RESSENYA LITERÀRIA: LA CHICA DE LOS SIETE NOMBRES

LA CHICA DE LOS SIETE NOMBRES

Hyeonseo Lee - David John

“La chica de los siete nombres” és un llibre actual, massa, diria jo. I és que parla sobre Corea del Nord, un país del qual, malauradament últimament estem escoltant moltes noticies no molt bones ni esperançadores. I és que des de fa uns mesos, sovint ens llevem del llit amb informació que ens posa els pèls de punt sobre este desconegut país d’Àsia on la gent viu com en una bombolla tancada. Les noticies són amenaces armamentístiques del dirigent que poden arribar a ser realitat perquè té un arsenal químic a punt per fer-lo esclatar. No sap el que es fa: no para de dictar normes sense sentit, algunes transcendentals que poden afectar a la humanitat i altres que només afecten als ciudatans del país però que coarten la llibertat, com la que llegia fa poques setmanes que prohibia cantar i beure en celebracions festives, amb la conseqüència de greus sancions econòmiques.

Llegir el llibre és saber la realitat sense especulacions d’un país desconegut, la viscuda en primera persona per una desertora de Corea del Nord. Un país del qual, molta gent, com la protagonista està desertant.  Hi ha motius per desitjar escapar, Corea del Nord té les portes tancades a l’evolució, té un règim de repressió dictatorial dirigit per un governant que sembla estar “boig”. Malauradament no és l’únic”boig” que dirigeix un país amb poder i la lluita per la supremacia pot acabar malament.

La història que anem descobrint no és cap novel·la, és biografia sincera contada per la mateixa protagonista. Hyeonseo Lee conta primer els antecedents familiars per a situar-nos . També conta la seua infantesa i l’educació rebuda segons el sistema polític on tots queden atrapats i influenciats per unes idees propagandístiques inculcades per la dictadura que preconitzen  que estan vivint en un paradís incomparable i que tot allò que no és Corea del Nord, és enemic i s’ha de posar en dubte.

És difícil imaginar el dia  a dia dels nord coreans, aïllats de la resta de la humanitat. Un país on no hi ha oci, no hi ha alegria i per les nits amb talls elèctrics es viu en l’obscuritat absoluta. També desapareixen persones o famílies i ningú sap més, segurament van a camps de presos politics. És difícil imaginar un país on s’obliga als xiquets a presenciar execucions, així els van adoctrinant en el compliment de les normes. Ha de ser una vida monòtona, callant perquè els està prohibit parlar. I sense pensar perquè pensar diferent al règim comporta conseqüències irreparables. La gent viu, deixant passar el dies i no imaginen el que estan perdent-se, no saben que pot haver altre tipus de viure.

Però el relat que veritablement enganxa i convida a no abandonar la lectura, deixant pas a pas l’ànima compungida, és quan  se centra en la seua fugida. Hyeonseo és feliç perquè no coneix altra cosa, però fuig perquè és curiosa i llesta, i se n’adona que al seu país alguna cosa falla. Encara que, també és cert que  quan s’està tancat a la resta del món poc se sap del que s’està perdent. La perspectiva canvia, no es té la informació de l’exterior i no se sap el que hi ha portes enllà.

A la protagonista li mou el desig de saber més. Viu al mateix poble fronterer i té Xina només creuar el riu. És una temptació constant per a una persona tan avida per conèixer i que no es conforma amb el que li conten. Ella intueix què el món és més que el seu país i que allò que diu el dirigent que “Corea del Nord és el millor país del planeta” no deu ser veritat.

Quan  la misèria i la fam envolta Corea i també a la seua família,  decideix donar el pas i arriscar-ho tot per satisfer eixa curiositat que la persegueix.  I un dia de l’any 1997, encara menor d’edat, amb 17 anys, decideix creuar la frontera. La idea és passar uns dies, però en fer-se pública l’escapada, tornar és un risc per a la seua família i per a ella, així que no hi ha volta de fulla. I ella estima la seua Corea, l’estima però ja no pot seguir vivint d’aquella manera.

Comença, doncs la seua odissea adonant-se realment que fins el moment havia estat vivint en una mentida, i lluitant per anar adaptant-se a diferents llocs. I tot, canviant de nom per evitar ser apressada i deportada. És una vida de patiment continu, treballant fent de tot, enfrontant-se  a xarxes  de mafiosos intermediaris que s’aprofiten de la necessitat del dèbil. Viu clandestinament sense saber amb qui confiar per por a ser delatada i sempre amb desassossec continu i pesar per  estar separada de la mare i del germà. Però és llesta i espavilada, fins i tot aprèn xines a la perfecció i pot passar per xinesa.

Al cap de dotze anys aconsegueix la llibertat en Corea del Sud i el seu propòsit és traure a la família del seu país de naixença i que visquen amb ella. Vivint a Corea del Sud sap que sempre serà una forastera, una exiliada, però ho accepta.

És la història d’una dona valenta, amb la pinzellada esperançadora del triomf final de la llibertat sobre la bogeria humana. És una dona amb sort, com ella diu,  afortunada, perquè al capdavall aconsegueix el que vol.  Actualment es dedica a denunciar les condicions de vida dels nord coreans, ja sotmesos des de tres generacions a la mateixa dictadura que va a pitjor perquè s’han endurit les mesures per  a poder escapar, hi ha més vigilància i les penes i càstigs han augmentat. Hyeonseo Lee té clar el seu paper d’ajuda als refugiats, donant conferències arreu del món explicant la realitat social del seu país natal. El que vol és obrir els ulls al món i és optimista. Està convençuda que algun dia arribarà l’obertura perquè a Corea del Nord, cada vegada hi ha més gent que va descobrint la vertadera realitat que l’envolta.