RESSENYA de cine: FOOTPRINTS, el camino de tu vida

FOOTPRINTS, el camino de tu vida

Juan Manuel Cotelo

 “Footprints, el camino de tu vida” és el relat visual i profund d’un viatge llarg i difícil. Són 40 dies els que estan caminant un grup d’11 joves recorrent 1000 quilòmetres fent el camí de Sant Jaume. El trajecte comença en Roncesvalles i acaba en la catedral de Santiago. És una pel•lícula documental, no hi ha ficció, és realitat. 

Vaig veure el títol anunciat, vaig llegir de què anava i vaig pensar immediatament que era una pel•lícula que havia d’estar ressenyada al racó viatger perquè mostraria paisatges preciosos del nord espanyol des de la perspectiva del foraster, no em vaig equivocar en esta primera intuició. 

Com no veure i plasmar en ressenya la Ruta del Nord declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO en 2015? No podia perdre’m l’oportunitat de veure com uns peregrins, joves i divertits, s’endinsen per la ruta Lebaniega travessant els Pics d’Europa fent la ruta del Cares i van pel País Basc, Cantabrià, Astúries i Galícia, passen també per la casa de San Ignacio de Loyola i Covadonga.

I vaig anar al cine i la vaig veure junt a 5 persones més, a la sala no hi havia més gent. De nou em lamente de les sales buides i de la preferència d’altre tipus de cine més comercial, una vegada més ho faig i ho seguiré fent. En esta ocasió ho sent més, perquè els beneficis de les projeccions estaran destinades a una bona finalitat.  

És cine minoritari per ser documental i per la temàtica espiritual. Els joves protagonistes americans, d’Arizona, estan encapçalats per un rector, que és espanyol, concretament de Conca. El padre Sergio, des de menut tenia com a desig fer el camí de Sant Jaume. No el va fer mentre vivia en Espanya però ho aconsegueix quan viu a Arizona, on està al càrrec d’una parròquia. I és més, el fa i arrossega amb ell a 10 xics, cadascú amb la seua vida darrere i les circumstàncies personals, cadascú amb la seua motivació particular, però tots ells neccessiten escorcollar a l’interior i buscar respostes. Fent el camí tenen temps al llarg de molts quilòmetres per buscar i trobar el que volen. Els uneix la intensa religiositat que, per contrast, poques vegades es veu en la joventut espanyola actual encara que sé que existeix. I dic que es veu poques vegades perquè és el que es dedueix entrant a les esglésies on el més habitual és que hi haja poca gent, i menys xics joves com és el cas.

No he fet el camí de sant Jaume, així que parle sense coneixement de causa, però em desperta sentiments contradictoris: fer el camí suposa necessariament mantenir l’essència inicial que comporta molt de sacrifici i penuries o es lícit donar facilitats? Jo mateixa em conteste, dient que depend de l'actitud personal  com s'hi va.

De vegades pense que quan vaja a fer-lo estarà tan massificat que no sé si m’agradarà. Escolte a amics que l’han fet i em conten sobre els rius de gent que van pels camins, em diuen que està de moda i generalment els que ho fan per este motiu el que menys volen és donar l’abraçada final a l’apòstol en la catedral, em conten sobre els negocis muntants preparats per al peregrí, sobre la possibilitat de que et porten la motxilla a banda i caminar lleuger de pes... i també la majoria parlen solament de la bellesa dels nostres camins i paisatges i no del que pot significar estar hores i hores en silenci.

Els protagonistes són gent jove, forts i enèrgics i així i tot de vegades cauen derrotats. L’esgotament físic és total, també el moral. Però just veure tan clarament les dificultats, em fa pensar que facilitar el camí, com es fa actualment, per a que més gent el puga gaudir, tampoc s’ha de considerar res dolent, més bé al contrari, és donar un colp de mà per a fer més extensiu el fet de peregrinar.

El documental mostra el que realment ha de significar el peregrinatge, reflexió interior, i com es feia antigament, amb patiment i esforç amb dosis grans per trobar el que es busca. Es bo veure esta vessant per conèixer l’essència real del passat i contrastar-la amb el peregrinatge actual, un poc desvirtuat adaptant-se als temps moderns. Hui en dia trepitgen els camins de Sant Jaume dos grups diferenciats: els que van a fer el peregrinatge per retrobament personal i els qui van a gaudir de la natura simplement i fer esport. Tot és lícit però tal volta el segon cas, no està ben qulaificat i no deuria d'anomenar-se peregrinar.

El documental té parts didàctiques quan mostra amb dibuixos animats senzills la vida de Santiago, la de Francisco d’Asis i la Verge de Covadonga. Este apartat complementa la pel•lícula de manera creativa. Cert que resulta un poc xocant veure-ho perquè en cap moment s’espera trobar una explicació similar que podria estar més destinada al públic infantil que no a l’adult que és a qui va destinat la pel•lícula. 

En definitiva, esta road movie espiritual té el valor de mostrar la manera de peregrinar amb sentit religiós però la part que a mi m’ha encisat ha estat el fet de mostrar la bella Espanya, que és preciosa i variada.

La fotografia de la pel•lícula és fantàstica hi ha imatges de gran bellesa i sensibilitat. El documental parteix de València, es veuen carrers de la capital del Túria i la platja de la Malva-rosa quan el padre Sergio conta què és allò que el portà a dur endavant la iniciativa. I després ja apareix Roncesvalles i pas a pas descobrim pobles, ciutats, paisatges i vaques... moltes vaques, que per a un dels peregrins són una font d’inspiració fotogràfica, com ho és tota Espanya.