, volia saber de tot, especialment com estava Espanya perquè tal volta en un futur podria vindre. Nosaltres li contàvem tan les coses bones, com els drets dels quals tenim el privilegi de gaudir en Europa, com també la realitat social d’atur i de crisi. Al final semblava que li estàvem trencant un poc els somnis perquè s’adonà que tampoc les coses són fàcils en Espanya.

Parlàrem de molt però recorde especialment quan va eixir el tema dels ritus. Els ritus religiosos al voltant de la mort són importants i ho poguérem comprovar eixa nit a la casa de Carlos. Just en eixes dates celebraven el primer aniversari de la mort de la iaia de Carolina i generalment se celebra fent una festa que s’allarga per tres dies. Es fa menjar per a repartir entre la comunitat i es resa per la difunta.

La cuina era una dependència fosca i amb les parets negres pel fum però tot estava net.

Sorprenentment quan estàvem de tertúlia a la cuina, s’escoltaven els resos que amb un “altoparlante” pregonaven des d’unes quantes cases disperses situades més enllà d’on estàvem, a meitat camp. Si no ens hagueren tingut a nosaltres en casa, la seua obligació era anar amb la família i la resta de la comunitat a celebrar l’aniversari donat que es considera un fet molt important.

A poc a poc s'acostumàrem i  s'oblidàrem de la pols dels perols no emprats des de fa temps... 

I es va fer l’hora de dormir. L’odissea arribà quan a mitjan nit plovia a cànters i va sorgir la necessitat d’eixir  per anar al servei situat al pati...No cal especificar més, és imaginable...manta del llit al coll i cap a fora... amb el fred, el paraigües...rient sense voler fer soroll.. No vull pensar en la probable situació que algú de la família maia estiguera mirant per un forat el què fèiem...Millor creure que estaven plàcidament dormint.

La major part del temps estiguèrem a la cuina.

Cert que conviure per un dia i una nit amb esta família maia va ser una experiència difícil d’imaginar si no es viu en primera persona.  Abans de deixar la casa, tots dos, ens prepararen el desdejuni, especificant que ho havien fet la parella junta perquè en esta família les tasques caseres les compartien. Com la vaca que tenien era de les que no feia llet, vam tenir un desdejuni amb aigua i nescafe soluble. Suficient. Tot bo.

Mentre esperàvem Aroldo amb la seua furgoneta per seguit ruta, i abans d’anar-se’n, observàrem tots els detalls per no oblidar res. Ens adonàrem que la xiqueta havia dormit amb la mateixa roba que portava el dia anterior perquè la trobàrem acabada d’alçar del llit. Observàrem amb admiració que tots dos continuaven tenint  els dits i les ungles de mans i peus més nets que una patena, de la qual cosa ens percatàrem el dia d’abans. Tanmateix portaven la mateixa roba, ella la vestimenta tradicional i ell la mateixa camisa i el mateix pantaló. I gaudírem d’un espectacle inusual mentre feien la rutina familiar: sorprenia la imatge de Carlos pentinat la filla, una estampa res habitual, ni entre els homes en general ni entre els maies en particular.

Carlos era una maia atípic, al menys és el que ens va fer vore. No vaig tornar a casa pensant que ens havia fet un muntatge per quedar bé amb nosaltres, els inquilins espanyols. Tot el que ens va dir sonava a sincer.

Abans d’anar-nos-en de la casa, ens férem una foto tot junts perquè Carlos insistia i volia que li escrivírem per correu electrònic. Setmanalment anava al poble a connectar-se i practicar informàtica. Encara estava en les primeres lliçons però el que no sabia ho preguntava i cada vegada s’emportava la filla perquè s’ensenyara amb ell.

Carlos i Carolina eren uns amfitrions perfectes, uns maies amb desitjos de conservar la identitat i obrir-se a altres realitats, la perfecta companyia per saber un poc més de la vida dels maies en general i de la seua en particular, una vida carregada de tradicions i somnis.

Tal volta hi ha algunes entitats que ajuden a persones com ells que demostren predisposició i capacitats especials, tal volta...Carlos i Carolina no van dir a quina religió pertanyien però Carlos va fer algun comentari al voltant que els evangelistes havien tingut a veure amb el seu aprenentatge de l’anglès. Siga qui siga, estaria bé que no es deixaren de banda a esta família on la xiqueta és mot intel•ligent i avispada. Seria un gran recolzament que els donaren una empenta per a que Heidi arribara en un futur a ser “ doctora” com era l’aspiració familiar. El temps dirà.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GUATEMALA 2009

Per llegir més sobre els maies en este bloc tens un llibre ressenyat a la secció corresponent.