RESSENYA de cine: L’extraordinari viatge de T.S Spivet

L’extraordinari viatge de T.S Spivet

Jean Pierre-Jeunet

sinopsis i opinió personal

Basada en un llibre best seller en vendes, “L’extraordinari viatge de T.S Spivet” és una pel•lícula franco canadenca diferent, atípica, drama i comèdia. I m’agrada perquè s’allunya de les comercials americanes, de les oscaritzades i valorades que s’emporten un màrqueting que les converteix popularment en magnifiques, unes vegades sent-ho, i mereixent l’etiqueta, i altres sense ser-ho. I no dic que no m’agraden les d’oscar, simplement que valore les minoritàries, les dedicades a cinèfils que no es conformen amb el cine standard. Em dol que este tipus de pel•lícules no siguen populars i tan vistes, em va causar tristor comprovar que nomes érem dues persones al cine a la sessió quan jo hi vaig anar, mentre la resta de sales de cine s’omplien de gom a gom. I és que malauradament, sovint ens deixem arrossegar pel que es publicita més i s’engrandeix. 

És una pel•lícula peculiar cent per cent: el xiquet superdotat ho és, la família en la que naix també. Viuen a una granja de Montana. Sa mare una científica obsessionada pels escarabats, el pare un vaquer cowboy frustrat, la germana capficada en els concursos de bellesa, que vol arribar a ser actriu i Miss Amèrica.

Al xiquet de deu anys li concedeixen un prestigiós premi reservat per als grans inventors, els grans entre els grans, ha inventat la màquina del moviment perpetu. En un principi refusa la invitació per anar-hi i rebre el guardó perquè pensa en la família que l’envolta que no pot entendre la situació i creu que quan els organitzadors del premi sàpiguen que és un xiquet i no un adult, li’l llevaran. Però al final decideix escapar de casa i anar a pel premi en persona. I ho fa just després que el germà bessó, totalment diferent a ell, mor en un accident.

Així que agafa una maleta que ompli d’objectes que només un científic sap usar i se’n va a l’estació d’un tren. Ho té controlat, sap l’hora exacta que arriba el tren de mercaderies i ja s’encarrega ell que el tren pare amb una estratagema extravagant, com tot en la pel•lícula. I així comença la road movie quan clandestinament puja al tren i entra dins d’una caravana que hi ha al vagó i que li serveix de refugi, li serveix de casa durant el trajecte que creua tots els EEUU, des de Montana fins a Washinton D C.

Esta part cocreta agradarà als rodamons, ja el fet de fer la maleta desperta el cuc viatger. I també agradarà el trajecte creuant muntanyes valls i mostrant paisatges de gran bellesa. 

La pel•lícula va estar guardonada als premis Cesar com a millor fotografia i s’ho mereix totalment perquè les imatges són bucòliques i idíl•liques, estudiades i perfectes. Conviden a somniar i a viatjar, inciten a buscar eixe tren i entren ganes d’acompanyar al xiquet en els seu llarg viatge americà. És visual cent per cent, la imatge i el color emprat omplin la pantalla engrandint-la. 

La pel•lícula és original, amb un fort ingredient de creativitat  que és important mostrar-la perquè veig que cada dia falta més en la ment de les persones. El director ja ha demostrat eixe cabdal d’imaginació en altres pel•lícules que m’encisen, per estranyes o dolces, per no ser com les altres, em refereixo a ” Delicatessen” i “Amelie”, les dues les he vist i revist i tornaria a veure-les. Són pel•lícules que bordegen l’absurd amb tocs sense trellat que fa pensar en la necessitat de més imaginació similar per viure al món on estem. 

Hi ha coses que canviaria (el comportament del pare) o treuria, ( massa veu en off), tal volta no està tan aconseguida com les altres dues que he esmentat, però és una pel•lícula dolça i tendra, fora d’estereotips.

Quan eixes del cine ho fas amb sabor bo i no amb angoixa i patiment com en altres més comercials. I és perquè està tractada com un conte, un conte carregat de genialitat i tal volta també de cursileria. Però tan se val, no importa, no desentona, els tocs sensibles que tal volta certes persones cataloguen com cursis queden emmarcats de manera genial. És sensible i divertida. Un dels detalls que més m’han agradat és quan apareix en un lateral i en imatges, a l’estil dels còmics, els pensaments, somnis o el que es relata, mesclant-se amb el fil de la pel•lícula, intercalant-se i formant part del tot. 

Sense dubte quan este director faça nova  pel•lícula no me la perdré, serà millor o pitjor, però segur que serà diferent. M’agrada recolzar el que ningú recolza, m’agrada ser l’advocada de les minories, ho faig constantment.